Per història de Romania s'entén, de manera convencional, la història de la regió geogràfica de Romania i els pobles que vivien allà i que, per raó de les diferències culturals específiques i les transformacions polítiques, l'han dotada d'una identitat específica, que ha portat al reconeixement de Romania com a subjecte històric per dret propi. En un sentit més estricte, la història de Romania s'entén referida només a la història de l'estat modern unitari, o sigui, l'estat modern de Romania, el Regne de Romania i els esdeveniments que van portar a la seva formació com un estat nacional.
La prehistòria miniatura|El pensador d'Hamangia, V mil·lenni aC Els orígens del poblament romanès daten del període paleolític i van continuar lentament fins al Neolític (fins al III mil·lenni aC). Amb això han deixat nombroses realitzacions de la vida quotidiana i artística en diverses cultures com Hamangia, Cucuteni, Ariuşd, Boian, Gumelniţa i Vinča. A l'arribada dels pobles indoeuropeus, aquests habitarien la península dels Balcans i les valls del Danubi, i van tenir el seu apogeu com a civilització durant l'edat del bronze amb els tracis. Les primeres referències històriques foren les dels getes-dacis, que assimilarien la cultura d'altres pobles com els celtes i grecs.
L'antiguitat La colonització grega
La colonització grega s'inicia el en tota la franja costanera de la mar Negra i del mar de Màrmara.
En menys de 50 anys el litoral va ser colonitzat d'un extrem a l'altre, sobretot per Milet (90 colònies).
Al litoral romanès van ser fundades Calatis i Tomis. En els segles VI i V aC aquestes ciutats van prosperar amb la importació, des d'Àsia Menor, de Corint i d'Atenes, d'objectes sumptuaris destinats a l'aristocràcia de l'interior, i intercanviats per cereals i esclaus. Després es van convertir en centres de producció artesanal per al mercat traci.
Estan testimoniades les inclinacions al luxe i la prosperitat de l'aristocràcia dels getes del baix Danubi, prosperitat desconeguda pels dacis de Transsilvània.
L'hel·lenització va ser un esdeveniment decisiu en la història de totes les regions riberenques del Pont Euxí, a les quals va conferir una fesomia cultural gairebé inalterada fins a l'antiguitat tardana.
La primera colònia milèsia és també la primera colònia grega de Dobrudja, Ístria o Istro (Histriao Hístros), nascuda a mitjan segle VII aC a la desembocadura del Danubi, a la costa occidental del Pont Euxí. Al , els colons d'Heraclea Pòntica funden Calatis, l'actual Mangalia. A principis del , els milesis funden Tomis, que adquirirà importància en l'època romana.
Del segle IV aC fins a l'època romana miniatura|L'Imperi romà vers el 250 Al segle IV aC, les notícies històriques sobre els antics romanesos (getes) són més freqüents, en veure's involucrats en esdeveniments de gran abast:
La política expansionista de Filip II de Macedònia. Les obres d'Alexandre el Gran, la dissolució del seu imperi en els diferents regnes hel·lenístics. El fracassat intent d'annexió de Valàquia per part de Lisímac de Tràcia.
Sobre els segles III i II aC, les fonts històriques no en diuen gairebé res.
Però l'historiador llatí Troge Pompeu diu que, en aquest període, va créixer el poder dels dacis per obra del rei Lubostenes. És una notícia aïllada, però coincideix amb el resultat de les investigacions.
De finals del data la fortalesa de Cotesti, la primera en ordre cronològic, d'una sèrie d'imponents obres defensives, estratègicament distribuïdes al llarg del vessant carpàtic.
Amb la desaparició dels celtes de Transsilvània, el centre del poder polític dels tracis es desplaça dels Balcans i el baix Danubi a la regió carpàtica, on comença el procés d'unificació de les tribus dàcies, culminada pel rei Berebistes (o Burebista) en la primera meitat del .
Època romana miniatura|Ruïnes d'Ulpia Traiana Sarmizegetusa, capital de la Dàcia romana Cap al 70 aC, Romania va ser poblada pels dacis, que eren diverses tribus procedents de Tràcia i residien a la riba esquerra del Danubi. El primer rei va ser-ne Burebista, que va governar fins a l'any 44 aC, però posteriorment el seu regne es va desintegrar. En iniciar-se el i després d'intermitents guerres amb l'Imperi Romà, el rei Decèbal fou finalment vençut per les tropes de l'emperador Trajà el 106, fet històric que va ser registrat en la Columna d'aquest últim a Roma i en la Tropaeum Traiani a la Dobrudja Meridional.
Amb la dominació imperial, Romania va obtenir les bases de la seva cultura i llengua llatines, la qual cosa distingeix aquest estat dels seus veïns, que majoritàriament són d'ascendència eslava (a excepció dels hongaresos, que són finoúgrics). Vers el 275, les tribus godes van envair el territori, la qual cosa va causar la retirada administrativa dels romans.
L'edat mitjana Després de la retirada romana, el territori de l'actual Romania entra en l'edat mitjana, i és objecte d'invasions, com les dels gots, huns, àvars, eslaus, magiars i búlgars. Malgrat les freqüents guerres, la població romanitzada va conservar la llengua i identitat llatina. La presència de paraules com Dumnezeu ("Dominus Deus"), biserica ("basilica") o Pasti ("Pasqua") en romanès suggereix una primera cristianització en llatí. Després els protoromanesos van ser influïts pel patriarcat romà d'Orient i el búlgar.
Al hi dominaven els petxenegs i al els cumans, però hi havia en terres de l'actual Romania petits principats amb amos romanesos. Al es van formar els estats romanesos de Valàquia i Moldàvia, que existiran fins a la seva unió sota Alexandru Ioan Cuza, el 1859.
miniatura|esquerra|120 px|Esteve III de Moldàvia
Posteriorment, els mongols de l'Horda d'Or van envair el país (1237- 1242). Després els alemanys es van establir a Transsilvània, on van fundar diverses ciutats. Cap a finals del , els hongaresos es van apoderar d'aquesta última regió, i la noblesa romanesa hi va perdre gradualment els seus drets.
Amb això es van posar les bases dels tres principats que s'unificarien al voltant del segle XIX: Transsilvània, Moldàvia i Valàquia, que no sols van haver de guerrejar contra el Regne d'Hongria (més tard contra l'Imperi habsbúrgic), sinó també contra Polònia i l'Imperi Otomà.
La lluita contra la dominació otomana
miniatura|Miquel el Valent, fresc a la catedral d'Alba Iulia|150px A partir del , els moldaus i valacs van haver de lluitar insistentment contra els otomans en defensa de la seva llibertat i de la fe cristiana. Valàquia i Moldàvia mai no van ser províncies de l'Imperi Otomà, encara que els seus prínceps van haver de pagar tribut als sultans en diverses ocasions, per mantenir-ne la independència. Hi va haver alguns períodes de fites culturals i de completa independència, com durant el regnat dels voivodes Mircea I, Esteve III de Moldàvia, Miquel el Valent (va aconseguir la primera unió dels principats de Transsilvània, Valàquia i Moldàvia; va ser assassinat a les ordres dels austríacs un any després) o Vlad Draculea (aquest últim, recordat per les seves crueltats, és habitualment considerat com l'arquetip que Bram Stoker va usar en el seu Dràcula).
De tota manera l'administració del país va recaure primer en els voivodes i, després, al , en els fanariotes (governants grecs nomenats pel sultà). Molt aviat també Àustria no sols governaria a Transsilvània sinó també es va introduir en la baralla contra els turcs al llarg dels segles XVII i . Nicolae Mavrocordat, primer governador fanariota dels principats del Danubi|miniatura|esquerra|120px
Cap a la independència Amb l'expansió i influència de l'Imperi Rus a partir de 1775, la Revolució Francesa, les guerres napoleòniques i la independència de Grècia, Romania ja proclamava també la seva autodeterminació nacional amb Tudor Vladimirescu, que va abolir l'administració fanariota en favor del principat. Aléxandros Ypsilantis cap de la Philikí Hetairía l'abril de 1820 va assumir la tasca de planificar la insurrecció per aixecar tots els cristians dels Balcans en rebel·lió i obligar a Rússia a intervenir en nom seu. El 22 de febrer va travessar el Prut, aliant-se amb Vladimirescu i ocupant Bucarest al març. Vladimirescu va acceptar dividir el país amb Ypsilantis, preservant el control d'Oltènia, Bucarest i la meitat sud de Muntènia. L'emperador rus, un dels principals defensors del Concert d'Europa va desautoritzar qualsevol relació amb ell i va donar efectivament als otomans la "lum verda" per marxar als Principats per fer front a la insurrecció. Veient que els grecs no tindrien el suport del tsar, Vladimirescu va negociar en secret un acord amb els otomans, que finalment van envair Valàquia a finals d'abril. Els pandurs es van retirar cap a Oltènia, i els revolucionaris grecs van arrestar i executar Vladimirescu, fent que les tropes rebels valaques es retiressin del conflicte.
Durant les revolucions de 1848, el Principat de Moldàvia i el Principat de Valàquia quedaren sota control rus després de l'intent revolucionari. La Revolució valaca de 1848 va ser un aixecament liberal i nacionalista romanès a Valàquia que va intentar tombar l'administració imposada per les autoritats imperials russes sota el règim del Regulamentul Orgànic exigint l'abolició del privilegi boiar. Dirigida per un grup de joves intel·lectuals i oficials de la milícia, el moviment va aconseguir derrocar el príncep governant Gheorghe Bibescu, a qui va substituir per un govern provisional i una regència, i de passada una sèrie de grans reformes progressistes, anunciades per primera vegada a la Proclamació d'Islaz.
Malgrat els seus ràpids guanys i el suport popular, la nova administració va estar marcada pels conflictes entre l'ala radical i les forces més conservadores, especialment pel tema de la reforma agrària. Dos cops d'estat avortats successius van poder debilitar el Govern, i el seu estatus internacional va ser sempre impugnat per Rússia. Després d'aconseguir reunir un cert grau de simpatia dels líders polítics otomans, la Revolució va ser finalment aïllada per la intervenció dels diplomàtics russos, i finalment reprimida per una intervenció comuna dels exèrcits otomans i russos, sense cap forma significativa de resistència armada. No obstant això, durant la dècada següent, la consecució dels seus objectius va ser possible gràcies al context internacional, i els antics revolucionaris es van convertir en la classe política original de la Romania unida i el Tractat de Balta Liman va comportar el nomenament de Barbu Dimitrie Știrbei com hospodar (príncep) de Valaquia i de Grigore Alexandru Ghica, hospodar de Moldàvia.
Després es va sumar a la Guerra de Crimea amb el suport de França. Amb això hi apareixerien trets d'una democràcia burgesa a partir de 1860.
L'aparició de la monarquia constitucional va prendre forma amb Alexandru Ioan Cuza que, el 1859, va ser elegit príncep de Moldàvia i Valàquia, i feu que aquestes impulsessin la unificació romanesa el 1866, quan aquests països van formar el Regne de Romania. Amb Carles I finalment es va fer respectar la llibertat del regne amb el tractat de San Stefano i la Conferència de Berlín, ambdós del 1878.
Consolidació del país
Mentre s'advocava per la independència, Moldàvia i Valàquia es van unificar no sols políticament sinó econòmicament i social, com a preludi de la formació d'un sol estat al . Cap al 1878 es va iniciar la conquesta de dues antigues províncies romaneses: Bessaràbia i Dobrudja.
En economia, les reformes de Cuza, i més tard les de Carles I, van generar malestar i oposició entre les classes terratinents, però no així en la burgesia, que necessitava impulsar la modernització i industrialització de l'estat i la secularització dels béns clericals. Així mateix, la vida política començava a democratitzar-se a l'entorn dels partits liberal i conservador.