El procés de cristianització d'Escandinàvia va tenir lloc entre els segles i , quan els regnes escandinaus: Dinamarca, Noruega i Suècia, varen establir llurs pròpies arxidiòcesis, que depenien directament del papa, el 1103, 1154 i el 1164 respectivament. La conversió al cristianisme dels escandinaus va requerir més temps, ja que afegia esforços addicionals per establir esglésies. El poble lapó va mantenir-se fora d'aquest procés fins al .
De fet, tot i que els escandinaus ja eren nominalment cristians, fou precís un temps considerablement més llarg perquè les creences cristianes reals s'instal·lessin entre la població. Les antigues tradicions indígenes que havien proporcionat seguretat i estructurat la societat des de feia segles foren desafiades per ideals que no els eren familiars, com el pecat original, l'Encarnació i la Santíssima Trinitat. Excavacions arqueològiques a llocs de sepulcres a l'illa de Lovön, prop de l'actual Estocolm, mostraren que la cristianització real de la població fou lenta i va durar entre 150 i 200 anys, en una zona central de Suècia. Tot d'inscripcions rúniques del a Bergen (Noruega) mostren poca influència cristiana, i una d'elles implora a una Valquíria.
La pervivència en el folklore escandinau de molts elements de l'antiga fe fins temps moderns poden ser un signe de la lentitud del procés de cristianització. Encara més, durant l'alta edat mitjana, el papat no s'havia manifestat encara com l'autoritat central catòlica, i això va permetre el desenvolupament de variants regionals del cristianisme. Per als estudiosos, la imatge d'un Crist victoriós en l'art germànic de l'alta edat mitjana ha suggerit que els missioners cristians varen presentar Jesús com una figura de força i sort, i que possiblement el Llibre de la Revelació, en què es presenta Crist com vencedor davant de Satan, jugués un paper central en l'expansió del cristianisme entre els vikings.
La missió d'Hamburg-Bremen miniatura|La imatge de pedra de Sövestad a Escània mostra a un home portant una creu. Els primers treballs missioners dels quals es té constància a l'actual Dinamarca començaren amb Willibrord, que predicà a Schleswig, aleshores en territori danès. Tot el que se'n sap és que va partir de Frísia cap al nord en algun moment entre el 710 i el 718, durant el regnat d'Agantyr. Agantyr és descrit com esmunyedís com una bèstia i dur com el granit.Hvitfeldt, Arild. Danmarks Riges Krønike Willibrord i els seus companys van tenir poc èxit: el rei es mostrà respectuós, però poc interessat a canviar de creences. Això no obstant, va permetre que 30 joves acompanyessin Willibrord de tornada a Frísia. Potser la intenció del missioner fos la d'educar aquests joves i reclutar-los per a la tasca de dur el cristianisme als 'salvatges' danesos."St Willibrord" Catholic Encyclopedia, 1913 Un segle després, Ebbo de Reims i Willerich, més endavant bisbe de Bremen, va batejar unes poques persones durant la seva visita a Dinamarca el 823. Willibrord va tornar a Dinamarca en unes altres dues ocasions, però encara sense èxit.
El 826, Harald Klak, rei de Jutlàndia, fou expulsat de Dinamarca per Horik I, un altre monarca danès. Harald va cercar refugi a la cort germana de l'emperador Lluís I el Pietós, a qui sol·licità ajut per recuperar el seu regne. Lluís I va oferir-li el títol de duc de Frísia a canvi d'abandonar els vells déus. Harald hi accedí, i ell i la seva família, amb uns altres 400 danesos, foren batejats a Ingelheim am Rhein.Robinson, Charles (1915). The Conversion of Europe. London:Longmans, Green & Co. Quan Harald tornà finalment a Jutlàndia, Lluis i Ebbo de Remis van enviar amb ells Anscari perquè supervisés els nous conversos.Rimbert, “Anskar: The Apostle of the North, 801-865”, trans. C.H. Robinson in Carolingian Civilization: A Reader ed. Paul Edward Dutton (Ontario, Canada: Broadview Press, 2004), chap. 10 Quan Harald fou novament expulsat per Horik, Anscari abandonà Dinamarca i enfocà tots els seus esforços cap als suecs. Així doncs, va arribar a Birka el 829 on va establir una petita comunitat cristiana. El seu convers més important fou Herigar, descrit com el prefecte de la ciutat i conseller reial. El 831 fou fundada l'arxidiòcesi d'Hamburg, a la qual va ser assignada la tasca d'evangelitzar Escandinàvia."Ancient See of Hamburg". Catholic Encyclopedia. 1913
Horik I va saquejar Hamburg el 845, on Anscari era arquebisbe. La seu de l'arxidiòcesi fou traslladada a Bremen. Aquell mateix any, un aixecament pagà a Birka va acabar amb el martiri de Nithard i obligà el bisbe missioner Gaubert a fugir-ne.Rimbert, “Anskar: The Apostle of the North, 801-865”, trans. C.H. Robinson in Carolingian Civilization: A Reader ed. Paul Edward Dutton (Ontario, Canada: Broadview Press, 2004), chap. 17. Anscari va tornar a Birka el 854 i a Dinamarca el 860 per refer els èxits de les seves primeres visites. A Dinamarca aconseguí guanyar-se la confiança de l'aleshores rei Horik II, que va concedir-li terrenys a Hedeby (proto-ciutat que va ser reemplaçada per Schleswig) per a la construcció de la primera capella cristiana. Una segona església va alçar-se pocs anys després a Ribe, a la costa occidental danesa. Ribe era una important ciutat comercial, i el 948 fou declarada seu de la diòcesi de Dinamarca Meridional, creada aquell mateix any i depenent de l'arxidiòcesi d'Hamburg-Bremen. El seu primer bisbe, Sant Leofdag, fou assassinat quan creuava el riu Ribe."Danmark's Ældste Domkirke" Kristelig Dagblad 25 juliol 2007
La supremacia de l'arxidiòcesi sobre la vida eclesiàstica del nord va declinar gradualment a mesura que el papat, sobretot a partir de Gregori VII, va implicar-se més intensament en la zona.Sanmark 2004: 107 Un pas important en aquesta direcció fou la fundació d'un arquebisbat específic per a Escandinàvia a Lund el 1103-1104.
Dinamarca El Cristianisme va estendre's per Dinamarca de manera intermitent. Els danesos varen conèixer els cristians durant els atacs vikings del al . Els danesos tenien encara una organització tribal en el sentit que els cabdills locals determinaven l'actitud envers la religió del seu poble i parents. Els esclaus cristians fets presoners i les futures dones que portaven de les incursions vikingues permeteren als danesos conèixer el cristianisme per primer cop.
A mesura que els caps i reis danesos s'implicaven en la política de Normandia, Anglaterra, Irlanda, França i Alemanya, foren adoptant una actitud més amable envers els súbdits cristians. En alguns casos la conversió de reis i nobles sembla que fou una decisió exclusivament política per tal d'assegurar-se una aliança o prevenir un atac dels seus veïns cristians. Hi ha exemples de com la conversió d'un poderós jarl era seguida per la conversió massiva dels seus seguidors. En pocs casos la conversió es devia a actes miraculosos realitzats pels sants cristians en presència del rei o d'altres personatges importants.
Els missioners cristians van adonar-se ràpidament que els danesos no adoraven ídols de pedra o fusta com feien els germans septentrionals o alguns suecs. No els calia destruir una imatge per provar la superioritat de Crist. Els grans enclavaments religioss de Viborg, Leira, Lund i Odense eren també el lloc de les grans reunions. Els emplaçaments se situaven amb freqüència a la vora de deus sagrats o turons aïllats. Els missioners es limitaren a sol·licitar permís per edificar capelles en aquests llocs. Amb el pas del temps, això va permetre que el caràcter sagrat del lloc es transferís a les esglésies.
Àdhuc abans de convertir-se, els danesos començaren a fusionar tots dos sistemes de creences. Les famílies que vivien prop de la terra no volien ofendre els esperits locals, així que els deixaven ofrenes als llocs sagrats tradicionals i els déus sagrats eren consagrats a algun dels sants locals associats. Els missioners cristians foren capaços d'acompanyar el procés aixecant llurs esglésies prop dels llocs sagrats, en alguns casos fins i tot fent servir fusta procedent de l'antic emplaçament. Elements pagans també van començar a associar-se ràpidament al cristianisme, com el martell de Thor, que fou assimilat ràpidament a la creu.
Hi ha diversos sants danesos, canonitzats per bisbes natius segons el costum a l'antiga Escandinàvia o reverenciats com a sants pels habitants d'aquestes terres. Amb freqüència, la veneració es devia a fites associades a l'evangelització del país. Viborg té Sant Kield, Aarhus Sant Niels, Odense Sant Canut… D'altre sants foren Canut Lavard, Anscari de Bremen, Teodoric de Vestervig, Sant Wilhelm, Sant Leofdag de Ribe i d'altres que van dedicar llurs vides a la tasca d'evangelització de Dinamarca.
El rei Gorm el Vell, conegut durant el seu regnat com Gorm el Durment, fou el primer rei de tot Dinamarca. Fins aleshores els reis danesos eren reis locals sense influència sobre tot el país. Dinamarca estava formada per Jutlàndia i Slesvig i Holstein fins al riu Eider, les illes de Sjælland, Fiònia, Langeland, les illes menors properes i el sud de Suècia. Es deia que Gorm era dur i pagà, però la influència de la reina Thyra va permetre als cristians viure amb relativa tranquil·litat. Gorm i el fill de Thyra, el rei Harald I de Dinamarca (911-986) es vanaven en una de les pedres de Jelling d'haver fet cristians els danesos.
El primer rei danès a convertir-se al Cristianisme fou Harald Klak, que es feu batejar durant el seu exili per obtenir el suport de l'emperador Lluís I el Pietós.
El Cristianisme només va començar a fer-se fort a Dinamarca després del bateig de Harald I. Tot i que al començament Harald va continuar sent pagà, va permetre la predicació pública dels missioners cristians ja el 935. Cap als volts del 960 va convertir-se al Cristianisme, suposadament quan el monjo frisi Poppo va sostenir un ferro roent a la mà sense ferir-se. La filla de Harald, Gunhilde, i el seu fill, Sven Tveskæg, van ser també batejats. Va haver-hi aleshores una motivació política per a la conversió, les històries germanes mostren Harald batejant-se en presència de l'emperador Otó I, padrí de Sven. Una conseqüència d'aquesta conversió és que els reis danesos abandonaren l'antic enclavament reial de Jelling i s'instal·laren a Roskilde, a l'illa de Selàndia.
Sven va rebel·lar-se contra el seu pare, que va malgastar molt de temps i diners aixecant una gran pedra a Jelling commemorant les seves fites. Diuen les llegendes que el rei Harald va preguntar a un viatger si mai havia vist algú moure un pes tan descomunal, i va respondre-li He vist en Sven enduent-se tot Dinamarca davant teu. Jutgeu vós mateix qui dels dós duu la càrrega més feixuga. Harald abandonà la pedra al camí, adonant-se que Sven havia estat a punt de robar-li el regne. Després de diverses batalles, la rebel·lió va aigualir-se, però el 985 Harald va quedar mortalment ferit per una fletxa. Les seves restes foren enterrades a la petita església de fusta de Roskilde, que avui dia formen part dels fonaments d'un dels pilars de la Catedral de Roskilde.
Sven va tractar d'aconseguir que l'església danesa quedés fora de la influència del Sacre Imperi Romanogermànic. Fou acusat d'abjurar de la fe cristiana i de perseguir els cristians anglesos. En realitat, però, Svend va donar terreny a la gran Catedral de Lund perquè pogués mantenir-se, tot i que el seu exèrcit va destruir esglésies cristianes a Anglaterra com a part de la seva invasió després de la massacre de danesos que va tenir lloc el dia de Sant Brice durant el regnat d'Etelred l'Indecís. En convertir-se en rei d'Anglaterra i Dinamarca, però, va adoptar una actitud suau envers l'Església que s'havia enfrontat a ell a Dinamarca.