El programa espacial francès inclou totes les activitats espacials civils i militars franceses. Es dedica principalment des de la dècada de 1970 en un marc multinacional sobretot en l'Agència espacial europea (ESA). El Centre National d'Études Spatiales (CNES) és responsable d'implementar l'espai polític disponible per a aquesta finalitat i amb un pressupost de 1.698 milions d'euros en el 2004 dels quals 685 milions són pagats a l'Agència Europea per als programes duts a terme sota la seva supervisió.
El programa espacial francès s'ha beneficiat d'importants inversions a partir de la dècada de 1960 pel desig d'aconseguir l'autonomia nacional que li va permetre tenir un paper de lideratge en una veritable política espacial europea. El pressupost espacial francès, està estancat des de la dècada de 2000 en euros constants,rapport Cabal et Revol 2007' page 9]</ref> segueix sent un dels països més importants de l'Agència Espacial Europea.
Els principals programes en els desenvolupaments relacionats amb el context europeu per al llançador europeu Ariane 5, la preparació del Port Espacial Europeu de Kourou a l'arribada dels llançadors Vega i Soyuz fins a finals del 2009, la participació en l'Estació Espacial Internacional (subministrament ATV, etc.), els telescopis espacials (en el 2009 Herschel i Planck), diversos satèl·lits d'observació de la Terra i l'establiment del sistema de navegació per satèl·lit Galileo. En no haver pogut convèncer els seus socis per crear una defensa europea, diversos satèl·lits d'ús militar (observació, alerta, telecomunicacions, etc.) es desenvolupen en un context purament nacional o en cooperació amb un o dos països. Altres programes es duen a terme en col·laboració particularment amb els Estats Units, l'Índia i la Xina.
Història miniatura|Cadena de muntatge del V2 en les instal·lacions de Mittelwerk a Dora. Fotografia presa per l'exèrcit americà després de conquerir el complex en el 1945. Es distingeix un policia militar americà (MP) davant del coet. El programa espacial francès comença el 1961 quan el general de Gaulle decideix iniciar la construcció del coet Diamant mentre es crea també el Centre National d'Études Spatiales (CNES) encarregat de coordinar les activitats espacials franceses. El programa espacial francesa va heretar al seu temps d'un conjunt de realitzacions que van començar al final de la Segona Guerra Mundial.
Primers coets Llegat alemany (1945-1946) A finals de la dècada de 1930, Alemanya va intentar eludir els límits imposats pel tractat de Versailles sobre l'armament invertint molt en investigació de coets amb l'esperança de desenvolupar armes per proporcionar superioritat militar. En realitzar-ho, es van fer grans avenços en el camp de la propulsió dels coet, del guiatge inercial i de l'aerodinàmica. El míssil balístic terra-terra V2 va ser desenvolupat en el 1944 sent un fracàs militar perquè l'arma era molt costosa i només podia transportar uns pocs milers de tones d'explosius sobre objectius no-civils: un menor tonatge se'n deixava caure cada setmana pels bombarders sota comandament britànic. Però el coet V2 ja disposava de tots els components bàsics dels futurs llançadors espacials amb un motor de coet de 25 tones d'empenyiment consumint combustibles líquids impulsats per una turbobomba, el seu giroscopi i el seu sistema de pilotatge automàtic sofisticat. Abans del final de la guerra, els especialistes dels Estats Units, de l'URSS i del Regne Unit, eren conscients del potencial associat amb aquesta arma amb la bomba atòmica, buscant en l'Alemanya ocupada emportant-se els coets i peces existents, els plànols i els especialistes alemanys. Els americans van ser capaços de convèncer els enginyers clau per treballar per ells viatjant al seu país i participant en els projectes relacionats: aquestes persones van formar el nucli d'especialistes en l'origen del programa espacial americà i el primer míssil balístic americà Redstone que es basa en gran manera en el coet V2. Els russos van recollir un gran contingent de tècnics de menor nivell i van reconstruir una trentena de V2 a la fàbrica alemanya que es van fabricar: es basen en gran manera en el desenvolupament dels seus míssils balístics en l'origen dels seus llançadors.
Els representants de les forces armades franceses no van arribar a recuperar ni coets V2 complets ni documentació realment aprofitable. però la Direcció d'Estudis i Armes Franceses (Direction des études et armements français o DEFA), van servir a l'Exèrcit de terra, aconseguint la contractació en 1946 de més d'una centena d'especialistes alemanys alguns dels quals acabaven de ser alliberats pels britànics, que van decidir no seguir endavant amb les seves investigacions sobre el V2. Aquests tècnics, anomenats TAP (Tècnics d'Antics de Peenemünde) es van reunir a Vernon amb les seves famílies. Van ser assignats a una organització d'investigació nova creada per a l'ocasió el 17 de maig de 1946, el Laboratori d'Investigació Balística i Aerodinàmica (Laboratoire de recherches balistiques et aérodynamiques o LRBA) amb un equip francès inicialment de pocs membres. La LRBA que també inclou el Laboratori de Saint-Louis i l'anterior Establiment d'experiències tècniques de Versailles-Satory per a l'estudi del desenvolupament de futurs míssils per a l'Exèrcit. Entre els especialistes, es va contractar a Heinz Bringer, futur creador del motor Viking dels coets Ariane, Helmut Habermann, d'origen austríac, que va desenvolupar més tard l'azimut magnètic i Otto Müller expert en guiatge.
Super V2 i míssil PARCA (1946-1958) La primera missió del LRBA va consistir per desenvolupar una versió millorada del coet V2. El super-V2, el projecte «4212», té un disseny simplificat comparat al V2, comprèn de tancs estructurals, un motor de coet amb una empenta de 40 tones i utilitza acer especial que li dona una major rigidesa. S'esperava que el nou aparell tingués un abast doble del V2 en 700 km. No va ser fins al 1949, quan la DEFA va decidir a fer realitat el somni del projecte:El projecte va seguir lentament i definitivament va ser abandonat en el 1952. l'exèrcit de Terra va demanar a la LRBA de desenvolupar amb prioritat un míssil superfície-aire de llarga distància anomenat Parca que estava destinat a combatre l'amenaça de bombarders soviètics. Després d'una llarga fase de desenvolupament i la realització de nombrosos prototips que no complien amb les especificacions esperades, el projecte es va aturar en el 1958 i l'exèrcit va decidir equipar el míssil americà Hawk que seria produït a França sota llicència.. L'Exèrcit de l'Aire i la Marina nacional van tractar de desenvolupar paral·lelament un míssil que complís les mateixes especificacions sense èxit (Masalca per la Marina i Matra 431 per l'Aire) obligant a aturar el seu desenvolupament. El treball realitzat en el míssil, però, va permetre a la LRBA d'augmentar el seu domini en diversos camps, com els autodirectors, els servomotors i els radars.
Coet Éole de Jean-Jacques Barré (1946-1952) miniatura|Una mostra representativa de coets francesos de la dècada de 1960: el primer és un míssil balístic S3, el segon d'esquerra a dreta és el coet Rubis (Pedres Precioses), els coets sonda Bélier, Centaure i Dragon (CNET) i Véronique del fuselatge negre (LRBA) Entre 1927 i 1933 Jean-Jacques Barré, un oficial d'artilleria, havia dut a terme investigacions sobre coets a títol privat amb el pioner francès de l'astronàutica Robert Esnault-Pelterie. Van continuar, el 1935, sota contracte amb el Ministeri de la Guerra. Al començament de la Segona Guerra Mundial, les seves investigacions se centren en un canó-coet propulsat sense guiatge de 16 kg. Després de la derrota francesa ell va continuar la seva investigació en zona lliure en l'EA 1941 (Motor autopropulsat EA): aquest coet de 100 kg i de 3,13 m de llarg per 26 cm de diàmetre ha de ser capaç d'enviar una càrrega de 25 kg a 100 km. S'utilitza un motor-coet consumidor de l'oxigen líquid i de l'èter de petroli pressuritzat per nitrogen i proporcionant un empenyiment d'una tona. Interrompudes per l'evolució del conflicte, es reprenen les proves en el 1945 i 1946 amb un èxit desigual (3 èxits parcials en 7 proves).
En el 1946, Jean-Jacques Barré es va afegir a la LRBA acaba de crear i va començar el desenvolupament d'un prototip de míssil balístic per enviar una càrrega de 300 kg a 1000 km de distància. El coet va ser batejat EOLE (el motor funcionava amb l'oxigen líquid i l'èter de petroli) que incorpora les característiques de l'EA 1941 però mesurava 11 metres de llarg per 80 cm de diàmetre i una massa de 3,4 tones. Després de l'explosió d'un exemplar durant una prova en terra, l'èter de petroli va ser substituït per l'alcohol etílic. Proves en terra es van dur a terme entre 1950 i 1952. Barré va observar, que era necessària una rampa 21 metres, ja que el coet no podia aconseguir una velocitat suficient per ser estable en l'enlairament. Tot esperant l'elaboració d'una solució (els propulsors en l'enlairament…), a Hammaguir es van realitzar dos llançaments en el novembre de 1952 amb un coet inclinat (no es va realitzar una configuració de coet ple de carburant) però ambdós intents van fracassar com a resultat de la destrucció de les cues en creuar la barrera del so. El projecte va ser aturat el desembre de 1952 acabant per algun temps l'ús de propel·lents criogènics.
Coet sonda Véronique (1949-1969) Paral·lelament, un desenvolupament més modest va ser iniciat pels enginyers alemanys del LRBA en 1949: el coet sonda Véronique d'un sol tram d'una tona i el mitjà de l'enlairament en la seva versió estàndard era propulsat per un motor a ergols líquids d'un empenyiment de 4 tones i podia portar una càpsula científica de 60 kg en l'atmosfera superior (altitud de 100 km) durant un vol balístic. Encara que no té sistema de guia o de pilotatge i va ser dotat d'un sistema de pressurització dels ergols simplificats (no de la turbobomba), el desenvolupament de coet va patir amb problemes d'inestabilitat de la combustió es van poder resoldre en 1954. Les ignicions es van realitzar des del centre conjunt de proves d'equips especials de Hammaguir al sud d'Algèria.
Per les investigacions en l'atmosfera superior en el mar de l'any geofísic internacional (1957-1958), es va controlar una versió més potent, el Véronique AGI: aquesta permetia transportar una càrrega útil de fins a 200 km d'altitud. Per raons pressupostàries, el primer llançament va tenir lloc el 7 de març de 1959. Es va tractar d'un fracàs, però 3 dies més tard un segon exemplar va arribar a l'altitud de 137 km i va permetre realitzar una primera experiència científica de mesura dels vents en l'atmosfera superior. 48 coets d'aquesta versió es van llançar entre 1959 i 1969 amb una taxa d'èxit de 81,5%. Al costat dels experiments en l'atmosfera superior, els Véronique AGI es van utilitzar repetidament per estudiar els efectes de l'acceleració i les vibracions en éssers vius (rates, gats, micos). Un coet Véronique AGI llançat el 24 de març de 1967 va assolir una altitud de 365 km que, d'acord amb algunes fonts, va ser la major altura aconseguida per aquest tipus de coet.
La LRBA va publicar un estudi d'un coet-sonda més potent a partir de mitjans de la dècada de 1950: el coet Vesta amb una longitud de 10 per 1 metre de diàmetre i una massa de 5 tones i va ser propulsat per un motor de 16 tones d'empenyiment consumint àcid nítric i de l'essència de terebenthine. Les solucions tècniques del coet Véronique es van reflectir plenament. El nou coet és capaç de portar una càrrega útil de 500 kg a 400 km d'altitud. Encarregat per a finals de 1962 pel CNES, només 5 exemplars van ser llançats entre 1965 i 1969, en parts pels nous programes (Diamant, Europa) es va convertir amb més prioritat.
A finals de la dècada de 1950, la LRBA va perdre la major part dels seus especialistes alemanys que van tornar al seu país natal en la millora de l'economia.
Inici del programa espacial francès