La Llei de Defensa de la República va ser una llei aprovada el 21 d'octubre de 1931 per les Corts Constituents de la Segona República Espanyola per dotar al Govern Provisional de la Segona República Espanyola d'un instrument d'excepció al marge dels tribunals de justícia per actuar contra els qui cometessin actes d'agressió contra la República. En ser una llei que contradeia els drets fonamentals reconeguts i garantits en la Constitució Espanyola de 1931 la hi va incloure expressament en la disposició transitòria segona perquè pogués seguir vigent mentre continuessin reunides les Corts Constituents, si abans no la deroguen aquestes expressament. Fins a la seva derogació el 29 d'agost de 1933, després d'aprovar-se la Llei d'Ordre Públic de 28 juliol de 1933, aquesta llei d'excepció va ser la norma fonamental en la configuració del règim jurídic de les llibertats públiques durant gairebé dos anys de règim republicà.
Antecedent: l'Estatut Jurídic del Govern Provisional El mateix dia en què es va produir la proclamació de la Segona República Espanyola el Govern Provisional va aprovar l'Estatut jurídic del Govern Provisional, que serà la norma jurídica per la qual es regirà fins a l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, en el qual es reconeixien les llibertats públiques però a continuació es concedia al govern definit com de plens poders la facultat de suspendre-les, sense intervenció judicial, si la salut de la República, segons el parer del Govern, ho reclama. Així doncs, «el govern republicà no va a establir un règim de llibertat general com ho prova l'estudi de les vicissituds del dret de reunió a les diferents opcions polítiques... Els grups conservadors de signe monàrquic i sectors de l'esquerra, tals com anarquistas i comunistes, van a tenir seriosos obstacles per exercir-lo.» Es toleraran, i no sempre, les seves reunions en locals tancats però se'ls prohibirà els seus exercici en llocs públics. Per exemple, una manifestació que es va formar a la sortida d'una reunió que el Partit Comunista d'Espanya va celebrar el Primer de maig a Sant Sebastià va ser dissolta contundentment per la força pública, produint-se nombrosos ferits.
Més significatiu de com abordaria el nou Govern l'ordre públic i la llibertat de premsa va ser tot el que va ocórrer entorn dels successos de Sant Sebastià el 28 de maig. Aquell dia uns vaguistes de Pasaia que es dirigien a Sant Sebastià van ser bloquejats per la Guàrdia Civil al pont de Miracruz. Davant la negativa d'aquells a dissoldre's, els guàrdies civils van començar a disparar ocasionat la mort a vuit persones i més de cinquanta ferits. Davant la magnitud del fet el ministre de la Governació, Miguel Maura, va reunir a tots els directors de periòdics per recordar-los que es trobaven enfront d'un ministre que disposava de plens poders en matèria d'ordre públic (dues setmanes abans ja havia decretat la suspensió temporal del diari monàrquic ABC i del diari catòlic El Debate, arran dels fets coneguts com la crema de convents) i a continuació els va pregar que
El Govern Provisional no utilitzarà els plens poders per reformar les institucions relacionades amb l'ordre públic. La Guàrdia Civil seguirà militaritzada i es recorrerà a l'exèrcit en repetides ocasions, amb declaració de l'estat de guerra (com en els successos de la crema de convents) o sense ella.
El contingut de la llei La llei constava de cinc articles. En larticle 1r s'enumeraven una llarga sèrie de conductes que es consideraven actes d'agressió a la República entre les quals es trobaven la incitació a resistir o a desobeir les lleis o les disposicions legítimes de l'autoritat (I), la incitació a la indisciplina o a l'antagonisme entre Instituts armats o entre aquests i els organismes civils (II) i la incitació a la comissió d'actes de violència contra persones, coses o propietat, per motius religiosos, polítics o socials (IV). Així mateix es consideraven actes d'agressió a la República la difusió de notícies que puguin infligir el crèdit o pertorbar la pau o l'ordre públic (III), tota acció o expressió que provoqui el menyspreu de les Institucions de l'Estat (V) i l'apologia del règim monàrquic… i l'ús de l'emblema, insígnies o distintius al·lusius (VI). També s'incloïen la tinença il·lícita d'armes de foc o de substàncies explosives prohibides (VII), la suspensió o cessació d'indústries o labors de qualsevol classe, sense justificació bastant (VIII) o les vagues no anunciades amb vuit dies d'anticipació,... les declarades per motius que no es relacionin amb les condicions de treball i les que no se sotmetin a un procediment d'arbitratge o conciliació (IX). Finalment s'incloïa també lalteració injustificada del preu de les coses (X) i la falta de zel dels funcionaris públics en l'acompliment dels seus serveis (XI). S'incloïen, doncs, conductes indeterminades i actes que són simple exercici de llibertats polítiques.
En larticle 2n s'establia que els autors materials o els inductors de les conductes consignades en l'article 1r podran ser confinats o estranyats, per un període no superior a la vigència d'aquesta llei, o multats fins a la quantia màxima de 10.000 pessetes, ocupant-se o suspenent-se, segons els casos, els mitjans que hagi utilitzat per a la seva realització. En el cas dels funcionaris que mostressin manca de zel en l'acompliment dels seus serveis serien suspesos o separats del seu càrrec o postergats en els seus respectius escalafons. L'aplicació d'aquestes sancions no corresponia a cap tribunal de justícia sinó al ministre de la Governació (article 4t) i la persona individual o la persona col·lectiva que anessin sancionades només podien reclamar contra ella [la sanció] davant el mateix ministre que l'havia imposat, i no davant els tribunals de justícia. En el cas que el sancionat anés una persona col·lectiva (per exemple, un periòdic) la reclamació la podia presentar davant el Consell de Ministres, en un termini de cinc dies. Les persones individuals tenien un dia per reclamar (aquest recurs administratiu ni tan sols va estar previst en el projecte de llei presentat pel govern i fou inclòs després a causa de la denúncia del diputat Ángel Ossorio y Gallardo de l'absoluta indefensió en què quedaven els sancionats com a “agressors” de la República). En definitiva la Llei no preveia cap forma de protecció jurisdiccional dels acusats, perquè la majoria parlamentària que donava suport al govern la va rebutjar. El mateix Azaña ho va justificar així:
Larticle 3r conferia al ministre de la Governació la facultat per suspendre les reunions o manifestacions públiques de caràcter polític, religiós o social, quan per les circumstàncies de la seva convocatòria sigui presumible que la seva celebració pugui pertorbar la pau pública, per clausurar els Centres o Associacions que es consideri inciten a la realització d'actes d'agressió contra la República, per intervenir la comptabilitat i investigar l'origen i distribució de fons de qualsevol associació, i per decretar la confiscació de tota classe d'armes o substàncies explosives, àdhuc les tingudes lícitament.
Larticle 4t encomanava al ministre de la Governació l'aplicació de la llei, qui podria nomenar Delegats especials, la jurisdicció dels quals aplegui dos o més províncies per aplicar-la. En aquest article també s'establia que la llei estaria vigent fins a la dissolució de les Corts Constituents, si aquestes no haguessin acordat abans ratificar-la. En larticle 5è es deia que les sancions establertes en la llei no eren incompatibles amb les sancions establertes en les Lleis penals.
Segons el parer de l'historiador Manuel Ballbé la llei establia un règim d'excepció perquè fixava unes normes indeterminades i abstractes que comporten un estat d'inseguretat i intimidació general i per l'absència de garanties per a l'exercici dels drets ciutadans.
El debat parlamentari El nou govern provisional recentment constituït sota la presidència de Manuel Azaña, després de la dimissió del seu anterior president Niceto Alcalá-Zamora a causa de la seva oposició a la redacció final que s'havia donat a l'article 26 de la Constitució que regulava la qüestió religiosa, va presentar el 20 d'octubre el projecte de Llei de Defensa de la República per a la seva discussió per les Corts Constituents amb caràcter urgent, quan encara no s'havien discutit més de la meitat dels articles del projecte constitucional. Només havien passat cinc dies des que la Minoria Agrària i la Minoria basco-navarresa havien abandonat les Corts Constituents en senyal de protesta per l'aprovació de l'article 26 i fet públic un manifest dirigit a tots els catòlics perquè es mobilitzessin a favor de la revisió de la Constitució a la qual qualificaven d'“anticatòlica”, “antisocial”. Sembla doncs probable que quan el govern va presentar la llei no només estigués pensant que el perill per a la República procedia dels moviments insurreccionals anarquistes i de les conspiracions monàrquiques recolzades per alguns militars, sinó també de l'Església Catòlica i la seva capacitat de mobilització.
En el mateix discurs de presentació del programa del nou govern a les Corts Constituents, el 14 d'octubre, el president Azaña va afirmar que la República tenia dret a ser respectada, i si no anés respectada, el Govern la farà témer. Segons consta en els seus diaris, aquesta idea ja l'havia expressat Azaña dos mesos abans en la reunió de l'anterior govern presidit per Niceto Alcalá-Zamora: Proposo una política enèrgica, que faci temible a la República, en la seguretat que, quan comenci a posar-se en pràctica, el volum ara creixent de la inquietud i l'alarma es reduirà a res… Els dic que cal començar suprimint els periòdics dretans del Nord, i potser els de Madrid…. En el Consell de Ministres del 18 d'octubre ja presidit per Azaña s'aprova la proposta de portar a les Corts un projecte de llei concedint al Governo facultats extraordinàries, l'únic ministre que es va oposar va ser el socialista Indalecio Prieto.
El projecte es va presentar al Parlament amb caràcter d'urgència i va ser aprovat gairebé sense discussió. La presentació va anar a càrrec del mateix president del govern Manuel Azaña:
Els diputats que es van oposar a la llei, entre altres Ángel Ossorio y Gallardo, president de la Comissió Jurídica Assessora que havia redactat l'avantprojecte de la Constitució que s'estava debatent, Santiago Alba Bonifaz ex-monàrquic integrat com a independent en el grup del Partit Republicà Radical, Antonio Royo Villanova de la Minoria Agrària, i Eduardo Barriobero y Herrán vinculat al federalisme i membre de l'anomenat grup dels jabalíes, van argumentar que la seva aprovació deixaria sense efecte els drets i llibertats reconeguts en el projecte constitucional en establir una espècie d'estat d'excepció regulable a voluntat del govern i que per tant era una llei dictatorial. El diputat José Antonio Balbontín, també membre del grup dels anomenats jabalíes, va dir que la nova llei escarnia els drets humans.