miniatura|Papes i Bisbes (fragment del Retaule de Gant El magisteri de l'Església és l'autoritat d'ensenyar que l'Església catòlica troba que té.Merriam-Webster's Online Dictionary Aquesta autoritat és entesa com inclosa a l'episcopat, que és la unió dels bisbes actuals de l'Església amb el papa, que té autoritat sobre els bisbes (primum inter pares), de manera individual i com a cos, així com sobre cada catòlic individualment. D'acord amb la doctrina catòlica, el Magisteri és capaç per ensenyar o interpretat les veritats de la fe, i pot ser tan infal·lible com no-infal·lible.
D'acord amb el Catecisme de l'Església Catòlica: «La missió d'interpretar autènticament la Paraula de Déu només ha estat confiada al Magisteri de l'Església, al papa i als bisbes en comunió amb ell».Catecisme de l'Església Catòlica, part, 1a secció, 1, capítol 2n, article 2, III (#100)
La paraula magisteri deriva del llatí magister, que originàriament significava el càrrec de president, cap, director, etc. (en particular, es referia a l'ofici d'instructor de joves, tutor), o ensenyança, instrucció, consell, etc.Lewis and Short
Fonts i criteri L'Església Catòlica ensenya que Jesucrist, la Paraula feta Carn, és la font de la revelació divina. L'Església basa tots els seus ensenyaments considerats com infal·libles en la Tradició i en l'Escriptura. El Magisteri consisteix en els ensenyaments infal·libles de l'Església. «Per tant, per la fe divina i catòlica totes aquelles coses que han de ser cregudes són contingudes a la paraula de Déu tal com es troba a l'Escriptura i a la tradició, i que són proposades per l'Església com a matèries per ser cregudes com a revelades per Déu, ja sigui pel seu judici solemne o mitjançant el seu Magisteri ordinari i universal.»Concili Vaticà I – Dei Filius – 8 No obstant això, els criteris per a la infal·libilitat d'aquestes dues funcions del magisteri sagrat són diferents. El magisteri sagrat consisteix tant els decrets extraordinaris solemnes del papa i dels concilis ecumènics i el magisteri ordinari i universal.
El Concili del Vaticà II afirma que: «Per aquest motiu Jesús perfeccionà la revelació mitjançant tota la seva obra fent-se ell mateix present i manifestant-se ell mateix: mitjançant les seves obres i paraules, els seus signes i prodigis, però especialment mitjançant la seva mort i la seva gloriosa resurrecció de la mort i l'enviament final de l'esperit de la veritat.»Dei Verbum, 4 El contingut de la revelació divina del Crist, que va ser transmesa pels apòstols, és denominada el Dipòsit de la Fe, i consisteix tant en la Sagrada Escriptura com en la Tradició, com s'escriu a Joan, 21:25 «Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer».
Segons l'Església, les ensenyances dels papes serien infal·libles quan, i només quan, parla ex cathedra. Els ensenyaments infal·libles dels concilis ecumènics consisteixen en les definicions solemnes dogmàtiques, teològiques o morals contingudes en declaracions, decrets, doctrines i condemnes (tradicionalment expressades en canons i decrets conciliars) dels concilis consistents en el papa i els bisbes de tot el món.
Un ensenyament de magisteri ordinari i universal és una definició en la qual tots els bisbes (inclòs el papa) estan universalment d'acord i també és considerada com a infal·lible; i encara que el fidel catòlic ha de creure-ho i proclamar-ho, és possible que decisions ulteriors del magisteri alterin o contradiguin el seu contingut anterior. Segons el Codi de Dret Canònic, "hom ha de creure amb fe divina i catòlica tot allò que es conté a la paraula de Déu escrita o transmesa per tradició, és a dir, a l'únic dipòsit de la fe encomanat a l'Església, i que a més és proposat com a revelat per Déu, bé sigui pel magisteri solemne de l'Església o bé pel seu magisteri ordinari i universal, que es manifesta en la comunió dels fidels sota la guia del sagrat magisteri; per tant, hom està obligat a evitar qualsevol doctrina contrària."Codi de Dret Canònic, cànon 750, llibre III
L'obligació del fidel catòlic és creure i defensar activament tot allò que ensenya el magisteri eclesiàstic sagrat, "amb la plenitud de la seva fe", i també el que ensenya el magisteri ordinari, però amb un grau menor. Als Exercicis espirituals d'Ignasi de Loiola es llegeix: "Hem de tenir sempre per a tot encertat, que el que és blanc que jo veig, creure que és negre, si l'Església jeràrquica així ho determina, creient que entre Crist nostre Senyor, espòs, i l'Església la seva esposa, és el mateix esperit que ens governa i regeix per a salut de les nostres ànimes, car pel mateix Esperit i Senyor nostre, que donà els deu Manaments, és regida i governada la nostra Santa Mare Església."
Nivells Archbishop Michael Sheehan, Apologetics and Catholic Doctrine, revised by Fr. Peter Joseph , Saint Austin Press, 2001Codi de Dret Canònic, can. 749–754Lumen Gentium n. 25 Font: Nivell de Magisteri: Nivell de certesa: Sanció necessària: 1. Papa ex cathedra Extraordinari (i universal) Infal·lible en qüestions de fe i moral Assentiment ple de la fe 2. Bisbes, en unió amb el papa, definint doctrina al Consell General Extraordinari (i ensenyament universal de l'Església) Infal·lible en qüestions de fe i moral Assentiment ple de la fe 3. Bisbes proposant definitivament, per separat, però al uníson en unió amb el papa Magisteri ordinari i universal de l'Església Infal·lible 4. Papa Ordinari Autoritzada però no infal·lible Submissió religiosa del intel·lecte i la voluntat 5. Bisbes Ordinari Autoritzada però no infal·lible Submissió religiosa del intel·lecte i la voluntat 6. Teòlegs Magisteri cathedrae magistralis (d'acord amb Tomàs d'Aquino)Tomàs d'Aquino, IV Sent. D. 19 q. 2, a. 2. qa 2 ad 4; Tomàs d'Aquino, Quodlibet III, 9 ad 3 Ni autoritzat ni infal·lible Desacord dialèctic legítim (d'acord amb la llarga tradició de Quaestiones Disputatae)C.f., http://dhspriory.org/thomas/QDdeVer.htm 7. Preveres No tenen autoritat magisterial
Desenvolupament històric Mentre que el magisteri de l'església catòlica actualment està ben definit, no sempre ha estat clar com a doctrina. Fins als pronunciaments formals del , el subjecte de l'activitat magisterial a l'Església era una qüestió de desacord i confusió, i encara, el concepte de la infal·libilitat papal roman en controvèrsia en certs cercles catòlics.
Església primitiva Els bisbes com a autoritat La fundació més bàsica del magisteri, la successió apostòlica dels bisbes i la seva autoritat com a protectors de la fe, va ser un dels pocs punts rarament debatuts pels Pares de l'Església. La doctrina va ser elaborada per Ignasi d'Antioquia, entre d'altres, davant del gnosticisme, exposat per Ireneu de Lió, Tertul·lià, Cebrià de Cartago, Ambròs de Milà i Agustí d'Hipona, i a finals del va ser universalment acceptada pels bisbes.Congar, Yves. "A Brief History of the Forms of the Magisterium and Its Relations with Scholars." Readings in Moral Theology: The Magisterium and Morality. Ed. Charles E. Curran and Richard A. McCormick. New York: Paulist Press, 1982. p. 315.
Alguns primers problemes començaren a aparèixer, però, amb l'augment del clergat. Creixeren les crítiques contra els bisbes, i s'intentà que tots els bisbes provinguessin de les comunitats monàstiques, entre aquells que podrien ser els més dignes. Malgrat això, també s'havia desenvolupat dins de l'Església un sentit romà de govern, que insistia en l'ordre a qualsevol preu, i això comportà el fenomen dels "bisbes imperials", homes que havien de ser obeïts per motiu del seu càrrec, no pas per la seva santedat, creixent la distinció entre "home" i "càrrec".Olsen, Glenn W. "The theologian and the Magisterium: the ancient and medieval background of a contemporary controversy." Communio 7.4 (1980): p. 310.
Malgrat tot això, aquest punt de vista no vas ses universalment acceptat. Una de les crítiques més ferotges contra la corrupció episcopal va ser la de l'influent teòleg Orígenes. Durant tota la seva vida, van ser diversos els escrits d'Orígenes que van ser qüestionats com a dubtosament ortodoxos, i semblava que abraçava la idea d'una autoritat magistral basada en l'experiència teològica en comptes de, o com a mínim al costat de la successió apostòlica.Eno, Robert B. "Authority and Conflict in the Early Church." Eglise et Theologie 7.1 (1976): 49.
D'altres desacords primerencs Un altre desacord dels primers temps de l'Església al voltant de la manifestació de l'autoritat es manifestà en el Montanisme, que començà com un moviment que promovia el carisma de la profecia. El montanisme afirmava que, entre altres coses, les profecies com aquelles que es troben a l'Antic Testament continuaven en l'Església, i que les noves profecies tenien la mateixa autoritat que l'ensenyament apostòlic. L'Església, però, replicà que aquestes noves profecies no tenien autoritat, i condemnaren el montanisme com a heretgia.Eno, Robert B: p. 47. En altres moment, les revelacions privades han estat reconegudes per l'Església, però la mateixa Església continua ensenyant que les revelacions privades estan separades del dipòsit de la fe, i no que cal que siguin cregudes per tots el catòlics.
L'Edat Mitjana La percepció sobre l'autoritat magistral durant l'edat mitjana és que va ser molt variada. Mentre que va créixer una comprensió més aguda i una acceptació de la primacia del papa (almenys fins al Gran Cisma), també va haver-hi un èmfasi creixent situat sobre els teòlegs, així com nombrosos dissidents d'ambdós costats.
Primacia papal i autoritat magistral Durant l'edat mitjana, el suport a la primacia del papa (espiritual i temporal) i la seva capacitat per parlar autoritàriament en afers doctrinals va créixer significativament. Dos Papes, Innocenci III (1198-1216) i Bonifaci VIII (1294-1303) van ser especialment influents en augmentar el poder del papat. Innocenci afirmà que el poder papal era un dret atorgat per Déu, i desenvolupà la idea que el papa no és només un mestre i un líder espiritual, sinó que també era un regulador secular. Bonifaci, en la seva butlla afirmà Unam Sanctam que el món espiritual, encapçalat a la terra pel papa, tenia autoritat sobre el món temporal, i que tots havien de sotmetre's a l'autoritat papal per salvar-se.Collins, Paul: p. 26.
Durant l'edat mitjana les declaracions sobre aquest poder papal eren habituals a les obres dels teòlegs. Així, a finals de l'edat mitjana, Domingo Báñez atribuí al papa el "poder definitiu per declarar les veritats de la fe", i Tomàs Caietà, d'acord amb la distinció que havia fet sant Tomàs d'Aquino, traçà una línia entre la fe personal manifestada pels teòlegs i la fe autoritària presentada com una qüestió de judici pel papa.Congar, Yves: p. 321.
Infal·libilitat papal Al Decret de Gracià, un codi legislatiu del , s'atribueix al papa el dret legal de jutjar en disputes teològiques, però no se li garantia llibertat d'error. El paper del papa era establir límits on els teòlegs, que sovint estaven més ben dotats per la plena expressió de la veritat, poguessin treballar. Així doncs, l'autoritat del papa era com a jutge, però no com a mestre infal·lible.Olsen, Glenn W: p. 313–136.
La doctrina començà a desenvolupar-se visiblement durant la Reforma Protestant i la Contrareforma, iniciant-se mitjançant una declaració formal de la doctrina feta per sant Robert Bellarmino a inicis del , però no va tenir una gran acceptació fins al i el Concili Vaticà I.
Teòlegs