El mel·lífer escarlata Rev. 22/04/2022 (Myzomela sanguinolenta) és un ocell omnívora d'uns 11 cm de longitud de la família Meliphagidae pròpia del nord d'Austràlia, Indonèsia (en Cèlebes i les Moluques) i Nova Caledònia. Els mascles presenten un plomatge de color negre i vermell, mentre les femelles són de color marró clar.
Descripció El mel·lífer escarlata és el mel·lífer més petit originari d'Austràlia, és un ocell distintiu amb un cos compacte, cua curta i bec negre relativament llarg i corbat cap avall i l'iris marró fosc. Fa entre 9 i 11 cm de llarg, amb una envergadura mitjana de 18 cm i un pes de 8 g. Les ales són relativament llargues per la mida que té; quan les ales estan plegades, les plomes primàries més llargues arriben a més de la meitat de la longitud de la cua. Presenta dimorfisme sexual, el mascle de colors molt més brillants que la femella. El mascle adult té el cap, el clatell i la part superior del pit de color vermell brillant (escarlata), amb una franja negra estreta des del bec fins a l'ull i un anell ocular negre prim. El plomatge vermell s'estén com una franja central per l'esquena i la gropa. Al pit, el vermell es torna més tacat de gris cap al ventre i els flancs, que són de color blanc grisenc. Els costats del pit són de color marró-negre. El dors i les escapulars són negres i la part superior de l'ala és de color negre apagat, amb vores blanques a les plomes cobertores secundàries. La cua és negra a la part superior i gris fosc a la part inferior. La part inferior de l'ala és blanca amb la vora posterior i la punta gris fosc.
La femella té el cap i el coll marrons, més foscos a la part superior i més clars i grisos als costats, amb la gola i la barbeta de color marró gris pàl·lid. De vegades té pegats rosats o vermellosos al front, la gola i les galtes. Les parts superiors són marrons, de vegades amb pegats escarlata a les cobertores superiors. La cua és de color marró negre amb franges grogues a totes les rectrius excepte el parell central. Les ales són de color marró negre. La femella té una base groguenca o marró al bec negre. La muda té lloc durant la primavera i l'estiu.
Els ocells joves tenen plomatge juvenil quan abandonen el niu; són similars a les femelles, tot i que amb parts superiors més marrons vermelloses, gropes i cobertores superiors de color marró clar. Els mascles immadurs, després de mudar el plomatge juvenil, tenen pegats de plomes vermelles que surten a través del plomatge marró juvenil. Les femelles immadures són molt difícils de distingir de les femelles juvenils o adultes. Ambdós sexes aconsegueixen el plomatge adult després de dues mudes. Es desconeix si el plomatge canvia amb les mudes després que el mel·lífer escarlata arribi a l'edat adulta.
El mel·lífer escarlata se sent més sovint que es veu, i té un repertori de notes més ampli que la majoria dels mel·lífers. El mascle és més vocal que la femella. El crit principal és un crit melodiós i dringant compost per conjunts de sis notes que pugen o baixen de to. S'ha comparat amb el suro que es frega contra el vidre. La femella piula mentre salta i en trobar-se i jugar amb el mascle, i també pot fer un crit xisclant. Ambdós sexes fan un "xiu-xiu" curt com a crit de contacte.
Els mascles es podrien confondre amb el mel·lífer cap-roig (M. erythrocephala) d'aspecte similar a la península oriental del Cap York, al nord de Queensland, on les seves àrees de distribució se superposen, tot i que la coloració vermella d'aquesta última es limita al cap i està clarament delimitada. Aquesta última espècie també viu en manglars en lloc de boscos. el mel·lífer fosc (M. obscura) s'assembla al mel·lífer escarlata femella, però és més gros amb el bec i la cua més llargs, el plomatge és marró molt més fosc i no té el to rosat a la cara i la gola.
Distribució i hàbitat miniatura|Mascle adult buscant aliment a les flors de Melaleuca a Queensland. El mel·lífer escarlata es troba des de Cooktown, al Far North Queensland, per la costa est, fins al Parc Nacional del riu Mitchell a Gippsland, Victòria. És més rara al sud del riu Hacking, a Nova Gal·les del Sud. L'àrea de distribució s'estén terra endins fins a Charters Towers, Carnarvon Gorge i Inglewood, a Queensland, i els Warrumbungles, a Nova Gal·les del Sud. És una espècie divagant rara a Melbourne. miniatura|Syncarpia glomulifera, un arbre del que s'alimenta habitualment. Els moviments de l'espècie no es coneixen bé, però sembla que és migratòria a la part sud de l'àrea de distribució i més sedentària al nord. Durant l'hivern les poblacions de mel·lífer escarlata es mouen cap al nord, remuntant una part de la costa est australiana. També es produeixen moviments nòmades de poblacions, generalment després de la floració de les plantes alimentàries preferides. S'ha produït irrupcions locals a Sydney el 1902 (durant una sequera), 1981, 1991 (ambdues al nord-oest de Sydney) i 1994 (centrada a la vall del riu Lane Cove), a Nowra el 1980, a tot el sud de Victòria el 1985 i al districte d'Eurobodalla el 1991 i el 1993. Un estudi de camp a Mangerton durant divuit anys va trobar que el mel·lífer escarlata arriba a la zona a principis de primavera (agost) i marxa al novembre, tot i que va estar completament absent en tres anys separats. L'edat màxima registrada a partir de l'anellament ha estat d'una mica més de deu anys, en un ocell capturat al sud del Mount Cotton a Queensland.
L'hàbitat és el bosc sec i els boscos escleròfils, generalment amb eucaliptus com a arbres dominants i on hi ha poc sotabosc. El mel·lífer escarlata es pot trobar sol, en parelles o petits grups, de vegades amb altres mel·líferes a la capçada dels arbres en flor.
Comportament El mel·lífer escarlata és territorial, els mascles anuncien els seus territoris cantant des de la part superior dels arbres. Competeixen amb membres de la mateixa espècie, i sol ser expulsat d'algunes zones d'alimentació per mel·lífers més grossos i afamats, com ara el menjamel de Lewin (Meliphaga lewinii), el menjamel de Nova Holanda (Phylidonyris novaehollandiae), el menjamel de clatell blanc oriental (Melithreptus lunatus) i el menjamel bru (Lichmera indistincta), així com el bec d'espina oriental (Acanthorhynchus tenuirostris) i el frare cridaner (Philemon corniculatus). En particular, els menjamel de Nova Holanda reproductors expulsen violentament els mel·lífer escarlata.
Reproducció L'espècie es reprodueix des de l'hivern fins a l'estiu, generalment començant al voltant de juliol o agost i acabant al gener. Hi ha hagut registres estranys de nidificació a l'abril o al maig. Una parella generalment fa una o dues postes a l'any. La pèrdua de niada pot conduir a una tercera posta, i les femelles poden pondre ous unes tres setmanes després que les cries anteriors siguin volanders. El niu consisteix en una petita tassa d'escorça esmicolada amb una teranyina com a lligam, a la part alta de la capçada dels arbres, o fins i tot al vesc. Els arbres amb fullatge dens, com Syzygium smithii, les espècies de Pittosporum, Syncarpia glomulifera, els manglars, les espècies d'escorça paperera, els eucaliptus o les acàcies (Acacia spp.) són els escollits més sovint com a llocs de nidificació.
El niu fa uns 5 cm de diàmetre i triga uns 8 dies a construir-se abans de la posta d'ous. Tots dos sexes construeixen el niu, tot i que algunes observacions mostren que el mascle fa la major part de la construcció i altres que la femella. Alfred J. North va observar que les femelles soles recollien material per al niu, com ara teranyines i escorça, arrencant l'escorça d'arbres com l'Angophora floribunda. La mida de la posta és majoritàriament de dos, però ocasionalment de tres ous. Amb una mida de 16 mm de llarg i 12,1 mm d'ample, els ous petits són blancs amb l'extrem més gros tacat de color marró vermellós o porpra grisenc apagat. Els ous es ponen amb un dia de diferència, i es creu que la femella els incuba sola. Les cries neixen nues, però aviat es cobreixen de plomissol. Passen d'11 a 12 dies al niu abans de deixar el niu. Tots dos pares alimenten les seves cries.
Alimentació miniatura|Mel·lífer escarlata alimentant-se de Callistemon florit a Mallacoota, Victòria. El mel·lífer escarlata és arborícola, buscant aliment a les capçades dels arbres, corrent de flor en flor, buscant nèctar amb el bec llarg i corbat. De vegades plana davant de les flors mentre s'alimenta. Entre els arbres que visita hi ha Syncarpia glomulifera, Melaleuca spp. i banksia. el mel·lífer escarlata és omnívor i també s'alimenta d'insectes i nèctar, buscant insectes voladors a la capçada. Entre els insectes que menja hi ha escarabats, mosques, xinxes i erugues.
Estat de conservació El mel·lífer escarlata està catalogat com a espècie de risc mínim per la UICN, a causa de l'àmplia distribució que té (1.960.000 km quadrats) i la població estable, sense evidència de cap disminució significativa.
Avicultura Les mel·lífer escarlata rarament es veu en avicultura, tot i que ha estat criat per entusiastes a Sydney. Com que tots els menjadors de mel són territorials, tendeixen a ser agressius en aviaris d'espècies mixtes. Diverses regulacions estatals regeixen la tinença de l'espècie; A Austràlia Meridional, per exemple, es requereix una llicència d'especialista, mentre que a Nova Gal·les del Sud es requereix una llicència de classe B2 (Advanced Bird). Els sol·licitants de la llicència B2 de Nova Gal·les del Sud han de tenir almenys dos anys d'experiència en la cria d'ocells i ser capaços de demostrar que poden proporcionar la cura i l'allotjament adequats per a les espècies que volen obtenir.
Taxonomia El mel·lífer escarlata va ser representat en tres pintures d'un conjunt d'il·lustracions primerenques conegudes com els dibuixos de Watling, fetes durant els primers anys de l'assentament europeu a Sydney entre 1788 i 1794. Basant-se en aquestes, l'ornitòleg anglès John Latham el va descriure com tres espècies separades el 1801. Va basar la descripció de Certhia sanguinolenta en un mascle immadur que mudava en plomatge adult amb una coloració vermella incompleta, anomenant-la mel·lífer sanguinari. A la mateixa publicació va descriure C. dibapha, mel·lífer de la cotxinilla, i C. erythropygia, mel·lífer cul-vermell.
El 1826, el naturalista anglès James Francis Stephens el va anomenar Meliphaga sanguinea com a nom de substitució de Certhia sanguinolenta de Latham. El 1843, John Gould va determinar que els tres noms de Latham eren una sola espècie, adoptant el primer nom binomial escrit com a vàlid i relegant els altres a la sinonímia, tot i que el nom Myzomela dibapha s'utilitzava ocasionalment, particularment a Nova Caledònia. El 1990, Ian McAllan va proposar que el primer dibuix no confirmava la identitat de l'espècie i va proposar que el nom Myzomela dibapha fos, per tant, el nom publicat vàlidament més antic; no obstant això, Richard Schodde va replicar el 1992 que el dibuix d'un mascle immadur no podia ser de cap altra espècie, cosa que significava que M. sanguinolenta s'havia de mantenir. Va afegir que el nom alternatiu proposat no s'havia utilitzat des de la dècada de 1850. Anteriorment , el mel·lífer del Wakolo (M. wakoloensis), el mel·lífer de Sulawesi (M. chloroptera), el mel·lífer de les Banda (M. boiei) i el mel·lífer de Nova Caledònia (M. caledonica) es consideraven coespecífic amb el mel·lífer escarlata.
No hi ha subespècies reconegudes ni variacions regionals; les diferències en el plomatge observat es deuen al desgast després de la muda.
Al segle XIX, Gould va utilitzar el nom de Latham de mel·lífer sanguinari, que va persistir fins a principis del segle XX. A Austràlia, altres noms comuns són ocell soldat (ja que el mascle sembla portar un abric vermell) i ocell sanguinari. Un nom colonial primerenc era soldat petit.