Una lobotomia (del grec, λοβός (lobos), lòbul; τομή (tomē), tall), o leucotomia (del grec, λευκός (leukós), matèria blanca del cervell; τομή (tomē), tall), és una forma desacreditada de tractament neuroquirúrgic per a un trastorn psiquiàtric o un trastorn neurològic (per exemple, epilèpsia, depressió) que implica la ruptura de connexions del còrtex prefrontal del cervell. La cirurgia fa que la majoria de les connexions cap a i des del còrtex prefrontal, la part anterior dels lòbuls frontals del cervell, es tallin.
En el passat, aquest tractament s'utilitzava per tractar trastorns psiquiàtrics com a procediment generalitzat en alguns països. El procediment va ser controvertit des del seu ús inicial, en part a causa de la manca de reconeixement de la gravetat i la cronicitat de les malalties psiquiàtriques greus i duradores, per la qual cosa es va dir que era un tractament inadequat.
L'autor del procediment, el neuròleg portuguès António Egas Moniz, va compartir el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1949 pel «descobriment del valor terapèutic de la leucotomia en determinades psicosis»,Walter Rudolf Hess, que va ser el guanyador conjunt amb Moniz del Premi Nobel l'any 1949 pel seu treball sobre la funció del mesencèfal, no va tenir cap implicació amb la lobotomis. encara que l'atorgament del premi ha estat objecte de polèmica.
L'ús del procediment va augmentar de manera espectacular des de principis de la dècada del 1940 i fins a la dècada del 1950; el 1951, s'havien realitzat gairebé 20.000 lobotomies als Estats Units d'Amèrica, i proporcionalment més al Regne Unit. Un gran nombre de pacients eren homes homosexuals. Es van realitzar més lobotomies en dones que en homes; un estudi de 1951 va trobar que gairebé el 60% dels pacients amb lobotomia estatunidencs eren dones, i les dades limitades mostren que el 74% de les lobotomies a Ontario del 1948 al 1952 es van realitzar en dones pacients. A partir de la dècada del 1950 es va començar a abandonar la lobotomia, primer a la Unió Soviètica i Europa.
Concepte general Històricament, els pacients de lobotomia eren, immediatament després de la cirurgia, sovint estuporosos i incontinents. Alguns van desenvolupar una gana enorme i van guanyar un pes considerable. Les convulsions eren una altra complicació freqüent de la cirurgia. Es va posar èmfasi en l'entrenament dels pacients durant les setmanes i mesos posteriors a la cirurgia.
La finalitat de l'operació era reduir els símptomes dels trastorns mentals, i es va reconèixer que això s'aconseguia a costa de la personalitat i l'intel·lecte d'una persona. El psiquiatre britànic Maurice Partridge, que va fer un estudi de seguiment de 300 pacients, va dir que el tractament va aconseguir els seus efectes «reduint la complexitat de la vida psíquica». Després de l'operació, es reduia l'espontaneïtat, la capacitat de resposta, l'autoconsciència i l'autocontrol. L'activitat va ser substituïda per la inèrcia, i la gent es va quedar en la seva majoria emocionalment contundent i restringit en el seu rang intel·lectual.
Les conseqüències de l'operació s'han qualificat de «barrejades». Alguns pacients van morir com a conseqüència de l'operació i altres es van suïcidar més tard. Alguns van quedar amb greus danys cerebrals. Altres van poder abandonar l'hospital o es van fer més manejables dins de l'hospital. Unes quantes persones van aconseguir tornar al treball responsable, mentre que a l'altre extrem, les persones es van quedar amb discapacitats greus i incapacitats. La majoria de les persones van caure en un grup intermedi, amb una certa millora dels seus símptomes però també amb dèficits emocionals i intel·lectuals als quals s'han adaptat millor o pitjor. De mitjana, hi havia una taxa de mortalitat d'aproximadament el 5% durant la dècada del 1940.
El procediment de lobotomia podria tenir efectes negatius greus sobre la personalitat i la capacitat d'un pacient per funcionar de manera independent. Els pacients amb lobotomia sovint mostren una reducció marcada de la iniciativa i la inhibició. També poden presentar dificultats per imaginar-se a si mateixos en la posició dels altres a causa de la disminució de la cognició i el desenganxament social.
Walter Freeman va encunyar el terme «infància induïda quirúrgicament» i el va utilitzar constantment per referir-se als resultats de la lobotomia. L'operació deixava persones amb una «personalitat infantil»; un període de maduració que, segons Freeman, portaria a la recuperació. En una memòria inèdita, va descriure com la «personalitat del pacient va ser canviada d'alguna manera amb l'esperança de fer-lo més susceptible a les pressions socials sota les quals se suposa que ha d'existir». Va descriure una dona de 29 anys com, després d'una lobotomia, una «pacient somrient, mandrosa i satisfactòria amb la personalitat d'una ostra» que no recordava el nom de Freeman i va abocar cafè sense parar d'una olla buida. Quan els seus pares tenien dificultats per fer front al seu comportament, Freeman va aconsellar un sistema de recompenses (gelats) i càstigs (cops).
Història Antecedents Les pràctiques quirúrgiques que impliquen el cervell es remunten molt enrere en la història de la medicina. Els rastres de trepanació que es remunten al 5000 aC suggereixen que aquestes operacions es van dur a terme amb finalitats terapèutiques. No hi ha cap evidència arqueològica que suggereixi que aquestes operacions a cervell obert s'hagin pogut dur a terme amb l'objectiu d'intervenir sobre el propi cervell.
El 1890, Gottlieb Burckhardt va ser objecte d'una memòria. Va realitzar lobotomies parcials a sis pacients en un hospital psiquiàtric de Suïssa. Va perforar els seus cranis i va extreure seccions dels lòbuls frontals. Un d'ells va morir després de l'operació i un altre va ser trobat ofegat en un riu deu dies després de sortir de l'hospital.
Segle XX miniatura|Teràpia de xoc amb insulina administrada a Hèlsinki a la dècada del 1950 A principis del , el nombre de pacients que resideixen en hospitals psiquiàtrics va augmentar significativamentUn informe de 1937 detallava que als Estats Units d'Amèrica hi havia llavors 477 institucions psiquiàtriques amb una població total d'aproximadament 451.672 pacients, gairebé la meitat dels quals havien estat residents durant un període de cinc anys o més [Feldman, Goodrich 2001, pàg. 650], [Mashour, Walker, Martuza 2005, pàg. 411]. L'informe també va observar que els pacients psiquiàtrics ocupaven el 55% de tots els llits hospitalaris a Amèrica [Feldman, Goodrich 2001, pàg. 650], [Mashour, Walker, Martuza 2005, pàg. 411]. Les condicions dins dels hospitals psiquiàtrics dels Estats Units d'Amèrica es van convertir en objecte de debat públic a mesura que es van publicar una sèrie d'exposicions a la dècada del 1940. [Maisel 1946], [Wright 1947], [Deutsch 1948], [Feldman, Goodrich, 2001, pàg. 650], [Pressman 2002, 148-150] Un article de la revista Life de 1946 remarcava que el sistema nacional d'hospitals psiquiàtrics s'assemblava a «poc més que els camps de concentració segons el patró de Belsen»;[Maisel 1946, pàg. 102-103] un punt que la peça va destacar amb la fotografia documental que representava l'abandonament del pacient i les condicions materials deteriorades dins de les institucions psiquiàtriques [Pressman 2002, pàg. 148-149]. mentre es disposava de pocs tractaments mèdics efectius.Ugo Cerletti, el psiquiatre italià i inventor conjunt amb Lucio Bini de la teràpia electroconvulsiva, va descriure la psiquiatria durant el període d'entreguerres com una «ciència fúnebre» [Shorter 1997, pàg. 218]. Així mateix, Egas Moniz, l'inventor de la lobotomia, es va referir a la «impotència terapeutica» dels remeis terapèutics existents durant la dècada del 1930 [Gross, Schäfer 2011, pàg. 5] La lobotomia va ser una d'una sèrie de teràpies físiques radicals i invasives desenvolupades a Europa en aquesta època que van assenyalar una ruptura amb una cultura psiquiàtrica de nihilisme terapèutic que havia prevalgut des de finals del . Les noves teràpies físiques «heroiques» ideades durant aquesta època experimental, incloent la malariateràpia per a la parèsia general dels bojos (1917), la narcoteràpia (1920), la teràpia de xoc amb insulina (1933), la teràpia de xoc amb pentilenotetrazol (1934) i la teràpia electroconvulsiva (1938), va ajudar a dotar la professió psiquiàtrica terapèuticament moribunda i desmoralitzada d'un renovat sentit d'optimisme en la curabilitat de la bogeria i la potència del seu ofici. L'èxit de les teràpies de xoc, malgrat el risc considerable que suposaven per als pacients, també va ajudar a acomodar els psiquiatres a formes d'intervenció mèdica cada cop més dràstiques, inclosa la lobotomia.
L'historiador clínic Joel Braslow argumenta que des de la malarioteràpia fins a la lobotomia, les teràpies psiquiàtriques físiques «s'apropen cada vegada més a l'interior del cervell» amb aquest òrgan cada cop més «al centre com a font de malaltia i lloc de cura». Per a Roy Porter, un degà historiador clínic, les intervencions psiquiàtriques sovint violentes i invasives desenvolupades durant les dècades del 1930 i 1940 són indicatives tant del desig ben intencionat dels psiquiatres de trobar alguns mitjans mèdics per alleujar el patiment del gran nombre de pacients ingresats als hospitals psiquiàtrics i també la relativa manca de poder social d'aquells mateixos pacients per resistir les intervencions cada cop més radicals i fins i tot temeràries dels metges de l'asil. Molts metges, pacients i familiars de l'època creien que, malgrat les conseqüències potencialment catastròfiques, els resultats de la lobotomia eren aparentment positius en molts casos o, almenys, es consideraven com a tals quan es mesuraven al costat de l'alternativa aparent de la institucionalització a llarg termini. La lobotomia sempre ha estat controvertida, però durant un període del corrent mèdic, fins i tot va ser celebrada i considerada com un remei legítim d'últim recurs per a categories de pacients que d'una altra manera es consideraven desesperats. Avui en dia, la lobotomia s'ha convertit en un procediment menyspreat, un sinònim de la barbàrie mèdica i un exemple exemplar de la trepitjada mèdica dels drets dels pacients.
Psicocirugia primerenca miniatura|El psiquiatre suís Gottlieb Burckhardt (1836-1907) Abans de la dècada del 1930, els metges individuals havien experimentat amb poca freqüència amb noves operacions quirúrgiques al cervell dels que es consideraven bojos. Sobretot el 1888, el psiquiatre suís Gottlieb Burckhardt va iniciar el que es considera comunament el primer intent sistemàtic de psicocirurgia humana moderna. Va operar sis pacients crònics sota la seva cura a l'asil suís Préfargier, extirpant seccions de l'escorça cerebral. La decisió de Burckhardt d'operar es va basar en tres punts de vista generalitzats sobre la naturalesa de la malaltia mental i la seva relació amb el cervell: en primer lloc, la creença que la malaltia mental era de naturalesa orgànica i reflectia una patologia cerebral subjacent; a continuació, que el sistema nerviós s'organitzava segons un model associacionista que comprenia un sistema d'entrada o aferent (un centre sensorial), un sistema de connexió on tenia lloc el processament de la informació (un centre d'associació) i un sistema de sortida o eferent (un centre motor); finalment, una concepció modular del cervell mitjançant la qual facultats mentals discretes es connectaven a regions específiques del cervell.