François Achille Bazaine (Versalles, Illa de França, 13 de febrer de 1811 - Madrid, Espanya, 23 de setembre de 1888) fou un mariscal de França que adquirí una trista celebritat durant la Guerra Francoprussiana 1870.
Va combatre a Algèria, a Espanya, a Crimea, a Itàlia i després va comandar el cos expedicionari francès durant la Segona Intervenció Francesa a Mèxic. Napoleó III el va nomenar mariscal de França i senador del Segon Imperi l'any 1864 com a recompensa per la seva conducta. És especialment conegut per haver fracassat en la seva tasca com a comandant en cap de l'exèrcit del Rin i haver contribuït així a la derrota francesa durant la Guerra Francoprussiana de 1870. Jutjat en consell de guerra al setembre de 1873, va ser condemnat a mort. A instàncies del jurat que acabava de condemnar-lo, el president de la República, Mac Mahon, li commutà la pena per vint anys de detenció i suprimí la degradació que estava prevista.
Biografia Familia És el fill petit del Général de corps d'armée Pierre-Dominique Bazaine (1786–1838), politécnic (promoció X1803), enginyer de camins i ponts de mèrit sota Napoleó I i director de l'Institut de vies de comunicació de l'Imperi Rus. Pierre-Dominique va desenvolupar tota la seva carrera a l'Imperi Rus, especialment a Sant Petersburg, en el marc d'un acord entre els emperadors Napoleó I i Alexandre I.
Achille Bazaine va néixer el 13 de febrer de 1811 a Versalles, fruit d'una relació anterior al matrimoni del seu pare, amb una modista, Marie-Madeleine Josèphe, coneguda com a Mélanie Vasseur.
El seu germà gran era Pierre-Dominique Bazaine (1809–1893), també politécnic, enginyer de camins i pioner dels ferrocarrils francesos.
Achille Bazaine va estudiar a la institució Bardet (o Barbet), rue d'Assas, i després al col·legi Saint-Louis.
L'any 1834, es va casar amb Maria-Juane de la Soledad Gregorio Torno, que va morir el 1860.
El 26 de juny de 1865, es va tornar a casar amb Maria Josefa de la Peña y Pedraza.
Legió Estrangera a Algèria Després d'haver fracassat en el concurs d'entrada a l’École polytechnique l'any 1830, Achille Bazaine va decidir allistar-se com a simple soldat el 28 de març de 1831 al 37è regiment d'infanteria de línia.
Va ser ascendit a caporal (caporal) el 8 de juliol de 1831. Més tard, va ser nomenat caporal furrier (responsable de subministraments) el 13 de gener de 1832. Al juliol del mateix any, va pujar a sergent furrier.
Aquest va ser el començament d'una llarga carrera militar que el portaria a Algèria, on la Legió Estrangera francesa estava activa en les campanyes colonials, i on Bazaine destacaria per la seva valentia i disciplina. Tot i entrar per la porta més baixa, va anar ascendint gràcies al seu mèrit personal, i això li va permetre forjar-se com a comandant respectat dins l'exèrcit francès.
És amb aquest grau de sergent furrier que Achille Bazaine arriba a la Legió Estrangera l'agost de 1831. Allà, el 4 de novembre, és ascendit a sergent major, un càrrec de responsabilitat dins la tropa.
Posteriorment, el 2 de novembre de 1833, obté l'épaulette, és a dir, és ascendit a oficial subaltern, un pas important en la seva carrera militar.
El 22 de juliol de 1835, durant el combat de la Macta (una batalla a Algèria contra forces locals), rep un tret al canell i queda ferit. En reconeixement per la seva valentia i servei, és ascendit al rang de tinent i rep la Creu de Cavaller de la Legió d’Honor, una de les condecoracions més prestigioses de França.
Des de 1834, també formava part de la francmaçoneria, on ja tenia rang de mestre, cosa que reflecteix la seva connexió amb cercles d'influència intel·lectual i militar del seu temps.
Primera Guerra Carlina Formà part de legió estrangera que Lluís Felip oferí a la reina regent d'Espanya Na Maria Cristina per a combatre els carlins, assolint en premi als seus serveis el grau de comandant en l'exèrcit espanyol; prengué part en la batalla de Barbastre (2 de juny de 1837), en la qual la legió restà quasi aniquilada; acabada la guerra civil tornà a Àfrica com a capità (1839), ascendit a comandant (1844), a tinent coronel (1848) i a coronel (1850), sempre per mèrits de guerra.
Guerra de Crimea El 28 d'octubre de 1854, va ser admès a la 1a secció dels oficials generals amb el rang de mariscal de camp, i va comandar dos regiments de la Legió a l'Exèrcit d'Orient. El 10 de setembre de 1855 es va convertir en comandant militar de Sebastòpol, i el 22 de setembre següent va ser ascendit a general de divisió.
Durant la Guerra de Crimea, va ser ferit i citat per la seva valentia durant l'atac de la Quarantaine, el mateix dia en què el seu cavall va ser abatut sota seu. El 16 d'agost de 1856, després del combat de Sidi Kafirhe, va rebre una nova menció d'honor i, per decret, se li va ascendir el grau dins de la Legió d’Honor francesa al de comanador, gràcies a la presa de la posició de Kinburn, a l'entrada del riu Dnièper, operació que va concloure en només tres dies.
La manera com va dirigir l'ala esquerra de les forces franceses durant l'atac final aliat a Sebastòpol, el 8 de setembre de 1855 (on va ser ferit per un fragment d'obús al maluc esquerre i el seu cavall va morir), va rebre grans elogis per part del comandament aliat, i va ser immediatament ascendit a general de divisió el 22 de setembre de 1855, i seleccionat entre tots els generals aliats per ocupar el càrrec de governador de Sebastòpol.
Amb 44 anys, es va convertir en el general més jove de l'exèrcit francès. A l'octubre de 1855, Bazaine va ser escollit per donar el cop de gràcia. Amb una força combinada de soldats francesos i britànics, va salpar cap a Kinburn, a la desembocadura del Dnièper, per atacar les últimes forces russes al nord de Sebastòpol. Va liderar un desembarcament atrevit i va capturar la fortalesa naval amb un assalt frontal, una acció per la qual va rebre un reconeixement especial:"El general Bazaine, que comanda aquesta part de l'exèrcit francès que opera a la desembocadura del Dnièper, pot ser citat com un dels exemples més brillants del mèrit militar en el nostre temps."A Sebastòpol, el 25 de juny de 1856, va ser condecorat pel comandant en cap britànic, Lord Gough, amb l’Orde del Bany, per la seva contribució destacada a la campanya aliada durant la Guerra de Crimea.
A la seva tornada a França, va ocupar el càrrec d'inspector d'infanteria i posteriorment va comandar la 19a Divisió Militar a Bourges.
Unificació Italiana A Llombardia, el 8 de juny de 1859, va ser ferit mentre comandava la 3a Divisió del I Cos d'Exèrcit de Baraguey d'Hilliers a la batalla de Melegnano, i va tenir un paper important a la batalla de Solferino i San Martino (24 de juny), on la seva divisió, juntament amb la divisió de Forey i una part de la Guàrdia Imperial, van trencar les línies austríaques pel centre, aconseguint finalment penetrar al castell i al cementiri de la vila (posicions clau de l'enemic). Per la seva actuació durant la campanya, va rebre la Gran Creu de la Legió d'Honor, de la qual ja era comanador des de 1855.
Segona intervenció francesa a Mèxic Destinat a Mèxic va ser un militar francès molt destacat que va tenir un paper clau durant la Segona Intervenció Francesa a Mèxic. L'any 1863, l'emperador Napoleó III el va enviar a Mèxic juntament amb el general Frédéric Forey per substituir el comandament del general Charles Ferdinand Latrille, comte de Lorencez, després de la derrota francesa a la Batalla de Puebla el 5 de maig de 1862.
Abans d'això, el 1862, Bazaine ja havia estat destinat a Mèxic sota les ordres del general Forey, al capdavant de la primera divisió de l'exèrcit. Va participar en els primers enfrontaments, com el setge de Puebla i la batalla de San Lorenzo, el 8 de maig, on va derrotar el general juarista Ignacio Comonfort, que intentava defensar la plaça. Nou dies després, Puebla es va rendir i les seves millors tropes van ser fetes presoneres, deixant via lliure perquè les forces franceses entressin a la Ciutat de Mèxic sense combatre el 7 de juny de 1863.
Quan Forey va ser rellevat del comandament, Bazaine el va substituir com a general en cap de l'exèrcit francès l'1 d'octubre de 1863. Amb l'entrada de Forey a la capital, es va formar un govern provisional compost pels generals Juan Almonte, Mariano Salas i l'arquebisbe de Mèxic. Aquest govern va convocar una Assemblea de Notables, que va abolir la República i va proclamar emperador a Maximilià d’Habsburg.
Les ordres que Bazaine havia rebut eren molt clares: havia d'acceptar tots els mexicans conservadors que volguessin unir-se a l'exèrcit francès, no havia d'intervenir en els conflictes polítics interns del país, no podia retornar a l'Església els béns que li havien estat expropiats per les Lleis de Reforma, i, un cop ocupada la capital, havia de posar en marxa un govern provisional.
Però la seva estada a Mèxic no va ser gens fàcil. Primer va tenir problemes amb la Regència (1863–1864), que volia retornar els béns a l'Església. Més tard, va tenir conflictes encara més greus amb l'emperador Maximilià, a qui criticava per gastar els pocs recursos del país en coses que considerava poc importants, com la construcció de palaus i teatres.
Tot i tenir una autoritat gairebé il·limitada i la missió de consolidar el nou Imperi, Bazaine no va aconseguir-ho. La seva actitud va generar sospites. Se l'acusava d'entorpir els intents de Maximilià per formar un Exèrcit Imperial Mexicà eficaç, capaç de combatre la resistència liberal. També es deia que allunyava els conservadors, que podrien haver estat un bon suport per al règim monàrquic. A més, després de quedar vidu a França, es va casar amb la mexicana Josefa Peña Azcárate, d'una família molt rica però propera als liberals de Benito Juárez, cosa que encara va empitjorar més la seva relació amb Maximilià.
Hi ha indicis, fins i tot, que Bazaine venia armes en secret als partidaris de la resistència, mentre el seu exèrcit patia derrotes importants. Per exemple, a Oaxaca, va ser vençut per Porfirio Díaz el 5 de setembre de 1866 a prop de Juchitán. Més tard, les forces franceses tornarien a ser derrotades a la batalla del 2 d'abril de 1867. Per aquells dies, des del març, Bazaine ja començava a retirar-se de Mèxic amb la major part de l'exèrcit francès per ordre directa de Napoleó III.
Quan va tornar a Europa, el 1867, Napoleó III el va rebre amb fredor, tot i reconèixer la seva vàlua com a militar. El va nomenar comandant del tercer cos d'exèrcit a Nancy i, el 1869, cap de la Guàrdia Imperial.
Guerra francoprussiana miniatura|esquerra|El cementiri de Saint-Privat (treball preparatori) En esclatar la Guerra Francoprussiana en 1870 s'encarregà novament del tercer cos d'exèrcit; a les seves ordres restà també (6 d'agost) l'exèrcit de Frossard, el qual, atacat pels alemanys, lluità tot el dia contra l'enemic mantenint indecisa la victòria, sense que Bazaine, que es trobava a 20 quilòmetres i disposava d'un ferrocarril, acudís en el seu auxili i convertís en victòria aquella derrota, que coincidí amb la de Woert; si amb aquest fet es proposà enaltir la seva personalitat militar a expenses d'aquells desastres, l'èxit coronà els seus esforços, ja que davant el clamor de l'opinió pública que feia responsable a l'emperador de les derrotes sofertes, Napoleó III renuncià al cap suprem de l'exèrcit, que assumí Bazaine (12 d'agost).
Després dels primers revessos soferts es replegà a Metz amb les seves hosts desesmades, i on es reuní amb l'emperador. La prudència aconsellava emprendre una retirada que el poses fora l'abast dels enemics per a reorganitzar, amb les reserves que havien estat cridades, aquells batallons, pel qual s'imposava una ràpida acció, a pesar del qual perdé allà un temps preciós, fins que el dia 14 d'agost, que es decidí la marxa vers Verdun, per la qual s'havia de franquejar el Mosel·la i dirigir-se al centre del país. Donada la situació respectiva d'ambdós exèrcits.