Les operacions aerotransportades estatunidenques a Normandia van ser les primeres operacions de combat americanes durant l'operació Overlord, la invasió de Normandia, pels Aliats Occidentals el 6 de juny de 1944.
Al voltant de 13.100 paracaigudistes de les divisions aerotransportades 82a i 101a van fer un salt durant la nit del Dia-D (el 6 de juny), seguits per 3.937 tropes transportades amb planadors. Includes pathfinders. All statistics, except where otherwise noted, are derived from this source, which referenced Warren. Al començament de l'operació Neptú, l'operació d'assalt d'Overlord, les divisions aerotransportades americanes havien arribat al continent per realitzar dues missions paracaigudistes i sis de planadors.
Ambdues divisions formaven part del VII Cos americà i tenien la missió de capturar Cherbourg tan aviat com fos possible perquè els Aliats disposessin d'un port on rebre subministraments. Les missions específiques per a les missions aerotransportades eren blocar les aproximacions a les zones adjacents a la platja Utah al poble de Cotentin, capturar les sortides de la platja, i aconseguir punts per on travessar el riu Douve a Carentan per assistir el V Cos en fusionar les dues platges americanes.
L'assalt no va reeixir blocar les aproximacions a Utah durant tres dies. Hi van tenir una part nombrosos factors, la major part dels quals era la gran dispersió dels salts. Malgrat això, les tropes alemanyes van ser incapaces d'explotar el caos. Moltes unitats alemanyes van fer una defensa tenaç dels seus punts forts, però tots van ser sistemàticament derrotats en el transcurs d'una setmana.
Rerefons Plans i revisions Durant 1943, i en diverses fases preliminars, es van realitzar els plans per a la invasió de França, durant el transcurs del qual els Caps de l'Estat Major Combinat assignaven 13½ grups de transports a un assalt aerotransportat sense definir. La mida, objectius i detalls del pla no s'elaboraren fins que el general Dwight D. Eisenhower esdevingué el Comandant Suprem Aliat el gener de 1944. A mitjan febrer Eisenhower rebé la notícia del Quarter General de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units que la «Taula d'organització i equipament» (TO&E) dels grups de C-47 Skytrain s'ampliaria de 52 a 64 naus (a més de 9 de recanvi). Al mateix temps, el comandant del Primer Exèrcit americà, tinent general Omar N. Bradley, va rebre l'aprovació d'un pla per llançar dues divisions aerotransportades sobre la Península de Cotentin, una per assetjar les sortides de les platges i blocar la meitat oriental a Carentan a l'arribada de reforços alemanys.
La missió de La Haye-du-Puits, exposada i arriscada, fou assignada a la veterana 82a Divisió Aerotransportada («All Americans»), comandada pel major general Matthew Ridgway. La missió dels passos elevats fou encomanada a la 101a Divisió Aerotransportada («Screaming Eagles»), que encara no tenia experiència en combat. Al març havia rebut un nou comandant, el brigadier general Maxwell D. Taylor, antic cap de l’Artilleria de la 82a Divisió Aerotransportada i que també n’havia estat comandant adjunt interí. Taylor substituí el major general William C. Lee, que havia patit un atac de cor i retornà als Estats Units.
Bradley insistí que el 75% de l'assalt aerotransportat fos portat mitjançant planadors per concentrar les forces. Com que no podria rebre suport per l'artilleria naval ni la del cos, el comandant de la 82a Aerotransportada, Major General Matthew B. Ridgway també volia un assalt mitjançant planadors per poder portar la seva artilleria. L'ús dels planadors va romandre als plans fins al 18 d'abril, quan van esdevenir massa accidents en les proves en condicions realístiques resultaren i s'hi van perdre diversos planadors. El 28 d'abril es canvià el pla, i tota la força saltaria en paracaigudes en un únic salt durant la nit, amb els planadors portant reforços durant el dia. miniatura|esquerra|Exploradors i tripulants aeris davant del seu C-47 Skytrain, Anglaterra Els alemanys, que havien oblidat fortificar Normandia, començaren a construir defenses i obstacles contra un assalt aerotransportat a Cotentin, incloent específicament la zona de salt prevista per la 82a. En un inici no es va fer cap canvi de plans, però quan un nombre significatiu de forces alemanyes va ser traslladat a Cotentin a mitjan maig, les zones de salt de la 82a es mogueren, tot i que s'havien formulat plans detallats i l'entrenament realitzat s'havia fet basant-se en els plans originals.
Només 10 dies abans del Dia-D s'arribà a un compromís. A causa de la gran presència alemanya, el Primer Exèrcit volia que la 82a saltés més a prop de la 101a per ajudar-se mútuament si calia. El VII Cos, però, volia que els salts fossin a l'oest del Merderet per conquerir un cap de pont. El 27 de maig les zones de salt van ser traslladades a 16 km a l'est de Le Haye-du-Puits, a les dues ribes del Merderet. El 501r Regiment d'Infanteria Paracaigudista de la 101, que inicialment havia de conquerir Sainte-Mère-Église, ara hauria de protegir el flanc de Carentan, i la captura de Sainte-Mère-Église va ser assignada al 505è Regiment d'Infanteria Paracaigudista de la 82a.
Pel transport de tropes, l'experiència a la invasió de Sicília dictava una ruta que evitava les forces navals aliades i les defenses antiaèries alemanyes a través de la riba est de Cotentin. El 12 d'abril s'aprovà una ruta que partiria d'Anglaterra a Portland Bill, volaria a baixa alçada direcció sud-oest sobre l'aigua, llavors giraria 90 graus als sud-est i entraria "per la porta del darrere" sobre la costa occidental. Al punt inicial la 82a continuaria directament fins a La Haye-du-Puits, i la 101 viraria cap a l'esquerra i es dirigiria cap a Utah Beach. El pla requeria virar a la dreta després dels salts i tornar per la ruta recíproca.
Malgrat tot, el canvi de les zones de salt el 27 de maig i l'augment de les defenses alemanyes va fer que el risc pels avions de foc de terra fos molt major, i es modificaren les rutes per tal que la 101 volés per una ruta d'entrada més al sud per damunt del riu Douve (el qual donaria un punt de referència millor durant la nit pels inexperts pilots dels transports de tropes). Davant la desgana dels comandants navals, les rutes de sortida de les zones de salt va ser modificada perquè sobrevolessin Utah Beach, després al nord en un "corredor de seguretat" de 16 km d'ample i llavors al nord-oest sobre Cherbourg. Encara el 31 de maig es modificaren les rutes per a les missions de planadors per evitar sobrevolar la península a la llum del dia.
Preparatius El IX Comandament de Transport de Tropes (TCC del nom en anglès Troop Carrier Command) es formà a l'octubre de 1943 per portar a terme la missió d'assalt durant la invasió. El Brigadier General Paul T. Williams, que havia comandat les operacions de transport a Sicília i a Itàlia, en prengué el comandament al febrer de 1944. El comandament del TCC i el seu estat major era una barreja excel·lent de veterans d'aquests assalts anteriors, i alguns oficials claus van ser retinguts.
Els grups assignats al IX TCC eren una mixtura d'experiències. Quatre havien combatut significativament a la 12a Força Aèria; quatre no tenien experiència de combat però havien entrenat conjuntament durant més d'un any als Estats Units; quatre més havien estat formats en els darrers 5 mesos i havien arribat al Regne Unit un mes després que comencés l'entrenament; i el darrer només tenia experiència com a grup de transport i havia estat format recentment.
L'entrenament conjunt amb les tropes paracaigudistes i l'èmfasi en les formacions nocturnes començà a inicis de març. La veterana 52a Ala de Transport de Tropes (TCW – Troop Carrier Wing), unida a la 82a Aerotransportada, progressà ràpidament i a finals d'abril havia completat amb èxit diversos salts nocturns. La 53a TCW, que treballava amb la 101a, també progressava bé, tot i que una missió de pràctica el 4 d'abril amb pobre visibilitat resultà amb un salt dispers, però dos dels seus grups es concentraren en missions de planadors. A finals d'abril l'entrenament conjunt amb les dues divisions aerotransportades cessà quan els generals Taylor i Ridgway consideraren que les seves unitats ja havien saltat prou. La 50a TCW no començà l'entrenament fins al 3 d'abril i progressà més lentament, quedant dificultada quan les tropes deixaren de saltar.
Un exercici de salt nocturn per la 101a Aerotransportada estava programat pel 7 de maig, l'Exercici Eagle, el qual va ser posposat per l'11 de maig, i esdevingué un assaig per a les dues divisions. La 52a TCW, portant només dos paracaigudistes simbòlics en cada C-47, actuà satisfactòriament tot I que els dos avions capdavanters del 316è Grup de Transport de Tropes (TCG Troop Carrier Group) col·lidiren a l'aire, matant 14 persones incloent el comandant del grup, Col. Burton R. Fleet. La 53a TCW va ser considerada "uniformement exitosa" als seus salts. La menys entrenada 50a TCW, però, es va perdre a la boirina quan els seus exploradors no van poder encendre els seus fars de navegació. Continuà entrenant fins a finals de mes amb salts simulats en els quals els exploradors els guiaven fins a les zones de salt. Els Grups 315è I 442è, que mai no havien portat tropes fins al maig I que van ser jutjats com les "germanes lletges", continuaren entrenant pràcticament totes les nits, amb paracaigudistes que no havien completat la seva quota de salts. A final de mes es realitzaren tres tests d'eficiència, fent-se salts simulats, els quals van ser avaluats com a complets. Els inspectors, però, van fer els seus judicis sense considerar que la majoria de les missions amb èxit s'havien fet amb temps clar. miniatura|Un C-47 del 438è TCG marcat amb les barres d'invasió. A final de maig de 1944, el IX Comandament de Transport de tropes disposava de 1.207 avions de transport C-47 Skytrain, un terç més del que realment era necessari, doncs hi havia reserva. Tres quartes parts dels avions tenien menys d'un any el Dia-D i eren en condició excel·lent. Durant l'entremanent hi havia hagut massa sortides avortades però tots van ser reemplaçats per a evitar problemes. Van rebre tot el material demanat els comandants del IX TCC, incloent el blindatge, amb l'excepció dels tancs de combustible auto-segellants, que el cap de les Forces Aèries de l'Exèrcit, general Henry H. Arnold, rebutjà personalment a causa de la limitació de subministraments.
Les tripulacions disponibles excedien el nombre d'avions, però el 40% eren tripulacions recent arribades o substitucions individuals que no havien participat en gran part de l'entrenament de formacions nocturnes. Per tant, prop del 20% de les 924 tripulacions que participaren en les missions paracaigudistes del Dia-D tenien un entrenament nocturn mínim i tres quartes parts del total de les tripulacions mai no havia volat sota foc. Uns 2.100 planadors Airspeed Horsa havien estat enviats al Regne Unit, i després del desgast durant les operacions d'entrenament, n'havien disponibles per a les operacions 1.118, a més de 301 més rebuts dels britànics. Havien prou tripulacions per pilotar 951 planadors, i com a mínim cinc dels grups de transport de tropes eren bé entrenats per a missions amb els planadors.
A causa del requeriment d'un silenci radiofònic absolut i un estudi que alertava que els milers d'avions que volarien durant el Dia-D es trencarien els sistemes existents, es formularen plans per marcar els avions, incloent els planadors, amb barres blanc i negres per facilitar-ne el reconeixement. El mariscal en cap de l'Aire Sir Trafford Leigh-Mallory, comandant de la Força Aèria Expedicionària Aliada, aprovà l'ús d'aquestes marques de reconeixement el 17 de maig.