Amintore Galli (Perticara, Emília-Romanya, Itàlia, 12 d'octubre de 1845 - Rímini, Emília-Romanya, 8 d'octubre de 1919) fou un compositor, periodista i musicògraf italià.
Estudià en el Conservatori de Milà, i després fou director de l'Escola de Música de Finale i més tard aconseguí la plaça de professor d'història de la música del Conservatori Giuseppe Verdi de Milà, on tingué entre altres alumnes a Franco Vittadini i Giuseppe Pietri. Fou redactor del diari Il Secolo, i entre les seves composicions hi figuren: Il corno d'oro, òpera (Torí, 1876), David, òpera (1904). Espiazione, oratori, Cristo al Golgota, oratori, Totentans, per a baríton i orquestra, Un Quintet, per a instruments d'arc. A més se li deuen els escrits: Arte fonetica, (1870), La música ed i musicisti dal secolo X sino ai nostri giorni, (1872), Trattato di contrappunto e fuga, (1877), La música dei greci, (1879), Sunto di lezioni, di storia, teoria ed estetica della música, (1880), Mannuale del capomusica, (1889), Il polifonista al pianoforte, (1889), Piccolo lessico del mucisista, (1891), Strumenti a strumentazione, (1897), Etnografia della música, (1898), Estetica della música, (1900), Del canto litúrgico cristiano, L'omofonia della chiesa latina e sua armonizzazione., Bibliografia Enciclopèdia Espasa Volum núm. 25, pàg. 588 ()
Categoria:Compositors d'òpera italians Categoria:Persones de la província de Rímini Categoria:Compositors italians del Romanticisme Categoria:Morts a l'Emília-Romanya Categoria:Persones de la província de Pesaro i Urbino Categoria:Compositors de les Marques Categoria:Compositors de l'Emília-Romanya Categoria:Alumnes del Conservatori de Milà Categoria:Compositors italians morts al segle XX Categoria:Compositors italians nascuts al segle XIX