El picot negre imperial o picot negre imperial (Campephilus imperialis) és una espècie d'ocell de la família dels pícids. Habita principalment als boscos temperats i freds de Mèxic, encara que originalment també es trobava al sud dels Estats Units.
Si no està extingit, és l'espècie de picot més grossa del món, amb una longitud de 56–60 cm. A causa de l'estreta relació taxonòmica i similitud en aparença amb el picot negre bec d'ivori (C. principalis), de vegades se l'anomena picot de bec d'ivori mexicà, però aquest nom també s'utilitza per al picot negre becclar (C. guatemalensis). Aquest ocell gros i conspicu és conegut des de fa temps pels habitants nadius de Mèxic i era anomenat «cuauhtotomomi» en nàhuatl, «uagam» pels tepehuán i «cumecócari» pels tarahumares.
No hi ha hagut albiraments confirmats del picot negre imperial des del 1956. Generalment, es creu que està extingit, tot i que la supervivència d'alguns individus es considera una possibilitat remota.
Descripció i ecologia miniatura|Vídeo resum un exemplar mascle en l'estudi RMNH.AVES.110098, el Centre de Biodiversitat Naturalis. La mida típica del picot negre imperial oscil·la entre els 56 i els 60 centímetres (22,0 i 23,6 polzades). El mascle té una cresta amb flancs vermells amb grans taques blanques a les ales, franges primes blanques al mantell i un enorme bec de color ivori. Són tot negres excepte les primàries internes, que tenen la punta blanca, les secundàries blanques i una franja escapular blanca que, a diferència del picot negre bec ivori, no s'estén fins al coll. La femella és similar, però la cresta és tota negra i (a diferència de la femella de negre bec ivori) corbada a la part superior, sense cap vermell. Molt més gros que qualsevol altre picot negre simpàtric, és l'únic picot negre de la zona amb les parts inferiors negres sòlides. Segons sembla, la veu s'assembla a la d'una trompeta de joguina. L'ocell va ser una espècie molt estesa i, fins a principis de la dècada de 1950, no era infreqüent a tota la Sierra Madre Occidental de Mèxic, des de l'oest de Sonora i Chihuahua cap al sud fins a Jalisco i Michoacán. És probable que, en el passat, la distribució del picot negre imperial seguís la Sierra Madre cap al nord fins a Arizona, però quan es va descriure científicament al segle XIX, ja estava confinat a Mèxic. S'ha suggerit que podria aparèixer a Arizona, i també hi ha un registre hipotètic el 1958 al Parc Nacional de Big Bend, Texas, però això no s'esmenta a l'obra en dos volums d'Oberholser The Bird Life of Texas.
El picot negre imperial prefereix els boscos montans oberts formats per boscos de pins i roures dominats per grans pins i amb nombrosos arbres morts, generalment entre 2.100 i 2.700 m sobre el nivell del mar. La majoria dels registres provenen d'altituds d'entre 1.920 i 3.050 m, però hi ha registres de fins a 1.675 m. Els pins de gran creixement nadius de la Sierra Madre Occidental inclouen els pins de Durango (Pinus durangensis), pi blanc de Chihuahua (P. strobiformis), P. engelmannii i d'Arizona (P. arizonica). S'alimenta principalment de les larves d'insectes que es troben sota l'escorça solta dels pins morts. Hi ha molts informes de més de quatre individus, i aquest comportament d'agrupació pot estar relacionat amb l'especialització en la cerca d'aliment. S'ha registrat la cria entre febrer i juny, i probablement ponen d'un a quatre ous. Una parella aparellada necessita una àrea molt gran de bosc madur verge per sobreviure, aproximadament 25 km²; fora de la temporada de cria, se sap que els ocells formen petits grups de fins a 12 individus i es mouen per una àrea àmplia, aparentment en resposta a la disponibilitat d'aliments. La principal font d'aliment, les larves d'escarabats, probablement es distribueix en patches (àrees específiques dins de l'entorn o un hàbitat amb condicions, elements o característiques específiques) i pics (increments en la densitat de fragments en esdeveniments biològics veritablement positius s'anomenen "pics" a causa del patró característic dels fragments produïts en aquestes zones) en un curt període de temps. En conseqüència, els grups "nòmades" probablement exploten millor els llocs d'alimentació. Si operen en grups de set o vuit individus, la superfície mínima de bosc antic per a un grup és de 98 km².
El Laboratori Cornell d'Ornitologia va publicar una pel·lícula del picot negre imperial enregistrada a Mèxic el 1956.
Declivi i possible extinció miniatura|Mascle adult (davant) i femella adulta (darrere). El picot negre imperial està oficialment catalogat com a "en perill crític (possiblement extingit)" per la UICN i BirdLife International. Històricament, no va ser una espècie rara dins d'un hàbitat adequat, però la població total probablement mai va superar els 8.000 individus (Lammertink et al. 1996). Es considera que qualsevol població restant és petita (amb menys de 50 individus madurs) a causa de la manca de registres confirmats des del 1956; les anàlisis dels hàbitats restants indiquen que no queden extensions prou grans per acollir l'espècie. L'últim registre confirmat va ser de Durango el 1956 i és molt probable que l'espècie ara estigui extingida. Si s'ha extingit, hauria estat a causa de la destrucció i fragmentació de l'hàbitat combinades amb la caça. Aquests factors són la raó per la qual l'espècie no s'ha vist en més de setanta anys, tot i que hi ha hagut informes locals d'albiraments. Els investigadors creuen que el declivi també es va accelerar per campanyes actives d'erradicació dutes a terme per interessos forestals i per la caça excessiva, per a l'ús en medicina popular i perquè els nius eren considerats una delicadesa pels tarahumares. S'ha caçat per esport, alimentació i amb finalitats medicinals durant un llarg període de temps, i les tribus tepheuana i huichol del sud de Durango utilitzaven plomes i becs en rituals. A més, el picot negres imperial és un ocell impressionant i, a mesura que l'espècie es va tornar cada cop més rara, molts van ser aparentment abatuts per persones que mai havien vist un ocell així i volien observar-lo de més a prop. miniatura|Exemplar femella conservat al Museum für Naturkunde, Berlín; la mà permet la comparació de mides. L'hàbitat on es trobava el picot negre imperial són predominantment boscos de pins i roures montans. La zona on vivien era abundant en grans arbres morts, l'eliminació dels quals podria estar relacionada amb l'extinció. La zona havia estat desforestada i talada diverses vegades el 2010. S'està dedicant un esforç creixent en biologia de la conservació a l'anàlisi del risc d'extinció, així com a la recerca d'aquesta espècie rara i desconeguda des de fa temps. Hi ha un grapat d'albiraments més recents i no confirmats, el més recent dels quals va seguir de prop la publicació el 2005 del suposat redescobriment del picot negre bec d'ivori. Lammertink et al. (1996), després de revisar àmpliament els informes posteriors al 1956, conclouen que l'espècie va sobreviure fins a la dècada del 1990 a la part central de l'àrea de distribució, però també consideren molt improbable que continuï existint. Segons ells, la població sempre va estar restringida en temps històrics, tot i que l'espècie va estar present en màxima densitat abans d'un declivi catastròfic durant la dècada del 1950. La manca de bons registres d'aquella època es basa aparentment més en la manca de recerca que en la raresa real, però això sembla haver canviat radicalment només una dècada més tard.
Una investigació de camp de Tim Gallagher i Martjan Lammertink, publicada al llibre de Gallagher del 2013, va trobar proves —en forma de relats de residents ancians de la zona de distribució de l'ocell que havien vist picots negre imperial dècades abans i que van comentar els seus records amb els investigadors— que els forestals que treballaven amb empreses forestals mexicanes a la dècada de 1950 van dir a la gent local que els picots estaven destruint fusta valuosa i van animar la gent a matar els ocells. Com a part d'aquesta campanya, els forestals van donar verí als residents locals per untar els arbres on s'alimentaven els ocells. Com que els grups de picots negre imperial tendien a alimentar-se d'un sol pi enorme, mort i vell durant un màxim de dues setmanes, aplicar verí a un arbre d'aquest tipus seria una manera eficaç d'eliminar un grup de fins a una dotzena d'aquests enormes picots, i, potser, fins i tot de matar els grups successius d'ocells que podrien traslladar-se a la zona i ser atrets pel mateix arbre. Gallagher sospita que aquesta campanya d'enverinament pot ser la clau de l'aparent caiguda catastròfica de la població de l'espècie a la dècada de 1950, que fins ara no ha tingut una explicació satisfactòria. Una campanya d'enverinament podria haver matat grups sencers de l'ocell en poc temps. La premissa de protegir la fusta valuosa dels picots era, de fet, infundada. Els picots imperials no s'alimenten ni excaven forats de niu o descans en arbres vius i sans.
Al relat de no-ficció de Gallagher Imperial Dreams (2013), parla de la dificultat de la recerca del picot negre imperial a causa de la perillosa ubicació. A la Sierra Madre Occidental de Mèxic, hi ha importants regions productores de marihuana i cascall d'opi que estan patrullades per guàrdies armats. Els càrtels de la droga sovint maten qualsevol que s'acosti massa als cultius.
Una cerca a la base de dades d'espècimens en línia multiinstitucional VertNet revela que només existeixen 144 espècimens físics del picot negre imperial, incloent-hi només tres esquelets complets coneguts. Un esquelet de picot passat per alt del Museu d'Història Natural de Tring sembla que també pertany a l'espècie. L'espècie també es coneix a partir d'una única pel·lícula amateur de 1956 que mostra un ocell escalant, buscant menjar i volant. La pel·lícula ha estat restaurada i publicada per la Universitat Cornell. La inspiració de Gallagher per buscar el picot negre imperial va ser aquesta pel·lícula de 1956, feta pel dentista William Rhein, que va fer diversos viatges a Mèxic a la recerca del picot negre imperial. Aquest és l'únic registre fotogràfic conegut de l'espècie.
El picot negre imperial ha estat considerat extingit pel govern de Mèxic des del 2001. Tanmateix, el redescobriment o reintroducció comportaria una protecció immediata per llei.
Referències
Bibliografia
Categoria:Ocells endèmics de Mèxic Categoria:Campephilus Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord