Els laietans foren un poble iber que habitava la part de costa que va des de la Tordera fins al sud del riu Llobregat. La Laietània comprenia aproximadament les actuals comarques del Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Oriental i el Vallès Occidental, i també Blanes. Els principals poblats que s'han descobert són: Barkeno, Poblat ibèric de Burriac, Poblat ibèric de Ca n'Oliver, Poblat ibèric del Far, Poblat ibèric del Puig Castellar, Poblat ibèric de Puig del Castell, Poblat ibèric de la Torre dels Encantats, Poblat ibèric del Turó d'en Boscà, Poblat ibèric del Turó de Céllecs i Poblat ibèric del Turó de Sant Miquel.
Com altres pobles ibers feien, els laietans feien els poblats en turons i els envoltaven de muralles; les cases eren rectangulars i fetes amb pedra. Vivien de la cacera, la pesca i l'agricultura, i teixien llana i lli. La seva ceràmica era poc desenvolupada i treballaven reduïdament el bronze i el ferro. Emmagatzemaven en sitges. Els seus vins foren apreciats al seu temps. Un dels seus aliments bàsics fou un derivat lacti similar al iogurt.
Els laietans van encunyar diferents monedes pròpies. Una d'elles, datada del segle III aC, era de plata i tenia la inscripció de Barkeno, nom de la ciutat ibera situada a Montjuïc. L'altra, datada del , era de bronze i tenia la inscripció de laiesken, que significa 'moneda dels laietans'. Això indica que els romans van fer servir una derivació del nom que usaven els locals per autodenominar-se (laies > laietans).
Origen dels laietans La denominació laietans apareix per primera vegada a les monedes amb llegenda laiesken, ('moneda dels laies'), del . Els romans van usar una derivació de laies per anomenar aquest poble: laietans. També van usar el topònim Laietània per identificar la regió on habitaven. Així, des de la segona meitat del els estudiosos han fet servir aquest topònim d'aquesta manera.
Els laietans, com el d'altres ètnies del NE peninsular, provenien molt probablement d'una barreja de les poblacions autòctones de l'Edat del Bronze amb la minoria de colons indoeuropeus dels camps d'urnes, que havia rebut les influències dels pobles de la Mediterrània oriental des del . Sobre aquesta població precisament en aquest mateix segle, com pensen Gimeno i Izquierdo, s'imposaren els grups ibèrics pròpiament dits procedents del SE peninsular o àrea nuclear ibèrica. Sigui com sigui, és al quan apareixen els diversos poblats concentrats en els turons del Vallès i el Maresme. Pel que fa a la identitat i el nom d'aquesta ètnia ibèrica, si ens referim a les fonts clàssiques, Hecateu de Milet anomenava misgetes els pobles situats entre el Garraf i el Llenguadoc. El cert és que una mica més tard, entre el 500 i el 425 aC la població autòctona del Vallès i de la franja costanera es va iberitzar.
A part d'una suposada invasió ibera procedent del sud de la península, Empòrion devia tenir un paper fonamental en la conformació de la cultura laietana, encara que hi ha algun autor que afirma que fou més important la influència fenícia que la grega. Però els fenicis tingueren la seva importància als segles VII i VI aC, i a partir d'aquest segle, i especialment durant el , va ser l'enclavament emporità el que més influí culturalment en els laietans, igual que en la resta de pobles ibers del NE hispànic.
La seva extensió territorial miniatura|Estela de Badalona (Museu de Badalona) Tot sembla suposar que al el territori dels laietans es troba ja ben conformat geogràficament. Al nord limitarien amb els indígets o indígetes; al sud amb els cessetans o cossetans, i a l'oest amb ausetans i lacetans. Per delimitar l'extensió de la Laietània, però, hem de fiar-nos de fonts escrites en una època força tardana: els segles I i II dC, en ple imperi romà. Així, alguns autors clàssics com Estrabó parlen dels indígets com el poble de la costa del nord-est de Catalunya a partir del Llobregat; en tot cas la cultura material de laietans i indígetes (establerts a l'Empordà) és molt semblant. Sembla que el Garraf delimitaria el poble laietà pel sud, i que el riu Tordera seria la seva frontera septentrional. Plini el Vell, a la seva Història Natural, situa aquesta regió entre els rius Rubricatum (Llobregat) al sud, i lArnum (la Tordera) al nord, i els anomena Laeetani. La mateixa extensió costanera és la que defensa Claudi Ptolemeu a la seva Geografia (II, 6, 18), on diu que els laietans s'estenen des de Barcelona a Blanes. Cap a l'interior també abraçava les comarques immediates fins al tossals propers a Montserrat, les serres de Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, Cingles de Bertí i massís del Montseny. Aquesta Laietània interior, amb el seu nucli a la gran fossa tectònica que comprèn la plana del Vallès, estaria controlada per petits nuclis fortificats situats al vessant interior de la serralada litoral, com Puig Castellar (Santa Coloma de Gramenet) o el Turó de les Maleses (Sant Fost de Campsentelles).
Encara que els autors que hem esmentat escriuen en època imperial romana, haurem d'extrapolar-ho a l'època preromana i podem dir que la Laietània abraçaria un territori que avui dia, grosso modo, pertany a les comarques del Baix Llobregat, el Vallès, el Barcelonès i el Maresme, encara que Tarradell només dona com a laietanes Barcelona, el Maresme i el Vallès.
L'època de màxima expansió dels jaciments laietans estaria situada entre el 300 i el 250 aC. Així, Ruiz i Sanmartí donen a la Laietània una àrea d'uns 2.000 km², amb una població de 27.000 habitants cap al , i, per tant, una densitat de població d'uns 13,5 habitants/km², similar a la que tenia la mateixa zona al . Es tracta d'una superfície territorial similar a la d'altres estats arcaics o poleis de la Mediterrània.
Molts autors creuen que la capitalitat política d'aquest grup ètnic estaria situada probablement al poblat de Burriac (a prop de Mataró), mentre que el centre comercial més important era Barkeno, a Montjuïc.
El model de poblament L'''oppidum o poblat fortificat dalt d'un turó és l'element clau dins del sistema de poblament ibèric. Però cal abandonar la idea tradicional d'una sèrie de "poblats ibèrics" iguals entre si i sense coordinació uns amb els altres, malgrat que hem de constatar que, a simple vista, la seva distribució territorial en tota l'àrea ibèrica era de forma irregular i poc ordenada. Però en realitat hi havia una estructura consolidada d'assentaments de diverses dimensions amb una relació jeràrquica entre si, com han anat demostrant autors com Joan Sanmartí i Arturo Ruiz.
Aquesta jerarquització tindria lloc a la costa laietana i, per extensió, a la de tot el NE a finals de l'ibèric antic, especialment a mitjan segle V aC. En aquest moment es produïren una sèrie de transformacions urbanístiques als assentaments de la zona de Catalunya que donaren com a resultat una concentració del poblament en oppida encastellats, sovint amb muralles defensives, enfront de l'hàbitat dispers de l'època anterior. Aquest fenomen s'insereix dins d'un model en el qual destaquem els que podríem anomenar nuclis de primer i segon ordre, i, fins i tot, de tercer ordre. Possiblement això tingui relació amb la vinguda de poblacions del Sud al segle anterior, que s'imposaren sobre el fons autòcton, de societat més "igualitària". Entre finals del s. V i els inicis del IV aC la Laietània ibèrica es troba ja plenament organitzada quant al sistema de poblament.
Els nuclis de primer ordre formarien part d'un conjunt doppida o poblats fortificats de manera monumental, amb una superfície situada entre 8 i 15 ha, que eren centres organitzadors d'unitats territorials econòmiques, bàsicament agràries, i, possiblement, polítiques. En aquests nuclis es concentraria la major part de la població. Els assentaments de segon ordre serien poblats més petits, d'unes 2 a 4 Ha, i, finalment, els de tercer ordre constituïren estructures més reduïdes, amb una superfície de 0,5 a 1 ha i que serien ciutadelles, explotacions agropecuàries, o fortaleses de control del territori, és a dir, centres més especialitzats situats als espais controlats pels nuclis de primer ordre abans esmentats.
miniatura|El poblat ibèric del Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet Els poblats (nuclis de primer i segon ordre) exercien un control polític sobre l'àrea de captació dels recursos agrícoles i eren també els centres redistribuïdors dels excedents que proporcionaven els assentaments rurals (nuclis de tercer ordre). En aquests oppida hi havia cases, espais per a treballs de transformació o emmagatzemament dels excedents, espais comunitaris (de reunió, per exemple) i altres dependències complementàries. Quant a la consideració d'aquests oppida i el seu territori d'influència encara no està molt clar entre els investigadors si es poden considerar com a «ciutats» (poleis) en el sentit clàssic del terme. El que sí que és cert és que a la nostra zona va ser amb la fundació de les primeres ciutats de patró romà a la zona, quan el sistema de poblament indígena basat en l'existència d'aquests nuclis de primer i segon ordre (els poblats dels turons) va arribar al seu col·lapse i va aparèixer el sistema basat en la ciuitas (ciutat amb el seu territori).
En una excavació urbana a Badalona, sota la plaça Alcalde Xifre, es va trobar un segment de camí ibèric amb senyals que hi havia hagut fites o mil·liaris i edificis modests que s'han interpretat com a punts de control del trànsit. Si aquesta interpretació fos encertada, això denotaria l'existència d'un poder polític amb la capacitat de tenir una administració i de crear i gestionar una infraestructura pública. En qualsevol cas, la mateixa existència de camins ja comporta un cert grau de gestió pública i, per tant, política.Museu de Badalona (conferència).
Una societat jerarquitzada Si hem de fer cas als autors que propugnen una invasió ibèrica des del sud, ja hem dit que aquesta possiblement es produí al s. VI i sembla que en el nou ordre social els camperols de la plana, que lliurarien als caps de llinatge els excedents de les seves collites, serien els descendents de les poblacions autòctones. En tot cas, segons Barberà i Dupré és als segles IV i III aC quan apareixen i es consoliden definitivament les classes socials.
Sanmartí pensa que a partir del s. IV aC, la societat ibèrica de la costa tindria totes les característiques d'un estat arcaic, amb un control per part de la classe aristocràtica.
En primer lloc estarien els dirigents estatals de les principals formacions ètniques, entre elles la dels laietans, que és la que aquí ens interessa. Probablement, si acceptem la tesi de la invasió ibèrica, ells, juntament amb els caps de llinatge que en depenien, serien els descendents dels caps guerrers vinguts del sud
Per sota d'ells, els caps de llinatge es dedicarien bàsicament a l'activitat guerrera. Pel mecanisme de la deuotio els guerrers es mantenien units al seu rex o cabdill amb una mena de jurament de tipus religiós. Així, varen participar en qualitat de mercenaris en les guerres dels cartaginesos a Sicília, al s. V, i a la Guerra del Peloponès també a la mateixa illa. No obstant això, no tenim moltes proves pel que fa a la Laietània d'una ideologia de caràcter guerrer per part de l'aristocràcia dominant, com sí que es veu en altres àrees del món ibèric.