miniatura|Plantació d'Avet Douglas (Lorena, França) La silvicultura (del llatí silva, selva o bosc i de cultura, conreu) és la ciència, la tècnica i l'art de gestionar les masses forestals. La silvicultura té el paper d'ajudar a evolucionar els boscos aprofitant els factors ecològics, segons els principis de l'ecologia forestal, i les potencialitats naturals a fi d'optimitzar de manera duradora els productes i els serveis segons les necessitats humanes. El silvicultor vetlla principalment per la regeneració, la formació i la collita dels arbres. La silvicultura permet obtenir un valor econòmic, paisatgístic i mediambiental, com ara combatre l'erosió en terrenys amb pendent o fixar dunes com en les Landes de Gascunya.
La silvicultura sostenibleChauvinC. et al., 2000, Indicateurs quantitatifs pour la France pour une gestion durable des forêts, CEMAGREF reforça la idea que la gestió ha de vetllar per no sobreexplotar el medi i que no perdi el seu potencial cap al futur ni la seva capacitat de resistència ecològica, per exemple de cara l'escalfament climàtic. Certes maneres de gestió aporten una atenció més sostinguda cap al medi ambient i la biodiversitat.
Història miniatura|Especialment a l'Europa del Nord hi ha una tendència a la mecanització de la silvicultura A l'antiga Xina, l'emperador Qin Shi Huangdi el 221 aC va ordenar cremar totes les obres escrites indesitjables però fent excepció dels llibres sobre medicina, agricultura i història. Històricament els boscos han anat desapareixent convertits en camps agrícoles o terrenys degradats. Aquesta tendència continua en les selves tropicals però en els països desenvolupats les superfícies forestals han augmentat des de 1950. Això ha estat possible gràcies a la regeneració natural dels boscos i a la repoblació artificial. L'èxode rural i l'abandonament dels terrenys agrícoles hi ha tingut un gran paper.
Factors condicionants La gestió de les masses forestals es determina per una sèrie de factors, els principals dels quals són: Factors del medi Com ara la temperatura, règim pluviomètric, severitat dels vents, insolació, orografia, altitud, profunditat del sol. És clar que no pot aplicar-se la mateixa silvicultura als tròpics que a la mediterrània, en muntanyes de pendent pronunciat o al pla, en terrenys profunds o en altres que tenen una capa de sòl prima. Factors econòmics L'economia és la mesura de la silvicultura. És clar, per exemple, que una societat que depengui de la llenya com a combustible, com passava a casa nostra fa no tants anys, aplicarà una silvicultura diferent de la que tingui altres fonts d'energia més barates i còmodes. Per altra banda, el cost de la mà d'obra té una gran importància a l'hora de programar actuacions forestals. A molts països, al moment present la silvicultura té una molt baixa o nul·la rendibilitat, i es fa cada vegada més depenent de subvencions dels estats.
Factors socials. Els boscos són un bé que les societats valoren diferentment segons les seves sensibilitats i prioritats. En el món actual és normal que a les àrees més desenvolupades hi hagi unes sensibilitats ecològiques, de lleure i estètiques que influeixen de manera decisiva sobre el tipus de silvicultura a aplicar.
Paràmetres d'actuació El silvicultor pot actuar sobre una sèrie de paràmetres, de manera que el seu conjunt configurarà el tipus de silvicultura. Aquests són els principals.
Distribució diametral dels arbres. Una massa forestal pot ser que estigui formada per arbres d'edat molt similar, o molt diferent. En el primer cas es té un bosc regular i en el segon un bosc irregular. En boscos gestionats correctament, això sol comportar que els diàmetres dels arbres siguin homogenis (boscos regulars) o heterogenis (boscos irregulars).
Diàmetre màxim dels arbres. Depenent del model de gestió, es pot establir un diàmetre màxim de tallada (models de boscos irregulars) o una edat màxima d'aprofitament (models regulars).
Densitat de peus. És la quantitat de peus per unitat de superfície, normalment per hectàrea. Indica si un bosc és més espès o més clar.
Densitat de coberta (o fracció de cabuda coberta). Les capçades dels arbres intercepten la llum del sol, fent que a terra hi arribi més o menys llum. Controlant la densitat de peus i la seva edat es controla la densitat de coberta.
Forma de reproducció. Hi ha arbres que es reprodueixen per rebrot, i d'altres no. En general els caducifolis rebroten de soca després de ser tallats, mentre les coníferes no ho fan. Quasi tots els arbres poden reproduir-se per llavor. Hi ha alguns arbres que espontàniament no poden reproduir-se de manera satisfactòria per cap dels dos sistemes, i han de fer-ho a viver forestal, per ser trasplantats posteriorment.
Composició de la massa. Podem tenir masses forestals pures, formades per una sola espècie, o mixtes, en què conviuen espècies diferents. El grau en què una massa és mixta pot ser molt variable, tant pel que fa al nombre d'espècies diferents presents, com a les seves quantitats relatives.
Espècies d'arbres. Fins a cert punt, podem escollir les espècies que componen la massa forestal, dintre de les limitacions que imposen els factors condicionants esmentats a la secció precedent. La manera de fer-ho pot ser per eliminació progressiva de certes espècies, o per introducció de noves, per mitjà de llavor o plantes de viver, o mitjançant actuacions que afavoreixin la regeneració o el desenvolupament d'una espècie enfront d'una altra.
Principals tipus de masses De manera simplificada, podem tipificar les masses de la següent manera:
Bosc alt/bosc baix. Si la major part dels peus d'una massa provenen d'una regeneració per llavor, tenim un bosc alt. Contràriament, si els arbres provenen d'una regeneració per rebrot, estem davant un bosc baix. Entremig tenim el bosc mitjà, en el que hi ha arbres que provenen de rebrot barrejats amb arbres que provenen de llavor. Tradicionalment, i de manera molt simplificada, el bosc baix s'explota per llenya, i l'alt per serra.
Bosc regular/bosc irregular. Si tots els arbres són d'edat similar, tenim un bosc regular. Si l'edat dels arbres és molt diversa, tenim un bosc irregular.
Bosc monoespecífic/bosc mixt. Quan a una massa forestal tots o la majoria dels arbres són d'una mateixa espècie, tenim un bosc monoespecífic o massa pura. Per contra, si hi ha una barreja d'espècies, tenim un bosc mixt. El bosc monoespecífic és més senzill de gestionar, mentre el mixt té una sèrie d'avantatges: major diversitat biològica, millor resistència a plagues, que normalment només afectaran una de les espècies, millor aspecte estètic. A Santa Pau, a la Garrotxa, per exemple, podem trobar exemplars de tots dos tipus: fagedes i alzinars, com monoespecífics, i boscos d'alzina i roure, i boscos caducifolis mixtos (roure, castanyer, freixe, tell, trèmol, cirerer), com a exemple de bosc mixt.
Plantacions en terres agrícoles. Algunes terres que havien estat de conreu agrícola han set aforestades. Normalment a la plantació els arbres es planten en fileres, per facilitar el manteniment i actuacions silvícoles. A les planes de la Selva podem trobar nombroses plantacions de pollancres i plàtans, que són arbres de creixement ràpid (torn de 18 anys). A Catalunya també s'han fet algunes plantacions d'espècies “nobles” (noguer, cirerer, freixe, roure, fals plàtan), destinades a produir fusta de qualitat amb torns de 50 a 80 anys.
Successió Quan es produeix una pertorbació sobre un ecosistema es produeix una successió vegetal natural, que tendeix a restaurar el sistema original, sempre que sigui possible. En aquesta successió, prosperen diferents espècies vegetals successivament, en funció de la seva capacitat de germinar en diferents condicions de insolació (espècies tolerants si poden germinar a l'ombra, o intolerants si ho fan a plena llum). Les primeres espècies que s'estableixen són les denominades pioneres o colonitzadores, que poden germinar i desenvolupar-se amb gran quantitat de llum, i tenen un sistema de reproducció amb forta producció de llavor i facilitat de disseminació. Una vegada s'ha establert el bosc pioner, va sent substituït per comunitats més tolerants a la falta de llum, capaces de créixer sota coberta. Quan es planteja una actuació forestal, cal tenir present en quin punt de quina successió vegetal estem situats i què és el que volem aconseguir.
Actuacions silvícoles Per aconseguir els seus objectius, l'home realitza un seguit d'actuacions a les masses forestals, que podem tipificar de la següent manera.
Estassada de matoll, o sotabosc Es tracta d'eliminar totalment o parcialment la vegetació no arbòria que hi ha en un bosc o massa forestal. L'eliminació parcial pot fer-se de forma zonal, o per franges. Els objectius de l'operació són reduir la càrrega de combustible i evitar la continuïtat vertical d'aquest, millorar la transitabilitat, reduir la competència amb els arbres, millorar l'estètica. Els inconvenients són l'eliminació involuntària de plançons d'arbre, l'empobriment de l'hàbitat, l'exposició més gran del sol als agents erosius. Alguns dels inconvenients es poden reduir fent una estassada parcial.
Aclarides Aclarir és eliminar una part dels arbres d'una massa forestal, a fi d'afavorir el creixement dels que es deixen en peu. S'eliminen els peus pitjors, sobretot si fan competència a arbres de futur. A mesura que els arbres van creixent necessiten més espai i, per tant, és normal que periòdicament es facin aclarides. En els boscos irregulars, quan es fan aclarides es recol·lecten els arbres que han arribat al diàmetre d'explotació. És important tenir en compte que l'aclarida incrementa la il·luminació que entra al bosc, i que a més il·luminació tindrem un creixement major del sotabosc.
Tallades arreu Consisteixen a tallar tots els peus d'una superfície en una mateixa actuació, amb l'opció de deixar una reserva d'arbres pare per donar llavor o suavitzar l'impacte paisatgístic. Un exemple són les plantacions on tots els arbres arriben a final de cicle a l'hora. Altres casos en els que s'aplica aquest sistema pot ser en espècies molt intolerants a l'ombra en la seva regeneració (com el pi blanc), o en espècies que rebroten (com el castanyer).
Podes Podar o esporgar és eliminar o retallar branques d'un arbre. En silvicultura la poda té dues finalitats, la primera és aconseguir un tronc net de nusos, a fi d'obtenir fusta de qualitat. La segona és afavorir que l'arbre creixi recte, el que s'aconsegueix primant la guia central de l'arbre. A aquest darrer tipus de poda se l'anomena de formació. Les coníferes no requereixen poda de formació, ja que creixen normalment rectes.
Al bosc que és suficientment espès es produeix una poda natural de les branques inferiors de l'arbre, per manca d'il·luminació. Per altra banda la competència dels arbres fa que vagin a buscar la llum i, per tant, creixen rectes. Així doncs, per moltes espècies no cal podar. A les plantacions, a on la densitat de peus sol ser força més baixa, normalment cal realitzar podes.
Silvicultura sostenible La silvicultura sostenible consisteix en una gestió del bosc que asseguri la seva continuïtat en el temps. Per tant, ha de conservar la qualitat del sol, i preveure la correcta regeneració i substitució dels arbres que s'extreuen. Cal tenir present que una silvicultura pot ser sostenible, i a més milloradora, de manera que es treballi per un futur millor. També pot succeir el contrari, i que sigui més o menys degradadora.Sense utilització el sol forestal millora de manera continua, si s'utilitza d'una manera ordenada es manté en equilibri natural, si se'n fa un mal us s'empobreix. (Heinrich Cotta, Anweisung zum Waldbau (Curs d'aforestació), 1817
Objectius