El Llibre de Kells (; ), també conegut com a Gran Evangeliari de sant Columba, és un manuscrit il·lustrat amb motius ornamentals, elaborat per monjos cèltics cap a l'any 800 a l'abadia d'Iona, a Irlanda, i guardat a l'abadia de Kells, d'on li prové el seu nom més estès, entre circa el 1006 i el 1654, que va ser traslladat a la Biblioteca del Trinity College, a Dublín.
És considerat com la peça principal del cristianisme cèltic i de l'art irlandès-saxó; constitueix, malgrat estar inconclús, un dels més sumptuosos manuscrits il·luminats que han sobreviscut de l'edat mitjana. A causa de la seva gran bellesa i de l'excel·lent tècnica del seu acabat, aquest manuscrit és considerat per molts especialistes com un dels més importants vestigis de l'art religiós medieval. Escrit en llatí, el Llibre de Kells conté els quatre Evangelis del Nou Testament, a més de notes preliminars i explicatives, i nombroses il·lustracions i miniatures acolorides.
El manuscrit està exposat permanentment a la Biblioteca del Trinity College de Dublín, sota la referència MS 58. Dels quatre volums, dos es troben exposats dins una vitrina tancada amb atmosfera i il·luminació controlada, dins la qual una màquina assegura el desplaçament a la següent pàgina. Un dels llibres mostra una pàgina de text i un altre una pàgina il·lustrada, amb la qual cosa s'aconsegueix que totes les parts rebin una correcta ventilació. L'exposició rep més de 500.000 visitants anuals.
miniatura|Il·lustracions del Llibre de Kells El Llibre de Kells va ser presentat per Irlanda a la UNESCO l'any 2010 per a la seva inclusió al Programa Memòria del Món de la UNESCO, que fou aprovada l'any 2011.
Història Orígens miniatura|El foli 29 conté l'íncipit de l'Evangeli de Mateu, anomenat Liber generationis. El 31 de desembre de 406, un nombre de tribus sense precedents es va aprofitar de la congelació del Rin i la retirada de les tropes romanes per lluitar a Itàlia per travessar el riu en massa: vàndals, sueus, alans i burgundis es van estendre creuant el riu i van trobar poca resistència en el saqueig de Mogoncíacum i el saqueig de Treviris, envaint completament la Gàl·lia. Abans de la retirada de les tropes romanes el 407, la milícia germànica havia estat estacionada a Gran Bretanya com a foederati, i amb la sortida de l'exèrcit romà, els britànics van reclutar els anglosaxons per defensar Gran Bretanya, però es van rebel·lar contra els seus hosts britànics el 442. Els nouvinguts finalment van conquerir Anglaterra, i la seva religió, el paganisme anglosaxó, va esdevenir dominant. Els britons de Gal·les i Cornualla, però, van continuar practicant el cristianisme. L'aïllament de les illes Britàniques va afavorir l'aparició de pràctiques religioses diferenciades, sobretot a Irlanda, des d'on es van passar posteriorment a Gran Bretanya, gràcies a la feina de missioners com Columba d'Iona i d'Aidan, entre d'altres.
El Llibre de Kells és el més il·lustre representant d'un grup de manuscrits d'entre finals del i principis del , a monestirs d'Irlanda, Escòcia i el nord d'Anglaterra que presenten similituds des del punt de vista de l'estil artístic, de l'escriptura i de les tradicions escrites, i això ha permès reagrupar-los a la mateixa família. Es compta entre ells el Cathach de sant Columba, lAmbrosiana Orosius o el Llibre de Durrow, pertanyents tots al . A començaments del es realitzen els Evangelis de Durham, els Evangelis d'Echternach, els Evangelis de Lindisfarne i els Evangelis de Lichfield. L'estil plenament aconseguit de les coloracions situa el Llibre de Kells entre les obres més tardanes d'aquesta sèrie, cap a finals del o principis del , o sigui a la mateixa època que el Llibre d'Armagh. L'obra respecta la majoria de les normes iconogràfiques i estilístiques presents en aquests escrits més antics: per exemple, la forma de les lletres decorades que inicien cadascun dels quatre Evangelis és sorprenentment regular entre tots els manuscrits de les illes Britàniques composts en aquesta època, com proven les introductòries a l'Evangeli de Mateu als Evangelis de Lindisfarne.
miniatura|Abadia de Kells. El nom del Llibre procedeix de l'abadia de Kells, situada en el comtat de Meath, a Irlanda. L'abadia, on es va conservar el manuscrit durant un llarg període de l'edat mitjana, va ser fundada a començaments del , a l'època de les vikingues. Els monjos procedien de l'abadia d'Iona, establiment d'una illa de les Hèbrides situada enfront de la costa oest d'Escòcia. Iona tenia una de les comunitats monàstiques més importants de la regió des que sant Columba, el gran evangelitzador d'Escòcia, l'hagués designada el seu principal centre d'irradiació al . L'abadia d'Iona va ser atacada per primera vegada pels incursors víkings l'any 795, i els atacs posteriors van tenir lloc els anys 802, 806 i 825. Durant l'atac víking de 806, 68 monjos van ser massacrats a Martyrs' Bay, i això va fer que molts dels monjos colombians es traslladessin a la nova abadia colombiana de Kells a Irlanda.
La determinació exacta del lloc i de la data de realització del manuscrit s'ha prestat a multitud de debats. Segons la tradició, el llibre hauria estat redactat a l'època de sant Colomba, potser també per ell en persona. Tanmateix, estudis paleogràfics han demostrat la falsedat d'aquesta hipòtesi, atès que l'estil cal·ligràfic usat al Llibre de Kells es va desenvolupar amb posterioritat a la mort de Colomba.
miniatura|Abadia d'Iona Hi ha almenys cinc teories diferents sobre l'origen geogràfic del manuscrit. En primer lloc, el llibre podria haver estat escrit a Iona i traslladat urgentment a Kells, el que explicaria que mai hagués estat acabat. Al contrari, la seva redacció podria haver-se iniciat a Iona abans d'ésser continuada a Kells, on hauria estat interrompuda per alguna raó desconeguda. Altres investigadors aventuren que el manuscrit bé podria haver estat completament escrit al scriptorium de Kells. Una quarta hipòtesi situa la creació original de l'obra al nord d'Anglaterra, possiblement a Lindisfarne, abans del seu trasllat a Iona i després a Kells. El Llibre de Kells, finalment, podria haver estat la realització d'un monestir indeterminat a Escòcia. Encara que aquesta qüestió probablement no arribi a resoldre's mai de manera satisfactòria, la segona teoria basada en el doble origen de Kells i Iona és en general la més acceptada. D'altra banda, més enllà de determinar la hipòtesi correcta, està fermament establert que el Llibre de Kells va ser realitzat per monjos pertanyents a una de les comunitats de sant Colomba que mantenia estretes relacions amb l'abadia d'Iona.
Època medieval Fos quin fos el lloc en el qual va ser redactat, els historiadors estan completament segurs de la presència del Llibre de Kells a l'abadia del mateix nom, com a mínim a partir del , o també a començaments de l'. Un passatge dels Annals d'Ulster, cap a l'any 1006, informa en efecte que: «el gran Evangeli de Columcille [és a dir Colomba], principal relíquia del món occidental, va ser sostret subreptíciament en plena nit d'una sagristia de la gran església de pedra de Cenannas [és a dir Kells] a causa del seu preciós estoig». El manuscrit va ser trobat mesos més tard «sota un munt de terra», sense la seva cobertura decorada amb or i pedres precioses. Si s'assumeix, com està generalment acceptat, que el manuscrit en qüestió és el Llibre de Kells, es tracta aleshores de la primera data en què pot situar-se amb certesa l'obra a Kells. L'arrencada violenta de la cobertura explicaria, a més a més, la pèrdua d'alguns fulls del principi i el final de l'obra.
miniatura|El foli 27 mostra els quatre símbols evangèlics. Al , es van copiar uns certs documents que fan referència a terres propietat de l'abadia de Kells sobre alguns fulls en blanc del Llibre de Kells, el que proporciona una nova confirmació de la presència de l'obra en aquest establiment monàstic. A causa de l'escassetat de paper a l'edat mitjana, la còpia de documents en obres tan importants com el Llibre de Kells era una pràctica habitual.
Llibre de Kildare Un escriptor del , Giraldus Cambrensis (Gerard de Gal·les), descriu en un cèlebre passatge de la seva Topographia Hibernica un gran llibre evangèlic que hauria vist i admirat al comtat de Kildare, a la vora de Kells, i que se suposa seria el Llibre de Kells. La descripció, en qualsevol cas, sembla concordar:
Ja que Gerard informa haver vist aquest llibre a Kildare, podria ser que es tractés d'una altra obra de qualitat igual, però avui perduda. Més probablement, Gerard podria simplement haver confós Kells i Kildare.
L'abadia de Kells va ser dissolta després de les reformes eclesiàstiques del . L'església de l'abadia va ser transformada aleshores en església parroquial, encara que va conservar el Llibre de Kells.
Època moderna El llibre va romandre a Kells fins a 1654. En aquest any, la cavalleria d'Oliver Cromwell va establir una guarnició a l'església local, i el governador de la vila va enviar el manuscrit a Dublín per a més seguretat. El llibre va ser presentat als universitaris del Trinity College el 1661 per un cert Henry Jones, qui es convertiria en bisbe de Meath sota el regnat de Carles II. Llevat de comptades ocasions com a exposicions temporals, el Llibre de Kells mai més ha abandonat el Trinity College. Des del és objecte d'una exposició permanent i oberta al públic a la Vella Biblioteca (Old Library) de la universitat.
Durant el es van afegir als marges de les pàgines en xifres romanes els nombres de capítol dels Evangelis, establerts oficialment en el per l'Arquebisbe de Canterbury, Stephen Langton. L'any 1621, els fulls van ser numerats pel bisbe de Meath, James Ussher. El 1849, la reina Victòria i el príncep Albert van ser invitats a signar el llibre; de fet van signar sobre un full afegit posteriorment, i que es creia autèntic. Aquest full va ser retirat quan es va enquadernar de nou el llibre el 1953.
El manuscrit ha estat reenquadernat diverses vegades al llarg dels segles. En una d'aquestes ocasions, al , les pàgines van ser mutilades sense consideració, comportant la pèrdua d'una petita part de les il·lustracions. Es va realitzar una nova enquadernació l'any 1895, però es va deteriorar molt ràpidament. Sobre el final dels anys 1920, es conservaven separades del manuscrit diversos fulls. Finalment, el 1953, l'obra va ser enquadernada de nou en quatre volums per Roger Powell, qui es va ocupar també d'aplanar amb delicadesa algunes pàgines que s'havien deformat.Hoops, Johannes (ed.) "Reallexikon der Germanischen Altertumskunde". Walter De Gruyter Inc, Setembre 2001, p. 346.
L'any 2000 el volum que conté l'Evangeli segons Marc va ser enviat a Canberra, per a una exposició dedicada als manuscrits il·luminats. Era la quarta vegada que el Llibre de Kells viatjava a l'estranger per ser exposat. Desgraciadament, durant el viatge, el volum va patir «desperfectes menors» en la seva pigmentació. Se suposa que les vibracions produïdes pels motors de l'avió en podrien haver estat la causa.
Disseny El Llibre de Kells conté els quatre evangelis constitutius del cristianisme, precedits de pròlegs, resums i transicions entre uns certs passatges. Està redactat en majúscules amb un estil tipogràfic típicament insular, amb tinta negra, vermella, malva o groga. El manuscrit consta actualment de 340 fulls en pergamí, anomenats folis. La majoria d'aquests folis eren de fet parts dels fulls més grans, els «bifolis», que es van plegar en dos, per formar dos folis. Alguns d'aquests «bifolis» estan agrupats i cosits, per obtenir els «quaderns». Pot succeir que un foli no formi part d'un «bifoli» i sigui un simple full inserit en un «quadern».