Sacramento Kings és una franquícia de l'NBA amb seu a Sacramento, Califòrnia. Participa en la Divisió Pacífic de la Conferència Oest de l'NBA. La franquícia va ser fundada el 1923 amb el nom de Rochester Seagrams, passant posteriorment per les ciutats de Cincinnati i Kansas City/Omaha abans de traslladar-se el 1985 a Sacramento. Els Kings disputen els partits com a locals al Goldel 1 Center. Els èxits al llarg de la seva història han estat el campionat de la NBL de 1946 i el de 1951 de la NBA (com Royals). A més, posseeixen set granotes goliat com mascota.
El 2013 els propietaris de l'equip, la família Maloof, van intentar vendre la franquícia a un grup empresarial de Seattle, en un intent de recuperar aquests els Seattle SuperSonics (l'equip va ser venut el 2008 a Oklahoma City),abc.es Els propietaris dels Sagrament Kings venen l'equip a Seattle, consultat el gener de 2013 però la NBA va recomanar paralitzar l'operaciómarca.com La NBA impedeix de moment la mudança dels Kings a Seattle, consultat a l'abril de 2013 i finalment la franquícia es va quedar a la ciutat de Sagramento gràcies al suport del batlle, el exjugador de la NBA Kevin Johnson.Nba.com Sagramento caps unprecedented ral·li by keeping Kings, consultat en maig de 2013
Història de la franquícia Rochester Royals (1945-1957) Cincinnati Royals (1957-1972) Kansas City-Omaha Kings (1972-1975) Kansas City Kings (1975-1985) Sacramento Kings (1985-present)
La franquícia que avui dona nom als Sacramento Kings va començar la seva aventura a la ciutat de Rochester (Nova York) com a Rochester Royals, a la NBL. El 1957 els Royals es van traslladar a Cincinnati (Ohio) gràcies als germans Harrison.
Rochester La franquícia va començar la seva marxa situada en Rochester (Nova York), amb el nom de Rochester Seagrams. L'equip es va establir professionalment en la NBL com els Rochester Royals en la temporada 1945-1946 aconseguint aquest mateix any el títol de la lliga. Els Royals tenien aquest sobrenom a causa del whisky Crown Royal, ja que abans de ser un equip professional estaven patrocinats per Crown Royal. Després d'això, el conjunt va començar a ser conegut com a Rochester Pros, que va ser modificat de nou a Royals quan van en la NBL.
L'èxit dels Royals va ser immediat. Fundat el 1945 pels Harrison i el seu germà Jack Harrison, l'equip va guanyar el campionat el 1946. L'equip estava liderat per Bob Davies, Al Cervi, George Glamack i Otto Graham, aquest últim futur membre del Saló de la Fama de la NFL, que en la seva única temporada en el bàsquet professional va guanyar el campionat abans de canviar-se al futbol americà i guiar a Cleveland Browns a deu finals consecutives, i en van guanyar set. En la següent temporada, la NBL va declarar que el guanyador de la temporada regular seria declarat campió oficial de la NBL, i que els playoffs serien per separat. Els Royals van guanyar un segon campionat consecutiu amb un balanç de 31 victòries i 13 derrotes a la fi de la temporada, però van caure eliminats en el torneig de postemporada en mans de Chicago American Gears. En la següent temporada, la NBL va eliminar el format de l'any anterior. Els Royals van tornar a liderar la temporada regular amb un rècord de 44-16, però van ser batuts pels Minneapolis Lakers de George Mikan en les Finals de la NBL per 3-1.
El 1948, els Royals es van mudar a la BAA, lliga que es va unir amb la NBL la temporada següent, juntament amb Fort Wayne Pistons, Minneapolis Lakers i Indianapolis (Kautskys) Jets. Els Royals van guanyar l'anell el 1951, estant l'equip liderat per Arnie Risen, Bob Davies i Bobby Wanzer, tots futurs Hall of Famers. Van batre en les Finals els New York Knicks en set partits. Va ser l'últim campionat de la franquícia fins avui.
Cincinnati El 1957, els Royals es van mudar a Cincinnati (Ohio), pels germans Harrison. Els dos estels que van continuar amb l'equip van ser Maurice Stokes i Jack Twyman. La prometedora carrera de Stokes va acabar tràgicament per una lesió cerebral resultat d'una caiguda en un partit de playoffs davant Detroit Pistons el 1958. Twyman es va convertir així en el líder de l'equip i guardià de Stokes fins a la mort d'aquest el 1970. Twyman va ser el primer jugador de la franquícia en fer una mitjana de 30 punts per partit en una temporada.
Al principi, la mudança a Cincinnati no va ser un èxit comercial. Malgrat participar en la postemporada per primera vegada després de tres campanyes, els Royals sofririen una altra temporada negativa; els germans Harrison van arribar a un acord amb Arnold Shapiro per vendre-li la franquícia. Shapiro va voler portar els Royals de tornada a Rochester, però la lliga no va veure viable l'opció i va desestimar-la, per la qual cosa els germans Harrison no van tenir més remei que vendre la franquícia a propietaris de la ciutat de Cincinnati.
Els jugadors més determinants dels Royals en la dècada dels 60 eren Oscar Robertson i Jerry Lucas. Robertson individualment va triomfar, fent una mitjana de un triple-doble en la temporada 1961-62 i guanyant el MVP el 1964. Lucas va ser el Rookie de l'Any en la mateixa campanya, liderant la lliga en tirs de camp i va obtenir una mitjana de 20 rebots per partit en tres temporades. A més, tots dos eren regularment nomenats en el millor quintet de la lliga. De totes maneres, els Royals no aixecaven cap i continuaven sent coneguts com un equip perdedor.
El 1966, la franquícia va ser venuda als germans Max i Jeremy Jacobs. Aquesta mateixa temporada, els Royals van començar a jugar partits com a local en llocs neutrals, com Cleveland (fins que els Cavaliers van entrar el 1970), Dayton i Columbus. El nou entrenador Bob Cousy, llegenda com a jugador en Boston Celtics, va traspassar Lucas el 1969. Un any després Robertson va deixar també l'equip i l'equip va mudar-se a Kansas City (Missouri).
Kansas City (i Omaha) Després de 25 anys, l'equip va haver de canviar el seu cognom a Kings, perquè a Kansas City ja hi havia un conjunt de beisbol amb el nom de Royals. Els Kings van començar jugant a Kansas City i Omaha, fitxant l'estel anotador Nate Archibald, capdavanter de la lliga en punts i assistències.
miniatura|Kemper Arena, pavelló de l'equip en la seva estada a Kansas City. Els Kings comptaven amb diversos jugadors de qualitat; Tom Van Arsdale, "Jumpin" Johnny Green i Matt Guokas, ajudats per Archibald en el seu primer any a Kansas City. En la següent temporada, els Kings van aconseguir els playoffs, caient en Semifinals de Conferència davant Chicago Bulls per 4-2. Sam Lacey es va convertir en un dels jugadors més destacats de l'equip, Archibald va ser traspassat el 1976 als New York Knicks. Bob Cousy va ser acomiadat i reemplaçat per Phil Johnson, durant poc i seguint els passos de Cousy a mitjan 1977. Va ser substituït per Larry Staverman, antic jugador de l'equip quan s'estava a Cincinnati.
Els Kings finalment van trobar una mica d'èxit a la nova llar quan van fitxar Cotton Fitzsimmons com a entrenador. Sota el seu lideratge, van guanyar la Divisió Mitjà Oest el 1979 amb el rookie Phil Ford com a estel, Otis Birdsong aportant tant defensiva com ofensivament, el complet Scott Wedman i el pivot Lacey. A més, van obtenir una mitjana de 10.789 espectadors a la Kemper Arena aquesta temporada, per primera des qua van arribar a Kansas City. Els Kings van arribar a playoffs en la temporada 1979-1980 i de nou el 1980-1981, malgrat acabar la temporada regular amb un balanç de 40-42.
En la temporada 1980-81, els Kings van donar la campanada en playoffs, aconseguint les Finals de Conferència en l'Oest, eliminant els Portland Trail Blazers i Phoenix Suns, i caient davant els Houston Rockets.
No obstant això, una sèrie de negatius incidents va allunyar l'equip de l'èxit. Birdsong i Wedman la van deixar, la teulada del Kemper Arena va sofrir greus danys a l'hivern i la franquícia va ser venuda per només onze milions de dòlars. Després de la volta de Joe Axelson com a general manager, amb això retornava a l'equip l'home que es va desprendre dels estels Robertson, Van Lier, Archibald i Jerry Lucas, i va utilitzar la tercera posició del draft de dispersió de la ABA per seleccionar Ron Boone. Axelson va romandr'hi fins que els Kings van deixar Kansas City, on, en l'últim partit, els afeccionats van portar màscares de Joe Axelson.
Axelson va fracassar en els Kings a les quatre ciutats on van jugar: Cincinnati, Kansas City, Omaha i Sacramento. No va ser acomiadat fins que no es va fitxar de nou com a entrenador Phil Johnson, quevva dirigir sense èxit l'equip deu anys enrere. La seva última temporada a Kansas City va tornar a ser paupèrrima, amb un balanç de 31-51 i una trista mitjana de 6.410 espectadors.
Sacramento Instal·lació a Sacramento (1985-1990) Els Kings es van mudar a Sacramento, Califòrnia, en la temporada 1985-86. Els primers anys hi va passar sobrevivint en els llocs més baixos de la lliga, i només una vegada va fer playoffs entre 1985 i 1995. Part del fracàs es deu al tràgic accident de trànsit que pràcticament va acabar amb la carrera del base Bobby Hurley, al suïcidi de Ricky Berry, a la pobra adreça de l'entrenador Garry St. Jean i a la selecció en la primera posició del Draft de 1989 de Pervis Ellison.
Anys difícils (1991-1996) Els primers anys de la dècada dels 90 no van ser fàcils pels Kings. L'equip era conegut per tenir un fort suport del públic, però això no es complementava amb l'èxit en els resultats i el propietari James Alford Thomas a.k.a. "Jim Thomas", rarament invertia en bons fitxatges. Els Kings van arribar a playoffs el 1996 en gran part a causa de l'esforç de l'estel de l'equip Mitch Richmond, encara que el seu concurs en postemporada no va ser gaire notable. La franquícia va ser venuda a la família Maloof, que canviaria el rumb de l'equip.
Arriben millors temps (1997-1999) Els Kings van escapar de la mediocritat amb l'arribada del rookie Jason Williams, el fitxatge de Vlade Divac i el traspàs de Richmond per Chris Webber abans de la temporada 1998-99. Aquestes adquisicions van coincidir amb l'arribada del ràfec Peja Stojakovic, qui havia estat seleccionat en el Draft de 1996. Cadascun d'aquests moviments va ser atribuït al general manager Geoff Petrie, qui va guanyar el premi al Millor Executiu de l'Any en diverses ocasions.
miniatura|Interior del pavelló ARCO Arena II. Després d'aquests fitxatges, els Kings es van convertir en un equip assidu en playoffs. Dirigit pel nou entrenador Rick Adelman i ajudat per l'assistent Pete Carril, el seu joc ofensiu va marcar un estil en la NBA, convertint-se en un dels equips més anotadors i rebent un gran suport per part de l'afició. Alguns van criticar als Kings per la seva pobra defensa i pel joc circense de la seva base Williams, a més de pel fracàs de Webber als moments calents dels partits. Malgrat tot, encara era un equip jove, sent eliminats en primera ronda tant el 1999 com en 2000 per Utah Jazz i L.A. Lakers respectivament.
Aspirants a l'anell (2000-2005) Després de la temporada 1999-00, els Kings van traspassar Corliss Williamson als Toronto Raptors a canvi de l'escorta defensiu Doug Christie, amb la finalitat d'aconseguir més espais en pista per al tirador Stojakovic. En aquells dies el iugoslau Stojakovic era el complement perfecte al joc interior de Webber, començant a sorgir el que seria el poderós joc ofensiu dels Kings. Amb l'èxit en la pista l'assistència del públic va augmentar, culminant amb la portada de la revista Sports Illustrated al febrer de 2001 amb el titular «The Greatest Show On Court» (‘El Millor Espectacle en la Pista’). El 2001, els Kings van guanyar una primera sèrie de playoffs de l'era Webber, derrotant els Phoenix Suns per 3-1, encara que van ser eliminats després davant els Lakers.