miniatura|Ruïnes de l'Església del Col·legi de l'Escola Pia de San Fernando, al popular barri de Lavapiés, a Madrid. L'edifici va ser incendiat i destruït al començament de la Guerra Civil espanyola el 1936. En ruïnes, es va mantenir abandonat durant el franquisme fins que una gran part del mateix va ser rehabilitat i recuperat com a biblioteca de la UNED per l'arquitecte José Ignacio Linazasoro i en espai d'oci i cultura, inaugurat en el 2006 El fenomen de la persecució dels membres de l'Església Catòlica que s'emmarca en el context històric de la Guerra Civil espanyola comprèn a milers de persones, religiosos i laics, que formen part del conjunt de Víctimes de la Guerra Civil espanyola, i inclou també la destrucció de patrimoni religiós artístic i documental. Entre aquestes persones es van trobar nombrosos religiososEl terme religiós és aplicat en el sentit segons la Gran Enciclopèdia Catalana, del d'aquelles persones membres d'un orde o congregació religiosa. Existeix una controvèrsia entre els especialistes sobre si el terme ha d'aplicar-se en el sentit únic de religiositat, tal com sosté la versió oficial de l'Església Catòlica, ja que per a molts altres autors, existeix també una component política en l'explicació de la seva condició i per tant, en la seva definició. Referent a això pot llegir-se l'article de l'hispanista Gabriele Ranzato Revista Cultures & Conflits n°9-10 (1993) p. 99-112, Ambiguïté de la violence politique: la persécution religieuse durant la guerre civile espagnole (1936-1939) membres del clergat secular, ordes, congregacions i diferents organitzacions dependents de l'Església Catòlica espanyola que van sofrir actes de violència que van culminar en milers d'assassinats, aconseguint les dimensions d'un fenomen de persecucióEncara que alguns sectors no acadèmics rebutgen el seu ús, la majoria dels autors i estudiosos del fenomen empra el terme "persecució" per considerar que la violència sistemàtica exercida contra les persones membres de l'Església catòlica, ho foren en aquesta condició, igual que contra altres grups considerats com a "enemics de classe" per part dels seus perseguidors. a les àrees de control nominal republicà majoritàriament, encara que no únicament, durant els primers mesos del conflicte armat i de la revolució social que va tenir lloc en aquesta zona. A la zona sota control de les forces revoltades van existir també episodis, en un nombre moltíssim menor i en moments puntuals, cap a religiosos (catòlics o d'altres confessions).
Aquesta violència no només es va manifestar en contra dels drets fonamentals de milers de persones, moltes de les quals van ser assassinades —algunes, fins i tot, després de sofrir tortura—, sinó que també es va exercir de manera sistemàtica contra aquells béns i objectes considerats símbols de la religiositat, danyant o destruint gran part del patrimoni arquitectònic, artístic i documental.
La interpretació de l'origen i motivacions generals d'aquests fets, així com de les circumstàncies d'alguns d'ells, en particular pel que fa a la seva consideració des de la dimensió política i religiosa, però també sobre la seva terminologia, l'actitud de l'Església i les seves conseqüències en el desenvolupament de la guerra i la posterior repressió del règim franquista, són encara objecte de forta controvèrsia entre els especialistes.
Citat com a referència en nombroses altres obres, un detallat estudi publicat el 1961 per Antonio Montero Moreno,(Montero Moreno, 1961) va identificar a un total de 6.832 víctimes religioses assassinades al territori republicà, de les quals 13 eren bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos i 283 religioses.
L'Església Catòlica, considerant que moltes d'aquestes víctimes ho foren com a "conseqüència de la seva fe", les va definir com màrtirs. Aquesta denominació de caràcter religiós va ser també adoptada per la propaganda del bàndol revoltat i posteriorment, per la dictadura franquista, fent-la extensiva a totes les víctimes afins a la seva causa, els qui van ser anomenades màrtirs de la Croada o màrtirs de la Guerra Civil.
Encara que reclamat pel règim franquista i malgrat la seva estreta relació amb l'Església Catòlica, no va ser fins al cap de la Transició Espanyola, quan el Vaticà, durant el papat de Joan Pau II i després de la modificació el 1983 del Normae servandae in inquisitionibus ab episcopis faciendis in causis sanctorumPedro María Reyes Vizcaíno, El proceso de beatificación y canonización a Ius Canonicum el Codi de Dret canònic aplicable i vigent fins llavors, que establia un termini mínim de cinquanta anys abans de presentar els processos a Roma, va impulsar nombroses causes de beatificació i canonització, generant un polèmic debat entre diferents sectors de la societat espanyola, que van desembocar a partir de 1987 en les primeres cerimònies.
En el context de la controvertida iniciativa legislativa del Govern espanyol presidit per José Luis Rodríguez Zapatero sobre la "Llei de Memòria Històrica" i malgrat les crítiques rebudes, el Vaticà, prosseguint amb les causes de beatificació que van començar a obrir-se més de vint anys abans, va dur a terme una massiva cerimònia de declaració de beats "màrtirs" a la tardor de 2007.
L'anomenada persecució religiosa i el martirologi posterior foren un dels principals elements propagandístics del bàndol feixista en la guerra civil, i posteriorment durant tota la dictadura franquista, com a element legitimador. Com ho explicà el religiós i historiador Hilari Raguer en referència al discurs del papa Pius XI:
Antecedents: anticlericalisme i desacords amb el republicanisme Al llarg de la història contemporània d'Espanya anterior a la guerra civil de 1936, la violència exercida contra les persones relacionades amb l'Església Catòlica, els símbols de la seva religió o els seus interessos, ha estat estudiada pel seu caràcter recurrent i perllongat en el temps com un dels trets més destacats de l'anticlericalisme espanyol, que sorgit en l'ideari polític liberal, després seria reprès pels corrents republicans més radicals i del moviment obrer.Castro Alfín, Demetrio: “Cultura, política y cultura política en la violencia anticlerical”, a Cruz, Rafael; Pérez Ledesma, Manuel (eds.): Cultura y movilización en la España contemporánea, Alianza Editorial, Madrid, 1997, cap. III, p. 70. Citat per Juan Ignacio Pocorobba, febrer de 2005, Universitat de Buenos Aires, ponència Los dilemas de Iglesia española en 1934 Els assassinats en el bienni de 1822-1823 (durant el Trienni Liberal), la matança de sacerdots a Madrid de 1834 (durant la Primera Guerra Carlina) i després, durant les altres Guerres Carlines o els episodis de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 són els exemples de violència més significatius del període anterior a l'establiment de la Segona República, i mostren l'existència d'un sentiment anticlerical significatiu en la societat espanyola.
Poc abans de la proclamació republicana, l'Església Catòlica era una institució identificada per una part important de la societat espanyola amb part dels estaments del poder heretats de l'Antic Règim al costat de la Corona, a la que recolzava en la seva acció política en la mateixa extensió que la dels sectors promonàrquics i de l'oligarquia, coincidint en les reclamacions per conservar els seus privilegis socials i econòmics tradicionals. Des d'aquesta perspectiva també, la majoria del clergat s'havia associat als interessos de la classe propietària i fins i tot, se li assimilava directament amb aquesta classe social. Els mitjans de comunicació i el discurs dels polítics, generalment des dels moviments obrers i el republicanisme, però també des d'algunes posicionis reformistes del mateix moviment monàrquic, justificaven i fins i tot encoratjaven l'hostilitat de les classes populars cap a l'Església i la seva jerarquia.
L'església havia donat suport a les dretes i combatut totes les reformes republicanes i dels governs progressistes, havia condemnat el moviment obrer i beneït la repressió contra els seus militants, havia donat suport als militars més reaccionaris i als monàrquics contra els republicans, i havia fet costat als terratinents i grans propietaris rurals contra les demandes de al gran majoria de pagesos i camperols empobrits. Als anys trenta, afirma Hilari Raguer "l'església estava identificada amb les dretes", i "desitjava i esperava un cop de l'exèrcit després de la victòria de les esquerres el 1936"
Durant la campanya electoral per a les eleccions municipals d'abril de 1931, que portaria al canvi de règim a Espanya, i malgrat la presència de catòlics com Niceto Alcalá Zamora o Miguel Maura en les files republicanes, bona part dels membres de l'Església van vincular la doctrina catòlica amb la de l'ideari dels partits monàrquicsJavier Tusell però després de la derrota d'aquests i en els dies posteriors immediats a la proclamació de la Segona República Espanyola, la jerarquia catòlica, malgrat les seves reticències inicials, justificades que el govern es deia a si mateix "provisional" i que el rei no havia abdicat, va acabar per acatar formalment la forma del nou règim.(Gabriel Jackson; 47) Així, aquesta línia d'actuació es va poder constatar en les instruccions que els diferents bisbats van transmetre als sacerdots perquè no intervinguessin en qüestions polítiques, com va reflectir la nota del bisbat de Girona del 18 d'abril en el butlletí de la diòcesi:(Montero Moreno, 1999; 24)
El cardenal primat, Pedro Segura va declarar a les poques setmanes que "monarquia i república caben en la doctrina catòlica" i en una pastoral datada el 30 d'abril de 1931, va aconsellar als monàrquics "discutir noblement quan es tracti de la forma de govern de la nostra noble nació".
No obstant això, a mesura que es van anar coneixent els plans d'actuació del nou Govern, en el mes de maig de 1931, la premsa madrilenya va reflectir la divisió d'opinions en el si dels sectors catòlics, dividits entre els quals des de les posicions més "integradores" o "rupturistes", encapçalada entre altres pel cardenal primat Segura(Tuñón de Lara; 233) mantenien la identificació del catolicisme amb la monarquia, i els que acceptaven la República segons la posició anomenada "vaticana", que encara que conservadora, advocava per postures legalistes i conciliadores.
Segura va decidir expressar la seva posició publicant el 7 de maig en la premsa una carta pastoral, la primera publicada per un cardenal des del 14 d'abril, en la qual denunciava els plans del nou règim, al que comparava amb el bolxevic, per realitzar "atacs als drets de l'Església", com el matrimoni civil o el divorci, que l'hispanista Gabriel Jackson comentava de la següent manera:
L'endemà, Segura va prosseguir, ignorant els consells de moderació de la Secretaria d'Estat del Vaticà, enviant una circular interna en la qual instava als religiosos a retirar els fons dels seus comptes bancaris del país i dipositar-los a l'estranger, acció que en cas de produir-se, contravindria les disposicions en contra de la fugida de capitals adoptades pel Govern provisional. La resposta del ministre de la Governació, el catòlic Miguel Maura, a tots dos escrits va ser la de decretar l'expulsió del país del cardenal, fet que no es va completar fins a diverses setmanes més tard. L'actitud del sector "integrista" va ser llavors considerada com una provocació, contribuint a avivar el sentiment anticlerical que sorgiria en els episodis del 10 de maig de 1931 en Madrid (vegeu Crema de convents de 1931 a Espanya). miniatura|L'església de Santa Teresa de Jesús i convent dels Pares Carmelites Descalços, a Madrid, va ser un dels edificis religiosos incendiats l'11 de maig de 1931.