José María de Salamanca y Mayol (Màlaga, 23 de maig de 1811 – Carabanchel Bajo, Madrid, 21 de gener de 1883), primer marquès de Salamanca i primer comte de los Llanos amb Grandesa d'Espanya, va ser un influent estadista, destacada figura aristòcrata, social i home de negocis durant el regnat d'Isabel II d'Espanya. Dona nom a l'actual barri de Salamanca (Madrid), part de l'Eixample de Madrid que va impulsar. De vida aventurera i amb múltiples alts i baixos, a José de Salamanca s'atribueixen nombrosos negocis amb grans beneficis en sectors com el ferroviari, la construcció, la banca o la inversió borsària, a més de diverses corrupteles; sovint com a soci d'altres destacats membres de la societat espanyola del moment, incloent-hi Maria Cristina de Borbó, mare d'Isabel II i regent durant la seva minoria d'edat. Probablement va arribar a posseir, als seus millors moments, la fortuna més grossa d'Espanya.
Joventut, estudis i alcaldies Nascut a Màlaga, el 1811, era fill de María Polonia Mayol y Baso (1787–?) i del seu espòs, el metge José María de Salamanca y Paz (1780–?). Va cursar estudis de filosofia i dret al col·legi de Santiago de Granada que va acabar el 1828. En aquesta ciutat probablement va prendre contacte amb grups contraris a l'absolutisme de Ferran VII, incloent-hi Mariana Pineda, qui el 1831 va ser jutjada i condemnada a mort i esdevenir un` màrtir de la causa liberal. Va sentir afecte per la lluita antiabsolutista quan era jove.
Al seu retorn a Màlaga, va ser detingut el general liberal José María Torrijos, en el pronunciament del qual probablement Salamanca va estar-ne implicat i després del qual va acudir a Madrid a sol·licitar-ne l'indult del rei, tasca en la qual va fracassar. Les seves cremors revolucionàries es van calmar temporalment i, gràcies a l'amistat del seu pare amb Francisco Cea Bermúdez (president del Consell de Ministres), va obtenir l'alcaldia de Monòver (Vinalopó Mitjà) el 1833.
Aquest any va morir Ferran VII i la seva esposa Maria Cristina de Borbó va continuar els afers de govern. Els moviments revolucionaris esdevinguts durant la regència van catapultar el futur marquès als primers plànols de l'escena nacional. El 1835 és nomenat alcalde de Vera (Almeria); després d'això, escollit per representar aquesta província en la Junta Revolucionària de Sevilla.
El 1837 té lloc el pronunciament de la Granja, que va obligar la reina regent a restituir la Constitució de cort liberal de 1812 i elaborar la nova progressista de 1837. En les noves Corts, José Salamanca és elegit diputat per la província de Màlagai es va traslladar a Madrid per exercir el càrrec.
Matrimoni i descendència miniatura|esquerra|Retrat de José de Salamanca durant la seva joventut. El 1835 es casà amb Petronila Livermore y Salas, filla del matrimoni format pel ric comerciant anglès Tomás Livermore Page i Petronila Salas y Rosales, i germana d'Isabel Livermore y Salas, esposa del ric industrial malagueny Manuel Agustín Heredia. Van tenir dos fills, Fernando i Josefa de Salamanca y Livermore.
Diputat, ministre i exilis Establert a Madrid, Salamanca va desenvolupar un gran talent per als negocis, que li van reportar al llarg de la seva vida grans alegries i també moments difícils. El 1839 obté el monopoli de la sal, i va començar a més a invertir a la Borsa de Madrid. El seu poder adquisitiu es multiplicava i va augmentar els contactes entre l'alta societat madrilenya. El seu control sobre el negoci de la sal va provocar l'animadversió del general Ramón María Narváez y Campos, amb qui es va enemistar temporalment.
La seva carrera política també anava en ascens, quan va ser nomenat ministre d'Hisenda pel president Joaquín Pacheco el 1847. Després de la dimissió d'aquest a l'octubre del mateix any, Salamanca passa a exercir de facto la presidència del govern fins que el nou president, Florencio García Goyena, el destitueix a causa que una comissió parlamentària havia investigat les seves suposades activitats irregulars al ministeri. Això va comportar un gran fre a la seva ascensió en la política.
La situació va tornar a canviar quan la reina Isabel II hi va intervenir i va destituir el govern en ple i nomenar nou president Ramón María Narváez y Campos, que va acceptar el càrrec per tercera vegada en quatre anys. L'arribada al poder de Ramón María Narváez y Campos empeny Salamanca a exiliar-se a França, on va romandre fins a 1849.
Cinc anys més tard va haver d'anar-se'n per segona vegada, quan esclata la revolució de 1854 (de la qual personatges com Salamanca constituïen les seves bèsties negres) que donaria motiu al Bienni Progressista.
Al final d'aquest, el 1856, Salamanca rep el títol de senador vitalici a les Corts espanyoles.
Auge emprenedor miniatura|Palau del Marquès de Salamanca a Madrid (1846-1855). Durant els 42 anys de la seva vida que estar-se a Madrid, Salamanca va desenvolupar la intensa carrera empresarial i financera que li va valer el seu renom.
Quan torna del seu primer exili es va ingressar prop de 300 milions de reals en arrendar durant cinc anys a l'Estat el seu monopoli sobre el negoci de la sal. Aquesta quantitat era el doble de tot el que havia guanyat des de l'obtenció del monopoli.
Va refer les seves relacions amb Ramón María Narváez y Campos, que arribaria a ser, al costat de Agustín Fernando Muñoz y Sánchez (duc de Riánsares i marit de la reina regent), el seu soci per excel·lència en molts negocis.
En el sector de la construcció, el futur marquès es va destacar per la construcció del Barri de Salamanca (Madrid). Aquest va pertànyer a la primera fase de l'Eixample de Madrid projectat per Carlos María de Castro.
Ferrocarril Va invertir també en el ferrocarril, començant per la construcció de la línia Madrid-Aranjuez. Al desembre de 1845 es constitueix la Societat del Ferrocarril de Madrid a Aranjuez amb un capital de 45 milions de reals. Aquesta vegada va comptar com a socis el banquer Nazario Carriquiri i el comte de Retamoso, cunyat de la reina regent.
La construcció d'aquesta línia engendrar a Salamanca alguns mals glops econòmics, però va vèncer les dificultats i va poder inaugurar per fi la línia, el 7 de febrer de 1851. Va presidir aquest acte la reina Isabel II, i més de mil convidats van acudir a una generosa festa pagada íntegrament per la butxaca de Salamanca. Tres mesos més tard, la línia ferroviària ja li reportava 50.000 reals al dia.
Avui dia aquesta línia forma part de la línia d'Alcázar de San Juan i es desdobla cap a Andalusia o cap al Llevant. Existeix un tren turístic, el Tren de la Maduixa, que realitza molts diumenges de l'any un recorregut entre Madrid i Aranjuez recordant aquesta primera línia. L'actual estació d'Aranjuez va ser lleugerament desviada de la capçalera de la línia original que arribava directament al palau. No només va invertir al territori espanyol, sinó que es van estendre per Europa i Amèrica. En l'actualitat, dues poblacions de l'Estat de Nova York (com Salamanca (Nova York)) situades en una cruïlla de vies, deuen el nom a les seves importants inversions en la Atlantic and Great Western Railroad.
ArreplecPelotazo a einesdellengua.com. Aquesta és una de les formes usades. també n'hi ha d'altres borsari en la Borsa de Madrid Un dia històric per a la butxaca de Salamanca i dels seus socis es va produir a la tardor de 1844. La borsa de Madrid va viure una sèrie de jornades entusiastes en les quals la major part dels inversors jugaven a l'alça. L'optimisme regnava davant l'estabilitat del govern de Narváez. No obstant això, després d'alguns dies d'anàlisis, Salamanca va començar a jugar a la baixa en una estratègia aparentment maldestra.
No obstant això la realitat era una altra: mitjançant la seva privilegiada posició en els assumptes públics, el futur marquès coneixia la disposició d'una sèrie de generals d'aixecar-se en armes. Fins i tot el seu soci Narváez va reeixir mantenir correspondència amb alguns en un intent de fer-los desistir del seu intent.
Fent ús d'aquesta informació, va esperar durant sessions fins que van arribar les notícies del pronunciament del general Martín Zurbano a Nájera, del qual Salamanca i els seus afins es van encarregar de fer ressò amb clara intenció de causar pànic entre els inversors. Els valors de borsa, tan sensibles com sempre a qualsevol canvi brusc en els assumptes públics, van caure en picat i Salamanca, que havia jugat a la baixa durant les sessions en les quals tots feien el contrari, es va embutxacar prop de 30 milions de reals en un sol dia. El marquès de Riánsares i el general Ramón María Narváez y Campos van rebre dos milions cadascú.
Negoci fallit: el Banc d'Isabel II miniatura|Estàtua del marquès de Salamanca a la plaça homònima, a Madrid. El principal fracàs en la història del financer Salamanca és el Banc d'Isabel II. Ideat per ell, va convèncer la reina donar suport a la creació. Fundat el 1844, era la primera entitat financera de crèdit privada d'Espanya, juntament amb el Banc de San Fernando i tenia un capital de 100 milions de rals per a concessió de crèdits, generosament distribuïts entre l'emergent capitalisme inversor de l'època.
Mallgrat que el banc mai no va desenganxar, Salamanca va utilitzar la capital per realitzar compres, com un lot de 71 quadres que va adquirir a la duquessa de San Fernando de Quiroga, María Luisa de Borbón y Vallabriga. Va pagar amb un taló del Banc d'Isabel II per un milió de rals. La mala marxa de l'entitat va generar problemes a l'hora de liquidar talons com aquest, la qual cosa va generar a Salamanca un problema singular: quan va proposar a la reina que li comprés els quadres adquirits, aquesta li va pagar amb accions en el ferrocarril Madrid–Aranjuez, que li havien costat 4 milions de rals, però que en aquest moment no valien gairebé res. D'aquesta forma Isabel II es va venjar astutament de Salamanca, que li havia fet perdre diners, encara que altres vegades li'n va fer guanyar molt més.
El banc finalment va desaparèixer quan va fusionar amb el de San Fernando naixent així el Banc d'Espanya.
Ocàs dels seus èxits en els negocis A partir de 1860, la carrera de Salamanca va començar a declinar. El seu patrimoni disminuïa ràpidament per successius negocis sense arrencar. El 1863 va obtenir el títol de Marquès de Salamanca de mans de la reina i el de Comte de los Llanos (1864) amb el qual va obtenir la Grandesa d'Espanya. Per aquestes dates es va veure obligat a vendre el seu palau, un dels més elegants més ben fets de l'època (Palau del Marquès de Salamanca), al passeig Recoletos de Madrid. Avui pertany al banc BBVA i alberga exposicions d'art.
A més d'aquest posseïa el Palau de Vista Alegre a Carabanchel Bajo, el de Bona Esperança a Carabanchel Alto, un altre a Aranjuez, possessions a Los Llanos, el Palau de Mitra a Lisboa, una casa pairal propi a París i un altre llogat a Roma, tots amb un exèrcit de servents a les seves ordres.
Passat el Sexenni Democràtic, el 1879 va aconseguir els drets de construcció del Canal del Duero, la qual cosa no va aconseguir refer el seu gairebé extingida fortuna.
Va morir, el 1883, endeutat per sis milions de rals. Al llarg d'una vida de luxe i sibaritisme extrems, José de Salamanca havia estat advocat, conspirador, alcalde, jutge, banquer, contractista d'obres, empresari de teatres, director d'empreses, enginyer, agricultor, ramader, ministre, senador, diputat, marquès, comte i Gran d'Espanya.