miniatura|Bandera de la II República Espanyola, utilitzada des de fa més d'un segle pel moviment republicà espanyol. A Espanya ha existit una persistent corrent de pensament republicana al llarg dels segles , i XXI, que no obstant això han cristal·litzat solament en dos curts períodes de la història que sumen menys de 10 anys de la història espanyola. Aquests períodes en els quals la República va ser la forma de govern de l'Estat espanyol van ser la Primera República Espanyola, entre l'11 de febrer de 1873 i el 29 de desembre de 1874; i la Segona República Espanyola, entre el 14 d'abril de 1931 i l'1 d'abril de 1939.
En l'actualitat, malgrat que Espanya és des de les Lleis Fonamentals del franquisme una monarquia, que es va convertir en monarquia parlamentària amb la Constitució de 1978, acceptada per l'oposició al franquisme, tradicionalment republicana (fonamentalment el Partit Comunista d'Espanya -PCE- i el Partit Socialista Obrer Espanyol -PSOE-), el republicanisme va seguir existint. Algunes enquestes indiquen que fins i tot presenta un creixement entre l'opinió pública del país.Rebelión. El republicanisme augmenta a Espanya, segons un sondeig Els partits polítics amb major representació que han reincorporat en els últims anys la reivindicació "republicana" són la coalició de partits Izquierda Unida, el major membre de la qual és el PCE, Iniciativa per Catalunya Verds-ICV i Esquerra Republicana de Catalunya)
Del naixement del liberalisme a la caiguda d'Isabel II miniatura|La promulgació de la Constitució de 1812, obra de Salvador Viniegra (Museu de les Corts de Cadis). La Guerra del Francès i el regnat de Ferran VII
Els orígens del republicanisme a Espanya han de buscar-se en el liberalisme, l'origen del qual a Espanya es va produir després de la Revolució francesa (1789-1799) i les primeres manifestacions de la qual han de buscar-se en la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual les tropes napoleòniques franceses van ocupar el país, instal·lant en el tron espanyol a Josep I Bonaparte, germà de l'Emperador francès. miniatura|esquerra|Rafael de Riego. Durant la guerra, els liberals espanyols, membres de l'aristocràcia i la burgesia incipient, es van dividir entre els dos bàndols: els anomenats "afrancesats" van fer costat al nou rei, Josep I, mentre que els anomenats "patriotes" van guardar fidelitat a Ferran VII, l'anterior rei Borbó. Van ser aquests últims els que van elaborar la Constitució espanyola de 1812 a Cadis, monàrquica però liberal. No obstant això, amb el triomf en la guerra dels partidaris de Ferran VII, l'absolutisme va retornar a Espanya i es va iniciar la persecució dels liberals.
En 1820, el pronunciament del general Rafael de Riego a Las Cabezas de San Juan, va obligar Ferran VII a acceptar la Constitució de 1812, començant així el Trienni Liberal. Encara que la institució monàrquica no es qüestionés, la desafecció dels liberals enfront de la persona del rei era evident, com demostra la difusió del Trágala (una cançó satírica convertida en lema). Les conspiracions i tractes del rei amb les altres monarquies de la Restauració Europea obtindrien els seus fruits, al reinstaurar la monarquia absoluta a Espanya un exèrcit francès que va penetrar al país en 1823, els anomenats "Cent Mil Fills de Sant Lluís". Va començar llavors la Dècada Ominosa, de persecució sense treva als liberals.
Precisament, entre l'inici de l'ocupació francesa en 1808 i 1824 van tenir lloc les Guerres d'independència hispanoamericanes, que van convertir a l'Amèrica espanyola en set estats independents diferents: sis repúbliques (Bolívia, Xile, Gran Colòmbia, Paraguai, Perú i Províncies Unides del Riu de la Plata) i un imperi (Mèxic), que més tard es dividirien.
Regnat d'Isabel II miniatura|Batalla de Mendigorria, en la Primera Guerra Carlina.
En 1833, Ferran VII va morir deixant el tron a la seva filla de tres anys, Isabel II, sota la regència de la seva esposa Maria Cristina de Borbó. La regent va haver d'aliar-se amb els liberals, car els absolutistes preferien com a rei Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Fernando, que reclamava tenir millors drets successoris. Va haver-hi moviments republicans esporàdics a Barcelona (1836 i 1837), acabdillats per Ramon Xaudaró i Fàbregas, aviat sufocats. Després de la victòria de l'exèrcit cristí, com es deia als partidaris d'Isabel II i la seva mare, en la Primera Guerra Carlina; en 1840 el general progressista Baldomero Espartero va aconseguir, després d'una revolta contra la regent María Cristina, assumir ell la regència. El seu autoritarisme va provocar la seva caiguda el 1843, després d'una revolta del general moderat Ramón María Narváez, donant començament en 1844 la Dècada Moderada, de domini dels liberals moderats, això és, els més conservadors.
El fracàs dels intents de matrimoni amb el pretendent carlí al tron, Carles Lluís de Borbó i de Bragança, portarien a la Segona Guerra Carlina (1846-1849), amb nova victòria isabelina. Alhora, la reina contrauria matrimoni (contra la seva voluntat) amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó, sobre el qual hi havia nombrosos rumors que era homosexual. Els acudits i rumors populars, abundants en l'Espanya de l'època, sobre l'homosexualitat del rei i la suposada nimfomania, de la reina, causarien un important descrèdit de la monarquia.
Entre 1848 i 1851 tindria lloc la Segona República Francesa. Apareixeria ja en aquests anys un sentiment molt crític cap al govern moderat i la cort, de fet, ja en 1849 apareixeria el Partit Democràtic, escindit del Progressista, de caràcter demòcrata, que va derivar al republicanisme. Aquest sentiment va culminar en la Revolució de 1854, capitanejada per Leopoldo O'Donnell, i que va portar a un canvi de govern a favor dels progressistes, però no a una caiguda de la monarquia. No obstant això, degut a la inestabilitat originada, el Bienni Progressista fou derrocat per O'Donnell, qui va donar un cop d'estat el 1856, iniciant els governs de la Unió Liberal, la seva partit.
La deterioració de la situació política, i el desprestigi de la reina i els seus governs, van fer que refermessin els moviments contra la monarquia i cobrés força el republicanisme. Això es va deure a fets com els successos de la Nit de Sant Daniel, el 10 d'abril de 1865, en la qual foren reprimides sagnantment les protestes estudiantils a causa del cessament del rector de la Universitat Central de Madrid i la destitució d'alguns catedràtics, entre ells Emilio Castelar, que poc abans havia publicat un article anomenat El rasgo en el qual denunciava l'apropiació per part de la reina del 25% del producte de les vendes del Patrimoni Reial. El 1866 tindrien lloc les revoltes de Villarejo de Salvanés i de la caserna de San Gil, fracassades i ofegades en sang, i se signaria el Pacte d'Oostende, contra Isabel II, per part de representants del Partit Progressista i del Partit Democràtic, als quals acabaria unint-se la Unió Liberal. Finalment, el triomf de la Revolució de 1868 va provocar la caiguda d'Isabel II, obligada a exiliar-se.
Republicanisme durant el Sexenni Revolucionari miniatura|El Govern provisional en 1869.
Govern provisional i el regnat d'Amadeu I Amb el triomf de La Gloriosa, com fou coneguda popularment la Revolució de 1868, es va establir un Govern provisional, que va establir el sufragi universal masculí, i va convocar a eleccions a Corts constituents al gener de 1869, que elaborarien una Constitució.
Malgrat la caiguda dels Borbó, seguia existint un notable dilema entre Monarquia o República. En les eleccions generals espanyoles de 1869, finalment, triomfarien els monàrquics, havent-hi solament 85 diputats republicans de 352, pertanyents al Partit Republicà Democràtic Federal.Eleccions en la Restauració La Constitució de 1869 que elaboraren les Corts, finalment, fou de caràcter monàrquic i demòcrata. miniatura|100px|Francesc Pi i Margall. No obstant això, els monàrquics eren de molt diferent signe: n'hi havia d'isabelins o alfonsins, és a dir, partidaris d'Isabel II o del seu fill el príncep Alfons. N'hi havia també carlins; però els més nombrosos eren els partidaris de nomenar rei algun príncep d'alguna cort europea caracteritzada pel seu respecte al sistema parlamentari, i per descomptat d'una dinastia diferent a la de Borbó. La candidatura de l'alemany Leopold von Hohenzollern-Sigmaringen va causar temor a França a la presència de dues monarquies de la mateixa dinastia frontereres amb França, Alemanya i Espanya, i la tensió resultant va ser la causa de la Guerra Franco-Prussiana (que va provocar la caiguda del Segon Imperi Francès i la seva substitució per la Tercera República Francesa en 1870). Finalment, va ser escollit el savoià Amadeu I de Savoia el 26 de novembre de 1870. Però l'atemptat contra el seu principal valedor, Joan Prim i Prats, l'endemà, a causa del qual va morir, va deixar baldada a la nova monarquia des d'un principi. Una Espanya inestable per la guerra a Cuba i el rebuig al nou rei per part de republicans (alguns dels seus sectors havien protagonitzat aixecaments el 1869), carlins (que van començar la Tercera Guerra Carlina el 1872), l'aristocràcia, l'Església Catòlica, i part del poble, el va portar a abdicar l'11 de febrer de 1873. miniatura|esquerra|100px|Emilio Castelar. El republicanisme durant el Sexenni Revolucionari va estar agrupat entorn del Partit Republicà Democràtic Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall. Aquest partit estava dividit en dos grans corrents: la federalista, i la unitària (representada per Emilio Castelar). D'aquestes, la major era la federalista, i alhora es dividia en dues tendències: la transigent (o moderada), representats pel mateix Pi i Margall, i la intransigent, representada per José María Orense. En successives eleccions, va ser creixent la seva força, tenint 52 escons a les eleccions generals espanyoles de 1871,Eleccions en la Restauració 52 a les eleccions generals espanyoles d'abril de 1872,Eleccions en la Restauració i 78 a les eleccions generals espanyoles d'agost de 1872 (als que s'afegirien dos republicans independents i unitaris).Eleccions en la Restauració
Primera República espanyola miniatura|Al·legoria de la Primera República Espanyola, apareguda en la revista "La Flaca".
L'11 de febrer de 1873, davant la renúncia al tron d'Amadeu I, i malgrat la majoria de diputats monàrquics, el Congrés i el Senat, reunits en Assemblea Nacional, van proclamar la República per 258 vots a favor i 32 en contra. En la mateixa sessió, va ser nomenat President del Poder Executiu el republicà federalista Estanislau Figueras i de Moragas.
Malgrat que els republicans federalistes, tot i que es van reafirmar en tal condició, van renunciar llavors a imposar la República federal, esperant que aquesta decisió fos presa democràticament per les Corts, el 23 d'abril va haver-hi un intent fallit de cop d'estat. Mentre, el Govern, format per republicans federalistes i progressistes, havia d'assumir una desastrosa situació econòmica, a la qual se sumaven les guerres en Cuba i al nord (la insurrecció carlina), i se signava el cessament del servei militar obligatori, substituint-lo per un voluntari.
Les eleccions a Corts Constituents de maig de 1873 es convocaren enmig del boicotg i abstenció de monàrquics, unitaris i fins i tot moviments obrers. El resultat va ser de 346 diputats republicans federals i un diputat republicà unitari, de 383 diputats en total.Eleccions en la Restauració L'1 de juny es va obrir la primera sessió de les Corts Constituents. La seva primera proposta aprovada va ser la que establia com a forma de govern de l'Estat la "República democràtica federal". miniatura|esquerra|100px|Estanislau Figueras.