El siríac (en siríac ) és un conjunt de dialectes de l'arameu, una llengua semítica parlada a l'Orient Mitjà; durant el seu apogeu es va parlar a la major part del Creixent Fèrtil.
L'arameu ha existit almenys des del segle XII aC i ha evolucionat amb el pas de tots aquests segles; mentre que el siríac va fer la seva aparició durant el període hel·lenístic i no va tenir una escriptura pròpia, al voltant del , es va crear l'escriptura siríaca, la qual prové de l'alfabet arameu.
El siríac clàssic arribà a ser la principal llengua literària de l'Orient Mitjà des del i fins al , així com un vehicle de transmissió cultural i religiosa del cristianisme ortodox siríac; es difongué per Àsia fins a llocs tan llunyans com les costes malabars de l'Índia i l'orient de la Xina. I, fins i tot, també va arribar a servir als àrabs i perses (encara que en menor mesura per a aquests últims) com a mitjà de comunicació i disseminació cultural, al mateix temps que l'idioma clàssic d'Edessa es preservava en una gran col·lecció literària.
El siríac, un mitjà d'expressió principalment cristiana, tingué una fonamental influència cultural i literària en el desenvolupament de la llengua àrab, la qual reemplaça el siríac cap a finals del . En l'actualitat, el siríac continua sent l'idioma litúrgic per als cristians sirians.
D'una manera general, el terme siríac es fa servir per a referir-se a tot l'arameu clàssic de l'antiguitat tardana; però, més específicament, es refereix a la llengua clàssica d'Edessa, que va esdevenir l'idioma litúrgic de l'Església ortodoxa siríaca.
miniatura|Un manuscrit siríac del (estil serto), procedent del monestir de Santa Caterina del Sinaí
Distribució geogràfica El siríac fou originàriament un dialecte arameu del nord de Mesopotàmia, el qual, en la seva forma actual, s'ha desenvolupat sota la influència del cristianisme. Abans que l'àrab esdevingués la llengua dominant, el siríac era un idioma important entre les comunitats cristianes de l'Orient Mitjà, Àsia central i Kerala.
Al començament del , els dialectes siríacs són parlats per aproximadament 400.000 persones molt disperses geogràficament, principalment al sud-est de Turquia i al nord de l'Iraq, així com en petites comunitats del Líban, Síria, Iran, Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan, on es parlen sovint amb una marcada influència de les llengües locals dominants.
El va veure l'aparició d'ideologies nacionalistes, de vegades intolerants, que van perjudicar enormement les comunitats de parla aramea. De fet, a causa de problemes polítics i religiosos inherents a l'Orient Mitjà, l'ús de la llengua siríaca, ja de per si reduït, ha retrocedit fortament. A causa de l'emigració massiva que ha afectat els cristians orientals, des de fa unes dècades es troben en comunitats de parla siríaca a Amèrica del Nord i Amèrica del Sud, així com a Europa.
miniatura|centre|700px|En un altre temps un idioma important en el Creixent Fèrtil, el siríac, es troba ara confinat a certs enclavaments a les planes de Nínive, Tur Abdin, i al voltant de les ciutats sirianes de Qamixli i Mâlula
Història miniatura|Homilia de l'Evangeli segons Joan. Manuscrit siríac en estil "estrangelâ",
L'evolució del siríac pot agrupar-se en tres fases diferents: Siríac antic — la llengua d'Assíria, i els regnes neoassiris d'Adiabene i Osroene. Siríac mitjà — «ܟܬܒܢܝܐ Kṯāḇānāyā, 'siríac literari'), que es divideix en: Siríac mitjà occidental — llengua literària i eclesiàstica dels cristians siríacs i dels caldeus. Siríac mitjà oriental — llengua literària i eclesiàstica dels cristians siríacs i maronites. Siríac modern — és un terme utilitzat de vegades per a referir-se a les llengües neoaramees orientals. Encara que no poden ser identificats positivament com els descendents directes del siríac mitjà testimoniat, s'han d'haver desenvolupat a partir dels dialectes estretament relacionats que pertanyen a la mateixa branca de l'arameu, i les varietats parlades en les comunitats cristianes durant molt de temps van coexistir amb el siríac oriental com a llengua litúrgica i literària, per la qual ha estat influït. En aquesta terminologia, el siríac modern es divideix en: Siríac modern occidental - Turoyo i Mlahsô. Tingueu en compte, però, que aquests de vegades s'exclouen de la categoria de "siríac modern". Siríac modern oriental - neoarameu oriental: inclou neoarameu assiri i neoarameu caldeu; però, el terme normalment no es fa servir en referència a neomandeu, una altra varietat de l'arameu oriental parlada pels mandeus.
Arameu
L'arameu apareix a Síria i Mesopotàmia, almenys des del 1r mil·lenni aC. Des del segle XII aC, algunes tribus aramees provinents del sud es van instal·lar al territori que actualment es troba a Síria i l'Iraq.
Els arameus de l'antiga Síria mai no van fundar un imperi unitari, però van aconseguir consolidar-se en diverses ciutats estat com ara Damasc, Hamath i Arpad.
La difusió geogràfica de l'arameu es deu al fet que es va oficialitzar l'ús d'aquesta llengua sota l'hegemonia dels antics imperis assiri, babiloni i després persa. Per això, els seus parlants actuals es troben dispersos per tot l'Orient Mitjà.
En aquest temps, va ser la llengua vehicular de l'Orient Mitjà, en una versió relativament uniforme i molt rica, coneguda amb el nom d'«arameu imperial», que va ser reemplaçada progressivament per altres llengües semítiques com l'hebreu (, després de l'exili de Babilònia) i el fenici (), tot i que aquest últim va sobreviure algun temps més al nord d'Àfrica amb la seva variant púnica.
Orígens El siríac començà com un dialecte sense escriptura de l'arameu antic a Al-Jazira. La primera evidència que tenim d'aquests dialectes és la seva influència en l'arameu imperial escrit a partir del .
Després de la conquesta de Síria i Mesopotàmia per l'Alexandre el Gran, el siríac i altres dialectes arameus van començar a escriure's en reacció a l'hel·lenisme; tot i que, després de la introducció del grec, l'arameu es mantingué com a llengua d'intercanvi.
L'any 132 aC, el Regne d'Osroena es fundà a Edessa i es va adoptar el siríac, el dialecte local de l'arameu, com a llengua oficial del regne. Fins al dia d'avui, els sirians consideren la ciutat d'Edessa com el bressol de la seva llengua.
Com a idioma oficial, al siríac se'l va dotar d'una relativa uniformitat en la seva forma, estil i gramàtica, la qual no tenien altres antics dialectes arameus orientals, i n'és la norma d'Edessa la prevalent. I amb l'aparició del cristianisme, va substituir l'arameu imperial a principis de la nostra era com a versió estandarditzada de l'arameu, i es difongué per l'antic Orient Mitjà.
Es coneixen unes vuitanta inscripcions que corresponen al siríac antic i daten del al dC. L'exemple més primerenc del que ja es pot considerar siríac, més que arameu imperial, es troba en una inscripció de l'any 6 dC i el pergamí més antic que s'hagi trobat en siríac es tracta de l'escriptura d'una venda de l'any 243 dC. Cap d'aquests dos escrits és cristià.
El siríac clàssic miniatura|700px|centre|La sisena benaurança (Mateu 5:8) d'una Peshitta siríaca oriental. Ṭûḇayhôn l'aylên daḏkên b-lebbhôn: d-hennôn neḥzôn l'allāhâ. «Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu»
Al , les esglésies d'Edessa van començar a utilitzar el siríac com a llengua de culte. Hi ha proves que l'adopció del siríac, l'idioma vulgar, va ser amb un propòsit missioner. Molt d'esforç literari va ser posat en la producció d'una traducció autoritzada de la Bíblia al siríac, la Peshitta (ܦܫܝܛܬܐ, Pšīṭtā).
A partir del segle següent, va florir una rica literatura siríaca. Efraïm de Síria, prolífer autor cristià i doctor de l'Església, fou una de les figures més representatives d'aquesta època, ja que va produir la més valuosa col·lecció de poesia i teologia siriana.
En aquell temps, la literatura siríaca va incloure una gran quantitat d'obres versades en poesia, prosa, teologia, litúrgia, himnòdia, història, filosofia, ciència, medicina i història natural, a part que es van traduir nombrosos textos grecs al siríac per autors com Sergi de Reshaina. Per la seva banda, la generalització de l'ús de la Bíblia Peshitta va afavorir l'expansió del siríac paral·lelament al cristianisme. De manera que les edicions crítiques o traduccions modernes siríaques no són més que una ombra del que foren en el passat.
La Bíblia siríaca
miniatura|El llibre del Gènesi en una Bíblia siríaca
Una de les més antigues versions conegudes del Nou Testament està escrita en siríac i forma part de la Bíblia coneguda com a "Peixitto" o "Peixitta". Actualment, la Peshitta està en ús en certes esglésies orientals. La Peshitta va ser traduïda a partir de la versió grega escrita en koiné, la més antiga que s'hagi conegut.
No obstant això, hi ha una controvèrsia amb relació a l'idioma original del Nou Testament, ja que alguns especialistes pensen que la versió grega del Nou Testament prové de la traducció de textos siriacoarameus anteriors a aquesta, mentre que la majoria sosté que la primera versió escrita del Nou Testament va ser directament redactada en grec, recordant que, fins i tot en la versió grega, apareixen frases aramees escampades en el text, particularment aquelles pronunciades per Jesús que van ser conservades en la versió original per raons religioses. També és cert que Jesús va predicar en la llengua popular dels jueus, que era l'arameu palestí.
Juntament amb l'hebreu, el grec i el llatí, el siríac i l'arameu són les llengües més emblemàtiques de la cristiandat.
Divisió L'any 489, una part important dels cristians de parla siríaca que vivien a l'Imperi Romà d'Orient, van fugir a Pèrsia per la creixent hostilitat i persecució per part dels cristians de parla grega, a causa de la seva filiació nestoriana. Les diferències cristològiques amb l'Església persa van tenir com a conseqüència l'irreconciliable Cisma nestorià que va escindir la comunitat de parla siríaca.
Com a resultat d'aquesta divisió, el siríac es va desenvolupar en dues diferents branques, l'occidental i l'oriental. Però tot i que era una sola llengua amb un alt nivell de comprensió entre les dues branques, aquestes tenien diferències entre si per l'ocupació de característiques distintives en la seva pronunciació, escriptura i vocabulari.
El siríac occidental és la llengua oficial de les esglésies següents: Església maronita Església catòlica siríaca Església ortodoxa siríaca Església catòlica siromalankara Església ortodoxa siromalankara Església siromalabar independent Església ortodoxa malankara Església malankar santotomasiana El siríac oriental és la llengua oficial de les esglésies següents: Església catòlica caldea Església catòlica siromalabar Església assíria oriental Antiga Església oriental Església malabar ortodoxa
Avui en dia, en les esglésies siríaques de Kerala, el siríac de vegades és reemplaçat pel malaiàlam en la litúrgia, tot i que de vegades és utilitzat pels clergats que no parlen les llengües locals.
Situació actual miniatura|Un signe d'advertència: Si us plau! Sigui tranquil!, en siríac i turc
Després de la conquesta àrab al dC, el siríac va donar pas a l'àrab com a llengua parlada a l'Orient Mitjà, i quedà restringit el seu ús a poques comunitats cristianes que hi van restar. En molts espais, fins i tot en la litúrgia, el siríac fou reemplaçat per l'àrab.
Aquesta situació va provocar que, amb el temps, el siríac, a part de la seva marginació i aïllament, s'anés degradant en diversos dialectes en diferents racons orientals, on es va continuar parlant.
En els últims segles, el siríac s'ha vist molt afectat per la seva situació com a llengua minoritària i per l'ascens d'ideologies nacionalistes a l'Orient Mitjà. Una gran part dels cristians sirians del nord de Síria (annexat per Turquia a principis del ) van morir juntament amb els armenis durant el genocidi del 1915.