LArmada de Xile és la branca militar naval de les Forces Armades de Xile que reuneix les funcions de marina de guerra, guàrdia costanera, policia marítima, lacustre i fluvial. Compta amb 25.000 efectius, inclosos 5.000 efectius d'infanteria de marina. Les funcions no vinculades amb el seu paper de marina de guerra (suport a la navegació, guàrdia costanera, policia marítima, lacustre i fluvial, etc) les concentra en un organisme dependent, denominat Direcció General de Territori Marítim i Marina mercant.
Història de l'Armada de Xile Introducció miniatura En l'època de la independència, a Xile, país insular per la seva geografia, havia idees difuses sobre la importància del mar, encara que en diversos pròcers existia consciència de la importància d'aquest per a la supervivència de la república. Va costar comprendre que el Poder Naval no s'improvisa i que cal crear-lo amb temps. Durant el el país es va veure involucrat en diversos conflictes en què el domini del mar va ser determinant per al triomf de les armes xilenes. Tot i això al final d'aquests conflictes militars i per motius econòmics es van desmantellanr la majoria de les unitats existents. Només al final de la Guerra contra Espanya els governants xilens van aprendre la lliçó i van crear una Armada eficient i preparada.
Xile posseeix una costa de més de 4.300 quilòmetres de llarg que es projecta cap a la conca del Pacífic. Distància equivalent a l'existent entre Madrid i Moscou.
Segle - Inici miniatura miniatura miniatura miniatura miniatura miniatura miniatura El general José Miguel Carrera Botxí va ser qui va adquirir i equipar les primeres naus destinades a l'Armada de Xile, però no van aconseguir a arribar a Xile ni van poder hissar el seu pavelló. Es considera que va ser al govern del capità general Bernardo O'Higgins Riquelme, en 1817, quan va néixer l'Armada de Xile. Assegurada la independència de Xile, els assumptes navals van estar a càrrec del governador polític i administratiu de Valparaíso, secundat pel capità de port. El 15 d'octubre de 1817 es va designar a don Juan José Tortel com a Comandant interí de Marina. El 1818 es va crear la Primera Esquadra Nacional, l'Acadèmia de Joves Guardiamarinas, la Infanteria de Marina i la Comissaria de Marina i es van decretar les primeres disposicions per a organitzar-les.
El 10 octubre 1818 va salpar de Valparaíso al comandament del capità de navili Manuel Blanco Encalada la primera esquadra nacional composta pel navili San Martín, la fragata Lautaro, la corbeta Chacabuco i la fragata Araucano. Tenien com a missió d'interceptar al sud, a l'altura de l'illa Mocha un comboi de naus espanyoles que portaven reforços al Callao. L'esquadra va obtenir una primera victòria al port de Talcahuano, el 28 d'octubre d'aquest any, amb la captura de la fragata espanyola Reina Maria Isabel.
A principi de 1818 el govern de Xile va contractar lord Thomas Alexander Cochrane, marí britànic d'origen escocès. Li va atorgar el grau de vicealmirall i el va designar cap de l'Esquadra, esquadra amb la qual Xile i Argentina esperaven obtenir el domini del Pacífic per enviar una expedició libertadora al Perú. Cochrane al seu torn va contractar gairebé exclusivament oficialitat i tripulació angloparlant amb una important minoria d'hispans i que van establir l'escola de la Marina Xilena. Amb ells aconseguiria importants triomfs, com ara la Presa de Valdivia, el port més defensat i artillat després del Callao.
Aconseguida la independència del Perú, el govern va decidir dissoldre l'Esquadra a causa de greus problemes financers. El 1836, Xile i la Confederació Argentina, per separat, i sense formar aliança, li van declarar la guerra a la Confederació Perú-Boliviana, per a això es va haver de formar novament una Esquadra, la qual al comandament de l'ara vicealmirall Manuel Blanc Encalada va salpar el 19 d'octubre de 1836, sent coneguda com la Primera Campanya Restauradora, la qual va culminar sense èxit, signant el Tractat de Paucarpata. Després va venir una Segona Campanya Restauradora on l'Exèrcit, aquesta vegada al comandament de Bulnes va aconseguir la victòria: prèviament, l'Armada havia derrotat el seu similar confederada en Combat Naval de Casma. Acabada aquesta guerra amb el triomf de Xile, el govern, novament va desarmar l'Esquadra per economia.
En 1865, Xile va decidir donar suport al Perú en el conflicte amb Espanya, declarant-li la guerra (Guerra Hispà-Sud-americana), per la qual cosa una vegada més va haver de formar una Esquadra. En aquesta guerra marítima, tot i la captura de la goleta Covadonga, Valparaíso va ser bombardejat per l'Esquadra espanyola el 31 de març de 1866, l'Armada xilena es va mantenir a la distància sense intervenir. Xile en aquesta ocasió va aprendre la lliçó de la importància de comptar amb naus de guerra a forma permanent obtenint el lliurament de dues corbetes retingudes a Anglaterra i ordenant la construcció de dos blindats que tindrien en el futur gran importància.
En 1879 novament Xile va entrar en guerra contra Perú i Bolívia en la qual es va denominar Guerra del Pacífic. En els inicis d'aquesta confrontació, es va efectuar el Combat Naval de Chipana i posteriorment, un 21 de maig de 1879, es va desenvolupar el combat naval d'Iquique, en el qual el Capità de Fragata Arturo Prat Chacón al comandament de la corbeta de fusta Esmeralda va morir lluitant contra el monitor blindat Huáscar, fins a l'enfonsament de la seva nau: el moment clau de la guerra, que marcaria el seu desenvolupament i posterior desenllaç. En aquesta guerra hi va haver tres accions navals més, que en curt temps, van permetre a l'Esquadra xilena conquerir el domini del mar i transportar l'Exèrcit als seus teatres d'operacions a Tarapacá, Tacna i Lima. Aquestes van ser, el mateix dia 21 de maig de 1879, en què el capità de corbeta Carlos Condell de l'Haza, al comandament de la goleta de fusta Covadonga va aconseguir l'enfonsament de la fragata blindada Independència en el combat naval de Punta Gruixuda i el 8 d'octubre del mateix any en què l'Esquadra xilena al comandament del capità de navili Galvarino Riveros, en el combat naval d'Angamos, va capturar al Monitor Huáscar, navili que després feroç lluita va ser incorporat a l'Esquadra xilena, morint heroicament seu comandant, Miguel Grau. El tercer fet és el Desembarcament i Presa de Pisagua, recolzat per l'Esquadra i que constitueix el primer desembarcament armat, sota resistència enemiga i amb resultat reeixit de la Història Universal. (Abans hi va haver molts desembarcaments, però eren sense resistència enemiga o, quan n'hi havia, la victòria va correspondre sempre als defensors, des de Marató fins a la Guerra de Crimea). Posteriorment, l'Armada es va dedicar al suport i transport de l'Exèrcit, i va participar activament amb la seva artilleria a Arica, Chorrillos i Miraflores. Un fet anecdòtic va ser la Colo Colo, una llanxa torpedinera de l'Armada de Xile durant la Guerra del Pacífic que va ser transportada en un vagó de ferrocarril, al port d'Ilo de la costa peruana, fins al port de Puno, al llac Titicaca i després els enginyers i mecànics xilens la rearmen per llançar-la al agua.Así inicia diversos patrullatges, constituint-se en el primer vaixell de guerra estranger en navegar al Titicaca i el primer vaixell de guerra xilè, que solca les aigües més altes del món.
Durant la Guerra del Pacífic i en els anys posteriors, el govern va ordenar la construcció de vaixells de dos creuers, dos caçatorpediners i la modernització de dos blindats a drassanes britàniques. Es van incorporar al servei torpedes autopropulsats de procedència italiana, es va fortificar el port militar de Talcahuano, en què es va iniciar la construcció del primer dic sec, es van implementar les primeres escoles d'especialitats en màquines de vapor i es va dictar una llei que permetria la construcció d'un cuirassat i dos creuers.
A finals de segle, l'Armada es va veure embolicada com a protagonista en un enfrontament fratricida, la Guerra Civil de 1891 Guerra a què el bàndol del Congrés recolzat per l'Armada va obtenir el triomf. En l'àmbit netament naval, hi va haver un combat en el qual dues llanxes llança-torpedes, emprant torpedes van enfonsar a un blindat. Per primera vegada a nivell mundial, una nau cuirassada era enfonsada per un torpede.
Segle XX - Desenvolupament miniatura miniatura miniatura miniatura miniatura miniatura Al començament del segle l'Armada havia aconseguit un alt grau de preparació professional, la qual cosa li va permetre tripular i operar les modernes naus que havia adquirit. En aquesta època Xile enfrontava una mena de pau armada per la delimitació limítrof amb l'Argentina per l'extrem austral. A més de freqüents protestes obreres.
Això i la bonança econòmica derivada dels ingressos del salnitre i del coure, van permetre al govern fer un nou procés d'adquisicions: un creuer i tres destructors a Gran Bretanya, i es va ordenar la construcció en drassanes d'aquest mateix país de dos cuirassats. La crisi amb Argentina va ser detinguda per la diplomàcia, i va acabar en els anomenats Pactes de Maig signats el 28 de maig de 1902, els que van incloure una convenció de limitació dels armaments navals. Xile va haver vendre els dos cuirassats i Argentina va fer el mateix amb similars naus.
Posteriorment, el govern va aprovar una llei de renovació de les naus de l'Esquadra la que va donar naixement al Pla Centenari, que en resum va consistir a ordenar la construcció en drassanes britàniques de dos cuirassats de 28.000 tones i 6 destructors de 1.500 tones. A una firma nord-americana es va adjudicar la construcció de dos submarins de 340 tones. La Primera Guerra Mundial va postergar i va alterar el Pla Centenari; de totes les naus enviades a construir només dos destructors van arribar al país abans de l'esclat de la conflagració i el cuirassat Almirall Latorre una vegada acabada aquesta.
Cap a fins de la Gran Guerra, el govern britànic va oferir compensar Xile per la privació de les naus enviades a construir, i que havia emprat en el conflicte, i va oferir lliurar cinc submarins tipus H, nous, que estaven internats en drassanes dels Estats Units, pel fet que aquest tercer país encara romania neutral.2 més es va oferir una partida d'aeronaus. El govern va acceptar la compensació proposta i a més va comprar un sisè submarí; les aeronaus van ser destinades a l'Armada i l'Exèrcit. El modern cuirassat Almirall Latorre, recorregut i modernitzat al Regne Unit, després de ser emprat per l'Armada britànica, va arribar a Valparaíso el 20 de febrer de 1921. Aquesta nau de 194 metres d'eslora, 28 metres de màniga i 9 metres de calat mitjà, desplaçava 28 000 tones. Era armada amb 5 torres dobles amb canons de 14 polzades, 16 canons de 6 polzades i 2 canons antiaeris de 3 polzades; explicava a més amb 4 tubs llançatorpedes de 21 polzades. Aquesta nau va ser un element dissuasiu a les relacions internacionals de Xile durant tot el temps que va estar en servei actiu, més de trenta anys. Cal destacar que Xile va ser l'únic país, a part de les potències de l'època, a adquirir un cuirassat després de la Primera Guerra Mundial. El BB Almirate Latorre va ser la unitat de batalla clàssica de major grandària, desplaçament i bateria principal de major calibre operada per una nació hispà parlant alguna.
La seva arribada va obligar a construir un segon dic sec, més gran en Talcahuano i l'ampliació d'alguns tallers i mestrances. Els seus sistemes d'armaments i de propulsió van constituir una escola per a les generacions de marins que van passar per les seves cobertes. Les escoles d'especialitats van haver millorar i actualitzar els seus programes, laboratoris i professors. Les compensacions post Primera Guerra Mundial van donar naixement a les activitats de la força de submarins i de l'Aviació Naval, pioneres a Amèrica del Sud.