LExpedició Polaris (1871) va ser dirigida per l'estatunidenc Charles Francis Hall i el seu objectiu era arribar al pol Nord per tal de ser els primers a aconseguir-ho. Patrocinada pel govern dels Estats Units, es va tractar d'un dels primers intents seriosos per tal d'arribar al pol Nord, després que l'oficial britànic William Edward Parry, arribés el 1827 fins a una latitud 82° 45′ Nortd. L'expedició va fracassar en el seu objectiu principal en haver tingut greus problemes d'insubordinació, incompetència i falta de lideratge durant tot el viatge.
Sota el comandament de Hall, el Polaris va salpar de Nova York el juny de 1871. A l'octubre els membres de l'expedició es van aturar per tal de passar l'hivern a la costa del nord de Groenlàndia, on van fer els darrers preparatius pel viatge al Pol. Hall, després de tornar al Polaris d'un viatge en trineu, va emmalaltir. Abans de morir va acusar els membres de la tripulació d'haver-lo enverinat. L'autòpsia realitzada després exhumar el seu cos el 1968 va revelar que havia ingerit una gran quantitat d'arsènic en les dues últimes setmanes de la seva vida.
L'expedició va aconseguir un èxit notable, arribant en vaixell a la latitud 82° 29′ N, la latitud més alta assolida per un vaixell fins a aquell moment. En el camí de tornada cap al sud, dinou membres de l'expedició, tement que el vaixell se n'anés en orris en quedar atrapat al gel, van baixar al gel durant la nit. Tot seguit es va produir una tempesta que va fracturar el gel i va fer que quedessin a la deriva sobre un iceberg durant 6 mesos, recorrent 2.900 km abans de ser rescatats. El Polaris va quedar embarrancat en una platja propera a Etah, Groenlàndia, l'octubre de 1872. Aquest grup va sobreviure a l'hivern amb l'ajuda dels inuit d'Etah, i van ser rescatats l'estiu següent. Una comissió naval va investigar la mort de Hall, però no es van imputar cap mena de càrrec a cap membre de la tripulació, tot i que no es va arribar a aclarir què havia passat.
Preparatius Antecedents miniatura|Charles Francis Hall, líder de l'expedició Polaris. El 1827 William Edward Parry va dirigir una expedició de la Royal Navy amb l'objectiu de ser els primers homes a arribar al pol Nord.Berton, p. 97–102 En els posteriors 50 anys al viatge de Parry, els estatunidencs van organitzar tres expedicions: Elisha Kent Kane entre 1853 i 1855,Fleming, p. 10–49 Isaac Israel Hayes entre 1860 i 1861Fleming, p. 62–78 i Charles Francis Hall, amb el Polaris, entre 1871 i 1873.
Hall no tenia cap preparació acadèmica ni experiència en navegació, ja que havia estat ferrer i gravador, i en aquells moments era propietari d'un diari a Cincinnati, però era un lector voraç de tot allò que tingués relació amb l'Àrtida.Berton, p. 345 Després que l'expedició de John Franklin de 1845 es perdés Hall va dirigir la seva atenció cap a l'Àrtida, fent possible posar en marxa dues expedicions a la recerca de Franklin amb tota la seva tripulació: una entre 1860 i 1863, i una segona entre 1864 i 1869. Aquestes experiències el van convertir en un avesat explorador àrtic, i li van proporcionar valuosos contactes amb els inuit.Parry, p. 15 La fama que va obtenir, finalment li va permetre convèncer el govern dels Estats Units perquè financés la seva tercera expedició, un intent per arribar al Pol Nord.
Finances i material El 1870 es va presentar al Senat dels Estats Units un projecte de llei anomenat Arctic Resolution per finançar una expedició al Pol Nord. Hall, ajudat pel Secretari de la Marina George M. Robeson, va pressionar tant com va poder, fins a aconseguir 50.000 $ del Congrés dels Estats Units,C.H. Davis, New York Times, July 2, 1877Dictionary of American Biography (1936), George Maxwell Robeson pel comandament de l'expedició, començant a contractar personal a finals de 1870.Mowat, p. 113 Va aconseguir de la marina el remolcador Periwinkle, de 387 tones i propulsió a vapor. A les drassanes del Washington Navy Yard, el vaixell va ser readaptat, dotant-lo de veles com si fos una goleta i sent rebatejat com a Polaris. El vaixell fou preparat per suportar les condicions de l'Àrtida mitjançant l'addició de sòlides bigues de fusta de roure per tot el seu casc i la proa es va folrar de ferro. Se li va afegir un nou motor i les calderes van ser modificades per poder cremar oli de balena.Parry, p. 24–27
El vaixell també va ser equipat amb quatre bots baleneres de 6 metres de llarg i 1,2 d'ample i fons pla. En les anteriors expedicions àrtiques, Hall va fixar-se en els umiak dels inuit, per això va construir una bot similar i plegable que podia acollir 20 homes.Parry, p. 26 Embarcà aliments envasats, fonamentalment conserves de pernil, així com salaons, pa i galetes. La tripulació havia de completar la seva dieta amb carn de bou mesquer, foques i ossos polars per tal d'evitar l'escorbut.
Tripulació La primavera de 1871 el president dels Estats Units Ulysses S. Grant va nomenar Hall comandant en cap de l'expedició, tot i que ell s'autonomenà capità. Tot i que Hall tenia molta experiència a l'Àrtida, no tenia cap mena d'experiència en navegació,Berton, p. 384 i per això el títol era merament honorífic. En la selecció dels oficials i mariners Hall va buscar principalment baleners amb experiència a l'Àrtida.Berton, p. 384–5 En això l'expedició de Hall es diferenciava marcadament de les realitzades per l'Almirallat Britànic, que sempre empraven oficials i tripulacions altament disciplinades.
Per a la selecció de l'oficial de navegació, Hall va temptejar primer a Sidney O. Budington, i tot seguit a George Tyson, però ambdós declinaren l'oferiment per tenir pactats compromisos en la caça de balenes. En no concretar-se aquests, Hall va nomenar oficial de navegació a Budington i com ajudant seu a Tyson. Budington i Tyson tenien acumulaven dècades d'experiència capitanejant vaixells baleners. En la pràctica el Polaris tenia tres capitans, un fet que s'arrossegaria durant tota l'expedició. Per complicar més les coses, el 1863, Hall i Budington s'havien barallat perquè Budington li havia negat a Hall el permís per portar a bord als guies inuit Ebierbing i Tookoolito.Parry, p. 30–31
La resta d'oficials i personal científic estava format pels estatunidencs Hubbard Chester com a primer oficial, William Morton com a segon oficial i R.W.D. Bryan com a astrònom i capellà; i els alemanys Emil Bessels com a cap científic i cirurgià, i Frederick Meyer com a meteoròleg. Els mariners eren majoritàriament alemanys inclòs el cap de màquines Emil Schumann.Berton, p. 385 A més dels 25 membres de l'expedició, entre oficials, personal de la tripulació i personal científic, Hall va incloure com a intèrprets i caçadors al matrimoni inuit format per Ebierbing i Tookoolit, junt amb el seu fill. Els groenlandesos Hans Hendrik, la seva dona Merkut i tres dels seus fills també es van afegir a l'expedició.
L'expedició De Nova York a Upernavik miniatura|Ruta seguida per l'expedició Polaris, 1871-1873. Fins i tot abans d'abandonar els molls de Brooklyn, el 29 de juny de 1871, l'expedició es va topar amb problemes de personal. El cuiner, un mariner, un bomber i l'ajudant d'enginyer Wilson, van desertar. El cambrer va resultar ser un borratxo i el van deixar al port.Parry, p. 48
El vaixell es va aturar a New London, Connecticut, per recollir un substitut de l'ajudant de l'enginyer, salpant d'allí el 3 de juliol de 1871. Quan el vaixell va arribar a Saint John's ja s'havien produït dissensions entre els oficials i el personal científic. Bessels, recolzat per Meyer, va rebutjar obertament que Hall tingués el comandament sobre el personal científic.Parry, p. 51Fleming, p. 134 La dissensió es va estendre a la tripulació, que es va dividir per nacionalitats. Berton, p. 387 En el seu diari, l'auxiliar George Tyson va escriure que quan van arribar a l'illa Disko, Groenlàndia "... la gent no para de parlar sobre el fet que Hall no podrà prendre el control de l'expedició. Alguns ja pensen fins on els portarà i sobre quan podran tornar a casa de nou ".Tyson's Diary, reimprès a Mowat, p. 120 Hall va suggerir al capità Davenport, que comandava el vaixell de subministraments Congress, que intervingués. Davenport va amenaçar Meyer de posar-li grillons i enviar-lo de tornada als Estats Units acusat d'insubordinació, moment en què tots els alemanys van amenaçar d'abandonar l'expedició. Hall i Davenport es van veure obligats a fer marxa enrere, però Davenport va imposar un fort correctiu disciplinari a la tripulació.
Una altra mostra de la mala maror existent és que la caldera del vaixell va ser sabotejada per algun membre de la tripulació. El greix especial per a la màquina de vapor va desaparèixer, sembla que llançat per la borda.Parry, p. 61
El 18 d'agost de 1871 el vaixell va arribar a Upernavik, a la costa oest de Groenlàndia, on va recollir al caçador i l'intèrpret inuit Hans Hendrik. El Polaris es va dirigir cap al nord a través dels estrets de Smith i de Nares, arribant a la latitud més alta assolida mai per un vaixell, superant la marca que havien establert Elisha Kent Kane i Isaac Israel Hayes.
Preparatius polars i mort de Hall El 2 de setembre de 1871 el Polaris va arribar al punt més al nord al qual va arribar, els 82° 29′ N. Tyson s Diary, reimprès a Mowat, p. 121Altres fonts indiquen que la latitud més al nord aconseguida van ser els 82° 16′ N. Veure C.H. Davis, New York Times, 2 de juliol de 1877. La tensió va esclatar de nou quan els tres principals oficials no van poder posar-se d'acord sobre si seguir endavant o no. Hall i Tyson volien seguir avançant cap al nord per reduir la distància que haurien de salvar en el seu viatge al Pol amb els trineus de gossos. Budington no volia arriscar encara més el vaixell i va abandonar la discussió.Berton, p. 389 Finalment van acabar viatjant fins a Thank God Harbor, actualment badia de Hall, a la costa del nord de Groenlàndia, on arribaren el 10 de setembre de 1871 per tal d'establir un campament per passar-hi l'hivern.