miniatura|El temple de Jerusalem, freqüentat també pels jueus cristians abans de la seva destrucció LEsglésia de Jerusalem és la més antiga de les esglésies cristianes. Va tenir una gran importància en el , fins a la destrucció de la ciutat pels romans en el 70, i fins i tot més tard, en un to menor, fins a la segona destrucció de la ciutat santa per Hadrià el 135 i el seu restabliment com a Èlia Capitolina.

Orígens i característiques Les fonts per a la història dels orígens d'aquesta Església són el Nou Testament, i en particular els Fets dels Apòstols i algunes cartes de Pau de Tars en el qual es fa menció de conflictes amb l'Església, la Història de l'Església d'Eusebi de Cesarea (quan s'utilitzen altres fonts més antigues) i l'obra de Flavi Josep.

Segons ens diu el Nou Testament, després que Jesús va ser condemnat a mort (probablement l'any 30), al cap de tres dies va ressuscitar i es va aparèixer als Apòstols (especialment Pere i Jaume), a altres deixebles i a més de 500 persones a la vegada1 Corintis Aquest grup de persones d'origen mixt (per exemple, els Apòstols eren de Galilea i no originaris de Jerusalem), va decidir establir-se a la ciutat santa dels jueus, amb la convicció probable que aviat arribaria la fi dels temps. Aquestes persones, jueus i prosèlits, es consideren una de les moltes sectes jueves que llavors componien el món divers de la religió jueva. El grup no era homogeni ni tan sols en les creences. Del Nou Testament (especialment dels Fets dels Apòstols), es poden reconèixer almenys tres grups amb punts de vista molt diferents sobre com entendre el nou Evangeli, que, no obstant això, encara no existia per escrit:

El «hel·lenistes», un grup vinculat a la figura d'Esteve; Un altre gran grup, vinculat primer a Pere, i després a Jaume, el germà del Senyor; Un tercer grup, vinculat a Joan, qui va desenvolupar una teologia original sobre Jesús i la seva relació amb Déu, que més tard es tornen predominants en tota l'Església, juntament amb el pensament de Pau.

El grup dels hel·lenistes tenia una actitud més aviat subversiva contra les institucions jueves, en particular, el temple, i això va portar a un enfrontament amb el Sanedrí, amb la mort d'Esteve i la remoció de la comunitat de Jerusalem. A continuació, es van traslladar a Antioquia i van començar a predicar allà també als seguidors del judaisme d'origen no hebreu, que constitueixen les primeres comunitats cristianes integrades per membres que no han nascut al judaisme.

De l'Església de Jerusalem, St Pau declara que es basa en tres pilars: Jaume, Pere i Joan. Sant Pere havia hagut de sortir aviat de la ciutat, després d'haver estat posat a la presó per Herodes Agripa I (i es va escapar miraculosament), i després que fou mort Jaume el Major.

L'Església va continuar sota la direcció de Jaume el Just, el germà del Senyor, esdevingut cap de l'església. Els judeocristians seguien plenament la llei jueva i pregaven regularment al Temple de Jerusalem, tolerats pels altres components del judaisme abans de la destrucció de la ciutat santa. Flavi Josep escriu que quan Jaume va ser assassinat l'any 62, la seva mort va causar malestar al fariseus de la ciutat. Poc després la comunitat cristiana se'n va anar de Jerusalem i es va traslladar a Pel·la a Jordània.

L'Església de Jerusalem va mantenir bones relacions amb les altres esglésies que estaven començant a formar-se en la diàspora després de la predicació de Pau. Aquestes esglésies també plantejaven un problema de tipus teològic, ja que estaven compostes per jueus, però també per nombrosos grecs i prosèlits provinents del paganisme, i la interpretació de la predicació de Pau de Jesús deixava de banda la llei de Moisès, respectada per contra a Jerusalem. Això va portar a un enfrontament entre dues visions, de les quals hi ha senyals a l'Epístola als Gàlates i probablement a la Segona Epístola als Corintis. El llibre dels Fets dels Apòstols per contra, ens ofereix un relat privat de la conflictivitat que probablement van acompanyar la solució de la qüestió, en el compromís de l'anomenat Concili de Jerusalem (entorn del 49), on es van acordar disposicions per fer acceptables els costums dels conversos procedents del paganisme fins i tot als judeocristians.

Successors de l'església de Jerusalem Eusebi de Cesarea descriu el resultat de l'església després de Jaume:

Bisbes judeocristians de Jerusalem Segons Eusebi de Cesarea

1 Jaume el Just (Mort de Jesús - 62) 2 Simeó I (62 - 107) 3 Just (107 - 113) 4 Zaqueu (? 113 -) 5 Tobies (-?) 6 Benjamí (-? 117) 7 Joan I (? 117 -) 8 Mateu I (-? 120) 9 Felip (-? 124) 10 Sèneca (-?) 11 Just II (-?) 12 Leví (-?) 13 Efraïm (-?) 14 Josep (-?) 15 Judà (-? 135)

Referències

Bibliografia AAVV: "Storia del Cristianesimo dalle origini ai giorni nostri" Volume I "Il nuovo popolo (dels orígens al 250)" ed. Borla/Città Nuova Giorgio Jossa: "Il cristianesimo antico" 1997 ed La Nuova Italia Scientifica Libro III cap XI Història eclesiàstica Libro III cap XX Història eclesiàstica Libro III cap XXXII Història eclesiastica mort de Simó

Vegeu també Patriarca de Jerusalem Concili de Jerusalem Història del cristianisme

Categoria:Cristianisme oriental