El general Sir Edward Sabine KCB FRS (Dublín, 14 d'octubre de 1788 - East Sheen, Surrey, 26 de juny de 1883) fou un astrònom, geofísic, ornitòleg i explorador irlandès. Va ser el 29è president de la Royal Society (1861-1871).
Dues branques del treball de Sabine, en particular, mereixen un reconeixement molt alt: la determinació de la longitud del pèndol de segons (un pèndol simple, el període del qual sobre la superfície de la Terra és de dos segons, és a dir, un segon en cada direcció), i els amplis estudis relacionats amb el camp magnètic terrestre. Va encapçalar els esforços per establir un sistema d'observatoris magnètics en diverses parts del territori britànic per tot el món i una gran part de la seva vida es va dedicar en aquest sentit i la discussió de les seves observacions.
Tot i que la major part de les seves investigacions tenen a veure amb un o altre dels temes esmentats, també es va ocupar de la recerca en altres temes molt diversos, com ara els ocells de Groenlàndia (la Gavineta cuaforcada, Xema sabini, duu el seu nom), les temperatures de l'oceà, el corrent del Golf, el mesurament baromètric de l'alçada, la determinació dels arcs del meridià, el transport de roques de les glaceres, els volcans de les illes Hawaii i diversos qüestions relacionades amb la meteorologia.
Biografia Primers anys Sabine era el cinquè fill de Joseph Sabine, membre d'una prominent família angloirlandesa, i el novè fill de Sarah Hunt, la seva mare, que va morir quan ell tenia tot just un mes. Era un dels germans petits de Joseph Sabine (1770-1837), que serà un conegut advocat i naturalista. Edward va ser educat a Marlow i a la Reial Acadèmia Militar de Woolwich. El 1803 va obtenir un lloc com a 2n tinent a la Royal Artillery, arribant al grau de capità deu anys després. Va aconseguir el grau de general el 1870.
Sabine va estar destinat a Gibraltar durant la Guerra del Francès, però la seva primera experiència en combat fou en la Guerra de 1812 contra els Estats Units. El maig de 1813 el vaixell anglès Manchester va ser atacat per un corsari americà mentre es dirigia al Canadà. En la següent batalla, Sabine, que era l'astrònom del Manchester, va fer servir una arma de foc amb bons resultats.
Al Canadà, Sabine va manar les bateries al setge de Fort Erie. Després d'un curt període de servei militar al Quebec va tornar a Anglaterra i va dedicar la resta de la seva vida a investigacions més pacífiques, relacionades amb l'astronomia, el magnetisme terrestre i la geografia física.
Les expedicions científiques L'expedició de Ross
Sabine va ser escollit membre de la Royal Society el 1818, i gràcies a les recomanacions de la societat va ser convidat a participar aquell mateix any en la primera expedició a l'Àrtida organitzada per l'Almirallat britànic i liderada pel capità John Ross. Nomenat astrònom de l'expedició, Sabine tenia la missió d'ajudar a Ross «realitzant les observacions que tendeixin a la millora de la geografia i la navegació i l'avanç de la ciència en general».
Tot i que la finalitat principal del viatge era trobar el Pas del Nord-oest, diversos objectes de curiositat científica es consideraven dignes d'investigació, com ara la ubicació del pol nord magnètic i el comportament dels pèndols en latituds altes.
Ross, al comandament del HMS Isabelle i el HMS Alexander, va penetrar a la badia de Baffin i va procedir al reconeixement complet de les seves costes. A l'agost va arribar a l'estret de Lancaster i va continuar cap al nord, delimitant la badia de Melville, en la part més septentrional, fins a aquell moment desconeguda per l'Almirallat. Va arribar fins a l'estret de Smith (la boca de l'estret de Nares), però no van seguir més enllà en confondre Ross un miratge o una cadena d'icebergs amb unes muntanyes a l'extrem de l'estret que el bloquejaven, arribant fins i tot a batejar-les com a «Crocker Hills». Ross va decidir, a una latitud de 76° 46′ N tornar a Anglaterra malgrat les protestes de diversos dels seus oficials, entre ells Sabine i William Edward Parry, segon al comandament de Ross.
Aquesta retirada precipitada va dur a un enfrontament entre Ross i Sabine per la manca de temps per dur a terme les observacions magnètiques o al voltant de qui era el que en treia més profit d'aquestes.
Els resultats de les investigacions magnètiques de Sabine van ser publicats a Philosophical Transactions de la Royal Society. Tot i que considerava el seu treball com una confirmació i ampliació dels descobriments dels primers col·leccionistes magnètics, va subratllar la necessitat de multiplicar i repetir les observacions. Sabine era un científic diligent i acurat que generalment evitava la discussió teòrica en els seus escrits, en la creença que la veritable comprensió del magnetisme terrestre només arribaria després de realitzar exhaustives observacions a una escala global.
El relat d'aquest viatge, publicat un any més tard, va treure a la llum aquestes discrepàncies i va donar peu a una controvèrsia sobre l'existència o no de les «Crocker Hills", que va arruïnar la reputació de Ross.
L'expedició de Parry miniatura|The Crews of H.M.S. Hecla & Griper Cutting Into Winter Harbour, Sept. 26th, 1819 (Les tripulacions del H.M.S. Hecla & Griper a Winter Harbour, 26 de setembre de 1819. Apunt de Frederick William Beechey).Del Journal of a Voyage for the Discovery of a North-West Passage from the Atlantic to the Pacific: Performed in the Years, 1819-20, in His Majesty’s Ships Hecla and Griper, Under the Orders of William Edward Parry; With an Appendix Containing the Scientific and Other Observations, 1821, From The Library at The Mariners' Museum, G650.1819.P2 rare."
El 1819 Sabine va tornar a l'Àrtida com a membre d'una nova expedició, aquesta vegada al dirigida pel tinent-comandant William Edward Parry, de nou a la recerca del Pas del Nord-oest. L'Almirallat va instruir novament als participants per recollir dades científiques, prestant especial atenció en les mesures magnètiques, sobretot les possibles interaccions entre les agulles magnètiques, l'electricitat atmosfèrica i l'aurora boreal. També havien de tractar d'establir la ubicació del pol nord magnètic de la Terra, que llavors es creia devia estar en algun lloc al llarg de la costa occidental de la badia de Baffin.
Parry va partir amb el HMS Hecla i el HMS Griper, al comandament del tinent Liddon, amb l'ordre expressa de l'Almirallat d'explorar l'estret de Lancaster per determinar si estava o no tancat per muntanyes. Van partir d'Anglaterra el 4 de maig de 1819 i el 4 d'agost van arribar a l'estret de Lancaster, que lliure de gel els va permetre avançar fins als 74° 16′ N. En aquest moment van tenir un problema de navegació no conegut fins llavors, motivat per la proximitat del pol nord magnètic que feia inútil l'ús de la brúixola. Van haver d'orientar-se mitjançant navegació celeste, i, en els dies en què el cel no estava clar, només auxiliats per la direcció dels canviants vents. Van seguir internant-se en aigües de l'estret de Lancaster, deixant al nord l'illa de Devon i al sud l'illa de Baffin, fins a arribar a l'estret del Príncep Regent, al qual van donar nom. En aquest estret el gel els va obligar a fer mitja volta, tornant a l'estret de Lancaster i prosseguint de nou el seu viatge cap a l'oest, tenint la costa meridional de l'illa de Devon sempre al nord, i endinsant-se a l'estret de Barrow. Van seguir navegant vorejant les costes meridionals de l'illa de Cornwallis i l'Melville, fins a assolir el meridià 110° W, en què la tripulació va guanyar la prima de 5.000 lliures que atorgava l'Almirallat a qui la sobrepassés, després d'haver recorregut en un sol mes 800 km per terres desconegudes. Van seguir cap a l'oest, lliure de gel i amb blocs de gel relativament prims, fins que a veure, al sud, les costes meridionals de l'illa de Banks. Els blocs de gel del mar de Beaufort acumulats a l'estret entre les illes de Banks i Melville van fer impossible l'avanç. Van recórrer un total d'uns 1.100 km avançant sempre a l'oest, en el que és el principal tram del que serà conegut com a Pas del Nord-oest.
Hivernaren a Port-Winter, a l'illa de Melville, en la primera hivernada realitzada amb èxit en l'alta Àrtida, i Parry va mantenir a les dues tripulacions molt ocupades, per no quedar abatuts amb la llarga nit hivernal, amb el manteniment dels vaixells, desenvolupant tècniques de supervivència, fent observacions meteorològiques i magnètiques o amb activitats d'oci.
Al maig següent va començar a fondre's el gel reapareixent la vegetació. Aquell juny Parry i onze dels seus homes, entre els quals hi havia Sabine, van recórrer a peu illa Melville i van arribar fins a la seva costa septentrional. L'1 d'agost els vaixells es van alliberar i van reprendre la ruta cap a l'oest, no aconseguint arribar més enllà dels 113° 48′ 22″ O, davant l'extrem meridional d'illa Melville. Van descobrir l'illa de Banks al sud, però no aconseguiren travessar l'impenetrable gel. Parry va decidir tornar convençut que el pas no es trobava per aquella ruta.
L'expedició arribà a Peterhead, Escòcia, el 30 d'octubre de 1820, després d'un viatge d'un èxit gairebé sense precedents en què es va completar més de la meitat del trajecte entre Groenlàndia i l'estret de Bering. Durant l'expedició Sabine va observar que s'havien produït canvis en la intensitat magnètica des de la seva anterior visita. Va atribuir aquests canvis bé a les fluctuacions en la intensitat magnètica de la Terra o bé al canvi de posició dels pols magnètics terrestres. Per la seva tasca a l'Àrtida va rebre la medalla Copley de la Royal Society el 1821.
La forma de la Terra Sabine va girar la seva atenció a la ciència de la geodèsia, a la qual ja havia dedicat la seva atenció durant el primer dels seus viatges a l'Àrtida i, en particular, a la determinació de la longitud mitjançant el pèndol de segons.
En mesurar la longitud del pèndol de segons en diferents latituds esperava que es pogués calcular l'«aplanament" de la Terra, és a dir, el grau en què la figura de la Terra s'allunyava de l'esfericitat perfecta. S'havien fet alguns intents de calcular-ho durant el , però fins a l'època de Sabine no es disposà dels instruments de precisió necessaris per fer aquestes mesures tant precises.
Entre 1821 i 1823 Sabine va viatjar per mig món amb els seus pèndols i va dur a terme innombrables mesuraments a les costes intertropicales d'Àfrica i Amèrica. També va tornar a l'Àrtida, viatjant per la costa oriental de Groenlàndia amb el capità Douglas Clavering a bord del HMS Griper, el vell vaixell de Parry. Les observacions es van realitzar a l'illa Little Pendulum Island, a la latitud 74° 30′ N, i entre les neus de Spitsbergen. Posteriorment, el 1869 l'expedició Alemanya al Pol Nord reanomenà una petita illa que Sabine havia batejat com a «Inner Pendulum Island» en el seu honor.
Els resultats de les investigacions van ser publicats el 1825. Representaven l'avaluació més precisa de la figura de la terra que mai s'havien realitzat. No content amb això, Sabine va dirigir més experiments de pèndol durant la dècada de 1820, determinant la longitud relativa del pèndol de segons a París, Londres, Greenwich i Altona.
El problema de la longitud Sabine també va estar involucrat en el famós «problema de la longitud", que va ser una de les grans controvèrsies de l'època, ja que determinar la longitud mentre es navegava seguia sent la principal preocupació en aquell moment. Sabine esperava dissenyar un mètode senzill per aconseguir-ho mitjançant el mesurament de les variacions de minuts al camp magnètic terrestre. Al Sir Edmund Halley i William Whiston (el successor de Newton com a professor a la càtedra Lucasiana de Cambridge) van teoritzar sobre la possibilitat de calcular latitud i longitud des de qualsevol posició de la superfície terrestre mesurant la inclinació magnètica de l'agulla d'una brúixola.