La laringofaringe, també anomenada hipofaringe, és la porció inferior de la faringe. S'estén aproximadament des del nivell de l'os hioide i de la vora superior de l'epiglotis fins a la vora inferior del cartílag cricoide, a l'altura aproximada de la sisena vèrtebra cervical, on continua amb l'esòfag. Se situa per darrere i als costats de la laringe i constitueix una regió comuna de pas per a l'aire i els aliments, tot i que la laringe pròpiament dita no en forma part.Bruss, David M.; Sajjad, Hussain. «Anatomy, Head and Neck: Laryngopharynx». StatPearls. Treasure Island (Florida): StatPearls Publishing. Consulta: 13 juliol 2026.National Cancer Institute. «Hypopharyngeal Cancer Treatment (PDQ®)–Health Professional Version». Actualitzat el 14 de maig de 2025. Consulta: 13 juliol 2026.
Durant la respiració, condueix l'aire entre l'orofaringe i l'entrada de la laringe. Durant la deglució, els músculs faringis impulsen el bol alimentari cap a l'esòfag mentre diversos mecanismes protegeixen la via respiratòria. La seva forma, la sensibilitat de la mucosa i la coordinació amb la laringe i l'esfínter esofàgic superior són importants per a una deglució segura.Albahout, Khaled S.; Lopez, Richard A. «Anatomy, Head and Neck, Pharynx». StatPearls. Treasure Island (Florida): StatPearls Publishing. Actualitzat el 24 de juliol de 2023. Consulta: 13 juliol 2026.
En anatomia clínica i en oncologia, la laringofaringe es divideix habitualment en tres regions: els dos sins piriformes, la paret posterior de la hipofaringe i la regió postcricoidal. Aquesta divisió facilita la descripció de les lesions, l'estadificació dels tumors i la planificació del tractament.
Terminologia El terme laringofaringe descriu la part laríngia de la faringe i correspon al terme anatòmic llatí pars laryngea pharyngis. El terme hipofaringe és un sinònim especialment utilitzat en otorrinolaringologia, radiologia, cirurgia de cap i coll i oncologia.
Els límits exactes poden variar lleugerament segons si s'empra una definició anatòmica, funcional, endoscòpica o oncològica. En la descripció clínica més habitual, la hipofaringe s'estén des del pla de l'os hioide fins al pla de la vora inferior del cartílag cricoide.Ravanelli, Marco; Farina, Davide; Maroldi, Roberto, et al. «CT and MR anatomy of the larynx and hypopharynx». Neuroradiology, 2024. DOI: 10.1007/s00234-024-03320-3.
La laringofaringe continua superiorment amb l'orofaringe. No comunica directament amb la nasofaringe, que és la porció superior de la faringe, situada darrere de la cavitat nasal i per damunt del paladar tou. Durant la deglució, l'elevació del paladar tou contribueix a separar funcionalment la nasofaringe de les porcions inferiors de la faringe.
La hipofaringe tampoc no s'ha de confondre amb la laringe. La primera és un conducte musculomembranós situat al voltant i per darrere de la segona, mentre que la laringe és una estructura cartilaginosa que conté la glotis i les cordes vocals. L'entrada de la laringe s'obre a la paret anterior de la laringofaringe.
Anatomia Límits i relacions La laringofaringe presenta una forma irregular que varia amb la respiració, la fonació i la deglució. En repòs, les seves parets poden estar parcialment aproximades. Durant el pas del bol alimentari, la cavitat s'eixampla i es modifica com a conseqüència de l'elevació de la faringe, l'os hioide i la laringe.
El seu límit superior se situa habitualment al nivell de l'os hioide, de la vora superior de l'epiglotis o dels plecs faringoepiglòtics, segons el sistema descriptiu utilitzat. A aquest nivell continua sense una separació externa completa amb l'orofaringe.
El límit inferior correspon a la vora inferior del cartílag cricoide, aproximadament al nivell de la sisena vèrtebra cervical. A partir d'aquest punt, la llum continua amb l'esòfag cervical. La transició constitueix la unió faringoesofàgica i coincideix funcionalment amb l'esfínter esofàgic superior.
La paret anterior presenta, de dalt a baix, l'entrada de la laringe, la superfície posterior dels cartílags aritenoides i la làmina posterior del cartílag cricoide. Els plecs ariepiglòtics delimiten lateralment l'entrada laríngia i separen aquesta entrada dels sins piriformes.
Posteriorment, la paret de la hipofaringe se situa davant de la fàscia prevertebral i dels cossos vertebrals cervicals. Entre la faringe i la fàscia prevertebral hi ha l'espai retrofaringi, constituït per fàscies i teixit conjuntiu lax que permeten el desplaçament de la faringe durant la deglució.Becker, Minerva; Burkhardt, Katharina; Dulguerov, Pavel; Allal, Abdelkarim. «Imaging of the larynx and hypopharynx». European Journal of Radiology, 2008. DOI: 10.1016/j.ejrad.2008.03.027.
Lateralment, la regió es relaciona amb els cartílags tiroide i cricoide, la membrana tirohioidal, els lòbuls de la glàndula tiroide, els vasos del coll i els espais cervicals profunds. Aquestes relacions són importants per interpretar les proves d'imatge i valorar l'extensió de processos inflamatoris o tumorals.
Subdivisions La hipofaringe es divideix clínicament en tres regions principals:
els sins piriformes; la paret posterior de la hipofaringe; la regió postcricoidal.
Aquesta divisió no implica l'existència de compartiments completament separats. La mucosa és contínua entre les tres regions i amb la mucosa de l'orofaringe i de l'esòfag.
Sins piriformes Els sins piriformes, també anomenats 'recessos piriformes o fosses piriformes, són dos canals mucosos situats a banda i banda de l'entrada de la laringe. Tenen una forma aproximadament piramidal o de pera, amb una porció superior més ampla i un àpex inferior més estret.
La paret medial de cada si piriforme està formada principalment pel plec ariepiglòtic i per les superfícies laterals dels cartílags aritenoide i cricoide. La paret lateral es relaciona amb la cara interna del cartílag tiroide i amb la membrana tirohioidal.National Cancer Institute, Surveillance, Epidemiology, and End Results Program. «Abstracting Keys: Larynx and Hypopharynx». Consulta: 13 juliol 2026.
Durant la deglució, els sins piriformes contribueixen a conduir el bol alimentari pels costats de l'entrada laríngia cap a la regió postcricoidal i l'esòfag. El material procedent de l'orofaringe es distribueix al voltant de l'entrada laríngia abans de convergir novament a la unió faringoesofàgica.
Sota la mucosa de la paret medial del si piriforme discorre la branca interna del nervi laringi superior. Aquesta branca aporta sensibilitat a la mucosa supraglòtica i participa en els reflexos que protegeixen la via respiratòria.Stephens, R. E., et al. «Anatomy of the internal branch of the superior laryngeal nerve». Clinical Anatomy, 1999.
A causa de la seva forma i situació, els sins piriformes poden retenir secrecions, residus alimentaris o cossos estranys. En l'exploració endoscòpica, l'acumulació persistent de residus, l'asimetria o l'obliteració d'un dels sins pot indicar una alteració funcional o una lesió estructural, tot i que aquests signes s'han d'interpretar en el context de la resta de l'examen.Fattori, Bruno; Giusti, Paolo; Mancini, Vittorio, et al. «Comparison between videofluoroscopy, fiberoptic endoscopy and scintigraphy for diagnosis of oro-pharyngeal dysphagia». Acta Otorhinolaryngologica Italica, 2016.
Paret posterior La paret posterior de la hipofaringe s'estén des de la transició amb l'orofaringe fins a la vora inferior del cartílag cricoide. Lateralment, queda delimitada pels marges posteriors dels sins piriformes.
La paret està constituïda per mucosa, teixit conjuntiu, fàscia faringobasilar, musculatura constrictora i fàscia bucofaríngia. Es troba per davant de l'espai retrofaringi i de la musculatura prevertebral.
Durant la deglució, la contracció de la musculatura faríngia aproxima la paret posterior a la base de la llengua i a les estructures anteriors, fet que contribueix a la propulsió del bol cap a l'esòfag. La mobilitat de la paret depèn del lliscament entre les fàscies faríngies i prevertebrals.
La proximitat als espais cervicals profunds és clínicament important. Les infeccions, perforacions i neoplàsies de la paret posterior poden estendre's cap a l'espai retrofaringi, els teixits prevertebrals o altres compartiments del coll.
Regió postcricoidal La regió postcricoidal forma la paret anterior de la porció inferior de la hipofaringe. Se situa darrere dels cartílags aritenoides i de la làmina posterior del cartílag cricoide, i s'estén inferiorment fins a la continuïtat amb l'esòfag cervical.
És una regió relativament estreta i pot ser difícil de visualitzar completament durant una exploració endoscòpica ambulatòria, perquè en repòs la seva mucosa es troba pròxima a la paret posterior de la hipofaringe.
Durant la deglució, la regió postcricoidal es distén quan s'obre l'esfínter esofàgic superior. Les alteracions de la distensibilitat, de la coordinació muscular o de l'obertura de la unió faringoesofàgica poden contribuir a la disfàgia i a l'acumulació de residus.
Paret i revestiment La superfície interna de la laringofaringe està revestida principalment per epiteli pavimentós estratificat no queratinitzat, adaptat al contacte i a la fricció produïts pel pas dels aliments. Aquest epiteli es continua amb el de l'orofaringe i el de l'esòfag.
Per sota de l'epiteli hi ha la làmina pròpia i la submucosa, que contenen teixit conjuntiu, vasos sanguinis, vasos limfàtics, fibres nervioses i glàndules mucoses. Les secrecions contribueixen a mantenir humida la superfície i faciliten el pas del bol alimentari.
La capa fibrosa profunda correspon a la fàscia faringobasilar. Aquesta fàscia és més gruixuda a les parts superiors de la faringe i disminueix progressivament de gruix en direcció inferior. Exteriorment, la musculatura faríngia queda recoberta per la fàscia bucofaríngia.
Aquestes capes proporcionen suport a la paret faríngia i permeten que es desplaci respecte dels plans cervicals profunds durant la respiració, la fonació i la deglució.
Musculatura La paret muscular de la faringe està formada per una capa de músculs constrictors, amb fibres orientades principalment en sentit circular, i una capa de músculs longitudinals que eleven i escurcen la faringe.
A la laringofaringe predomina el múscul constrictor inferior de la faringe. Aquest múscul es divideix habitualment en dues porcions:
la porció tirofaríngia, que s'origina al cartílag tiroide; la porció cricofaríngia, que s'origina al cartílag cricoide.
Les fibres tirofaríngies segueixen una orientació predominantment obliqua i contribueixen a impulsar el bol cap avall. Les fibres cricofaríngies tenen una orientació més horitzontal i constitueixen un dels components principals de l'esfínter esofàgic superior.
L'esfínter esofàgic superior manté una zona de pressió elevada entre les deglucions. Aquest tancament ajuda a evitar l'entrada excessiva d'aire a l'esòfag durant la respiració i dificulta el retorn del contingut esofàgic cap a la faringe.
Durant la deglució, el múscul cricofaringi redueix temporalment el seu to. L'elevació i el desplaçament anterior de l'os hioide i de la laringe exerceixen tracció sobre l'esfínter i en faciliten l'obertura. La pressió generada pels constrictors faringis i pel bol contribueix igualment al pas del contingut cap a l'esòfag.
Entre les fibres obliqües de la porció tirofaríngia i les fibres més horitzontals de la porció cricofaríngia hi ha una zona de menor resistència coneguda com a dehiscència de Killian. Aquesta regió té importància clínica perquè és el lloc habitual per on es forma el diverticle de Zenker.Maharaj, Shivesh, et al. «Killian's is it a True Dehiscence? An Anatomical Perspective». Cureus, 2020. DOI: 10.7759/cureus.10420.