El Convent de Santa Caterina fou un conjunt d'edificis religiosos de l'orde dels Predicadors (dominics) de Barcelona, enderrocat per a construir-hi l'actual mercat. Una part dels vestigis són visibles a l'Espai MUHBA Santa Caterina del Museu d'Història de Barcelona.

Història El convent s'establí al al nord del burg de la Bòria, que resseguia la carretera cap a França, sent el primer convent de la ciutat i el primer establiment dels dominics, endegat pel bisbe Berenguer II de Palou que el 1219 va proporcionar el terreny de Pere Gruny, i unes vuit o deu casetes juntes que havia comprat per a la construcció del convent a Aguilar i Monfart, al costat del call. Aquestes cases ocupaven el terreny en què hi ha l'illa limitada pels carrers del Call, Sant Domènec, Marlet i Arc de Sant Ramon. En aquesta residència, el Divendres Sant del 1222 va prendre l'hàbit de la religió Sant Ramon de Penyafort, fins llavors canonge i ardiaca. Les reduïdes dimensions de la capella que els religiosos havien edificat eren desproporcionades amb el nombrós concurs de fidels que anaven a resar el Rosari, doncs amb prou feines cabien els membres de l'orde, i es va haver de traslladar la devoció a la parròquia de Sant Jaume Apòstol

El 31 d'octubre del 1223 el municipi va cedir unes cases per construir nou convent al lloc d'una capella consagrada a Santa Caterina, verge i màrtir que gaudí de devoció popular durant la baixa edat mitjana i a qui es van dedicar força culte i construccions. Jaume el Conqueridor va concedir el privilegi de convent reial i podia abastir-se de l'aigua del proper Rec Comtal per al consum de la casa i el reg de l'hort contigu. En 1252 el temple estava ja aixecat fins a l'arrencada dels arcs de la nau de l'església, i Jaume el Conqueridor va concedir un dret impost sobre les mercaderies que es descarregaven al Port de Barcelona per costejar la rematada de la construcció. El 1268 estaven ja acabades algunes capelles laterals, costejades per Berenguer i Blanca de Montcada. Sembla que fou durant el segle següent quan finalitzarien les obres del nucli principal de l'església. Fou durant els segles  a quan el convent gaudí de la major esplendor, estant vinculat amb personatges com Sant Vicent Ferrer.

El 1823 se n'enderrocà per tal de poder perllongar el carrer de les Freixures. La nit de Sant Jaume de 1835, el convent fou incendiat, i tot i que malmès sobretot en patrimoni mobiliari, seguí dempeus un cert temps fins que fou enderrocat el 1837. En el solar es va construir el mercat de Santa Caterina, inaugurat el 1848.

miniatura|esquerra|Vista aèria de la intervenció arqueològica al solar del Mercat de Santa Caterina miniatura|esquerra|Espai MUHBA Santa Caterina sobre el jaciment arqueològic del convent dominicà

Intervenció arqueològica A finals del es va buidar el mercat per a remodelar-lo. Llavors es va dur a terme una excavació arqueològica al subsol (1999-2004), que va permetre datar fins a set fases d'ocupació: Fase I. Bronze Inicial (1800-1500 aC). El conjunt recuperat estava definit per tres retalls excavats al terreny a manera de sitja; una d'elles era utilitzada com a enterrament amb una inhumació primària doble. D'un altre retall es va recuperar un important conjunt de ceràmiques pertanyent a l'anomenat Grup del Nord-est. La tercera estructura contenia l'esquelet d'un ovicàprid jove en connexió anatòmica. Sembla que el paisatge de la zona estaria format per petites elevacions i depressions que marcarien un paisatge de suaus pendents en direcció al mar. Fase II. Les restes documentades d'aquesta fase es corresponien a estructures d'escassa entitat d'un centre productor de ceràmica, amb un gran retall d'extracció d'argiles, de més de 600 m², localitzat a la meitat nord-oriental del solar, i un gran pou de planta quadrada obrat amb peces de rebuig i pedra treballada. Els productes ceràmics eren de caràcter constructiu (tegulae), contenidors ceràmics (àmfora i ceràmica comuna), i elements de caràcter productiu (pondus). Els tipus d'àmfora documentast eren les Pascual 1 i les Dressel 2-4. Les restes permeteren situar la producció i vida de l'assentament en estreta relació amb l'inici de la colònia, al voltant del canvi d'era i el seu moment final a les darreries del dC. A partir d'aquest moment, en aquesta zona, es van produir grans aportacions de sediments, i donat la gran quantitat de ceràmica exhumada, es podria interpretar com una actuació antròpica i no natural. Fase III. Des d'inicis del dC, la zona tornà a ser ocupada per una necròpolis que perduraria fins al . La necròpolis, amb una extensió aproximada de 1350 m², ocupava el sector més sud-oriental del solar, i estava formada per diversos tipus d'enterraments: inhumació en fossa simple, àmfora, taüt, tegulae a doble vessant, tegulae de secció quadrada i construccions funeràries, principalment formae. En el decurs del procés s'arribaren a documentar un total de 130 individus. Cal destacar com a element més significatiu la utilització de murs de morter, pedra i elements ceràmics que delimitaven i dividien l'espai d'enterrament. Entre aquestes construccions ressaltà l'aparició d'algunes restes de murs que, per les seves característiques, semblava que podrien delimitar un gran edifici de caràcter àulic, així com diversos mausoleus. Fase IV. Les restes documentades pertanyen a sitges o fosses de petites dimensions i pous d'extracció d'aigua relacionats amb el conreu de la terra, amortitzats entre els segles i . Fase V. S'exhumaren els fonaments d'un conjunt conventual integrat per una església i diferents espais annexos en el costat septentrional. L'església, d'una sola nau amb absis semicircular ultrapassat, feia unes mides interiors de 21 x 8 m El temple era dedicat a Sant Salvador i està documentat el 1081. A seu costat septentrional hi ha havia un porxo, des del que s'accedia a un pati, al voltant del qual s'organitzaven la resta d'àmbits. Entre el i principis del es bastiren un seguit d'edificacions de caràcter domèstic al voltant del conjunt conventual amb una orientació diferent. El 1223, amb la donació d'aquests terrenys a l'orde dels Predicadors, l'edifici fou ampliat i adaptat en funció de les necessitats de la nova comunitat religiosa, paral·lelament a l'inici d'una dinàmica d'adquisició dels terrenys que limitaven amb l'antic convent. Es mantingué l'església i es reformà l'espai al voltant del claustre. Les obres més importants, però, correspongueren a noves construccions que ampliaven considerablement el convent; foren afegits dos espais exteriors porticats i es bastiren dos edificis a la part occidental del solar, de planta rectangular. Fase VI. A partir de mitjan , s'inicià el procés de construcció d'una nova església més gran a llevant del convent, de la qual es recuperaren les estructures dels fonaments en la seva totalitat. Presentava unes mides interiors de 13,5 x 20 m, amb una única capella adossada posteriorment a la banda del carrer d'en Colominas. Així mateix, també es localitzà la base del campanar adossat al mur occidental del temple. També s'inicia l'execució d'un gran projecte edilici que permeté la renovació global del convent, dut a terme a partir del 1240. Estava format per diversos edificis disposats al voltant d'un claustre, entre ells un enorme dormitori (més de 60 x 10,5 m), la sala capitular de planta quadrangular i 10 m interiors de costat, la cuina, el refectori, un possible graner, etc. El claustre era de planta rectangular de 26 x 29 m, amb unes galeries d'uns 3 m La necròpolis se situà bàsicament rere la capçalera i en l'espai situat entre la seva façana oriental i el carrer de Colomines. Amb tot, també es trobaren enterraments simples al pati del claustre. Al llarg de la primera meitat del , es va procedir a ampliar i monumentalitzar l'església conventual, substituint l'antiga capçalera per un absis poligonal amb capelles laterals, obrat amb tècnica d'encofrat perdut. Aquestes obres motivaren la desaparició de la sagristia i la capella adossada, així com canvis al claustre i el desplaçament de les obres funeràries. Aquesta monumentalització afectà de manera directa el claustre, ja que va comportar el desplaçament de la galeria meridional i que les galeries oriental i occidental fossin més curtes. Finalment, a la zona de l'antic pati de predicació situat als peus de l'església, començà a funcionar un nou espai funerari que complementaria l'existent, anomenat claustre forà. Abans de finals del sembla que s'enfonsà la sala capitular, fet que obligà a dividir el dormitori per a ubicar-ne la nova sala capitular a l'extrem oriental. A partir d'inicis del , el lloc de l'antiga sala capitular fou ocupat per un nou claustre que no va arribar a acabar-se. La galeria meridional amidava al voltant de 29 m, i l'oriental sobre els 30 m L'amplada de les dues galeries es podria situar entre els 3,5 i els 5 m La gran reforma de finals del i inicis del fou la construcció d'una segona línia de capelles a la zona del cementiri del carrer de Colomines, dins un programa constructiu que es complementà amb una gran capella dedicada al Santíssim Sagrament i una nova sagristia, situades a dreta i esquerra, respectivament, del presbiteri. També en aquest moment s'han de situar diverses reformes a la zona del claustre forà, amb un canvi del porxo, així com canvis a la tanca del convent i dependències secundàries. Ja al , la reforma més important fou la construcció d'una cripta funerària de forma rectangular, situada als peus del presbiteri, formada per trenta-tres nínxols horitzontals allargats disposats en bateries de quatre per quatre.

Descripció La majoria de descripcions històriques a finals de la primera meitat del , fetes per Gaietà Barraquer i Roviralta, que al seu torn cita força treballs anteriors d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon i els dibuixos i alçats fets per Josep Casademunt, o les descripcions de Jaime Villanueva a Santa Catalina: Recopilación y ampliación de los borradores de la monografia de la iglesia y claustro del derruido Convento de Padres Dominicos de Barcelona. Algunes d'aquestes ressenyes han estat contrastades per troballes arqueològiques que han vingut a completar l'evolució arquitectònica del complex durant el seus sis segles d'existència.

A principis del , el convent limitava a l'est part amb els murs posteriors de les cases del carrer de la Claveguera (canviat a Mestres Casals i Carbonell el 1957), el passatge de Casa Vidal que sortia al carrer de Gombau; i el carrer de Giralt Pellisser, llavors molt estret i que al nord no arribava més que fins al de Gombau. El passatge de Casa Vidal tenia una capelleta, amb una imatge de la Verge Immaculada, guardada posteriorment en una casa del carrer de la Claveguera, i un pati al qual sortien les grans finestres amb reixes de la biblioteca del convent. L'actual carrer d'Álvarez encara no existia.

Pel sud el convent limitava amb el llavors també molt estret carrer de Colomines i la placeta de Santa Caterina. Per l'oest amb la placeta de Santa Caterina, el carrer del Tragí i el de les Freixures, i finalment, pel nord, la horta del convent donava als jardinets posteriors de les cases del carrer de Sant Pere més Baix. L'horta ocupava des dels jardinets fins al convent, començant a la font pública de enfront del carrer d'Avellà, corria cap al nord-est fent un revolt i pel mateix un angle sortint cap a muntanya.

El convent, format per dos claustres i unbraç que es ficava a l'illa de Claveguera, Fonollar i Gombau, es trobava al centre de la finca, i el temple amb el seu pati davanter al límit meridional. Durant el Trienni Liberal (1820-23), els revolucionaris van enderrocar la part de convent que donava al carrer del Tragí, i es va perllongar el carrer de les Freixures des de la font fins a la placeta de Santa Caterina, quedant des de llavors limitat el convent per l'oest per aquest carrer.

Església