La República de Weimar (en alemany: ) va ser el règim polític vigent a Alemanya des del final de la Primera Guerra Mundial i la desaparició del Segon Imperi Alemany el 9 de novembre del 1918 fins a l'arribada al poder d'Adolf Hitler. Integrant la república subsistien alguns dels estats anteriors a la unificació (vegeu mapa). Porta el nom de Weimar, la ciutat on va tenir lloc l'Assemblea Constituent.
La República de Weimar fou un període de gran inestabilitat política a causa de l'atomització de partits petits al parlament, pel rebuig dels militars a acceptar la derrota, la presència de grups paramilitars en zones urbanes i per les feixugues condicions dels acords imposats a Alemanya pels vencedors (vegeu Tractat de Versalles), que van mantenir el país en una situació de crisi econòmica (amb episodis d'hiperinflació inclosos) durant gran part dels anys vint. Tot això va portar a la pobresa una bona part de la classe mitjana i, a més, aquesta situació es va agreujar amb la Gran Depressió del 1929.
El Tractat de Versalles
miniatura|thumbtime=5|The Signing of the Peace Treaty of Versailles El Tractat de Versalles del 1919 va ser un intent de reconstrucció d'Europa després de la Primera Guerra Mundial. Després de sis mesos de negociacions a la Conferència de París de 1919, el Tractat fou signat com a culminació de l'Armistici de Compiegne de 1918, acordat amb Alemanya l'11 de novembre de 1918, amb la qual s'havia posat fi als combats. Va ser el tractat de pau més important, en què els aliats van acordar la pèrdua de les colònies alemanyes, la pèrdua de territoris de l'Imperi Otomà, cessions territorials que van suposar la reorganització política d'Europa, la desmilitarització dels països centrals i el pagament de reparacions de guerra. Tot això en benefici dels vencedors. Les bases d'aquest tractats són els 14 punts del president nord-americà Woodrow Wilson, per mitjà dels quals es creava, a instàncies d'aquest, la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra i que tenia com a principal objectiu la cooperació internacional i el sosteniment de la pau mitjançant el desarmament i l'arbitratge.
Els representants de la República de Weimar van ser obligats a signar el Tractat sota l'amenaça d'una represa del conflicte. El ministre alemany d'afers estrangers, Hermann Müller, va signar-lo el 28 de juny de 1919. El Tractat va ser ratificat per la Societat de Nacions el 10 de gener de 1920. A Alemanya, el Tractat causà commoció, va generar un fort moviment contrari, i fou un dels factors que, anys després, va acabar duent al col·lapse de la República de Weimar i a l'ascens al poder d'Adolf Hitler l'any 1933.
El Tractat va establir la creació de la Societat de Nacions, un dels objectius principals del president dels Estats Units Woodrow Wilson. La Societat de Nacions fou concebuda com una instància d'arbitratge de conflictes internacionals, la missió de la qual era evitar l'esclat de noves guerres. Al Tractat de Versalles, les exigències de França van prevaler sobre la doctrina dels 14 punts de Wilson.
La qüestió alemanya Clàusules Territorials miniatura|Alemanya després del Tractat:
El punt més important era l'ocupació francesa de l'esquerra del riu Rin. Les disputes principals es produïren al voltant del Saarland. Els francesos aportaren arguments històrics, econòmics i estratègics per quedar-se'l, però ni americans i ni anglesos desitjaven una nova reivindicació nacionalista. Per aquest motiu s'arribà a una solució de compromís: el govern de França no n'obtenia la sobirania però sí un usdefruit durant 15 anys; una part de la producció del Saarland seria destinada al Tresor de França.
Una altra qüestió decisiva era la d'Àustria: desmembrat l'imperi calia preguntar-se si podria unir-se a Alemanya. A Viena, el partit socialista donava suport a aquesta pretensió; americans i anglesos van acceptar en principi l'opció, però els governs francès i italià s'hi van oposar amb força. L'article vuitanta-vuit del Tractat de Versalles prohibia a Àustria alienar la seva sobirania i en conseqüència, unir-se a Alemanya. Són articles que vint anys després conculcaria Hitler.
Altres decisions territorials són la devolució d'Alsàcia i Lorena a França. Aquests territoris van ser conquerits per França a principis del , però la seva població era majoritàriament alemanya i per aquesta raó van ser annexionades per Otto von Bismarck el 1871. Aquests territoris ocupaven una superfície de 14.522 km² i tenien 1.815.000 habitants l'any 1905.
Eupen i Malmedy van ser cedides a Bèlgica; la regió de Soldau a la Prússia Oriental (amb una estació de tren de la línia Varsòvia-Gdańsk) fou cedida a Polònia; i la ciutat de Danzig (actualment Gdańsk) va ser declarada ciutat lliure sota control de la Societat de Nacions tot i que parcialment sota autoritat polonesa.
Clàusules econòmiques Un segon tipus de clàusules van ser les econòmiques. Provisionalment es fixà en concepte de reparacions una xifra de 220 mil milions de marcs, quantitat altíssima que va provocar la protesta d'economistes, com Keynes i dels Estats Units. En aquest punt el govern francès fou intransigent. Una comissió especial determinaria l'any 1921 la quantitat definitiva i la forma de pagament. En dates posteriors aquesta quantitat va haver de ser reduïda.Fernández, A., Historia del mundo contemporàneo. Barcelona, Vicens Vives, 1984. Pàgina 297. El 1921 la suma fou rebaixada a 132 mil milions de marcs d'or, que encara va semblar astronòmica a molts observadors alemanys, tant per la quantitat mateixa com pel fet que els terminis imposats obligaven a estar pagant el deute fins al 1987. Els problemes econòmics ocasionats pels pagaments i el ressentiment alemany per la seva imposició, que a Alemanya van ser un tema d'agitació nacionalista, sovint es mencionen com les causes del fracàs de la República de Weimar, l'ascens d'Adolf Hitler i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Condicions militars Les dures condicions imposades a Alemanya en qüestions militars derivaven de l'esperit de venjança francès nascut després de la derrota a la Guerra francoprussiana, el 1871; d'altra banda, el gran nombre de víctimes i els greus danys econòmics provocats per la guerra, que s'havia desenvolupat en territori francès, van generar a França el temor d'una nova agressió alemanya i n'accentuaren el revengisme. Per aquests motius, l'exèrcit alemany fou reduït a 100.000 homes, sense tancs ni artilleria pesant; aquest homes serien allistats durant dotze anys i els oficials durant vint-i-cinc, de forma que s'aconseguís que només un nombre limitat d'homes rebés instrucció militar. No havia d'existir a Alemanya cap servei militar obligatori com tampoc no havia d'haver-hi un Estat Major Alemany. S'ordenà el lliurament de la flota de guerra alemanya, però els mateixos mariners preferiren enfonsar-la. Posteriorment, la marina fou reduïda a 15.000 homes sense submarins i amb només sis vaixells de guerra, de menys de 10.000 tones, sis creuers i dotze destructors. A més, Alemanya no podia tenir una aviació de guerra pròpia.
Reparacions de Guerra i Clàusula de Culpabilitat L'article 231 del Tractat la clàusula esmenta la culpabilitat de la Guerra. Es fa responsable única a Alemanya de tots els danys i pèrdues patits pels aliats durant la Gran Guerra. Aquesta clàusula de culpabilitat va ser la base per a les indemnitzacions de la guerra.
Establiment de la República (1918–1919) La Revolució Alemanya
Els motins de Wilhelmshaven i Kiel miniatura|Mariners revolucionaris desfilant per Wilhelmshaven el 1918. miniatura|Manifestació a Kiel en suport als mariners i obrers revoltats, iniciadors de la revolució, al novembre de 1918. Mentre a Alemanya tothom esperava una ràpida fi de la guerra, el Comandament Militar Naval de Kiel, sota la direcció de l'almirall Franz von Hipper, sense comptar amb l'autorització del govern, va prendre la iniciativa de fer sortir la flota a lluitar contra els britànics al Canal de la Mànega. L'ordre naval del 24 d'octubre i els preparatius per a l'embarcament va encendre un motí entre els mariners, que no volien ser sacrificats en va en el darrer moment de la guerra ni tampoc comprometre la credibilitat del nou govern democràtic llençant un atac naval mentre s'estaven iniciant negociacions de pau.
El motí dels mariners va començar a Schilling-Reede, a prop de Wilhelmshaven, on s'havia concentrat tota la flota per salpar. Durant la nit del 29 al 30 d'octubre de 1918, algunes tripulacions van negar-se a obeir les ordres, en especial als vaixells SMS Thüringen i SMS Helgoland, on, a més, va haver-hi actes de sabotatge; ara bé, com que la revolta no s'havia donat a totes les unitats, quan l'endemà vaixells torpedinadors van apuntar els seus canons cap al "Thüringen" i el "Helgoland", els mariners rebels van rendir-se. Tanmateix, considerant que no podia comptar amb la lleialtat de les tripulacions, el Comandament Naval va haver de renunciar als seus plans i, per això, ordenà al Tercer Esquadró Naval, que no havia participat en el motí, tornar-se'n cap a Kiel.
Com que va aconseguir dur a terme una maniobra amb els vaixells del seu esquadró a la Badia de Helgoland, el vice-almirall Kraft va considerar segura la seva autoritat sobre la tripulació. Per això, a Holtenau, al final del canal de Kiel, va fer desembarcar els quaranta-set mariners del "Markgraf" que tenia empresonats com a culpables del motí de Wilhelmshaven, els quals acabaren conduïts a la presó militar de Kiel i al Fort Herwarth. Ara bé, els mariners es mobilitzaren per impedir a la flota sortir de nou com també per aconseguir la llibertat dels companys empresonats. Uns dos-cents cinquanta van reunir-se el dia 1 de novembre a la seu dels sindicats a Kiel, i enviaren delegacions demanant la llibertat dels amotinats als oficials de marina, els quals rebutjaren escoltar-les; llavors, els mariners buscaren el suport dels sindicats, de l'USPD i de l'SPD. La policia va clausurar la seu dels sindicats, però, el 2 de novembre es va produir una nova reunió a l'aire lliure a la Großer Exerzierplatz encara més concorreguda, en la qual, els portaveus dels mariners Karl Artelt, treballador d'una fàbrica de torpedes a Kiel-Friedrichsort i Lothar Popp, treballador dels dics, militants tots dos de l'USPD, convocaren una nova reunió per a l'endemà al mateix lloc.
A aquesta reunió hi acudiren milers de persones a la tarda del 3 de novembre juntament amb representants dels treballadors. El lema "Frieden und Brot" (pau i pa) va mostrar clarament que els mariners i els treballadors no demanaven només l'alliberament dels empresonats sinó també la fi de la guerra i dels raccionaments de queviures. Seguint la crida d'Artelt d'alliberar els presoners, els manifestants es dirigiren cap a la presó militar on la policia obrí foc contra ells amb un resultat de set morts i vint-i-nou ferits greus. Llavors, tant els manifestants com la policia es dispersaren, però la protesta va convertir-se en una revolta generalitzada.
Durant el matí del 4 de novembre, mariners establerts en barracons del districte nord de Kiel es negaren a obeir. Karl Artelt va organitzar el primer consell de soldats, i també se'n formaren molts d'altres. Wilhelm Souchon, comandant de l'estació naval, va haver de negociar i concedir l'alliberament dels mariners empresonats; les tropes que, contra les promeses de Souchon, avançaren per dominar la revolta foren interceptades pels amotinats i, o bé s'uniren a la revolta o bé es retiraren. D'aquesta manera, al vespre del 4 de novembre Kiel quedà en mans d'aproximadament 40.000 mariners, soldats i treballadors amotinats, situació que, dos dies més tard, es donaria també a Wilhelmshaven.