La Casa de Campo és el parc públic més gran del municipi de Madrid (Espanya). Situat a l'oest de la ciutat, està situat al barri homònim del districte de Moncloa-Aravaca.
El parc està annex a la Monte de El Pardo i té una extensió d'1.722,6 ha, incloent-hi els terrenys del Club de Campo, al que va cedir part de la seva superfície. Aquesta superfície duplica la del Bois de Boulogne, a París, és cinc vegades més gran que el Central Park de Nova York o 6,5 vegades més gran que Hyde Park de Londres.
La Casa de Campo va ser propietat històrica de la Corona Espanyola i vedat de caça de la reialesa. Després de la proclamació de la Segona República, va ser cedida per l'Estat al poble de Madrid (1 de maig de 1931), estant des de llavors oberta al públic.
En el seu interior estan situades diverses instal·lacions, com el Parc d'Atraccions, el Zoològic, el Telefèric (que connecta la Casa de Campo amb el Parc del Oeste, a l'altre costat del riu Manzanares), part dels recintes firals d'IFEMA (Institució Firal de Madrid), el pavelló multiús Madrid Arena, la Venta del Batán (lloc tradicional de tancament dels braus en els dies previs a la seva lídia a la plaça de toros de Las Ventas) i diferents instal·lacions esportives populars.
Història Abans dels Àustries miniatura|En aquest fragment de la Vista de Madrid, pintada per Anton van der Wyngaerde en 1561 pot veure's l'Alcàsser Reial i, en l'angle inferior esquerre, la casa-palau dels Vargas i el tram final del rierol de Meaques La Casa de Campo, com tota la riba dreta del Manzanares, va ser habitada per l'ésser humà des de l'època paleolítica. Del Neolític són característics a la zona els fons de cabanya.
De l'època romana és de destacar el municipi de Miacum, que alguns estudiosos situen dins dels límits del parc i del nom del qual derivaria el de l'actual rierol Meaques. A partir del tota la zona central de la península entra en decadència i, en arribar els àrabs en el , l'àrea pràcticament es despobla, situació que començaria a canviar amb la fundació per Muhàmmad I, a mitjan , de Magerit, la fortalesa que donaria origen a l'actual ciutat.
A la fi del , Enric III designa el Monte de El Pardo com a residència reial, la qual cosa a la llarga influiria en la posterior designació de Madrid com a capital, segle i mig després. Una sèrie de famílies nobles residents a la ciutat afermen el seu poder mitjançant la compra de terres en el seu entorn.
Entre ells destaquen els Vargas, un dels llinatges nobiliaris més antics del Madrid medieval, que adquireixen, en el marge dret del riu Manzanares, una vila amb horts i terrenys que arriben fins a Carabanchel i que inclouen l'actual Casa de Campo.Dins d'aquesta propietat, en el lloc on actualment es troba l'ermita de San Isidro, es va situar la casa de labor on va viure Isidre el Llaurador amb la seva família quan treballava al servei d'Iván de Vargas
Els Àustries miniatura|La Casa de Campo, per Félix Castello. En aquest dibuix, d'aproximadament 1634, es pot veure en els jardins del palau dels Vargas l'escultura de Felip III
Així doncs, el recinte de la Casa de Campo va a sorgir com a tal a causa de la seva proximitat a la ciutat de Madrid, i molt especialment al Palau Reial, sorgit a partir de 1537 després de la reforma de l'antic Alcàsser per Carles I. Uns anys abans, en 1519, Francisco de Vargas, membre del Consell de Castella en temps dels Reis Catòlics, construeix una «casa de camp» en els terrenys que posseeix la seva família a l'altre costat del riu.
Abans de produir-se el definitiu trasllat de la Cort a Madrid en 1561, Felip II posa en pràctica una estratègia per dotar d'intimitat la seva futura residència i aïllar-la de la resta de la ciutat, la qual cosa va dur a terme mitjançant successives compres i expropiacions de terrenys entorn de l'Alcàsser. El Rei, gran aficionat a la caça i coneixedor de la riquesa cinegètica del Monte de El Pardo, es va proposar també l'adquisició de terrenys que li permetessin crear un gran bosc des de la rodalia de l'Alcàsser fins a El Pardo i així disposar d'una reserva amb situació privilegiada propera a la seva residència.
Per aconseguir això, en 1559, ordena des de Brussel·les al seu secretari Juan Vázquez de Molina que compri finques en les proximitats de l'Alcàsser, entre les quals destaquen la casa de camp de Fadrique de Vargas i els terrens confrontants, amb la intenció de transformar-los, com s'ha dit, en zona d'esbarjo i, sobretot, reserva de caça per a ús exclusiu de la família real. Segons consta en Real Cèdula expedida en 1562, Felip II aconsegueix aquesta casa. A partir d'aquest any, i fins a 1567, es desenvolupen els treballs de condicionament que transformaran l'antiga residència dels Vargas en una vila-palauet d'esbarjo, projecte que dirigeix l'arquitecte Juan Bautista de Toledo, que construirà també els jardins coneguts com El Reservado, els més propers al palauet.Encara amb les reformes, la casa conservarà durant un segle un caràcter relativament modest. Així, en les cròniques del viatge del príncep florentí Cosme III de Mèdici per Espanya i Portugal, entre 1668 i 1669, s'al·ludeix a l'anomenada Casa del Campo com a «impròpia d'un rei» El jardiner italià Jerónimo de Algora, també conegut per les seves aportacions en els jardins del Palau d'Aranjuez, treballa en el primer disseny a Espanya que incorpora els criteris de jardí formal característics de les viles del Renaixement italià, als quals s'afegeixen elements musulmans i flamencs per donar lloc al clàssic parterre geomètric espanyol, amb gran varietat de flors i espècies vegetals.
miniatura|Fragment del plànol de Pedro de Texeira (1656) en el qual es pot apreciar la Casa de Campo, el riu Manzanares i l'Alcàsser dels Àustries
Per la seva banda, l'holandès Pierre Jasen s'encarrega de construir diversos estanys, juntament amb les canalitzacions necessàries per proveir-los. Alguns d'ells són navegables amb petites embarcacions d'esbarjo i almenys un, situat en algun lloc de la gran esplanada que hi ha al costat de l'actual Llac, era de poca profunditat i solia gelar-se a l'hivern, havent-hi notícies que el patinatge en aquest estany gelat va ser un dels entreteniments de Felip III quan encara era príncep. Aquest ús de l'estany per la reialesa i els seus convidats va perdurar fins al , raó per la qual la redona que hi ha al costat d'ell es diu en l'actualitat de Patins. Un altre estany, on les actuals pistes de tennis, era anomenat estany tenquer, pel seu aprofitament piscícola per a la cria de tenques. Felip segon va seguir realitzant successives compres de terrens confrontants fins a 1583, conformant-se així el nucli de l'actual Casa de Campo.
També van intervenir en els treballs de condicionament del recinte en aquesta època el flamenc Adrián van der Müller, «mestre de fer estanys i criar peixos», i l'arquitecte Gaspar de Vega. En 1589, el rei va nomenar capellà de la Casa de Campo a Gregorio de los Ríos, clergue molt versat en plantes medicinals i autor d'un dels primers tractats moderns sobre jardineria, Agricultura de Jardines, editat per l'impressor Pedro Madrigal en 1592. De los Ríos rep l'encàrrec de crear un jardí, al costat del palauet i la porta principal, dedicat al cultiu de plantes aromàtiques i medicinals per a la farmàcia real.
Durant el regnat de Felip III l'aspecte lúdic deixa de ser l'única finalitat de la Casa de Campo. A més de lloc d'esbarjo i cacera, part dels terrenys són dedicats al cultiu de la terra i a la cria de bestiar, aus i peixos, amb la finalitat que el recinte tingui independència econòmica. S'encarrega la reforma del palauet i els jardins a l'arquitecte Juan Gómez de Mora, autor també a Madrid de la Casa de la Villa i el Palau de Santa Cruz.
En aquesta època s'instal·la al costat de la façana nord del palauet l'estàtua eqüestre del rei que actualment, des de 1848, es troba en la plaça Major. Basada en un retrat de Juan Pantoja de la Cruz, va ser començada per l'escultor Giambologna i conclosa a la seva mort pel seu deixeble Pietro Tacca. Amb més de cinc tones i mitjana de pes i regal del gran duc de Toscana, Cosme II de Mèdici, va ser realitzada a Florència i traslladada en 1616 a Madrid sota la supervisió d'Antonio Guidi, cunyat de Tacca.
Durant el regnat de Felip IV, l'interès per la Casa de Campo decreix en favor del Palau del Buen Retiro, inaugurat al desembre de 1633. Concebut al principi com a lloc de descans per a la Cort, el nou palau arriba a convertir-se en segona residència del Rei, i després en lloc de celebració de tota classe d'actes i vida galant de la Cort. L'interès del rei per les arts, en plena esplendor del segle d'or, i la grandiositat del nou palau resten interès a la Casa de Campo. Així mateix, res és digne de destacar en la història de la Casa de Campo durant el regnat de Carles II, per la qual cosa a la fi del i principis del la possessió reial entra en decadència, a la qual també contribueix la mala administració del recinte. Per solucionar-ho, es proposa l'augment dels recursos econòmics i humans destinats a la possessió, l'arranjament del palau i de les tàpies, deteriorats per les crescudes del Manzanares, o la millor cura de les seves hortes, que podrien contribuir al sosteniment econòmic del lloc.
Els Borbó miniatura|Porta del Zarzón en la tàpia manada construir per Carles III a Francesco Sabatini. Darrere pot veure's una colònia d'habitatges unifamiliars pertanyents al municipi de Pozuelo de Alarcón Amb l'arribada de la nova dinastia, la Casa de Campo experimenta importants canvis, especialment després de la construcció del Palau Reial, la qual cosa reviscola l'interès de la monarquia pel proper recinte.
Felip V, acostumat a la cort francesa, introdueix les modes d'aquell país a la Casa de Campo i en 1720 ordena la remodelació dels jardins, que conservaven l'estil de parterre espanyol des dels dissenys de Jerónimo de Algora, per ser substituïts per broderies a la francesa, amb arbustos esculpits amb formes geomètriques, i on predominen les línies corbes enfront de les rectes de l'anterior disseny. El seu fill Ferran, sent encara infant, proporciona la que possiblement és la major ampliació de la Casa de Campo, adquirint més de mil hectàrees cap al nord i cap a l'oest (al preu d'un milió i mitjà de rals de billó) el que quintuplica l'extensió del recinte. Ja com a rei, Ferran VI declara la Casa de Campo Bosc Reial i la condiciona per al seu ús cinegètic.
Durant el regnat del seu germà Carles III es produeix l'apogeu en la productivitat de la Casa de Campo, amb nous cultius i sistemes de reg per fer-la autosuficient. En 1773, el rei encarrega un ampli projecte de transformació de tot el recinte, ampliat amb noves adquisicions de terreny, al seu gran col·laborador, l'arquitecte Francesco Sabatini, qui construeix en 1782 el pont de la Culebra, potser l'element arquitectònic més important del Parc en l'actualitat. Sabatini duu a terme tot un pla de reformes, des de la renovació del palauet fins al disseny de piles baptismals. També crea una canalització per a reg, les restes del qual encara poden observar-se, des del Llac fins a el Reservado. Així mateix, es renoven els camins interiors i, a més del citat de la Culebra, es construeixen altres quatre ponts ornamentals. També s'aixeca la Faisanera, per a la cria de faisans i altres espècies exòtiques d'aus. Així mateix, Sabatini dissenya l'església de la Torrecilla, de la qual, després de sofrir greus danys durant la Guerra del Francès i quedar completament destruïda durant la Guerra Civil, només poden endevinar-se, en l'actualitat, els fonaments. D'una altra església més antiga que ell va remodelar, la de Rodajos, no queden restes.