El cucut koel asiàtic (Eudynamys scolopaceus) és una espècie d'ocell de la família dels cucúlids (Cuculidae). Es troba al subcontinent indi, Pakistan, Xina i el sud-est asiàtic. Forma una superespècie amb E. melanorhynchus, estretament relacionats, i el cucut koel de Nova Guinea (E. orientalis), que de vegades es tracten com a subespècies. El cucut koel asiàtic, com molts dels parents relacionats amb el cucut, és un paràsit de posta que pon els ous als nius de corbs i altres hostes, que crien les seves cries. Són inusuals entre els cucuts, ja que són en gran part frugívors com a adults. El nom koel és d'origen ecoic amb diverses variants lingüístiques. L'ocell és un símbol àmpliament utilitzat en la poesia índia, pakistanesa i nepalesa.
Descripció
El cucut koel asiàtic és un cucut gros i de cua llarga que mesura entre 39 i 46 cm i pesa entre 190 i 327 g. Presenta un notable dimorfisme sexual. El mascle de la subespècie nominal és de color negre blavós brillant, amb el bec gris verdós pàl·lid, l'iris és carmesí i les potes i els peus grisos. La femella és marró a la corona i té ratlles vermelles al cap. L'esquena, la gropa i les cobertores de les ales són de color marró fosc amb taques blanques i beix. Les parts inferiors són blanquinoses, però tenen moltes franges. Les altres subespècies difereixen en coloració i mida.
El plomatge de les parts superiors dels ocells joves és més semblant al del mascle i tenen el bec negre. Són molt vocals durant la temporada de cria (de març a agost al subcontinent indi), amb una gamma de crits diferents. El cant familiar del mascle és un cuc-cuc repetit. La femella fa un crit estrident de kik-kik-kik... Els crits varien segons les poblacions.
Mostren un patró de muda que difereix d'altres cucuts paràsits. Les primàries externes mostren una muda ascendent alternada (P9-7-5-10-8-6) mentre que les primàries internes muden en ordre descendent gradual (1-2-3-4). (Payne citant Stresemann i Stresemann 1961).
Distribució i hàbitat El cucut koel asiàtic és un ocell de boscos poc densos i de cultius. És principalment resident a l'Àsia meridional tropical des de l'Iran, Pakistan, Índia, Bangladesh, Maldives i Sri Lanka fins al sud de la Xina i les illes Grans de la Sonda. Tenen un gran potencial per colonitzar noves zones i van ser entre els ocells pioners a colonitzar l'illa volcànica de Krakatau. Van arribar per primera vegada a Singapur a la dècada del 1980 i es van convertir en ocells molt comuns.
Algunes poblacions poden fer moviments de llarga distància i es troben en llocs com Austràlia.
Comportament El cucut koel asiàtic és un paràsit de posta i pon el seu únic ou als nius d'una varietat d'ocells, incloent-hi el corb selvàtic de l'Índia (Corvus culminatus), i el corb de l'Índia (C. splendens). A Sri Lanka, abans del 1880, només se sabia que parasitava el corb selvàtic de l'Índia, i més tard va canviar al corb de l'Índia. Un estudi a l'Índia va trobar que el 5% dels nius de Corvus splendens i el 0,5% dels nius de corb becut (C. macrorhynchos) estaven parasitats.
A Bangladesh, parasiten l'escorxador cuallarga (Lanius schach), el minà comú (Acridotheres tristis) i el corb de l'Índia (Corvus splendens) a taxes d'aproximadament el 35,7%, 31,2% i 10,8% respectivament. Els nius d'amfitrió a baixa altura i més a prop dels arbres fruiters tendien a ser els preferits pel cucut koel asiàtic. A finals del 1900 i al sud de Tailàndia i la península de Malaca, aquests cucuts han canviat d'amfitrió parasitant cada vegada més els nius de mainàs del gènere Acridotheres a mesura que aquests últims s'anaven fent més comuns. Hi ha un registre de drongo reial (Dicrurus macrocercus) criant un cucut koel asiàtic, i altres hostes registrats inclouen la garsa europea (Pica pica) i possiblement l'oriol capnegre (Oriolus larvatus). A les Filipines, s'ha trobat que el cucut koel asiàtic parasita el niu de mainà calb (Sarcops calvus). Els mascles poden distreure els hostes perquè la femella tingui l'oportunitat de pondre un ou al niu. Més sovint, però, la femella visita sola el niu de l'hoste. No se sap que el cucut koel asiàtic pongui ous en un niu d'hoste buit i un estudi al Pakistan va trobar que els primers ous es van pondre, de mitjana, en un termini d'un dia i mig després de la posta del primer ou de l'hoste. Els pollets del cucut koel asiàtic van néixer uns tres dies abans que els pollets de l'hoste. Aquests cucuts solen pondre només un o dos ous en un sol niu, però s'ha reportat fins a set o onze ous en alguns nius d'hostes. La femella pot treure del niu un ou de l'hoste abans de pondre-ho. Els ous desclouen en dotze a catorze dies. El jove de cucut koel asiàtic no sempre expulsa els ous ni desallotja els pollets de l'hoste, i inicialment crida com un corb. Els pollets volen en 20 a 28 dies. A diferència d'altres cucuts, les cries no intenten matar els pollets hostes, un tret que comparteixen amb el cucut tucà (Scythrops novaehollandiae), que d'adults també són en gran part frugívors. Alguns estudis, de Rebecca Kilner en particular, han suggerit que aquesta espècie, com alguns altres paràsits de posta, no desallotgen els pollets hostes a causa dels costos més elevats que poden superar els beneficis de desallotjar els companys de niu. Un paràsit petit pot no ser capaç de desallotjar els ous o pollets hostes grossos d'un niu profund de còrvids sense arriscar-se a morir de fam i possiblement a autodesallotjament accidental. Una hipòtesi alternativa per retenir els pollets hostes és que podria beneficiar els pollets paràsits que no obtenen gaire atenció. Se sap que les mares femelles adultes alimenten es cucuts joves als nius dels hostes, un comportament que també s'observa en algunes altres espècies paràsites de posta. Tanmateix, no s'ha observat que els mascles adults alimentin els pollets.
El cucut koel asiàtic és omnívor i consumeix una varietat d'insectes, erugues, ous i petits vertebrats. Els adults s'alimenten principalment de fruites. De vegades defensen els arbres fruiters on busquen menjar i foragiten altres frugívors. S'ha comprovat que són especialment importants en la dispersió del sàndal (Santalum album) a l'Índia. Els fruits grossos amb llavors de vegades els regurgiten ràpidament prop de l'arbre mare, mentre que els fruits petits amb llavors s'ingereixen i és probable que els dipositin a distàncies més grans de l'arbre mare. Tenen una boca gran i són capaços d'empassar-se fruits grossos, inclosos els fruits durs de palmeres com l'Arenga i la Livistona. Se sap que ocasionalment mengen ous d'ocells petits.
S'alimenten dels fruits de la Cascabela thevetia, que se sap que són tòxics per als mamífers.
S'ha descrit diversos paràsits de l'espècie, inclosos protozous, polls i nematodes semblants a la malària.
En la cultura La paraula "koel" és d'origen onomatopeic. El nom sànscrit "Kokila" i les paraules en diverses llengües índies tenen una ressonància similar. En una espècie abundant a la zona i amb crits forts, les referències a ells són habituals en el folklore, el mite i la poesia. Tradicionalment es té en alta estima pel seu cant i es venera al Manu Smriti, amb un decret que els protegeix del mal. Els Vedes, la literatura sànscrita datada aproximadament del 2000 aC, s'hi referien com Anya-Vapa, que s'ha traduït com "allò que va ser criat per altres" (o "sembrat perquè altres el collin"). Això s'ha interpretat com la primera referència escrita al parasitisme de posta.
Ha estat escollit com l'ocell estatal pel territori de la unió índia de Pondicherry.
Aquests ocells van ser molt populars a l'Índia com a ocells de gàbia. Alimentant-se fins i tot d'arròs bullit, en captivitat aquesta espècie va arriba a viure fins a 14 anys.
A Sri Lanka, el cucut koel asiàtic té un vincle indestructible amb l'Any Nou singalès, ja que segons les creences, el cant significa l'arribada del nou any al mes d'abril.
Taxonomia i etimologia El 1747, el naturalista anglès George Edwards va incloure una il·lustració i una descripció d'un cucut koel asiàtic al segon volum del seu llibre A Natural History of Uncommon Birds. Va utilitzar el nom anglès "The Brown and Spotted Indian Cuckow". Edwards va basar el gravat acolorit a mà en un exemplar de Bengala que pertanyia al dissenyador i naturalista de patrons de seda londinenc Joseph Dandridge. Quan el 1758 el naturalista suec Carl Linnaeus va actualitzar el seu Systema Naturae per a la desena edició, va col·locar el cucut koel asiàtic amb els altres cucuts al gènere Cuculus. Linnaeus va incloure una breu descripció, va encunyar el nom binomial Cuculus scolopaceus i va citar l'obra d'Edwards. El cucut koel asiàtic ara es col·loca al gènere Eudynamys, que va ser introduït l'any 1827 pels naturalistes anglesos Nicholas Vigors i Thomas Horsfield.
El nom del gènere Eudynamys combina el grec antic «eu» que significa “fi” amb «dunamis», “poder” o “força”. L'epítet específic scolopaceus és del llatí modern que significa “semblant a un becadet”, del llatí «scolopax» que significa “becadet” o “becada”.
L'espècie té variacions dins de l'àmplia distribució amb diverses poblacions insulars i s'han suggerit diverses variacions taxonòmiques. E. melanorhynchus de la regió de Sulawesi i el cucut koel de Nova Guinea (E. orientalis) d'Australàsia de vegades es consideren coespecífics amb el cucut koel asiàtic, en aquest cas l'espècie "combinada" es coneix com a cucut koel comú. A causa de les diferències en el plomatge, el color del bec i la veu, tots tres es tracten cada cop més com a espècies separades. Alternativament, només E. melanorhynchus s'ha considerat com una espècie separada, o el cucut koel asiàtic ha inclòs totes les subespècies que s'inclouen d'altra manera el cucut koel de Nova Guinea, excepte la subespècie que cria a Austràlia, E. cyanocephalus.
El cucut koel asiàtic té diverses zones de distribució geogràfiques que tenen diferències de plomatge ben marcades o que han estat aïllades geogràficament amb poc flux genètic. La següent és una llista de subespècies anomenades amb les distribucions i sinònims tal com les dóna Payne:
E. s. scolopaceus (Linnaeus, 1758) – Pakistan, Índia, Nepal, Bangladesh, Sri Lanka, Lacadives i Maldives. E. s. chinensis (Cabanis i Heine, 1863) – sud de Xina i Indoxina, excepte la península tailandesa-malaia. E. s. harterti (Ingram, 1912) – Hainan. E. s. malayana (Cabanis i Heine, 1863) – península tailandesa-malaia, illes Petites de la Sonda i de les Grans de la Sonda, excepte Sulawesi. Pot incloure la subespècie dolosa descrita de les illes Andaman i Nicobar. E. s. mindanensis (Linnaeus, 1766) – (inclou E. s. paraguena) (Hachisuka, 1934) de Palawan, i E. s. corvina (Stresemann, 1931) de Halmahera, Filipines (incloses Palawan i les illes Babuyan), illes entre Mindanao i Sulawesi, i Maluku del Nord, excepte les illes Sula.
Galeria
Referències
Categoria:Cuculins Categoria:Ocells d'Àsia