El paràsit de Xile (Stercorarius chilensis) és un ocell marí de la família dels estercoràrids (Stercorariidae) que habita les costes d'Amèrica del Sud i illes properes, pel Pacífic a Perú i Xile fins a Cap d'Hornos i per l'Atlàntic en Argentina.

És un ocells gros marí depredador relativament distintiu, té un casquet fosc que contrasta amb la gola i la part inferior de la cara color canyella. Es coneixen híbrids amb el paràsit subantàrtic del sud de l'Argentina.

El paràsit de Xile s'alimenta de peixos i altres ocells marins, així com de restes i carronya. Crien en colònies durant l'estiu de l'hemisferi sud.

En general, se sap poc sobre aquesta espècie sud-americana i el que se sap prové en gran part d'estudis descriptius dispersos al llarg del temps i concentrats en unes poques colònies de cria seleccionades.

Descripció El paràsit de Xile tendeix a ser fosc a l'esquena, els flancs i les galtes, i uniformement clar per la part inferior. El color fosc normalment s'estén des de l'esquena a través de la part superior del pit per formar un collar pectoral. La part inferior de les ales és característicament de color canyella, però aquest color pot ser força apagat en alguns individus. Tots els adults tenen un casquet fosc distintiu i unes línies daurades pàl·lides prominents a la cara i el coll. Tenen les potes negres, l'iris marró i el bec petit i blavós amb la punta fosca. L'envergadura és de 130 a 138 cm.

Els juvenils tendeixen a ser de colors més brillants que els adults, sense les línies clares. També tenen el casquet però de color més pujat i sovint no tenen el collar pectoral que es troba en els ocells més vells.

El paràsit de Xile es pot confondre amb el paràsit subantàrtic (S. antarcticus), però sembla molt més esvelt i compacte en vol, amb una coloració vermella distintiva i taques blanques en forma de lluna a les ales.

Hàbitat i distribució El paràsit de Xile és endèmic de Sud-amèrica, ocupa hàbitats costaners des del centre del Perú fins al nord de l'Argentina. Nia entre el sud de Xile i el Cap d'Hornos, Argentina, però l' àrea d'hivernada s'estén fins al Brasil, on explora les aigües costaneres tropicals. El 2009, es va albirar un individu excepcionalment a l'Illa Inaccessible, que forma part de la regió africana de l'Atlàntic Sud.

Els adults reproductors mostren preferència per la costa sorrenca amb algues marines i rierols d'aigua dolça. Aquesta espècie també és coneguda per estar associades amb els pesquers de lluç del sud dels fiords i canals del sud de Xile.

Ecologia Dieta La dieta del paràsit de Xile no està ben descrita, però semblen ser principalment carronyaires oportunistes. Se'ls ha vist alimentant-se de carn de pingüí, de peix i en contenidors, i se sap que roben peix d'altres ocells marins. Són depredadors dels corbs marins imperials (Leucocarbo atriceps), de les baldrigues grisa (Ardenna grisea), els petrells blaus (Halobaena caerulea) i els ous i pollets de l'albatros cellanegre (Thalassarche melanophris) i l'albatros capgrís (T. chrysostoma). També se sap que s'alimenten de baldrigues de barbeta blanca (Procellaria aequinoctialis), petrells capbussadors de Magallanes (Pelecanoides magellani), corbs marins, oques, coipús, foques, crustacis i percebes.

Reproducció De novembre a febrer o març, el paràsit de Xile s'agrega a colònies de cria en hàbitats costaners sorrencs. Els adults reproductors tendeixen a concentrar-se al centre de la colònia, i els adults i subadults no reproductors es distribueixen pels voltants. Els pares nidificants ataquen els intrusos des de dalt; aquesta exhibició pot implicar la descàrrega d'excrements sobre l'amenaça percebuda. Si l'intrús és un altre membre de la mateixa espècie, fingirà una lesió a la pota per mostrar submissió a l'ocell atacant. L'agressivitat cap als veïns només s'observa en colònies de cria no denses.

Normalment la posta és de dos ous que són incubats durant 28 a 32 dies.

En absència dels pares, els pollets romandran immòbils al niu i es camuflaran a la sorra entre rodalls d'algues gegants. En presència dels pares, poden aventurar-se a anar una mica lluny del niu, però tornen caminant amb les ales enganxades contra el cos i el cap sota les espatlles al primer senyal d'amenaça.

Vocalitzacions Hi ha molt poca informació disponible sobre les vocalitzacions del paràsit de Xile. A la colònia de cria, fa una crida llarga que consisteix en deu o dotze lladrucs nasals curts. Aquesta crida sembla que no està relacionada amb la cria dels pollets i s'ha descrit com gairebé semblant a la d'una oca a causa de la naturalesa clarament profunda i ronca. Altres crides poden incloure grunyits guturals curts.

Taxonomia El paràsit de Xile va ser descrit per primer cop l'any 1857 per l'ornitòleg francès Charles Lucien Bonaparte amb el nom binomial Stercorarius antarcticus b. chilensis i la localitat tipus "Xile".

El paràsit de Xile forma part dels Charadriiformes, un gran ordre d'ocells marins que inclou gavines, xatracs, paràsits i àlcids. És membre de la petita família Stercorariidae, que comprèn xatracs i paràsits. Hi ha cert desacord pel que fa a la classificació a nivell de gènere d'aquesta espècie. Anteriorment es classificava dins del gènere Catharacta juntament amb el paràsit subantàrtic (S. antarcticus) i el paràsit austral (S. maccormicki), però ara tots els paràsits s'han fusionat amb el gènere més gran Stercorarius.

Hi ha alguns informes d'hibridació entre el paràsit de Xile i el subantàrtic on les àrees de reproducció se superposen.

Referències

Categoria:Estercoràrids Categoria:Ocells d'Amèrica del Sud