Barry Steven Frank Sheene MBE, més conegut com a , fou un pilot de motociclisme anglès que va guanyar dos Campionats del món de 500cc consecutius entre i . El seu segon títol es va mantenir com al darrer aconseguit per un anglès (sense comptar els de sidecars) fins al , quan Danny Kent va guanyar el de Moto3. Tanmateix, Sheene continuava sent a data de 2024 el darrer campió britànic de motociclisme en la categoria màxima.
Barry Sheene va ser un dels pilots més carismàtics de la història del mundial de velocitat i un dels primers a obtenir grans beneficis de les curses. Parlava diversos idiomes amb fluïdesa, tenia una personalitat descarada i cockney i gaudia d'una popularitat que transcendia l'esport (va protagonitzar, per exemple, anuncis de colònia a la televisió). Acostumava a saludar les càmeres fent la "V" de la victòria cada vegada que guanyava una cursa, cosa que va donar origen al mite de la salutació motorista a Anglaterra (un costum que s'escampà després a poc a poc arreu del món). Altres icones que popularitzà varen ser la imatge de l'ànec Donald (que lluïa sempre al casc) i el seu etern número 7, pintat al casc i al carenat de la seva motocicleta. A banda, Sheene va ser un fort defensor de la seguretat als circuits i va ser un dels primers a refusar de córrer el TT de l'Illa de Man, especialment perillós. Conscient que la seva popularitat atreia milers d'espectadors a les curses, va fer servir aquesta influència per a forçar els promotors a augmentar-hi la seguretat dels pilots. El 1978, Sheene va ser nomenat membre de l'Orde de l'Imperi Britànic (MBE, Member of the Order of the British Empire) pels seus serveis en el terreny esportiu.
Després d'una llarga carrera (del 1968 al 1984), Sheene es va retirar de les competicions i es va traslladar amb la seva família a Austràlia, on va fer de comentarista esportiu a la televisió i de promotor immobiliari. Fou allà on es va morir de càncer el 2003, a 52 anys, deixant vídua i dos fills. El 2001, la FIM l'havia nomenat MotoGP Legend.
Primers anys Barry Sheene va néixer al Gray's Inn Road de Bloomsbury, al districte londinenc de Camden. Era el segon fill de Frank i Iris Sheene. El seu pare, Frank, havia estat enginyer resident al Reial Col·legi de Cirurgians d'Anglaterra i havia competit en motociclisme fins al 1956, a més de ser un expert mecànic de motocicletes. A finals d'any, Sheene va ser votat Man of the Year ("Home de l'any") pels lectors de la revista especialitzada Motor Cycle News.
Abans del començament de la temporada de , Sheene va rebre una oferta de l'equip de competició de fàbrica de MV Agusta, aleshores el més destacat, però l'anglès la va rebutjar sabent que Suzuki estava desenvolupant una nova motocicleta per a competir en la classe de 500cc. No va ser una decisió fàcil, ja que el poderós equip de MV Agusta havia guanyat els setze anteriors Campionats del Món de 500cc.
Sheene va tornar a ser seleccionat per a l'equip britànic del Trofeu Transatlàntic de 1974, on es va trobar per primera vegada amb el nord-americà Kenny Roberts. Roberts va relegar Sheene dues vegades al segon lloc en dues curses a Mallory Park abans que Sheene pogués guanyar-lo a la primera cursa a Oulton Park. Roberts va revertir els resultats a la cursa final del campionat. La TR750 de Sheene no era rival per a la Yamaha TZ750 refrigerada per aigua de Roberts, un model que va dominar plenament la classe de 750cc durant la dècada del 1970.
1974: Desenvolupament de la RG500 miniatura|Amb la Suzuki TR750 el 1974 Suzuki va presentar la nova RG500 per a la temporada de 1974 i Sheene va obtenir amb el prototip inicial, sense afinar, un segon lloc al i un de tercer al GP d'Àustria en començar la temporada, però després es va fracturar una cama en un accident al GP de les Nacions del circuit d'Imola. Un cop recuperat de la lesió, va quedar quart al GP de Txecoslovàquia i va acabar la temporada com a sisè classificat al Campionat del Món. Aquell mateix any, 1974, va guanyar la prestigiosa Race of the Year de Mallory Park.
En acabar la temporada de 1974, Suzuki va quedar decebuda de l'esforç esmerçat en el projecte de la RG500 i semblava estar perdent la motivació per a continuar. Malgrat tot, Sheene s'havia abocat en el projecte i s'enorgullia de veure com els seus suggeriments s'aplicaven a la moto i en milloraven el rendiment. Va instar la fàbrica a continuar i es va oferir a quedar-se al Japó per tal d'ajudar a desenvolupar la motocicleta fins que funcionés a plena satisfacció. Sheene va passar cinc setmanes al Japó durant la temporada baixa i va ajudar els enginyers de Suzuki a acabar de desenvolupar la RG500.
1975: Accident a Daytona A mitjan dècada del 1970, la Daytona 200 havia esdevingut una de les curses de motociclisme més importants per als fabricants, els quals lluitaven per dominar el creixent mercat nord-americà, alimentat per la generació del baby boom. La victòria del 15 vegades campió del món Giacomo Agostini a l'edició de 1974 va ajudar a consolidar el prestigi internacional de la prova.
Sheene va arribar a la Daytona 200 de 1975 amb tot un equip de documentalistes de la BBC seguint-lo per a enregistrar les seves experiències. L'equip de la BBC estava filmant Sheene durant els entrenaments de la cursa quan el pneumàtic de la seva Suzuki es va degradar a aproximadament 180 mph (290 km/h). La moto es va escorar i va fer caure Sheene. L'anglès va patir ferides greus, entre les quals sengles fractures del fèmur esquerre, braç dret, clavícula i dues costelles. La cobertura de la BBC del seu accident i la posterior recuperació van fer de Sheene un personatge familiar a Gran Bretanya.
Retorn a l'activitat miniatura|esquerra|Sheene amb la Suzuki 750 el 1975 Malgrat les seves greus ferides, Sheene es va recuperar i va tornar a córrer set setmanes després. El 28 de juny de , només tres mesos després del seu terrible accident a Daytona, va tornar al campionat del món, al circuit d'Assen, per al Dutch TT. Sheene va sorprendre els observadors, que s'esperaven un retorn gradual del pilot a la forma inicial, en obtenir-hi la pole position per davant d'Agostini (ja en hores baixes) i la seva Yamaha. Tot seguit, Sheene va aconseguir una victòria espectacular a la cursa amb un avançament ben planificat per l'exterior a Agostini al darrer revolt. Tots dos pilots van acabar la cursa amb el mateix temps.
Al , Sheene va establir el rècord de volta ràpida mentre guanyava la ronda del campionat de Fórmula 750 dissabte i després va establir el dels 500cc mentre guanyava la cursa del Gran Premi diumenge. Va començar la cursa de 500cc a poc a poc però es va anar obrint pas fins a agafar i avançar tant a Agostini com a Phil Read, aleshores líders del campionat. Sheene es va endur la victòria per davant de Read mentre que Agostini es va estavellar. Finalment, Sheene va quedar sisè al Campionat del Món de 500cc de 1975, però aquella victòria seva de finals de temporada va demostrar que Suzuki s'estava convertint en un seriós contrincant. Sheene va guanyar tres rondes del campionat de Fórmula 750 aquell any, però va acabar a un punt del campió final, Jack Findlay (qui corria amb una Yamaha TZ750), que va ser molt regular durant les sis rondes. Sheene va guanyar una vegada més la Race of the Year a Mallory Park.
Sheene va tornar a Daytona el 1976, on va conduir de manera extravagant per la ciutat en un Rolls-Royce cedit pel concessionari local. Tot amb tot, el 1976 la classe de 750cc estava dominada per la potent Yamaha TZ750. La victòria d'Agostini a la Daytona 200 de 1974 amb una Yamaha TZ750 va ser la primera de deu victòries consecutives a la cursa d'aquest model. Sheene va arribar a anar tercer a la cursa amb la seva Suzuki, menys potent, fins que es va veure obligat a retirar-se amb problemes de motor.
De tornada a Europa, Sheene va ser el màxim anotador de punts britànic i l'únic britànic a aconseguir una victòria (concretament, a Mallory Park) al Trofeu Transatlàntic; per bé que Gran Bretanya va derrotar els Estats Units al torneig, la TZ750 de Yamaha en va dominar les curses a mans dels nord-americans. Steve Baker hi obtingué quatre victòries i Kenny Roberts, una.
1976: Campió del món Durant la pretemporada del Campionat del Món de 500cc de , Sheene va treballar dur per a desenvolupar la Suzuki RG500 amb els enginyers de la fàbrica i, durant el campionat, la moto demostrà ser a l'avantguarda de la tecnologia de les curses de motociclisme. Malgrat tot, Yamaha havia retirat el seu equip de fàbrica dels Campionats del Món i Suzuki volia fer el mateix per tal de concentrar el seu finançament en el desenvolupament de la primera gamma de motocicletes de sèrie de quatre temps de la marca, les futures Suzuki GS. Suzuki també va començar a produir versions de curses client de la RG500 i les va posar a disposició del públic aquell mateix any.
L'importador britànic de Suzuki va intervenir i va convèncer la fàbrica perquè li permetés de continuar com a representant de la marca al Campionat del Món, amb John Newbold i John Williams com a companys d'equip de Sheene. Aquell equip britànic es va conèixer com a Heron-Suzuki per raó del seu patrocinador principal, la constructora Heron International. Sense cap equip de mecànics japonesos que li donés suport, Sheene va crear-ne un de format pel seu pare Frank i Don Mackay, un electricista. La versió de curses client de la RG500 va esdevenir competitiva immediatament i es va convertir en la motocicleta preferida dels pilots privats, entre ells Phil Read, Teuvo Länsivuori, Marco Lucchinelli i el principiant nord-americà Pat Hennen.
miniatura|Sheene amb la Suzuki RG500 a Assen el 1976 Sheene, plenament recuperat de les seves lesions a Daytona l'any passat, va prendre el control del campionat de 1976 des de l'inici de la temporada guanyant-ne les tres primeres curses, una d'elles el GP de les Nacions, on l'anglès va guanyar per 0,1 segons d'avantatge sobre Phil Read després d'haver-hi mantingut una dramàtica lluita. Després de saltar-se el TT de l'Illa de Man (aleshores en la seva darrera temporada al calendari del mundial), Sheene va guanyar el Dutch TT per 45 segons sobre Hennen abans que la seva motocicleta patís problemes mecànics al GP de Bèlgica i hi acabés segon darrere del seu company d'equip a Heron-Suzuki John Williams.
La pèrdua de suport tècnic japonès va quedar palesa en una cursa del campionat britànic al circuit de Snetterton, on algú s'oblidà d'inserir els passadors de fre de la seva motocicleta i això va fer que Sheene s'estavellés en fallar-li els frens. El dany va requerir una reconstrucció completa de la motocicleta. Poc després, en arribar a la següent ronda del Campionat del Món, a Suècia, l'equip va descobrir que s'havien instal·lat unes abraçadores triples errònies a la moto principal, mentre que a la de recanvi s'hi havia instal·lat una caixa de canvis errònia. A més a més, Sheene va descobrir que s'havia inserit una pastilla de fre cap enrere, un error potencialment fatal. Tot i que la sospita va recaure sobre el seu pare, que era el seu mecànic principal, Sheene no va culpar mai ningú públicament dels errors. L'equip va poder passar pàgina quan Sheene es va classificar en segon lloc als entrenaments, darrere de Länsivuori.