El calau de Luzon (Penelopides manillae) és una espècie d'ocell de la família dels buceròtids (Bucerotidae). És endèmic dels boscos de Luzon i de les illes properes al nord de Filipines. En un principi, les cinc espècies de calau de Filipines es consideraven una sola espècie. Està disminuint a causa de la destrucció de l'hàbitat, la caça i el comerç il·legal de la vida salvatge.

És il·legal caçar, capturar o posseir aquests ocells en virtut de la llei filipina RA 9147.

Descripció El calau de Luzon és un ocell bastant gros, de bosc de terra baixa a Luzon i illes veïnes. De mida petita per ser un calau, bec força curt amb franges negres. Les ales són negres així com la cua amb una banda pàl·lida i pell nua blavosa al voltant de l'ull i el mentó. El mascle té el cap blanquinós amb galtes negres, mentre que la femella és completament negra.

Ecologia i comportament El calau de Luzon és una espècie monògama i s'aparellen de per vida. Fa el niu en cavitats de grans arbres de Dipterocarpus. La femella es tanca dins de la cavitat de l'arbre, a 10 a 30 metres del terra i el mascle s'encarrega de proporcionar menjar per a ella i els pollets. El mascle emmagatzema els aliments en una bossa gular i el regurgita. Abans es creia que altres individus immadures de temporades de cria anteriors ajudaven a alimentar la femella i el pollets, però en els pocs estudis que fins ara hi ha sobre aquesta espècie, això encara s'ha d'observar.

S'ha vist closques senceres d'escarabats i de caragols i es creu que les closques serveixen de “joguina” com també s'observa en altres espècies com el calau becfalçat oriental (Anthracoceros albirostris) i el calau rinoceront (Buceros rhinoceros).

La posta és de març a abril. Normalment pon de 3 a 4 ous, però pot arribar fins a 6. La incubació dura de 28 a 31 dies i el pollets són volanders passats entre 50 i 65 dies de descloure.

Estat de l'hàbitat i conservació L'hàbitat natural és el bosc de terra baixa humida tropical fins a 900 m. La Llista Vermella de la UICN ha classificat aquesta espècie en risc mínim, però es creu que la població està disminuint. Les amenaces són principalment la pèrdua d'hàbitat a causa de la desforestació, mines i terres de conreu. També es cotitza sovint per al comerç il·legal de mascotes. A causa d'això, la Llista Vermell de Filipines l'ha valorada com a vulnerable sota els seus propis criteris.

No hi ha accions de conservació dirigides per a aquest ocell, però es beneficiaran indirectament de la conservació d'altres espècies de Luzon del Nord com l'oriol d'Isabela (Oriolus isabellae) en perill crític d'extinció. S'ha proposat la zona de distribució de l'oriol d'Isabela com a zona protegida. Aquest ocell es manté àmpliament en captivitat, però a causa de la reorganització taxonòmica del complex d'espècies de buceròtids, no se sap si aquests ocells són de descendència pura.

El calau de Luzon es troba en zones protegides com el parc natural del nord de Sierra Madre, el mont Makiling, la zona protegida de Quezon, el parc nacional de Bataan, el parc natural de Bicol i el parc nacional d'Aurora, però la protecció real davant la caça i la tala il·legal és lax.

Taxonomia i etimologia El calau de Luzon va ser descrit pel polímata Georges-Louis Leclerc, Comte de Buffon, el 1780, a la seva obra Histoire Naturelle des Oiseaux. L'ocell també va ser il·lustrat en una placa de color gravada a mà per François-Nicolas Martinet a les Planches Enluminées D'Histoire Naturelle que es va produir sota la supervisió d'Edme-Louis Daubenton per acompanyar el text de Buffon. Ni el subtítol de la placa ni la descripció de Buffon van incloure un nom científic, però el 1783, el naturalista holandès Pieter Boddaert va encunyar el nom binomial Buceros manillae al seu catàleg Planches Enluminées. La localitat tipus és Manila, Filipines.

El calau de Luzon es col·loca ara en el gènere Penelopides que va ser introduït el 1849 pel naturalista alemany Ludwig Reichenbach.

L'origen del nom genèric és incert, però pot ser una combinació de la paraula llatina «pene» que significa gairebé o del grec antic «lophos» que significa “cresta” i «-oideēs» “que s'assembla”. L'epítet específic és una forma llatinitzada de “Manila”.

Antigament les cinc espècies de calau de les Filipines es consideraven una sola espècie: el calau de les Visayas (P. panini). Més endavant, es van anar separant en: Penelopides samarensis, calau de Mindanao (P. affinis) i calau de Mindoro (P. mindorensis). El calau de Luzo es diferencia dels altres, ja que té una cua negra amb una banda blanca ampla. Entre la resta d'aquest calaus, el cant és el que té la freqüència i rapidesa més altes.

Subespècies Es reconeixen dues subespècies:

P. m. manillae (Boddaert, 1783) - Luzon i Catanduanes. P. m. subniger (McGregor,1910) - illes Polillo.

La subespècies P. m subniger és més grossa i té la banda blanca més ampla.

Galeria

Referències

Categoria:Penelopides Categoria:Ocells d'Àsia