miniatura|Por liberal, dibuix de Francisco de Goya (de data incerta, entre 1803 i 1824).Dades a zeno.org. i a Kalipedia Liberalisme espanyol és una etiqueta historiogràfica i de teoria política que s'aplica en molt diferents contextos històrics de l'edat contemporània a Espanya, a més de la ideologia del liberalisme a Espanya.
La revolució liberal espanyola com a moviment políticLa primera historiografia que va tractar l'època es referia a la Guerra del Francès i al període que la segueix (1808-1839, entre l'aixecament del 2 de maig de 1808 i l'abraçada de Bergara) com la Revolució Espanyola per similitud amb la Revolució francesa (encara que en l'actualitat aquest terme s'usa molt més comunament per designar als moviments revolucionaris simultanis a la Guerra Civil espanyola de 1936-1939).Comte de Toreno, Historia del levantamiento, guerra y revolución de España, volumen 1 y volumen 2, Madrid, Imprenta de Tomás Jordán, 1835. Hi ha una edició de 1939, a cura de Moreno Arévalo (Imprenta de Galván) i una altra de 1851 a París (Baudry). en el qual s'inclouen els diferents corrents que han rebut a Espanya la denominació de liberals o liberals espanyols, va tenir com a inici la Guerra del Francès (1808-1814), com a escenari fonamental les Corts de Cadis (1810-1814) i com a text referent la Constitució espanyola de 1812, fins al punt que s'utilitza la denominació de liberalisme gadità.
La Construcció de l'estat liberal a Espanya es va anar gestant durant el regnat d'Isabel II (1833-1868), període en què es produeix no tant la definitiva configuració del Nou Règim o Règim Liberal, sinó una accidentada successió d'intents de definir-ho de maneres més o menys liberals (moderades -més eclèctiques i contemporitzadores- o «progressistes» -més radicals o revolucionàries-), enfront de la resistència reaccionària representada pels carlins i els neocatòlics. Entre tota l'activitat legislativa, van ser decisives per al canvi econòmic i social les dues desamortitzacions espanyoles, la legislació fiscal, minera i ferroviària, i la llei Moyano d'educació; mentre que menor sort van tenir els assajos oposats de textos constitucionals que pretenien assentar la configuració jurídic-institucional.
Al mateix temps, s'anaven desenvolupant processos històrics de recorregut molt més extens: una lenta (per a alguns autors "fracassada") revolució industrial espanyola, un capitalisme espanyol amb característiques pròpies, un canvi social corresponent a la revolució burgesa, però en el qual el protagonisme de la burgesia va ser escàs, i una peculiar construcció de la identitat nacional: El nacionalisme espanyol.Vegeu bibliografia i referències en xarxa als articles enllaçats, i altres, com Ser de España. Especialment les obras de José Álvarez Junco, Miguel Artola Gallego, Santos Juliá, Jordi Nadal, Manuel Tuñón de Lara, etc.
Partits polítics espanyols de diferent significació ideològica han rebut la denominació de Partit liberal.
Preliberals Els precursors del liberalisme en la segona meitat del , dins de la il·lustració política a Espanya, amb molt diferents orientacions: els aristòcrates (Comte de Floridablanca, Comte d'Aranda) els buròcrates i intel·lectuals (Jovellanos, Campomanes, Juan Meléndez Valdés, León de Arroyal) i els petits i completament marginals grups de radicals (Conspiració de Picornell). Encara que no sol aplicar-se'ls la denominació de liberals o preliberals, n'hi ha algun ús bibliogràfic.Antonio Elorza Domínguez La conspiración de Picornell, a La ideología liberal en la ilustración española, Tecnos, 1970. Ús bibliogràfic de "preliberales españoles"
Liberalisme gadità Els liberals de les Corts de Cadis (1810-1814), moment històric en el qual es va encunyar el terme "liberal" en la seva accepció actual i en què és exportat al vocabulari polític de tots els idiomes. Citat per Francisco Arias Solís La palabra liberal Historia crítica del pensamiento español: Liberalismo y romanticismo, Espasa-Calpe, 1979, , pg. 56.Joaquín Varela Suanzes-Carpegna La Constitución de Cádiz y el Liberalismo español del Siglo XIX. Hi trobem molts polítics de talla a les files liberals: Agustín Argüelles Álvarez, Diego Muñoz Torrero, el comte de Toreno, Gabriel Siscar i Siscar, Pedro Agar y Bustillo, etc. Els que mantenien una postura entre els liberals i serviles o absolutistes espanyols foren anomenats jovellanistas. En el debat públic entre liberals i absolutistes que esdevenia a la premsa gaditana i a libels de contingut polític editats allí, hi destacà pel cantó liberal Antoni Puig i Blanch, que escrivia amb el malnom Natanael Jomtob (La Inquisición sin máscara o Disertación en que se prueban hasta la evidencia los vicios de este tribunal y la necesidad de que se suprima, 1811), i Carmen de Silva, qui edità El Robespierre Español a partir de l'ingrés a la presó del seu marit (Pascasio Fernández Sardino -mosso apotecari o metge castrense, segons diferents fonts-, ressentit contra els militars, que és denominat políticament "gorro": patriota exaltat... [i] liberal radical-extremista). Claude Morange y Luis Gutiérrez, Siete calas en la crisis del antiguo régimen español: y un panfleto clandestino de 1800, pg. 154. Johannes-Michael Scholz, Fallstudien zur spanischen und portugiesischen Justiz, pg. 503. El periòdic liberal més influent va ser El Conciso, que va arribar a distribuir dos mil exemplars (venuts directament en la redacció), la qual cosa per a l'època era extraordinari (la major part de la població no sabia llegir, i sentia les lectures públiques que es realitzaven a les nombroses tertúlies polítiques de la ciutat, a cafès i ateneus). A El Conciso solia publicar Francisco Sánchez Barbero. Un altre periòdic liberal era El Tribuno, de Muñoz Torrero. L'oposició liberal/absolutista es va traslladar a la moda, identificant-se els vestits a la liberal entre els burgesos gaditans, per contrast amb la moda castissa madrilenya del gust de l'aristocràcia.Albert Ghanime Las cortes de Cádiz, a Historia National Geographic, maig de 2011, pgs. 80 i ss.
Exili liberal Els liberals a l'exili, que s'inicià el 1814 i es repetí el 1823;Juan Goytisolo Liberales y románticos (EL PAÍS 17/12/2006), article sobre els exiliats del , glossant en el seu centenari l'obra de Vicente Lloréns Liberales y románticos, una emigración española en Inglaterra (1823-1834), México, 1954. i al que marxaren tant els afrancesats (Juan Antonio Llorente, Juan Meléndez Valdés, Leandro Fernández de Moratín, Alberto Lista, Mariano Luis de Urquijo, etc.) com els patriotes gaditans.
Els liberals escolliren principalment Londres, alguns d'ells sota la protecció de Lord HollandManuel Moreno Alonso Lord Holland y los orígenes del liberalismo español (els esmenats anteriorment, altres expatriats prèviament com José María Blanco White, i molts altres: Joaquín Lorenzo Villanueva, Jaime Villanueva, José Canga Argüelles, Vicent Salvà i Pérez, Antoni Puig i Blanch, etc.) Altres eligiren Gibraltar, la proximitat del qual els permetien de participar en conspiracions de caràcter insurreccional (Torrijos), i on també posteriorment hi havia alguns evangelitzadors protestants (que pogueren entrar a Espanya després de la revolució de 1868 -Juan Bautista Cabrera, Manuel Matamoros-).* Després d'una entrevista el 1869 a Algesires entre Cabrera i Joan Prim i Prats, aquest li va dir: Ya pueden ustedes recorrer España con la Biblia bajo el brazo (citat a Infoekumene ). protestantedigital.com Un altre destí molt escollit fou França, on hi van arribar a conviure afrancesats i patriotes (a ciutats com París i Bordeus -on va passar els seus últims anys Francisco de Goya y Lucientes, en contacte amb Leandro Fernández de Moratín i un grup d'espanyols entre els quals estaven comerciants i financers com Juan Bautista Muguiro i Martín Miguel de Goicoechea, que va emparentar amb el pintor-Personatges d'Alsasua . L'ambient de Bordeus en aquesta època (1824-1828) es reflecteix en la pel·lícula Goya en Burdeos, de Carlos Saura (1999).).
A Portugal es va instal·lar un altre grup d'exiliats liberals espanyols. A la colònia espanyola de Lisboa va conèixer José de Espronceda a la qual seria la seva dona, Teresa Mancha, filla d'un militar liberal exiliat (1826-1827).
La diàspora liberal espanyola va ser decisiva per a la internacionalització de la classe política i la difusió d'idees i pràctiques polítiques, en ambdues direccions (els espanyols es van impregnar de la cultura europea al mateix temps que exportaven una particular imatge romàntica d'Espanya -exotisme- i suscitaven un interès seriós pel seu estudi -hispanisme-). La difusió exterior de la Constitució de Cadis de 1812 va ser tal, que va arribar a imposar-se com a model constitucional en les revolucions de 1820 a Portugal i Itàlia.
Liberalisme en el Trienni Els liberals del Trienni liberal (1820-1823), escindits entre doceañistas o moderats (Evaristo Pérez de Castro, Eusebio Bardaxí, José Gabriel de Silva -marquès de Santa Cruz-, i Francisco Martínez de la Rosa) i veinteañistas o exaltats (Rafael del Riego, Evaristo Fernández de San Miguel). També s'utilitzaven les expressions fracció temperada i fracció dels constitucionals.Miguel Artola Gallego i altres Las Cortes de Cádiz, Marcial Pons Historia, 1991, , pg. 208.
Liberalisme isabelí Els liberals del regnat d'Isabel II (1833-1868), escindits entre el liberalisme moderat (Martínez de la Rosa, Alejandro Mon, Ramón María Narváez, Luis González Bravo) i el liberalisme progressista (Juan Álvarez Mendizábal, Baldomero Espartero, Pascual Madoz); va haver-hi també partits intermedis, com la Unió Liberal (Leopoldo O'Donnell).
El terme "isabelí" es va utilitzar com a contraposició al terme "carlista" per identificar els partidaris de la construcció d'un Estat liberal -més o menys progressista o moderat- enfront dels defensors de l'Antic Règim. També es va utilitzar, durant algun temps, el terme "cristí" (per la reina regent Maria Cristina de Borbó).
Liberalisme econòmic a Espanya Des dels anys centrals del es va iniciar un debat intel·lectual i polític entre el proteccionisme i el lliurecanvisme, que implicava l'expressió d'interessos de dos grups antagònics: l'oligarquia terratinent castellano-andalusa que, mentre es va beneficiar de la possibilitat d'exportar els excedents agrícoles generats per la desamortització i l'increment de la superfície conreada, no veia cap inconvenient a obrir al capital estranger el mercat de productes industrials, l'explotació dels jaciments miners o la xarxa ferroviària (empreses inaccessibles per a l'escàs capital nacional, habituat al rendisme); mentre que la burgesia catalana defensava el proteccionisme, per reservar el feble mercat nacional i les restes de mercat colonial als seus productes tèxtils. La convergència d'interessos entre ambdues parts de la classe dominant no es va produir fins a finals del , provocant un increment aranzelari que va convertir Espanya en un dels mercats més proteccionistes del món fins a la sortida de l'autarquia i el Pla d'Estabilització de 1959 pilotat pels tecnòcrates de l'Opus Dei. En tot el període esdevingueren oscil·lacions de la política econòmica: el lliurecanvisme anglòfil d'Espartero (que va arribar a bombardejar Barcelona el 1842), l'aranzel moderat de 1847 (continuació de la reforma fiscal Mon-Santillán), l'aranzel Figuerola de 1869, l'aranzel de guerra de 1891, l'aranzel Cambó de 1922 i la postura de José Calvo Sotelo contra el patró or deguda als estudis d'Antonio Flores de Lemus.El tema ha estat estudiat, entre d'altres, per Ernest Lluch, Fabià Estapé, Juan Velarde Fuertes, Enrique Fuentes Quintana i Ramón Tamames. Juan Hernández Andreu y Nelson Álvarez Vázquez (2005) Librecambismo y proteccionismo en España (siglos XVIII y XIX) Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia Francisco J. Constenla Acasuso (1982) La evolución del proteccionismo en España y el Arancel Cambó de 1922, Santiago de Compostela: F.J. Constenla