miniatura|Marie Curie, física i química es considera un geni La genialitat és una característica relacionada amb una visió original i excepcional en el desenvolupament d'algun art o tasca que supera les expectatives, estableix nous estàndards per al futur, estableix millors mètodes o està per sobre de les capacitats dels competidors. El geni està associat amb la capacitat intel·lectual i la productivitat creativa. El terme geni també es pot utilitzar per referir-se a persones caracteritzades per ser polímates que destaquen en moltes matèries.
No hi ha una definició científicament precisa del geni. Quan es fa servir per referir-se a la característica, el geni s'associa amb el talent, però diversos autors com Cesare Lombroso i Arthur Schopenhauer distingeixen sistemàticament aquests termes. Walter Isaacson, biògraf de molts genis coneguts, explica que encara que tenir una alta intel·ligència pugui ser un requisit previ, el tret més comú que defineix realment un geni pot ser l'extraordinària capacitat d'aplicar la creativitat i el pensament imaginatiu a gairebé qualsevol situació.
Etimologia miniatura|Srinivasa Ramanujan, un matemàtic que és considerat com un geni. Va fer contribucions substancials a les matemàtiques malgrat la poca formació formal. miniatura|Confuci, un dels pensadors més influents del món antic i el filòsof xinès més famós, sovint és considerat un geni. A l'antiga Roma, el geni (plural en llatí genii) era l'esperit guia o la divinitat tutelar d'una persona, família (gens) o lloc (genius loci).genius. (n.d.). Dictionary.com Unabridged (v 1.1). Retrieved May 17, 2008, from Dictionary.com website: http://dictionary.reference.com/browse/genius El substantiu està relacionat amb els verbs llatins "gignere" (engendrar, engendrar) i "generar" (engendrar, generar, procrear), i deriva directament de la seva deriva indoeuropea: "ǵenh" (produir, engendrar, parir). Com que els èxits d'individus excepcionals semblaven indicar la presència d'un geni especialment poderós, a l'època d'August, la paraula va començar a adquirir el seu significat secundari d'"inspiració, talent".Oxford Latin Dictionary (Oxford: Clarendon Press, 1982, 1985 reprinting), entries on genius, p. 759, and gigno, p. 764. El terme geni va adquirir el seu sentit modern al segle XVIII i és una combinació de dos termes llatins: geni, com anteriorment, i Ingenium, un substantiu relacionat que fa referència a les nostres disposicions innates, talents i naturalesa innata. Començant a barrejar els conceptes del diví i del talent, l'article de l'Encyclopédie sobre el geni (génie) descriu un geni com una persona "l'ànima de la qual és més expansiva i influenciada pels sentiments de tots els altres; interessada per tot el que és a la natura que mai rebrà una idea a menys que evoqui un sentiment; tot l'excita i sobre seu no es perd res".Saint-Lambert, Jean-François de (ascribed). "Genius". The Encyclopedia of Diderot & d'Alembert Collaborative Translation Project. Translated by John S.D. Glaus Ann Arbor: Michigan Publishing, University of Michigan Library, 2007. Web. 1 Apr. 2015. <http://hdl.handle.net/2027/spo.did2222.0000.819>. Trans. of "Génie", Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, vol. 7. Paris, 1757.
Desenvolupament històric miniatura|Miguel de Cervantes, novel·lista reconegut com un geni literari
Galton L'avaluació de la intel·ligència va ser iniciada per Francis Galton (1822–1911) i James McKeen Cattell. Havien defensat l'anàlisi del temps de reacció i l'agudesa sensorial com a mesures d'"eficiència neurofisiològica" i l'anàlisi de l'agudesa sensorial com a mesura de la intel·ligència.
Galton és considerat el fundador de la psicometria. Va estudiar el treball del seu mig cosí gran Charles Darwin sobre l'evolució biològica. A partir de la hipòtesi que l'eminència s'hereta dels avantpassats, Galton va fer un estudi de famílies de persones eminents a Gran Bretanya, i el va publicar el 1869 amb el títol de Geni hereditari. Les idees de Galton es van elaborar a partir del treball de dos pioners de l'estadística de principis del segle XIX: Carl Friedrich Gauss i Adolphe Quetelet. Gauss va descobrir la distribució normal (corba en forma de campana): donat un gran nombre de mesures de la mateixa variable en les mateixes condicions, varien a l'atzar des d'un valor més freqüent, la "mitjana", fins a dos valors menys freqüents amb diferències màximes superiors i inferiors al valor més freqüent. Quetelet va descobrir que la corba en forma de campana s'aplicava a les estadístiques socials recopilades pel govern francès en el curs dels seus processos normals sobre un gran nombre de persones que passaven pels tribunals i l'exèrcit. El seu treball inicial en criminologia el va portar a observar que "com més gran és el nombre d'individus observats, més s'esborren les peculiaritats...". Aquest ideal del qual s'esborraven les peculiaritats es va convertir en "l'home mitjà".
Galton es va inspirar en Quetelet per definir l'home mitjà com "un esquema normal complet"; és a dir, si hom combina les corbes normals de cada característica humana mesurable, en teoria, percebrem una síndrome a cavall de "l'home mitjà" i flanquejada per persones diferents. En contrast amb Quetelet, l'home mitjà de Galton no era estadístic sinó només teòric. No hi havia cap mesura de la mitjana general, només un gran nombre de mitjanes molt específiques. Amb l'objectiu de descobrir una mesura general de la mitjana, Galton va mirar les estadístiques educatives i va trobar corbes de campana en els resultats de proves de tota mena; inicialment en les notes de matemàtiques per a l'examen final d'honor i en les puntuacions de l'examen d'accés a Sandhurst.
El mètode de Galton a Hereditary Genius era comptar i avaluar els parents eminents d'homes eminents. Va trobar que el nombre de parents eminents era més gran amb un grau de parentiu més proper. Aquest treball es considera el primer exemple d'historiometria, un estudi analític del progrés humà històric. L'obra és controvertida i ha estat criticada per diversos motius. Aleshores, Galton va partir de Gauss d'una manera que es va convertir en crucial per a la història del segle XX dC. La corba en forma de campana no era aleatòria, va concloure. Les diferències entre la mitjana i l'extrem superior es van deure a un factor no aleatori, la "capacitat natural", que va definir com "aquelles qualitats d'intel·lecte i disposició, que impulsen i qualifiquen els homes per dur a terme actes que porten a la reputació... una naturalesa que, tota sola, s'impulsarà per un estímul inherent, pujarà pel camí que porta a l'eminència".Bernstein (1998), page 163. L'aparent aleatorietat de les puntuacions es va deure a l'aleatorietat d'aquesta habilitat natural en el conjunt de la població, en teoria.
Les crítiques inclouen que l'estudi de Galton no té en compte l'impacte de l'estatus social i la disponibilitat associada de recursos en forma d'herència econòmica, el que significa que l'"eminència" o el "geni" heretats es poden obtenir a través de l'entorn enriquit que proporcionen les famílies riques. Galton va continuar desenvolupant el camp de l'eugenèsia. Galton va intentar controlar l'herència econòmica comparant els nebots adoptats dels pares, que tindrien l'avantatge de la riquesa sense estar tan estretament relacionats amb els pares com els fills amb els seus pares, amb els fills biològics d'individus eminents.
Psicologia miniatura|Wolfgang Amadeus Mozart és considerat un prodigi i geni de la música miniatura|La pedagoga i científica Maria Montessori es considera un geni. El geni s'expressa en diverses formes com matemàtiques, literatura o interpretacions musicals. Les persones considerades genis tendeixen a tenir una forta intuïció sobre els seus dominis. Carl Rogers, fundador de la psicologia humanista, amplia la idea d'un geni que confia en la seva intuïció en un camp determinat. Exposa que "El Greco, per exemple, s'ha d'haver adonat mentre mirava alguns dels seus primers treballs, que "els bons artistes no pinten així". Però d'alguna manera confiava prou en la seva pròpia experiència de la vida, el procés de si mateix, com per poder continuar expressant les seves pròpies percepcions úniques. Era com si pogués dir: "Els bons artistes no pinten així, però jo pinto així". O per passar a un altre camp, Ernest Hemingway segurament era conscient que "els bons escriptors no escriuen així". Però, afortunadament, va decidir ser Hemingway, ser ell mateix, més que cap a la concepció d'una altra persona d'un bon escriptor."
Diverses persones considerades com a genis han estat o van ser diagnosticades amb trastorns mentals, per exemple Vincent van Gogh, Virginia Woolf, John Forbes Nash Jr., i Ernest Hemingway.Ernest Hemingway S'ha assenyalat que hi ha una connexió entre la malaltia mental, en particular l'esquizofrènia i el trastorn bipolar, i el geni.Efroimson, V. P. The Genetics of Genius. 2002 Els individus amb trastorn bipolar i trastorn esquizotípic de la personalitat, el darrer dels quals és més freqüent entre els familiars d'esquizofrènics, tendeixen a mostrar una creativitat elevada.
En un estudi de 2010 fet a l'Institut Karolinska, es va observar que els individus altament creatius i els esquizofrènics tenen una densitat més baixa de receptors D2 de dopamina talàmica. Un dels investigadors va explicar que "menys receptors D2 al tàlem probablement significa un menor grau de filtrat del senyal i, per tant, un major flux d'informació del tàlem". Aquest podria ser un possible mecanisme darrere de la capacitat de persones sanes altament creatives per veure nombroses connexions poc habituals en una situació de resolució de problemes i les estranyes associacions que tenen els esquizofrènics.
Coeficient intel·lectual miniatura|Albert Einstein, físic teòric que és considerat un geni Galton va ser un pioner a investigar tant els èxits humans eminents com les proves mentals. En el seu llibre Hereditary Genius, escrit abans del desenvolupament de les proves de coeficient intel·lectual, va proposar que les influències hereditàries en els assoliments eminents són fortes i que l'eminència és rara a la població general. Lewis Terman va establir "prop de geni o geni" com a etiquetes de classificació per a la classificació més alta a la seva versió de 1916 de la prova de Stanford-Binet. El 1926, Terman va començar a publicar un estudi d'escolars de Califòrnia als quals els seus professors d'escola van derivar per a fer proves de coeficient intel·lectual, anomenat Genetic Studies of Genius, que va dur a terme durant la resta de la seva vida. Catherine M. Cox, una col·lega de Terman, va escriure un llibre sencer, The Early Mental Traits of 300 Geniuses, publicat com el volum 2 de la sèrie de llibres The Genetic Studies of Genius, en el qual analitzava dades biogràfiques sobre genis històrics. Tot i que les seves estimacions de les puntuacions de coeficient intel·lectual infantil de figures històriques que mai van fer proves de coeficient intel·lectual han estat criticades per motius metodològics, l'estudi de Cox va ser exhaustiu a l'hora d'intentar esbrinar què és el que més importa a banda del coeficient intel·lectual per convertir-se en un geni. A la segona revisió de la prova de Stanford-Binet de 1937, Terman ja no utilitzava el terme "geni" com a classificació de coeficient intel·lectual, ni tampoc va fer cap prova de coeficient intel·lectual posterior. L'any 1939, David Wechsler va comentar específicament que "estem dubtants a l'hora d'anomenar una persona geni sobre la base d'una única puntuació de la prova d'intel·ligència".