miniatura|Fragment del Atles català de Abraham Cresques, 1375 Història de la ciència i la tecnologia a Espanya és la denominació amb què se sol englobar la història de la ciència i la història de la tecnologia al territori espanyol (encara que no hi ha un consens acadèmic fixat per a això, sent igualment usades les diferents denominacions amb les quals la bibliografia sol referir-se a aquest àmbit de coneixement: Història de la ciència a Espanya, Història de la ciència espanyola, Història de la ciència i la tecnologia espanyoles o Història de la ciència i de la tècnica a Espanya).
El mateix problema resideix en què s'ha d'anomenar ciència, quina tècnica i quina tecnologia és un assumpte delicat, del que s'ocupen els estudis de ciència, tecnologia i societat, de recent definició. Mentre que les activitats científiques i tècniques són tan antigues com l'ésser humà, l'establiment d'una veritable tecnologia (entesa com la integració de coneixements sistemàtics, recursos materials, habilitats i procediments tècnics aplicats a la transformació d'un procés productiu amb una metodologia conscient -que superi el nivell de l'artesanal-), ha d'esperar a l'Edat Contemporània, moment que per al cas d'Espanya va arribar tràgicament endarrerit, en comparació a la precocitat i embranzida amb què va entrar a la modernitat. Molt pocs científics espanyols (excepte Servet o Cajal) van ser protagonistes d'algun dels canvis de paradigma que van caracteritzar les successives revolucions científiques; és per això que bona part dels estudis d'història de la ciència consisteixen en el rastreig de la seva recepció a Espanya, i el mateix succeeix amb les transferències tecnològiques. Fins a tal punt que la ciència i la tecnologia han estat a Espanya una «realitat marginal en la seva organització i context social»,Thomas F. Glick, Eugenio Portela Marco, Víctor Navarro Brotóns: La historia de la ciencia en España como realidad marginal en su organización y contexto social], Anthropos, 1982, Número 20, especial dedicado a José María López Piñero. ficha en dialnet que tal marginalitat s'ha arribat a convertir en una espècie d'estereotip nacional espanyol, unes vegades rebutjat per impropi i altres vegades assumit amb orgull i desdeny, com a l'expressió de Miguel de Unamuno el repetit ús i abús de la qual ha produït un tòpic o clixé que s'utilitza amb sentits oposats:
"Que inventin ells!". L'ús del masculí ells, tampoc és casual -hi ha qui planteja el seu contrari: «Que inventin elles»-. El predomini d'homes en ciència i tecnologia ha estat gairebé absolut històricament, i únicament ha estat desafiat en termes quantitatius des de les últimes dècades del . No obstant això, els denominats gender studies -traduïts habitualment com estudis de gènere- i la història de les dones aplicada a la història de la ciència i la tecnologia, s'han ocupat de visibilitzar a les personalitats femenines significatives en aquests camps.
Ciència i tecnologia a l'Espanya medieval
Ciència i tècnica a la Hispània visigoda Si hi ha alguna cosa que mereixi el nom de ciència visigoda, són els escassos textos que han quedat del Regne visigot de Toledo (549–711), entre els quals destaquen les Etimologies d'Isidor de Sevilla (una veritable enciclopèdia de gran difusió en l'època medieval), sense oblidar les pròpies actes dels Concilis de Toledo, on es reflecteixen no només assumptes doctrinals o canònics restringits al clergat, sinó tota mena de qüestions que permeten reconstruir aspectes de la vida política, econòmica i social, que malgrat estar sumida en una edat fosca quant a escassetat de fonts escrites, estava immersa en una transformació decisiva (la transició de l'esclavisme al feudalisme) de llarga durada i que es caracteritzava per un fort procés de ruralització i decadència de la vida urbana. De totes maneres, era a l'àmbit eclesiàstic on es trobava de forma totalment exclusiva tot rastre de vida intel·lectual, fora de la cultura clàssica o cristiana: els bisbes (com el mateix Isidoro, el seu germà Sant Leandre, Sant Brauli de Saragossa o Sant Ildefons de Toledo), i el monestir hispà, que juntament amb altres exemples posteriors de vida monacal (a Irlanda, Anglaterra o França -Beda el Venerable, Alcuí de York, Èric d'Auxerre) i amb la seu papal de Roma, van ser els únics transmissors de la cultura de l'Europa Occidental. Al regne dels sueus (que es va mantenir durant més d'un segle en el nord-oest de la península Ibèrica), un paper similar va ser exercit per Sant Martí de Braga.
Ciència i tecnologia a l'Espanya musulmana: l'Àndalus A l'Àndalus es va desenvolupar com a civilització urbana, amb un grau alt d'alfabetització i el de tota classe de ciències i tècniques, integrat el comerç a llarga distància, mentre que el reste d'Europa Occidental es trobava en procés prolongat. ruralització que es remuntava a la Crisi del .
En un principi, la cultura àrab es va caracteritzar per l'adopció sincrètica de la cultura clàssica grecoromana, la judeocristiana i la persa, que alhora va rebre influències de la Xina i l'Índia. El sincretisme no es limitava a la mera reproducció, sino que va realitzar aportacions transcendents pròpies, moltes de les quals es van portar a terme a la península ibèrica. En el , els hispanorromanos-visigots que continuaven sent cristians (mossàrabs) van donar testimoni del prestigi cultural dels seus dominadors musulmans, de manera que els joves que havien cultivat les lletres llatines les deixarien en benefici de l'àrab.María Jesús Rubiera Mata: Literatura hispanoárabeEl Emirato Omeya, p. 17. Les biblioteques de Còrdova, considerades com a índex de prestigi social a l'època d'esplendor del califat (segle x) eren llegendàries. A partir del , la divisió en els regnes de taifes, que va comportar en un declivi de poder polític i militar, en canvi va suposar un verdader esplendor intel·lectual i científic, multiplicant els centres de producció cultural i científica. Possiblement va ser a l'Àndalus on es van introduir els primers molins de vent i molins de marea a Europa.Ciencia y técnica en las taifas, a Artehistoria. Altres usos de les rodes hidràuliques molt esteses a l'Espanya medievals es van aplicar als batans, aplicats a tot tipus de processos industrials que necessiten el colpeig repetit. de grans maçes, connectats a les rodes motrius per engranatges.
La llista de científics i andalusins és ampla: Abulcasis (metge), Màslama al-Majrití (matemàtic, com els seus deixebles Ibn as-Samh, Ibn as-Saffar i al-Kirmani) Averrois (filòsof i metge), Sàid al- Andalussí (o Sàid de Toledo, cadi d'aquesta ciutat i autor de la primera història de la ciència), Azarquiel (astrònom), Ibn Bàssal i Ibn al-Luengo (agrònoms) Ibrahim ibn Said (constructor d'astrolabis i altres instruments), Ibn Bassal (botànic), al-Mútaman (rei de la taifa de Saragossa i autor d'una obra de matemàtiques), Ibn as-Sàyyid i el seu deixeble Avempace (matemàtics), al-Istichí (astróleg) Abd-al-Karim ibn Muthanna i Ibn Muadh de Jaén el Jove (matemàtics), Ibn Khàlaf al-Muradí (autor d'un tractat de mecànica), Abu-s-Salt ad-Daní de Dénia (lògic, astrònom, metge i músic), Abu-Ubayd al-Bakrí (geògraf, botànic i historiador), Ibn Khaldun (considerat un precursor fonamental de les modernes ciències socials), Abenalsid (neopitagóric), Abbàs ibn Firnàs (precursor de l'aeronàutica), al-Gharnatí i Ibn Jubayr (precursors del gènere de la rihla, relats cosmogràfics de viatges), etc. Els fidels d'altres religions també van destacar en tota la classe de ciències a la Espanya musulmana: jueus com Hasday ibn Xaprut (metge), Abraham ibn Ezra, Ibn Gabirol (conegut com a Avicebró), Yehudà ha-Leví, Maimònides (filòsofs i metges), José de España (mercader i matemàtic); i cristians com Recemundo.miniatura|esquerra|Sínia elevadora d'aigua al molí de la Albolafia (Còrdova), d'origen romà i modificat a l'època califal. També va ser la fàbrica de paper més important d'Europa a l'Edat Mitjana. La cultura de l'aigua va ser fonamental a l'Espanya musulmana.AL-ANDALUS. UNA CULTURA DEL AGUA. Abderrahman Jah y Margarita López. Revista Alif Nun
Ciència i tècnica en els regnes cristians peninsulars medievals Alta edat mitjana L'escassetat en la producció documental va ser similar a la de l'època visigoda, i incomparablement, inferior a la de les fonts musulmanes. Únicament un reduït grup de monestirs del nord peninsular va mantenir el scriptorium on els copistes reproduïssin manuscrits antics, i alguna destacable producció pròpia, com la de Beat de Liébana, ressenyable no només per la seva faceta de polemista religiós (va denunciar i va aconseguir declarar heretgia a l'adopcionisme, posició cristològica mantinguda pels cristians mossàrabs del Bisbat de Toledo -Elipand de Toledo-, potser com una reminiscència de l'arrianisme visigot o a conseqüència de la convivència amb el radical monoteisme islàmic; l'efecte polític va ser permetre al Regne d'Astúries tallar qualsevol forma de subordinació a autoritats religioses amb seu a territori musulmà) sinó perquè el seu Comentari a l'Apocalipsi (786) inclou nocions cosmològiques i geogràfiques de tradició clàssica (Claudi Ptolemeu), visigòtica (Isidor de Sevilla) i bíblica, plasmades al mapamundi més divulgat de l'època alt-medieval (Mapamundi del Beat de Liébana).
El monestir de Ripoll sembla l'únic en el qual s'ensenyaven les quatre ciències del quadrivium carolingi (aritmètica, música, geometria i astronomia). Més decisiu va ser per a aquest monestir l'encreuament d'influències visigòtiques, franques i musulmanes: allí es van traduir de l'àrab al llatí per primera vegada alguns textos científics, entre ells tractats sobre l'astrolabi, per Sunifred Llobet. Va ser a Ripoll on Gerbert d'Orlhac, posteriorment triat papa amb el nom de Silvestre II, va entrar en contacte amb la ciència andalusina, considerant-se l'introductor del zero a Roma; fet que situaria a Espanya com la baula de contacte entre l'Índia i Europa a través de la civilització àrab (Muhàmmad ibn Mussa al-Khwarazmí).Arte y cultura de los reinos cristianos , en Artehistoria.
miniatura|Taula astronòmica de lAlmanach perpetuum d'Abraham Zacuto, publicada a Portugal després de l'expulsió dels jueus pels Reis Catòlics (1492) i abans de l'expulsió d'aquest regne (1497).
Baixa Edat Mitjana Personalitats destacades de la ciència medieval als regnes cristians van ser: Pere Hispà, metge i lògic d'identitat debatuda, usualment identificat amb el papa Juan XXI; Ramon Llull, polígraf mallorquí amb una extensa obra anticipadora de molt diferents temes (que a les seves investigacions alquímicas el 1275 va destil·lar una barreja de vitriol -àcid sulfúric- amb alcohol obtenint un vitriolo dolç que, posteriorment, es denominaria èter);Consta que Paracels ho va usar al començament del com a anestèsic, però no va tornar a utilitzar-se fins al , quan, a més del seu ús mèdic, es va aplicar com a dissolvent de la nitrocel·lulosa. Exposició Casa de l'explosiu al Museu de la Mineria i de la Indústria d'Astúries mumi.es Arnau de Vilanova, metge valencià (Paràboles de la medicació, Regimen sanitatis -1308-); o Abraham Zacuto, matemàtic, astrònom i historiador sefardí (vegeu peu d'imatge).
Traductors jueus