321px|miniatura|Castell de Caerphilly. Aquest castell fou construït entre 1268-1271 per Gilbert de Clare, cosa que provocà una disputa entre Llywelyn, l'últim rei, i la corona anglesa, un dels motius que portaren a les guerres de 1277 i 1282 i al final de la independència de Gal·les El país de Gal·les o Cymru (en gal·lès) ha estat habitat per l'humà modern des de fa almenys 29.000 anys, encara que els assentaments estables al territori no apareixerien fins a l'última edat de Gel. A Gal·les hi ha molts jaciments i restes del Neolític (principalment dòlmens i cromlechs), així com restes posteriors de l'edat del bronze i de la del ferro. La història escrita de Gal·les comença amb l'arribada dels romans, que van realitzar diverses campanyes contra la tribu dels deceangles al nord-est de l'actual Gal·les l'any 48. Dues de les grans tribus britàniques, els silurs i els ordovics, es van resistir al domini romà durant alguns anys, però finalment els ordovics foren sotmesos l'any 79. Les tribus britàniques de l'època preromana ocupaven el territori actual de Gal·les, però també parts d'Anglaterra i el sud d'Escòcia, en el que s'organitzaria en la província romana de Britània fins a la retirada de les legions romanes al començament del segle V. En els segles següents al territori de Gal·les es formarien petits regnes com Gwynedd i Powys, al mateix temps que els britànics es convertien al cristianisme.
Durant el període altomedieval el territori de Gal·les estava dividit en petits regnes, però el governant del Regne de Gwynedd normalment era reconegut com el rei dels britons. Alguns d'aquests governants eren capaços de governar sobre diversos regnes i amb el pas del temps es van estendre. A mitjan segle XI Gruffyd ap Llywelyn va arribar a controlar tots els regnes de Gal·les i algunes zones d'Anglaterra durant un breu període. L'alta edat mitjana a Gal·les es va caracteritzar per la lluita contra regnes anglosaxons com Mèrcia, posteriorment contra el regne unificat d'Anglaterra, i després contra els invasors normands, que van arribar a les fronteres de Gal·les l'any 1067. La guerra contra els invasors va continuar durant més de dos segles fins a la mort de Llywelyn, l'últim rei, el 1282, la qual cosa va constituir l'annexió de Gal·les al Regne d'Anglaterra. Owain Glyndwr va dirigir una rebel·lió contra els anglesos al començament del segle XV i va controlar Gal·les durant uns pocs anys abans que la corona anglesa restablís la seva autoritat. Durant el segle XVI la legislació gal·lesa va ser progressivament modificada per incorporar les estructures executives d'Anglaterra. No obstant això, malgrat l'assimilació anglesa, els gal·lesos van mantenir la seva llengua i la seva cultura.
Durant el segle XVIII Gal·les va ser afectat per dues importants reformes. La Revolució industrial i el Renaixement metodista. Durant el el sud-est de Gal·les va experimentar en especial una ràpida industrialització i un fort increment demogràfic. Aquestes zones foren "anglicitzades" a causa de l'arribada massiva d'immigrants, i en destacaren els territoris rurals, on es va conservar amb més força la cultura tradicional gal·lesa. Així mateix, la zona va experimentar la influència del cristianisme metodista.
Al , i després de la Segona Guerra Mundial, el territori de Gal·les va experimentar un progressiu declivi a causa de la crisi de la indústria del carbó i del ferro. En l'àmbit polític la crisi provocà que el Partit Liberal fos desplaçat del poder pel Partit Laborista. Durant aquest període els nacionalistes del partit Plaid Cymru, dirigits per Gwynfor Evans, van aconseguir per primera vegada representació al Parlament del Regne Unit l'any 1966, i van convertir la "devolució" de les institucions parlamentàries gal·leses en el seu principal objectiu polític. En el referèndum de 1979 va guanyar el vot negatiu, però el 1997 es va realitzar un nou referèndum en el qual guanyà el sí per un estret marge, cosa que va permetre la creació d'un parlament gal·lès a Cardiff.
Prehistòria Les primeres restes conegudes d'activitat humana al territori modern de Gal·les és una dent trobada en una cova de la vall del riu Elwy, al nord del territori, pertanyent a un home que va viure fa uns 250.000 anys en el Paleolític inferior. La Dama Roja de Paviland, un esquelet humà tenyit d'ocre vermell, va ser descobert el 1826 en una de les coves de pedra calcària de Paviland, a la península de Gower, a Swansea, al sud de Gal·les. Malgrat el seu nom, l'esquelet pertany a un home jove que va viure fa uns 26.000 anys cap al final del Paleolític superior. Es considera l'enterrament cerimonial més antic conegut a Europa occidental. L'esquelet va ser trobat juntament amb joieria d'ivori i petxines marines, així com un crani de mamut.
miniatura|Bryn Celli Ddu, una cambra funerària de finals del Neolític a Anglesey
Després de l'última edat de Gel, Gal·les va anar adoptant el paisatge ecològic actual i cap al 8000 aC el seu territori era habitat per caçadors recol·lectors del Mesolític. Es considera que les primeres comunitats agrícoles hi sorgiren al voltant del 4000 aC, marcant els inicis del Neolític a la zona. Durant aquest període es van construir moltes cambres funeràries, i les més notables en són les de Bryn Celli Ddu, Barclodiad i Gawres a Anglesey.
Les eines de metall van aparèixer a Gal·les al voltant del 2500 aC, al principi del coure i posteriorment del bronze. Es creu que durant els inicis de l'edat de bronze gal·lesa (2500-1400 aC) el clima era de més qualitat que en l'actualitat, a jutjar per les restes ecològiques. Gran part de la producció de coure per a la producció de bronze procedia probablement de les mines de coure de Great Orme, on s'han trobat restes d'activitat minera estable durant diversos segles del període.
La primera eina de ferro trobada a Gal·les és una espasa apareguda a Llyn Fair, a la vall del riu Ronda, que degué ser fabricada al voltant del 600 aC. Durant l'edat del ferro gal·lesa als pujols del país es van construir assentaments fortificats, especialment nombrosos, com Pen Dinas prop d'Aberystwyth i Tre'r Ceiri a la península d'Hellin. El 1943 aparegué una troballa d'aquest període especialment significativa a Llyn Cerril Bach a Anglesy, en un terreny que estava sent excavat per construir una base de la força aèria anglesa. S'hi trobà un dipòsit votiu molt ben conservat, ple d'armes, escuts, carruatges amb brides i arnesos, així com cadenes i grillons d'esclaus i diverses eines. Molts d'aquests objectes havien estat deliberadament trencats i sembla tractar-se d'una ofrena votiva.
Tradicionalment els historiadors creuen que el territori de Gal·les va ser colonitzat per successives onades d'immigrants que dugueren diverses aportacions culturals a la zona, i substituïren els habitants previs amb l'arribada dels celtes del continent. No obstant això, alguns estudis genètics realitzats sobre la població gal·lesa descarten aquesta teoria. En dos llibres recents, Bryan Sykes i Stephen Oppenheimer consideren que la població gal·lesa moderna (i el conjunt de la població britànica) descendeixen d'emigrants procedents de la península Ibèrica arribats durant el Mesolític, i en menor grau, durant el Neolític. La introducció de la llengua celta, de la qual deriva el gal·lès modern, hauria pogut ser el resultat d'aquesta immigració a menor escala.
El període romà: 48-410 dC miniatura|esquerra|Les tribus celtes que habitaven al territori de Gal·les durant el període de la invasió romana. Els seus límits exactes no estan definits
Fins a la invasió romana de Britànnia, Gal·les no era un país diferenciat. Tots els habitants nadius de la Britànnia parlaven llengües britòniques (una subfamília de les llengües celtes) i eren anomenats britons (o brythones). La zona estava dividida en diverses tribus, de les quals els silurs, en l'actual sud-est de Gal·les i els ordovics, al centre i nord-oest de Gal·les, eren les més nombroses i poderoses. Aquestes tribus també van ser les que van presentar una major resistència a la invasió romana.
El primer atac contra les tribus celtes de Gal·les va ser realitzat pel legat Publi Ostori Escàpula cap a l'any 48 dC. Ostori atacà primer els deceangles al nord-est, que sembla que s'hi rendiren amb poca resistència. A continuació van lluitar durant uns anys contra els silurs i ordovics, dirigits per Caradoc o Caratac, que havia fugit del sud-est d'Anglaterra. Primer va dirigir els silurs i després es va traslladar al territori dels ordovics, on fou derrotat per Ostori cap al 51 dC. Després de la derrota, Caratac es refugià entre els brigants; la reina Cartimandua el va lliurar als romans.
No obstant això, els silurs no van ser sotmesos i van començar una efectiva guerra de guerrilles contra els exèrcits romans. Ostori va morir sense sotmetre la tribu, i a la seva mort els silurs derrotaren la Segona Legió Augusta. Els romans no van intentar estendre el seu control a Gal·les fins a l'arribada del governador Gai Suetoni Pauli, que es dirigí al nord i capturà l'illa de Mona (Anglesey), on es trobava un important santuari druídic l'any 60 o 61 dC. No obstant això, es veié obligat a abandonar l'ofensiva davant la rebel·lió a l'est de la reina Boadicea o Boudicca. Després d'aixafar la rebel·lió, els silurs van ser finalment sotmesos per Sisè Juli Fronti en una sèrie de campanyes que van concloure l'any 78 dC. El seu successor Gneu Juli Agrícola va sotmetre també els ordovics i conquerí de nou Anglesey al començament de l'any 79 dC.
Els romans van ocupar el conjunt de l'actual territori de Gal·les, on van construir calçades, forts, mines d'argent, ferro i or, i van introduir comerç, però el seu interès pel desenvolupament de la zona fou limitat a causa de l'aïllament geogràfic i l'escassetat de terres cultivables. La majoria de restes romanes trobades a Gal·les són de naturalesa militar. La zona fou controlada des de campaments legionaris com Deva Victrix (Deva), Chester, Isca Augusta (Isca) i Caerleon, amb calçades que els unien amb forts auxiliars com Segontium, Caernarfon, Moridunum i Carmarthen. Només es coneix una ciutat fundada pels romans a Gal·les: Venda Silurum (l'actual Caerwent), encara que el fort de Moridunum fou posteriorment ocupat per l'assentament civil de Carmarthen. Administrativament el territori de Gal·les formava part de la provincial romana de Britànnia Superior i posteriorment de la provincià de Britània Prima, que també incloïa l'oest d'Anglaterra.
La retirada dels romans i l'edat dels Sants: 411-700 Quan els exèrcits romans assentats a Britànnia es van retirar l'any 410, els assentaments britons de Gal·les van passar a governar-se per si mateixos, com la resta de la província. No obstant això, la influència cultural romana va romandre després de la seva partida, com demostra una pedra gravada de Gwynedd datada d'entre mitjan i mitjan , que homenatja Cantiorix, descrit com "cives" (ciutadà) i cosí del "magistratus" (magistrat) Maglos. Després de la retirada dels romans també s'hi produí una considerable colonització procedent d'Irlanda al sud-oest, on s'han conservat moltes pedres amb inscripcions ogham. Molts missioners irlandesos van convertir la població local al cristianisme, iniciant l'anomenada edat dels Sants (aproximadament entre el 500-700), caracteritzada per l'establiment de monestirs i esglésies per tot el país, sota la direcció d'eclesiàstics destacats com David de Gal·les, Illtud i Teil.