La siàlia muntanyenca Rev. 20/01/2022 (Sialia currucoides) és una espècie d'ocell de grandària mitjana d'aproximadament 18 cm en el cas dels adults mascle.
L'hàbitat d'aquesta espècie se situa en entorns oberts que comprenen el nord-oest de Mèxic l'oest dels Estats Units i l'oest del Canadà, a més s'inclou dins d'aquest hàbitat zones de muntanyes i arriba fins a bé al nord, gairebé tocant Alaska.
Els exemplars mascles adults posseeixen un color blau brillant. Els exemplars femelles adults tenen la cua i el pit gris.
Descripció La siàlia muntanyenca fa entre 15,5 i 18 cm de llargada, pesa entre 24 i 37 g i té una envergadura d'entre 28 i 36 cm. El color del plomatge és sexualment dimorf, però són similars en mida. Un mascle adult és d'un blau turquesa brillant per sobre i d'un blau una mica més clar per sota, però amb la part inferior del ventre blanca. Una femella adulta té les ales i la cua d'un blau més apagat, el pit gris, la corona, la gola i l'esquena grisos. En el plomatge nou de tardor, la gola i el pit de la femella són marronosos prop dels costats, contrastant amb les parts inferiors blanques de la cua. El crit és un prim "fiu", mentre que el cant és un "txur txhur" agut i vibrant.
Distribució i hàbitat L'hàbitat de cria és el camp obert a l'oest d'Amèrica del Nord, incloent-hi zones muntanyoses, fins al nord d'Alaska. Tot i que la siàlia muntanyenca es pot trobar en alguns estats durant tot l'any, l'àrea de distribució és extensa: generalment migren cap al sud, a Mèxic, a l'hivern i cap al nord, cap a l'oest del Canadà i fins i tot a Alaska, a l'estiu. Depenent de l'època de l'any, poden ser omnipresents en ambients muntanyosos com praderies o paisatges d'artemisa, on els arbres i arbustos estan força dispersos.
Comportament i ecologia Reproducció La siàlia muntanyenca nia en cavitats preexistents o en caixes niu. En zones remotes, aquests ocells es veuen menys afectats per la competència pels llocs de nidificació naturals que altres ocells blaus. La siàlia muntanyenca és monògama. Després que la parella decideixi conjuntament un lloc de nidificació ideal, normalment la femella construirà ella mateixa el niu amb material prim i sec del paisatge circumdant, mentre que el mascle protegeix la zona, defensant-se de visitants no desitjats. És cert, però, que tant els mascles com les femelles protegeixen ferotgement el niu. Un cop construït el niu, la femella pon un ou al dia. Els ous són de color blau pàl·lid i sense marques, de vegades blancs. La mida de la posta és de quatre o cinc ous i els incuba durant unes dues setmanes. Les cries estan nues i indefenses en descloure i poden tenir una mica de plomissol. Les cries solen trigar uns vint-i-un dies a abandonar el niu, i poden trigar fins a dos mesos a seguir amb els pare fins a una etapa de desenvolupament en què siguin capaços de defensar-se i mantenir-se.
La siàlia muntanyenca si nia a cavitats naturals es pot tornar molt reaccionaria a fer-ho en una caixa niu, sobretot si la cria ha estat exitosa. Fins i tot poden reutilitzar el mateix niu, tot i que no sempre. Aquests ocells no abandonaran un niu si es detecta activitat humana a prop o al niu. Per això, es poden anellar fàcilment mentre encara són al niu. Les amenaces de depredació per a aquells que utilitzen les caixes niu provenen principalment de gats domèstics, ós rentador (Procyon lotor) i la mosca paràsita, Apaulina stalia.
Durant l'estiu, la dieta de la siàlia muntanyenca consisteix predominantment en artròpodes com ara llagostes, larves d'insectes, escarabats, aranyes i cigales; mentre que, durant els mesos d'hivern, mengen principalment baies (com ara baies de ginebre, baies d'olivera de bohèmia (Elaeagnus angustifolia), saüc, etc.) i llavors de fruita (com ara llavors de vesc i raïm, per anomenar-ne només algunes). Aquests ocells planegen sobre el terra i volen cap avall per atrapar insectes, i també volen des d'una perxa per atrapar-los. la siàlia muntanyenca no mengen llavors, però s'acosten a menjadores amb insectes, fruites i altres aliments preparats.
Relació amb els humans La siàlia muntanyenca és l'ocell estatal d'Idaho i Nevada. En general, aquest ocell ha viscut en la imaginació d'escriptors i poetes com a portadors ancestrals d'alegria i somni. El logotip d'ocell de Twitter es basa en la siàlia muntanyenca.
Estat de conservació La siàlia muntanyenca és força comua, però les poblacions van disminuir al voltant d'un 26% entre 1966 i 2014, segons l'Enquesta Nord-americana d'ocells reproductors. Partners in Flight estima la població reproductora mundial de 4,6 milions, amb un 80% que passa part de l'any als Estats Units, un 20% que reprodueix al Canadà i un 31% que hiverna a Mèxic. L'espècie té una puntuació de 8 sobre 20 en la Puntuació de Concern Continental. La siàlia muntanyenca és una espècie de la gestió dels Estats Units i el Canadà, i no figura a la Llista de Seguiment de l'Estat dels Ocells del 2025. Aquests ocells es van beneficiar de l'expansió cap a l'oest de la tala i el pasturatge a finals del segle XIX i principis del XX, quan la tala de boscos va crear un hàbitat obert per a la recerca d'aliment. La posterior disminució d'aquestes indústries, juntament amb la supressió deliberada dels incendis forestals, va provocar una disminució de la superfície oberta a l'oest i el declivi de l'espècie. Més recentment, a mesura que les pràctiques d'ús del sòl s'han estabilitzat, també ho ha fet les poblacions de siàlia muntanyenca. La construcció de caixes niu en hàbitats adequats també ha proporcionat un augment de la població. Les poblacions estan disminuint a les zones on els arbres són massa petits per proporcionar cavitats naturals de nidificació, i on les pràctiques de gestió forestal i agrícola han reduït la disponibilitat de llocs de nidificació adequats. Entre els ocells que nien en cavitats, però no les poden excavar pel seu compte, la competència pels llocs de nidificació és alta. La siàlia muntanyenca, la siàlia occidental (S. mexicana) i, més recentment, l'oriental (S. sialis) competeixen per les caixes niu on les àrees de distribució se superposen. El pardal comú (Passer domesticus), l'estornell europeu (Sturnus vulgaris) i el cargolet comú americà (Troglodytes aedon) també competeixen ferotgement amb la siàlia muntanyenca per les cavitats de nidificació.
El soroll industrial dels pous de gas natural pot tenir un efecte negatiu en la cria de la siàlia muntanyenca. Quan van ser exposades a aquest soroll, va causar una disminució dels nivells basals de corticosterona en adults i pollets, un augment dels nivells aguts de corticosterona (induïts per l'estrès) i una reducció de l'aptitud física. L'efecte combinat de la disminució dels nivells basals i l'augment de la corticosterona aguda pot reduir l'aptitud física d'aquests ocells fent-los susceptibles a la inflamació i les malalties. Un altre estudi va trobar que quan es van instal·lar caixes niu en zones properes al soroll industrial i en zones de control tranquil·les, hi havia una menor ocupació en llocs sorollosos, presumiblement perquè el soroll redueix l'èxit d'eclosió. L'èxit d'eclosió pot reduir-se en zones sorolloses com a resultat d'una major distracció i un major comportament de vigilància per part de les femelles. Les femelles que abandonen el niu exposen els ous amb més freqüència a fluctuacions en el temps d'incubació i la temperatura. Això augmenta el risc de depredació d'aquests ous i redueix el temps d'incubació, cosa que resulta en menys ous que desclouen amb èxit.
Taxonomia La siàlia muntanyenca va ser descrita formalment el 1798 per l'ornitòleg alemany Johann Matthäus Bechstein i se li va donar el nom de Motacilla s. Sylvia currucoides. L'epítet específic combina curruca, del nom binomial de Carl Linnaeus Motacilla curruca per a la petita gola blanca amb el grec antic «-oidēs» que significa “semblant”.
La siàlia muntanyenca ara es col·loca amb les altres dues espècies del gènere Sialia que el 1827 va ser introduït pel naturalista anglès William Swainson.
L'espècie és monotípica: no es reconeix cap subespècie.
Referències
Categoria:Túrdids Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord