miniatura|Bandera de Namíbia La història de Namíbia es remunta gairebé a l'origen de la humanitat per la presència d'alguns dels primers homínids coneguts, però la resta de la seva història és poc coneguda i poc estudiada fins a l'arribada dels navegants portuguesos al .
Durant l'expansió, conquesta i colonització europea, la regió va canviar de mans en quatre ocasions fins a la seva definitiva independència de Sud-àfrica el 1990.
Prehistòria de Namíbia Els primers homínids que van poblar aquesta part d'Àfrica i dels quals es té notícia van ser els Australopithecus africanus, que van viure fa uns quatre milions d'anys en tota la part d'Àfrica que va des d'Etiòpia fins a Sud-àfrica.Coppens, Yves, Els prehomínids, número 1 de L'odissea de l'espècie - Sèrie documental, France 3, París, 2002, Dipòsit Legal: M-40.886-2003. És possible que els primers éssers considerats humans, els Homo habilis, haguessin nascut a Namibía, ja que la paleontologia no havia aconseguit datar, a principis del , el lloc de naixement d'aquesta espècie, la primera que la comunitat científica admetia per unanimitat com a humana segons el paleontòleg Juan Luis Arsuaga. S'han trobat fòssils d'aquests homínids en aquestes latituds amb una edat aproximada d'1.800.000 anys, segons el professor Francis Thackeray.
Als 2 milions d'anys apareix l'Homo ergaster, que és el primer homínid a sortir del continent africà per començar a poblar la Terra. D'aquesta manera, durant un petit període, les dues primeres espècies d'homínids van coexistir. Coppens, Yves, Els primers homínids, 2 de L'odissea de l'espècie - Sèrie documental, France 3, París, 2002, Dipòsit Legal: M-40.886-2003.
Fa 1,7 milions d'anys o fins i tot abans apareix lHomo erectus, que ja comença a dur a terme accions de caça, i cap al 500000 aC arriben els primers coneixedors del foc, del qual ja es tenia coneixement un milió d'anys abans a l'Àfrica de l'est.
Fa uns 250.000 anys hi va aparèixer l'''Homo sapiens, descendent del ja citat Homo erectus. A Namíbia es va descobrir entre 1969 i 1982 una col·lecció de pintures rupestres a la cova de Hunsber, al nord del riu Orange, que és una de les primeres representacions artístiques trobades a l'Àfrica, amb una antiguitat compresa entre els 27.000 i 25.000 anys. Bill i Andrea Revilio, Namíbia, New Holland (publishers) Ltd, Colònia, revisió espanyola de 1999,
Progressivament, aquests grups de caçadors recol·lectors van anar evolucionant cap als boiximans que van viure al país, formant tres grups diferents, però amb algunes característiques que els diferenciaven entre ells.
El primer registre que es té de pastors, en aquest cas els khoikhoi, és de fa 2.600 anys, i en destaca especialment la cria d'ovelles.
L'edat del ferro de Namíbia miniatura|És possible que les ramificacions del Gran Zimbàbue arribessin fins a Namíbia durant la seva edat del ferro africana Ningú està totalment segur de la procedència de les tribus negres bantu; Alfons Roig situa la seva procedència en les proximitats de l'actual Txad i un període comprès entre el 2000 i el 1000 aC. Alfons Roig, L'odissea de la tribu blanca, Editorial Planeta, Barcelona, 1993,
Cap a l'any 1000 dC van florir els poblaments mapungubwe, que van ser el nucli de la civilització shona. Aquesta civilització va florir a la part occidental de Zimbàbue i, encara que és molt poc el que se'n sap, la seva presència o influència és possible que arribés a la part oriental de Namíbia. La seva riquesa es basava en la ramaderia i el comerç d'ivori i or. Ndoto Webber, Gran Zimbabwe, núm. 256 de Recerca i ciència versió espanyola de Scientific American, Premsa científica, Barcelona, gener de 1998, ISSN 0210136X.
La civilització mapungubwe va anar entrant en decadència i fou substituïda progressivament per la del Gran Zimbàbue cap al 1200 dC.
Existeixen pocs estudis sobre l'organització i la cultura del territori durant el període equivalent a l'edat antiga i l'edat mitjana a Europa. És possible que l'imperi del Gran Zimbàbue arribés fins a Namíbia amb més o menys intensitat entre els segles XII i XVII, o almenys la seva influència comercial; ja que aquest imperi va haver de dominar el comerç i la cultura de l'Àfrica meridional durant aquesta època.
La influència de les tribus bantu abans citades es va anar fent sentir gradualment cap al sud de l'estat durant els segles següents. Més al sud habitava el poble khoikhoi de pell groguenca, però aquesta ètnia va desaparèixer com a tal en el . Aquestes dues dades, la constatació que els bantu procedien del nord en una llarga migració, i la desaparició d'aquest altre poble, perquè ha estat utilitzat tradicionalment pels sud-africans blancs per a esgrimir el seu dret sobre l'extrem sud del continent. Segons ells el poble negre que actualment viu a Sud-àfrica va arribar primer a llocs com Namíbia i d'allí va baixar més al sud, després que els europeus fundessin les primeres colònies.
Arribada dels europeus El primer europeu del qual es té notícia que va arribar a les costes de Namíbia va ser el portuguès Diego Cao, que va arribar a les costes del Namib el 1486; desembarcà en el que actualment és el cap Cross, en la seva ruta cap a l'Índia.
Aviat va quedar demostrada la importància de Namíbia com un ancoratge més en la important Ruta de les espècies, així com a base per baleners. Aquests últims van establir bases en les actuals Walvis Bay i Sandwich Bay, i les utilitzaren durant més de dos segles.
A principis del es constata l'arribada dels orlam nama (un grup de l'ètnia khoikhoi) al territori, creuant el riu Orange i provinents de l'interior del continent, possiblement relacionada amb el Mfecane. La procedència d'aquests grups és molt difícil de determinar per les escasses excavacions.
Cap al 1870 els baster' (descendents de colons holandesos i dones africanes) van arribar a Namíbia procedents en aquesta ocasió d'El Cap.
El 1878 la Gran Bretanya es va annexionar Walvis Bay i la seva zona adjacent, i començà un dels diversos canvis de colonitzadors que va patir l'estat i els seus habitants.
Així mateix diversos empresaris i comerciants alemanys es van anar instal·lant a la costa namíbia i serien ells els que posteriorment pressionarien al seu estat per obtenir Namíbia com a colònia. Vilar, Joan, Berlín, 1884, el repartiment, número 73 de L'aventura de la història, Arlanza Edicions, Madrid, novembre de 2004, ISSN 1579-427X. Quan van esclatar les guerres tribals a la dècada dels 80 del els atacs als europeus i les seves possessions van començar a produir-se i aquests van demanar ajuda a Europa; únicament Alemanya va enviar-hi soldats per protegir els seus. Diversos, Lluitadors de la sabana, núm. 21 de cossos d'Elit, Editorial Delta, Barcelona, 1986,
Namíbia i la Conferència de Berlín miniatura|Adolf Lüderitz, el fundador de l'Àfrica del Sud-oest alemanya Durant la Conferència de Berlín el canceller alemany Otto von Bismarck va aconseguir parcialment el seu objectiu de dispersar les colònies europees a Àfrica per obligar les altres nacions europees a destinar més tropes a aquest continent, tropes que d'una altra manera havien servit a Europa. Alemanya va obtenir en aquesta conferència Togo, Camerun, Àfrica Oriental (Tanzània) i Namíbia, anomenada en aquell moment Àfrica del Sud-oest. Per aquest tractat van començar a obrir-se protectorats, començant pel d'Adolf Lüderitz, i es van signar tractats de protecció amb diverses tribus. D'aquesta manera tota l'actual Namíbia estava sota administració alemanya.
Les colònies africanes no van reportar grans beneficis als alemanys, doncs, com altres colonitzadors, van haver de crear infraestructures ferroviàries i industrials per poder explotar les riqueses del territori. Les colònies alemanyes van ser més aviat una qüestió d'orgull nacional: davant l'actuació d'altres potències, Alemanya havia de tenir també colònies. No obstant això, obtingué com a conseqüència el desviament de tropes i recursos en la guerra que vindria posteriorment.
La repressió alemanya miniatura|Alemanys reprimint els nadius hereros, per Richard Knötel
Malgrat el relatiu poc benefici obtingut, els alemanys van agafar amb força el territori i van reaccionar amb la gairebé clàssica forma de reacció de les potències colonials: la repressió brutal.
El 1893 el líder dels witbooi nam, Hendrik Witbooi, es va negar a signar un d'aquests tractats i el 12 d'abril van començar els atacs alemanys a HoornKarns. La guerra de guerrilles que va venir a continuació va durar més d'un any fins a la rendició de Witbooi a les muntanyes de Naukluft.
Les contínues ocupacions de les terres més agrícoles per part dels europeus van crear un creixent ressentiment entre els africans. Al nord de l'estat es van produir enfrontaments entre les tropes del lord Maicon i la població autòctona cap a la regió de Bondelswart Nama. Però la guerra va començar el 1904 quan un líder del poble herero, anomenat Maherero, es va alçar contra els alemanys. En la batalla de Waterberg l'11 de gener del 1904 els herero van ser derrotats. Posteriorment els supervivents es van exiliar a Bechuanalandia (actual Botswana), van patir la deportació a zones de les muntanyes sense aigua ni aliments o foren víctimes del genocidi posterior perpetrat pels alemanys que va començar amb l'ordre d'extermini de Lothar Von Trotha: Les accions alemanyes van fer descendir la població herero de 80.000 habitants a uns 15.000.
No obstant això, aquesta repressió no va aconseguir sufocar-ne les revoltes: El 28 gener del 1904 diversos centenars de guerrers ndonga van atacar Fort Namutoni, al nord de l'estat. El 3 octubre 1904 Hendrik Witbooi va tornar a enfrontar-se als alemanys en una guerra que duraria dos anys.
Es calcula que hi van morir uns 80.000 africans entre 1904 i 1907, cosa que va suposar el 80% del poble herero.Staff Writer, Històrica disculpa d'Alemanya pel "genocidi de 1904" a Namíbia, http://www.afrol.com/es/articulos/20529 , 16 d'agost de 2004, Afro News, Kroederen, última visita 7 de febrer de 2007.
Namíbia durant la Primera Guerra mundial L'objectiu secundari de Bismarck en la Conferència de Berlín d'impedir la unificació de les colònies de les altres potències i treure efectius militars d'Europa estava aconseguit. Malgrat tot els alemanys van proposar a britànics i francesos no portar la guerra al continent negre per no donar l'espectacle davant dels negres en interès de l'ètnia blanca. Carlos Caranci, La guerra de l'amo blanc, epopeia alemanya al Camerun, núm. 99 de L'aventura de la Història, Arlanza Edicions, Madrid, gener del 2007, ISSN 1579-427X. També alemanys i britànics van signar un tractat secret pel qual pensaven repartir-se les colònies africanes de Bèlgica i Portugal, pròxims estats a entrar en guerra.
No obstant això, la Triple Entesa aviat va veure fàcil la captura de les possessions alemanyes a Àfrica; a més, França i Bèlgica volien venjar l'ocupació del seu territori pels alemanys.
Sobre el paper la invasió de Namíbia, com la de les altres possessions alemanyes, semblava un passeig militar. Els alemanys estaven separats i poc assentats entre la població africana. A més, les potències de l'Entesa controlaven les rutes marítimes i els superaven en soldats, més encara quan s'hi va unir Portugal el 1916 semblaven confirmar-se aquests plantejaments. Togo va caure en pocs dies, però l'Àfrica Oriental va aguantar tota la guerra; Camerun un any i mig i Àfrica del Sud-oest (posteriorment Namíbia) va resistir gairebé un any, del 4 d'agost del 1914 al 9 de juliol del 1915.
En la contesa van lluitar blancs i molts africans reclutats en els exèrcits del Kaiser per diferents mètodes: entrada voluntària per sortir de zones de fam, reclutament forçós, lliurament voluntari per reietons desitjosos de guanyar el favor dels europeus.