El Kurdistan del Sud () o Regió del Kurdistan () és un territori autònom kurd sota administració del Govern Regional del Kurdistan i que forma part de la República de l'Iraq. Limita a l'est amb Iran, al nord amb Turquia, a l'oest amb Síria i al sud amb la resta de l'Iraq. La capital és la ciutat d'Arbil.
Geografia El punt més alt és el Chikah Dar (Tenda Negra). El riu principal és el Zab; el Tigris creua una part de la regió entre Turquia i l'Iraq. La superfície és de 40.643 km² i la població al cens del 2002 és de 3.757.058 habitants i estimada el 2007 de 3.941.529 habitants.
Divisions administratives miniatura|La regió i les governacions La Regió del Kurdistan està dividida en tres governacions (en kurd Parêzge): Duhok, Erbil i Sulaymaniyya, Cada governació està dividida en districtes fins a un total de 26, i cada districte està dividit en subdistrictes amb un "Centre de Districte" (població central de l'entitat). Tanmateix, el Govern Regional del Kurdistan té sota el seu control a una part (3/5 parts) de la governació de Niniveh (sense la capital Mossul), la meitat de la governació de Kirkuk (incloent la capital Kirkuk), i petites parts de les governacions de Salah ed-Din i de Diyala. A Kirkuk s'ha de celebrar un referèndum per decidir si s'integra al Kurdistan.
Història Aquest territori pertanyé a l'Imperi Otomà i formava a grans trets el valiyat de Mossul. El 1918 va ser ocupat pels britànics que va rebre el mandat de la Societat de Nacions. Per dues vegades Sulaymani Mahmud Barzanji (1880-1956) va ser virtualment independent, la primera el 1919 i la segona del 1922 al 1924, amb el regne del Kurdistan.
El 1925 la Societat de Nacions va decidir incorporar el mandat al regne de l'Iraq. El govern iraquià va començar a retirar als funcionaris kurds per posar-hi àrabs, va suprimir l'ensenyament de la llengua kurda a les regions kurdes, i altres mesures, fins que va esclatar la revolta general en ocasió d'una manifestació a Sulaymaniyya quan els soldats àrabs van disparar sobre els civils kurds (6 de setembre de 1930). Mahmud Barzandji, que encara romania a les muntanyes, va agafar la direcció del moviment i l'exèrcit iraquià no va poder dominar la situació (setembre de 1930 a abril de 1931) i va demanar l'ajut britànic que va enviar avions de la Royal Air Force. Mahmud fou capturat i enviat en residència vigilada a Bagdad.
El 1931 el xeic Ahmed Barzani va iniciar una disputa amb un xeic veí i els enfrontaments també van fer necessària la intervenció de la RAF. El 1933-1934 hi va haver un nou aixecament kurd dirigit per Ahmed Barzani i el seu germà Molla Mustafà Barzani, que foren posats sota residència vigilada a Kirkuk i després a Sulaymaniyya.
El 1943 Molla Mustafà Barzani, en veure la mala situació social de fam i necessitat del seu poble, es va escapar de Sulaymaniyya cap a Barzan, acompanyat del xeic Latif, fill de Mahmud, i va proclamar la revolta. Un kurd del govern iraquià, Madjid Mustafà (ministre d'estat) va poder apaivagar els ànims, i Barzani es va sotmetre a canvi d'aprovisionar els districtes kurds, el restabliment dels funcionaris kurds apartats i l'obertura d'escoles i hospitals al Kurdistan. Nuri Said, primer ministre iraquià va acceptar les condicions (entre elles la que preveia una província única per tots els territoris kurds) però mai foren implementades per la negativa del regent Abd al-Ilah i la primavera del 1945 la revolta es va reprendre aquesta vegada amb més força que abans. Els kurds van aconseguir algunes victòries espectaculars i l'exèrcit iraquià fou humiliat, i altre cop va haver d'intervenir la RAF. Al final d'agost, després de forts bombardejos, la revolta es va acabar.
El 1946 es va fundar el Partit Democràtic del Kurdistan i es van publicar dos butlletins: Azadi (Llibertat) i Rizgari (Alliberament). El partit era d'orientació progressista. En els següents anys Sulaymaniyya va ser un focus de cultura kurda.
El 14 de juliol de 1958 es proclamava la república a l'Iraq. Els kurds havien participat en l'enderrocament del règim, i la constitució provisional proclamava que àrabs i kurds estaven associats en la nació; els drets nacionals quedaven garantits dins l'estat iraquià. El general Abd al-Karim Qasim va autoritzar el retorn de Mustafà Barzani que s'havia refugiat a la Unió Soviètica (2 de setembre de 1958), sent molt ben acollit el 7 d'octubre de 1958. Altres companys d'exili van retornar l'abril de 1959. Mustafà va rebre una casa a Bagdad i una guàrdia personal i fou el conseller de Kasim per algun temps. El Partit Democràtic del Kurdistan, esdevingut legal de facto, va publicar llavors el diari Xebat (la Lluita) i en van seguir altres en llengua kurda.
Revolució nacional Quan la situació es va refredar i el règim no va complir les promeses, els kurds es van revoltar el 9 de setembre de 1961, en una autèntica revolució nacional de totes les classes socials; la resposta fou el bloqueig, bombardejos, massius incloent de napalm, incendi de pobles i collites, matances de dones, vells i nens; tot i així el març del 1962 els kurds ja dominaven tot el nord de l'Iraq excepte les grans ciutats on hi havia forces del govern, les quals estaven virtualment assetjades. Les pèrdues de l'exèrcit van fer la guerra impopular; els soldats desertaven; l'economia s'ensorrava. Es va organitzar un cop d'estat i els kurds en foren informats; el 8 de febrer de 1968 Qasim era enderrocat i mort.
Primer alto el foc El 9 de febrer els kurds van declarar l'alto el foc. El partit Baas agafava el poder. Quan els kurds van demanar el compliment dels pactes, la qüestió es va demorar; es van iniciar converses i el 24 d'abril de 1963 els kurds van presentar el memoràndum de peticions; quan el govern baasista es va veure consolidat va empresonar als parlamentaris kurds, i va llançar un ultimàtum de rendició el 10 de juny de 1963 i el mateix dia, sense esperar resposta, va iniciar operacions amb una violència augmentada. Com que en aquestos mesos el Baas també havia pres el poder a Damasc, els sirians van ajudar els baasistes iraquians amb avions i la brigada Yarmuk; els kurds els van fer diverses emboscades per eliminar a aquesta i altres, van ocupar posicions militars i combois d'armament i van fer centenars de presoners. L'exèrcit iraquià derrotat i humiliat, va deixar pas a la Guàrdia Nacional, creada pels baasistes i especialitzada en atrocitats especialment contra els comunistes. Un nou cop d'estat va apartar del poder el Baas i va donar el poder al general Abd al-Salam Aref (18 de novembre de 1963) que fins aleshores era president sense autoritat efectiva, però les accions militars van continuar. Les crides dels kurds a la Creu Roja i al papa no van ser escoltades.
Segon alto el foc, primer embrió d'autonomia El 10 de febrer de 1964 el mariscal Aref va negociar un alto el foc que Barzani va acceptar sense ni consultar al buró polític del partit. Mercès a periodistes occidentals els kurds van donar a conèixer al món el seu sofriment i la vertadera situació, i aprofitant la treva es van poder abastir de queviures i armament. El govern deixava passar el temps sense fer res, esperant que els kurds no voldrien reprendre la guerra. El 10 de maig de 1964 el govern iraquià reconeixia explícitament els drets nacionals kurds establerts per la constitució provisional de 1958, però amb això sol els kurds no es van desarmar.
De l'1 al 7 de juliol de 1964 es va celebrar el VI Congrés del Partit Democràtic del Kurdistan; el partit no estava d'acord amb l'alto el foc i va acusar Barzani de trair els objectiu del moviment; el VI Congrés va expulsar del partit a 14 dels 17 membres del buró polític entre els quals Ibrahim Ahmad i Jalal Talabani,que després va fundar la Unió Patriòtica del Kurdistan i és ara president de l'Iraq tots els quals es van refugiar a l'Iran. Fins i tot hi va haver un enfrontament amb sang a Mawat entre partidaris de Barzani i d'altres dirigents del partit (17 de juliol). Tres mesos després es va fer la reunió de l'Estat Major General de la Revolució (9 a 10 d'octubre de 1964) i es va proclamar una constitució (17 d'octubre de 1964) amb la que els kurds van decidir organitzar la seva autonomia interna. Van nomenar funcionaris administratius a tots els nivells, van cobrar impostos i taxes, van crear tribunals de justícia i van entrenar acuradament les seves tropes a les que van equipar el millor possible.
Acord d'autonomia El 4 de març de 1965 el govern iniciava l'ofensiva de primavera amb totes les forces (artilleria, infanteria, aviació, blindats, sota comandament del general Abd al-Rahman Aref, germà del president, i encara que entre març i maig va tenir alguns èxits locals menors, després (juny a setembre) es va empantanegar en combats sagnants a la cadena de Safin; els iraquians van utilitzar gasos tòxics; la vila de Pendjwin fou ocupada després d'un fort ús de l'artilleria que la va destruir. Els iraquians tot i haver tingut ajut d'Egipte, van patir moltes baixes (4194 morts, 2201 ferits, 12 tancs destruïts i 5 avions abatuts). Una nova campanya militar a l'hivern (22 de desembre de 1965 a final de febrer de 1966) va donar nous combats sagnants. L'1 de gener de 1966 Barzani va enviar un memoràndum a l'ONU sense cap resposta.
El 13 d'abril de 1966 el mariscal Aref moria en un accident d'helicòpter i el succeïa el seu germà Abd al-Rahman Aref. El mateix dia començava una nova ofensiva (13 d'abril a 15 de juny) de la qual la principal batalla fou la de Rawanduz o Hendrin anomenat "la Verdun kurda" en què els iraquians foren derrotats tot i la utilització de tots els mitjans i de napalm, perdent 1056 homes (i 476 ferits) i a més els 600 mercenaris anomenats "Cavallers de Saladí" foren aniquilats, mentre els kurds només van tenir 38 morts i 85 ferits. El govern va proclamar la "victòria" però el 15 de juny va demanar un alto el foc que va signar el primer ministre Bazzaz (+ 1973) el 29 de juny de 1966. Unes clàusules secretes reconeixien l'autonomia dels kurds. Però l'estat major iraquià s'oposava a l'acord Bazzaz. El president Aref va visitar Kurdistan i es va entrevistar amb Barzani (28 d'octubre). Altre cop va passar el temps sense cap actuació i els kurds es mantenien autònoms de fet.
La guerra dels sis dies amb Israel (5 a 11 de juny de 1967) va tenir el seu efecte en diversos països àrabs. El 17 de juliol de 1967 un cop d'estat a Bagdad deposava a Aref i portava al poder al general Hassan al-Bakr; un segon cop el 30 de juliol de 1968 va arrabassar a al-Bakr tots els poders i restablia la dictadura baasista i la Guàrdia Nacional. mentre els kurds, autònoms de facto, feien un gran esforç en matèria educativa i sanitària, obrint el 1968 unes 300 escoles. Però el govern flirtejava amb els kurds dissidents, creava una universitat àrab a Sulaymaniyya i una nova liwa (província) de Duhok, i preparava un nou enfrontament.
Acord d'autonomia de Nawperdan miniatura|esquerra|Mapa de la Regió Autònoma del Kurdistan, el 1975