Cronologia de l'astronomia del sistema solar

miniatura|upright|Un trànsit de Venus Aquest article és una cronologia de l'astronomia del sistema solar.

Antiguitat Mil·lenni II aC – Data més primerenca possible per a la composició dels babilonis de la Tauleta de Venus d'Ammisaduqa, de la qual es conserva una còpia del segle XVII aC d'una llista d'observacions dels moviments del planeta Venus. Mil·lenni II aC – Astrònoms babilonis van identificar els planetes interiors de Mercuri i Venus i els planetes exteriors com Mart, Júpiter i Saturn, que seguirien sent els únics planetes coneguts fins a la invenció del telescopi en els primers temps moderns. 1200 aC – Astrònoms xinesos descriuen un eclipsi solar. 776 aC – Els xinesos fan el primer registre fiable d'un eclipsi solar. 613 aC, juliol – Un cometa és registrat en el Wen hsien tung Kao pels xinesos 586 aC – Tales de Milet determina haver predit un eclipsi solar 350 aC – Aristòtil advoca per una Terra esfèrica gràcies a l'eclipsi lunar i altres observacions 246 aC - 178 aC – Els xinesos determinen que Júpiter necessita 12 anys, i Saturn 30 anys per completar una revolució de la seva òrbita. 280 aC – Aristarc de Samos ofereix la primera discussió definitiva de la possibilitat d'un cosmos heliocèntric, i utilitza la mida de l'ombra de la Terra a la Lluna per estimar que el radi de la Lluna és un terç de la de la Terra, i per estimar les mides i distàncies del Sol i la Lluna 200 aC – Eratòstenes utilitza ombres per determinar que el radi de la Terra és d'uns 6.400 km 150 aC – Hiparc de Nicea utilitza la paral·laxi per determinar que la distància a la Lluna és més o menys de 380.000 km 134 aC – Hiparc descobreix la precessió dels equinoccis 28 aC – El llibre d'història xinesa, el Llibre de Han, determina el primer registre conegut de les taques solars. ca. 150 dC – Claudi Ptolemeu completa el seu Almagest que codifica el coneixement astronòmic del seu temps i consolida el model geocèntric a l'Oest.

Edat mitjana 499 CE – L'astrònom-matemàtic indi, Aryabhata, en el seu Aryabhatiya, proposa un possible sistema solar heliocèntric gravitacional, i un model epicíclic excèntric dels planetes, on els planetes segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol i la Lluna i els planetes brillen per la llum solar reflectida 500 – Aryabhata calcula acuradament la circumferència de la Terra, els eclipsis solars i lunars, i la durada de la revolució de la Terra al voltant del Sol Dècada del 620 – L'astrònom-matemàtic indi Brahmagupta reconeix la gravetat com una força d'atracció, i descriu breument una llei de la gravitació 628 – Brahmagupta ofereix mètodes per al càlcul dels moviments i llocs de diversos planetes, les seves creixents i l'establiment de les conjuncions, i els càlculs dels eclipsis solars i lunars 687 – Els xinesos fan el registre més antic conegut d'una pluja de meteors 9th century – El germà major de Banū Mūsā, Ja'far Muhammad ibn Mūsā ibn Shākir, determina la hipòtesi que els cossos celestes i les esferes celestes estan subjectes a la mateixa lleis físiques com la Terra, i proposa que hi ha una força d'atractció entre cossos celestes 820 – L'astrònom persa, Muhammad ibn Musa al-Khwarizmi, compon les seves taules astronòmiques Zij, utilitzant la numeració hindu-aràbiga en els seus càlculs 850 – Ahmad ibn Muhammad ibn Kathīr al-Farghānī (Alfraganus) dona valors de l'obliqüitat de l'eclíptica, el moviment de precessió dels apogeus del Sol segle X – Muhammad ibn Jābir al-Harrānī al-Battānī (Albatenius) descobreix que la direcció de l'excentricitat del Sol està canviant 900s – Ibn Yunus observa més de 10.000 entrades per a la posició del Sol des de fa molts anys amb una gran astrolabi amb un diàmetre d'aproximadament 1,4 metres 1019 – Abū Rayhān al-Bīrūnī observa i descriu en detall l'eclipsi de Sol el 8 d'abril i l'eclipsi de Lluna el 17 de setembre, i dona les latituds exactes de les estrelles durant l'eclipsi lunar 1031 – Abū al-Rayhān al-Bīrūnī calcula la distància entre la Terra i el Sol en el seu Canon Mas'udicus 1150 – L'astrònom-matemàtic indi Bhaskara II, en el Siddhanta Shiromani, calcula les longituds i latituds dels planetes, eclipsis lunars i solars, creixent de la Lluna, syzygies, i conjuncions dels planetes entre si i amb estrelles fixes, i explica els tres problemes del moviment diürn Dècada del 1150 – Bhaskara calcula la mitjana de moviment planetària, el·lipses, primeres visibilitats dels planetes, la lluna creixent, les estacions, i la longitud de la revolució de la Terra al voltant del Sol a 9 decimals. Dècada del 1150 – Gerard de Cremona tradueix lAlmagest de Ptolemeu de l'àrab al llatí, finalment conduint a l'adopció per l'Església Catòlica com un text aprovat. ~1200 – Fakhr-ad-Din ar-Razí, en el tracte amb la seva concepció i el món físic, va rebutjar la visió aristotèlica i aviceniana d'un sol món, però en canvi va proposar que hi ha "milers i milers de mons (alfa alfi 'awalim) més enllà d'aquest món, de manera que cada un d'aquests mons serà més gran i més massiu que el món, així com tenir l'agrat del que aquest món té. " ~1300 – Ibn Qayyim Al-Jawziyya, en la seva crítica de l'astrologia, va reconèixer que les estrelles són molt més grans que els planetes, i que Mercuri és el planeta més petit conegut per ell. ~1350 – Ibn al-Shatir s'anticipa a Copèrnic per l'abandonament de l'equant de Ptolemeu en els seus càlculs del moviment planetari, i que constitueix el primer model empíric de la rotació lunar el que coincideix amb observacions exactes.

Renaixement a. 1514 – Nicolau Copèrnic exposa la seva teoria heliocèntrica, a Commentariolus 1543 – Nicolau Copèrnic publica la seva teoria heliocèntrica, a De revolutionibus orbium coelestium 1577 – Tycho Brahe utilitza la paral·laxi per provar que els cometes són entitats distants i no fenòmens atmosfèrics 1609 – Johannes Kepler declara les seves dues primeres lleis empíriques del moviment planetari, afirmant que les òrbites dels planetes són el·líptiques en comptes de circulars i, per tant, la resolució de molts problemes amb els models antics del planeta. 1610 – Galileo Galilei descobreix Cal·listo, Europa, Ganimedes i Io, veu els anells planetaris de Saturn (però no reconeix que són anells), i observa les fases de Venus, refutant el sistema de Ptolemeu, en excepció encara de la teoria geocèntrica 1619 – Johannes Kepler estableix la seva tercera llei empírica del moviment planetari 1655 – Giovanni Domenico Cassini descobreix la Gran Taca Vermella de Júpiter 1655 – Christiaan Huygens identifica els anells de Saturn com anells i descobreix Tità 1665 – Cassini determina les velocitats de rotació de Júpiter, Mart i Venus 1672 – Cassini descobreix Jàpet i Rea 1672 – Jean Richer i Cassini mesuren la unitat astronòmica sobre els 138.370.000 km 1675 – Ole Rømer utilitza la mecànica orbital de les llunes de Júpiter per estimar la velocitat de la llum sobre els 227.000 km/s 1686 – Cassini descobreix Tetis i Dione

Segle XVIII 1705 – Edmond Halley públicament prediu la periodicitat del Cometa de Halley i calcula la ruta de retorn esperada el 1757 1715 – Edmond Halley calcula la trajectòria ombra d'un eclipsi solar 1716 – Edmond Halley suggereix una mesura d'alta precisió de la distància Sol-Terra cronometrant el trànsit de Venus 1718- Edmond Halley descobreix el moviment propi, dissipant el concepte de la "estrelles fixes". 1729 – James Bradley determina la causa de l'aberració de la llum, proporcionant la primera evidència directa del moviment de la Terra 1755 – Immanuel Kant és el primer a formular la hipòtesi nebul·lar de la formació del sistema solar. 1758 – Johann Palitzsch observa el retorn del cometa de Halley. La interferència de l'òrbita de Júpiter havia reduït el retorn per 618 dies. l'astrònom parisenc Nicolas-Louis de Lacaille suggereix que hauria de ser nomenat cometa de Halley. 1766 – Johann Titius estima la norma de Titius-Bode per a distàncies planetàries 1772 – Johann Bode publicita la norma de Titius-Bode per a distàncies planetàries 1781 – William Herschel descobreix Urà durant un reconeixement telescòpic del cel del nord 1787 – Herschel descobreix les llunes d'Urà, Titània i Oberó 1789 – Herschel descobreix les llunes d'Urà, Encèlad i Mimas 1796 – Pierre Laplace retorna a la hipòtesi nebular per a la formació del sistema solar a partir d'una nebulosa filada de gas i pols

Segle  1801 – Giuseppe Piazzi descobreix l'asteroide Ceres 1802 – Heinrich Wilhelm Olbers descobreix l'asteroide Pal·les 1821 – Alexis Bouvard detecta irregularitats en l'òrbita d'Urà 1825 – Pierre Laplace completa el seu estudi de la gravetat, l'estabilitat del sistema solar, les marees, la precessió dels equinoccis, la libració de la Lluna i els anells de Saturn en Mécanique Celeste 1838 – Friedrich Wilhelm Bessel mesura la paral·laxi de l'estrella 61 Cygni, refutant un dels més antics arguments en contra de l'heliocentrisme. 1843 – John Adams prediu l'existència i ubicació de Neptú d'irregularitats en l'òrbita d'Urà 1846 – Urbain Le Verrier prediu l'existència i ubicació de Neptú d'irregularitats en l'òrbita d'Urà 1846 – Johann Galle descobreix Neptú 1846 – William Lassell descobreix Tritó 1848 – Lassell, William Cranch Bond i George Phillips Bond va descobrir la lluna de Saturn Hiperió 1849 – Édouard Roche troba el radi màxim de destrucció de marea i la creació de les marees per a un cos es manté només per la seva gravetat pròpia, anomenat límit de Roche, i l'utilitza per explicar per què els anells de Saturn no es condensen en un satèl·lit 1851 – Lassell descobreix les llunes d'Urà Ariel i Umbriel 1856 – James Clerk Maxwell demostra que un anell sòlid al voltant de Saturn seria destruït per les forces gravitacionals i sosté que els anells de Saturn consisteixen en una multitud de petits satèl·lits 1862 – Mitjançant l'anàlisi de la signatura espectroscòpica del Sol i en comparació amb altres estrelles, el Pare Angelo Secchi determina que el Sol és en si mateix una estrella. 1866 – Giovanni Schiaparelli s'adona que els corrents de meteors ocorren quan la Terra passa a través de l'òrbita d'un cometa que ha deixat les restes al llarg de la seva trajectòria 1877 – Asaph Hall descobreix les llunes de Mart Deimos i Fobos 1892 – Edward Emerson Barnard descobreix la lluna de Júpiter Amaltea 1899 – William Henry Pickering descobreix la lluna de Saturn Febe

1900–1975 1906 – Max Wolf descobreix l'asteroide troià Achilles 1915 - Robert Innes descobreix Pròxima del Centaure, l'estrella més propera a la Terra després del Sol 1919 – Arthur Stanley Eddington utilitza un eclipsi solar per provar amb èxit la teoria de la relativitat general d'Albert Einstein 1930 – Clyde Tombaugh descobreix Plutó 1930 – Seth Nicholson mesura la temperatura de la superfície de la Lluna 1944 – Gerard Kuiper descobreix que el satèl·lit Tità té una atmosfera substancial 1946 – Llançament americà d'un coet V-2 amb una càmera equipada oferint la primera imatge de la Terra des de l'espai 1949 – Gerard Kuiper descobreix la lluna d'Urà Miranda i la lluna de Neptú Nereida 1950 – Jan Oort suggereix la presència del núvol d'Oort cometari 1951 – Kuiper argumenta a favor d'un dipòsit anular de cometes entre 40-100 unitats astronòmiques del Sol, el cinturó de Kuiper 1959 – Luna 3 envia les primeres imatges de la cara oculta de la Lluna 1962 – El Mariner 2 fa un sobrevol de Venus i obté les primeres observacions en primer pla d'un altre planeta 1964 – El Mariner 4 ofereix les primeres imatges detallades de la superfície de Mart 1966 – El mòdul de descens lunar, Luna 9, ofereix les primeres imatges de la superfície d'un altre cos celeste 1967 – Venera 4 ofereix la primera informació sobre l'atmosfera de Venus 1968 – La missió tripulada lunar Apollo 8 ofereix la primera imatge mai presa de l'esfera de la Terra. 1970 – El mòdul de descens a Venus, Venera 7, envia informació amb èxit per primera vegada obtinguda a partir de la superfície d'un altre planeta