La cotorra caragroga (Platycercus icterotis) és una espècie d'ocell de la família dels psitàcids. És endèmica del sud-oest d'Austràlia, on viu a altituds d'entre 0 i 450 msnm. Els hàbitats naturals són els boscos, els matollars i medis artificials com ara plantacions i jardins. És una espècie en risc mínim, és a dir, no sembla que hi hagi cap amenaça significativa a la seva supervivència. El nom específic, icterotis, significa ‘d'orelles grogues’.
Descripció La cotorra caragroga és l'espècie més petita del gènere, l'adulta pesa de 60 a 70 g i fa de 25 a 30 cm de llarg. Té unes ales amples amb una envergadura de 35 a 41 cm i una llarga cua que fa de mitja 13 cm, la meitat de la mesura de la longitud total. És l'única espècie del gènere que presenta diferències marcades en la coloració dels sexes, el vermell del plomatge és més escarlata en el mascle. Les femelles són menys cridaneres pel seu color, el plomatge vermell més suau està tacat de verd i té una petita taca groc apagat a la galta.
El mascle adult té el cap i el coll predominantment vermells, amb una taca groga a la galta: groc brillant a la subespècie nominal icterotis i crema pàl·lid en la subespècie xanthogenys. Quan són noves les plomes vermelles estan vorejades de negre. L'esquena té plomes negres indistintes tacades amb variacions brillants de vermells i verds que semblen com ondulacions amb aquests colors a les vores de la ploma. Quan està amb les ales plegades són de color verd, tornant-se negres amb marges verds a l'espatlla, amb un pegat estret de l'espatlla blau fosc i cobertores primàries fosques amb la vora blava. Quan vola, el blau de les plomes de vol i de les cobertores a la part inferior de l'ala és evident. Les cobertores superiors de la cua i la gropa són verdes amb tendència cap a un color oliva, de vegades amb un marge vermell. Les rectrius centrals de la cua són blaves i verdes, les plomes exteriors de la cua són d'un blau similar i amb les puntes blanques. Les plomes de sota la cua són blaves amb serrells blancs. Les parts inferiors són vermelles amb els flancs verds. El bec és de color blau-gris pàl·lid amb un cere gris fosc. Les potes i els peus són de color gris pissarra, i l'iris és marró fosc.
En la femella adulta, la major part del plomatge, que en el mascle és vermell, cap, coll i parts inferiors es substitueix pel verd, amb una banda vermella sòlida al front. La taca groga de la galta és més petita, i no té plomes vermelles a l'esquena ni a les escapulars. A la part inferior de l'ala la femella té una barra ampla blanca o crema.
Els ocells immadurs s'assemblen a la femella adulta, si bé amb un plomatge encara més verd, vermell només a la capçada, i sense un pegat groc a la galta. El bec i el cere són de color rosa clar, canviant a la coloració adulta als sis mesos d'edat.
La població presenta una tendència en la variació de color conforme ens desplacem d'est a oest, i es reporten graus variables d'hibridació a l'est de la serralada Darling i a la regió del sud i també a la serralada Stirling. Aquesta intergradació entre individus es registra en llocs com Albany. El sud-oest d'Austràlia també està habitat per cotorres semblants, encara que més grosses, com ara la cotorra de capell vermell (Purpureicephalus spurius), que es distingeix fàcilment pel dors groc, i el lloro de collar groc (Barnardius zonarius), que presenta una galta blava i un cap negre en contrast amb el verd, vermell.
Vocalitzacions La vocalització habitual és una sèrie ràpida de notes melodioses emeses a un volum baix. La vocalització d'espècies germanes d'altres regions és notablement més forta i escoltada amb més freqüència en els intercanvis amb altres individus o espècies. Les transliteracions dels sons suaus i musicals inclouen «txing-txhing-txing» (Morcombe, et al), «txink-txink» (Serventy, Simpson) i «pink-pink» (Johnstone, et al), encara que més sovint romanen en silenci i sense emetre cap so. Gould (1848) va constatar que el xiulet de les notes era un so feble i aflautat i la rica variació de la sèrie es podria considerar "com gairebé per assumir el caràcter d'una cançó". Altres fonts identifiquen dues vocalitzacions, un «quink» ressonant i d'alta freqüència, «quink, quink, quink» i la crida de veu més suau «whip-a-whee».
El reclam de contacte és similar, encara que més fort que la de la cotorra variada (Psephotellus varius).
Distribució i hàbitat miniatura|Làmina 23 de Illustrations of the Family of Psittacidae, or Parrots, primera representació de l'espècie per Edward Lear, de novembre a desembre de 1830, titulada "Platycercus Stanleyii / Stanley Parrakeet", anomenada així en honor al patró Lord Stanley. La cotorra caragroga és endèmica del sud-oest d'Austràlia, aïllada de les espècies germanes del nord i l'est del país. Moderadament comú, sol ser sedentaria, freqüentant boscos i altres zones o kwongan. També es habita a les terres de conreu o en altres zones d'alimentació, i s'observa més sovint en llocs lliures de vegetació. A Austràlia i diversos altres continents, tenir-los en captivitat va començar a ser habitual abans de 1830.
Les dues subespècies són geogràficament adjacents: P. icterotis xanthogenys a la regió del cinturó de blat, terra endins al nord i l'est de la serralada i P. icterotis icterotis que es troba a les zones costaneres del sud i l'oest. El límit interior de l'àrea de distribució de l'espècie s'estén des de la zona entre la part baixa del riu Swan i el riu Arrowsmith a la costa occidental. Des d'allà passa a l'est i al sud abans de Southern Cross, la serralada de Fraser, Esperance, Stirling Ranges i Kojonup. La línia de demarcació entre l'interior i la subespècie costanera comença a l'est de King George Sound i es troba al nord-oest via Mount Barker i la regió de Kojonup cap al riu Bannister. L'espècie és menys comuna a la plana costanera de Swan que a les zones del sud del cinturó de blat, on s'observa més sovint al voltant de Narrogin i Katanning en els boscos de wandoo restants, es troben a tota l'àrea de conservació de Dryandra Woodland. Els investigadors van arribar a expressar dubtes sobre l'estat de la subespècie, i les observacions recopilades no mostren cap separació geogràfica.
Les anotacions històriques de l'espècie indiquen que és relativament poc comú, encara que s'ha observat més sovint a les regions del sud. L'extensió més septentrional de l'àrea de distribució és prop de Moora, amb registres que s'estenen cap a l'est al voltant de Norseman. Durant la dècada de 1970 la població de l'espècie ha disminuït significativament des de la colonització de l'àrea de l'interior especialment P. icterotis xenogenys. Es va extingir localment als comtats on s'havia registrat anteriorment, aquests inclouen: Coorow, Dandaragan, Moora, Dalwallinu, Merredin, Quairading, Serpentine-Jarrahdale i la Comarca de Murray. També s'han registrat disminució de població als comtats de Swan, Kalamunda, Northam, York, Armadale-Kelmscott, Capel i Dumbleyung. Aquesta desaparició a les parts del nord i l'est del cinturó de blat és el resultat de l'eliminació de l'hàbitat, i cap comtat mostra un augment dels registres. L'adaptació als cultius agrícoles introduïts ha estat comparativament limitada en comparació amb la gamma de llavors ingerides pel lloro de collar groc (Barnardius zonarius) i altres espècies. És probable que això hagi restringit l'èxit en la migració o la repoblació de paisatges molt alterats. El desplaçament suggerit després de la reproducció des de zones del nord de la serralada cap a la costa durant l'estiu austral, no estava recolzat per proves de desplaçaments estacionals a gran escala en les dades d'ocurrència,
La distribució de P. icterotis icterotis està restringida a les regions humides i subhumides, una zona al sud de Dandaragan i els cursos inferiors del riu Moore, i a l'oest de: Wannamal, Muchea, Mundaring, Jarrahdale, Marrinup, Collie, Boyup Brook, Hay Riu (superior), i de les serres de Porongurups i Green Range. Els registres de P. icterotis xanthogenys provenen de l'interior del sud d'Austràlia Occidental, zones climàtiques semiàrides, que antigament incloïen Wongan Hills i ocurrències a: Kununoppin, Moorine Rock, Parker Range, Yardina Rock i Ten Mile Rocks. La serralada s'estén cap a l'oest a: Toodyay, Dale River, Mt Saddleback i Kojonup i al nord de la serralada Stirling, Fitzgerald River (inferior), Ravensthorpe, Frank Hann National Park i Red Lake. L'existència més al nord és més aviat casual, les ubicacions són: Mt Jackson, Karalee i Gnarlbine Rock.
Es va observar un canvi significatiu en l'abundància a Grass Patch, on era comú a mitjan segle XX i en dècades posteriors va reaparèixer després d'una absència de quinze anys. Mathews va donar a conèixer l'error en les ubicacions, Point Cloates i Shark Bay, que van ser admeses posteriorment per l'autor; també va comunicar l'error evident en el protòleg de Gould (1837) a l'hora d'ampliar el rang des de King George Sound fins a "Nova Gal·les del Sud. etc.". Més tard Gould (1848) va informar que l'espècie només era habitual a la Colònia del riu Swan, un lloc on ara és poc freqüent.
Solen ocupar hàbitats boscosos amb l'allocasuarina (Allocasuarina), el wurak (Eucalyptus salmonophloia) i el wandoo (Eucalyptus wandoo i altres), però de vegades han ocupat zones aclarides per introduir cultius de cereals al cinturó de blat de la regió. També apareixen per menjar herbes o males herbes en altres zones aclarides adjacents a matolls, com ara vores de camins, camps de golf i reserves. Les subespècies es troben en diferents tipus de vegetació, que viuen en comunitats associades a les plantes llenyoses dels pisos superiors. La subespècie costanera P. icterotis icterotis s'observa entre els eucaliptus i malaleuques de les zones d'alta pluviositat des de Jurien fins a Green Range, a l'est de Manypeaks, és a dir, Corymbia calophylla, Eucalyptus diversicolor i E. rudis. Se sap que s'alimenten del fruit de Bossiaea linophylla i Leucopogon obovatus, les flors i part carnosa de la llavor de Macrozamia riedlei. La subespècie s'alimenta tant a terra com als arbres. El matoll boscós de la regió de l'interior de menys precipitació habitat per P. icterotis xanthogenys es generalment d'eucaliptus i Casuarina, Eucalyptus rudis, E. wandoo, etc. Aquesta subespècie s'alimenta de la sembra de E. wandoo, Acacia huegeliana, Glischrocaryon flavescens i Olearia revoluta i la floració d'Eucalyptus eremophila i Melaleuca acuminata.
Comportament La cotorra caragroga sol socialitzar-se per parelles, però es congrega en grups d'aproximadament una vintena per alimentar-se quan la temporada o l'oportunitat ho permet; ocasionalment s'agrupen fins a vint-i-sis individus. Els ocells són de comportament discret, més que altres cotorres, i romanen desapercebuts quan s'alimenten a terra en el sotabosc o es refugien durant el dia en el dens fullatge dels arbres. La tendència habitual dels individus és mantenir-se sedentaris, encara que poden aventurar-se a trobar fonts abundants de llavors. Els individus que s'alimenten a l'aire lliure no solen inquietar-se per la presència humana i un mateix s'hi pot apropar força. Sembla que es mouen amb facilitat mentre caminen, i en vol ondulant, quan l'ala l'estiren cap a un costat. El vol és més lleuger que el d'altres espècies més grosses del gènere.
Criança miniatura|Exemplars immadurs en una zona de pícnic en un bosc deEucalyptus diversicolor. Els hàbits de cria de la cotorra caragroga no han estat ben estudiats; les femelles entren als forats de nidificació a partir del juliol, i els mascles ho fan a partir de mitjan agost. Els ous es ponen des de finals d'agost fins a finals de setembre i desclouen de finals de setembre a finals d'octubre. Els ocells joves deixen el niu de finals d'octubre a mitjan novembre. A Wickepin i Dudinin (Kulin Shire) gràcies a un estudi, es va observar que el grup va començar a ocupar els llocs de nius al juliol, i el mascle alimentava la femella la setmana abans de fer la posta.