miniatura|Pintura rupestre d'Incamachay (2.000 anys d'antiguitat), Chuquisaca. miniatura|Monòlit "El Fraile" de l'antiga civilització Tiwanaku. Aquest article tracta sobre la història de Bolívia. El territori de Bolívia està habitat des de fa més de 12.000 anys. En aquesta zona es van formar múltiples cultures, sobretot als Andes, destacant especialment la cultura tiwanaku i els regnes aimares posteriors a l'expansió wari. Aquests regnes van ser annexats a l'imperi Inca durant el .Cultura Hidràulica de Moxos
La cultura tiwanaku es va desenvolupar a l'entorn del centre cerimonial homònim pròxim al llac Titicaca. La seva fundació probablement es va dur a terme abans de l'any 300. Posteriorment la cultura inca va establir un vast imperi al , poc abans de l'arribada dels espanyols. Durant aquell segle, Bolívia estava ocupada per diversos grups de llengua aimara (collas, pacajes, lupacas, omasuyos), entre els quals destacaven els collas, que van dominar un vast territori i van lluitar amb els quítxues de Cusco (Cuzco) pel control de la regió. Els collas van ser derrotats per l'inca Pachacuti, que es va apoderar de gairebé tot l'altiplà bolivià. Bolívia va constituir durant gairebé un segle una de les quatre grans divisions del Tahuantinsuyo (Imperi inca) sota el nom de Collasuyo. Aquestes antigues civilitzacions han deixat grans monuments arquitectònics i en l'actualitat les llengües aimara i quítxua són les més importants del país.
El primer europeu a arribar a l'actual territori de Bolívia va ser Diego de Almagro el 1535, després de partir de Cuzco amb la finalitat de conquerir Xile. Mort Almagro, Francisco Pizarro va enviar el seu germà Gonzalo a colonitzar la província del Collao (Collasuyo). Pedro de Anzúrez va fundar Chuquisaca (actual Sucre) el 1538, Potosí va sorgir el 1546, La Paz el 1548 i Cochabamba el 1574.
La fundació espanyola es va caracteritzar per presentar una base miner-agrícola. La ciutat de Potosí, la més poblada d'Amèrica el 1574 (120.000 habitants), es va convertir en un gran centre miner per l'explotació de les mines de plata del Cerro Rico de Potosí i el 1611 era la major productora de plata del món. El rei Carles I d'Espanya havia atorgat a aquesta ciutat el títol de vila imperial després de la seva fundació.
Període prehispànic miniatura|esquerra|Puerta del Sol, Zona Arqueològica de la cultura tiwanaku. miniatura|Pachacuti Inca, va integrar l'altiplà aimara al Tahuantinsuyo. A Bolívia apareixen restes d'ocupació humana des del 12000-10000 aC al Jaciment de Viscachani. Fins al 1200 aC es desenvolupen unes cultures sedentàries a l'altiplà. A partir d'aquesta data, les cultures Chamba i Wankarani són les dues més importants del període formatiu.
La cultura de Tiwanaku, prop del Llac Titicaca, marca un moment de floriment cultural de la zona altiplànica. Entorn del 1100 aC aquesta cultura desapareix, encara que la causa no està encara definida, investigacions de l'historiador Max Uhle reporten que els seus territoris van ser envaïts per grans onades militars procedents del sud (el que actualment és Tucumán al nord de l'Argentina i Coquimbo, al nord de Xile). Aquests invasors serien l'ètnia coneguda com els aimares. No se sap amb exactitud què va motivar als aimares a buscar millors terres al nord i desplaçar als tiahuanaco, probablement van ser canvis climàtics, o potser la invasió d'altres pobles.
Qualsevol que sigui la causa, els aimares van atacar sobtada i contundentment aconseguint guanyar tot el territori del Collao per a ells, mentrestant els tiahuanacos dispersos es van veure obligats a emigrar pel nord. Segons proves arqueològiques descobertes per Francis de Castelnau el 1845, i recolzades per Max Uhle, Tiahuanaco va ser atacat quan encara estava poblada.
Els aimares, després d'una lluita entre els diferents grups que habiten la regió (aimara, urus, colles, lupacas, i pacajes), estableixen un domini que abasta parts del sud-est del Perú i de l'oest de Bolívia.
El domini del Regne Colla dels aimares va perdurar fins al 1438, quan l'Inca Pachacútec incorpora l'altiplà bolivià al Tahuantinsuyo, els inques deien ser descendents dels Tiwanakus (la primera ètnia inca a Cusco hauria estat una caravana d'immigrants arribats del regne altiplànic Tiahuanaco (motiu pel qual la reialesa inca parlava en llenguatge puquina i no en aimara).
Durant períodes posteriors, els inques intenten sense èxit conquerir l'orient bolivià (en general, no van penetrar molt en la selva amb la qual limitava del seu vast imperi), que estava habitat per ètnies de llinatges amazònics i pàmpids que eren principalment caçadores-recol·lectores, destacant els chanés i els guaranís anomenats despectivament "chiriguanos" pels inques. A l'incanat de Huayna Cápac, s'aixequen fortaleses per aturar l'avanç dels chiriguanos.
A les regions orientals de Mochos i Baures, entre els segles IV aC i XIII dC, es va desenvolupar la Cultura Hidràulica de les Llomes, la més extensa del continent.
Conquesta espanyola i període colonial miniatura|Sumac Orcko o Cerro Rico de Potosí. Imatge de Pedro Cieza de León, 1553. El primer europeu a arribar a l'actual territori de Bolívia va ser Aleixo Garcia el 1520, qui va arribar fins a Mizque al servei de la corona portuguesa, que és quan es comença a tenir notícies que éssers barbats i vestits amb armadures rondaven l'Imperi. El primer espanyol a arribar per colonitzar aquestes terres va ser Diego de Almagro, després de sortir de Cusco amb la finalitat de conquerir Xile. Mort Almagro, Francisco Pizarro va enviar al seu germà Gonzalo Pizarro a conquerir i colonitzar la regió del Collasuyo. Pedro de Anzúrez va fundar La Plata (Actual Sucre) l'any 1538, Potosí va sorgir el 1545, La Paz el 1548, Santa Cruz de la Sierra el 1561 i Cochabamba el 1571.
La colonització espanyola es va caracteritzar per presentar una base minero-agrícola. La ciutat de Potosí, la més poblada d'Amèrica l'any 1574 (120.000 habitants), va esdevenir un gran centre miner per l'explotació de les mines de plata del Cerro Rico de Potosí i el 1611 era la major productora de plata del món. El rei Carles I d'Espanya havia atorgat a aquesta ciutat el títol de vila imperial després de la seva fundació. La regió oriental de Mochos va ser annexada a l'Imperi Espanyol al Segle XVI.
Durant una mica més de 200 anys el territori de l'actual Bolívia va constituir la Reial Audiència de Charcas, un dels centres més pròspers i densament poblats dels virregnats espanyols.
Potosí va començar la seva decadència en les últimes dècades del Segle XVIII en quedar la mineria de la plata en un estat d'estancament, a conseqüència de l'esgotament de les vetes més riques, de les antiquades tècniques d'extracció i de la desviació del comerç cap a altres països. Amb l'arribada de la Casa de Borbó a la corona espanyola el 1700, s'aprofundeix la institució de l'Encomana per revertir la caiguda de l'economia minera, imposant major rigor al treball de la mita i al tribut indígena.
El 1776 la Reial Audiència de Charcas, que fins llavors formava part del Virregnat del Perú, va ser incorporada al Virregnat del Riu de la Plata.
Independència i consolidació de la república Entre 1779 i 1781 es van produir aixecaments indígenes al capdavant de personatges com Tomás Katari, Túpac Amaru II i Túpac Katari que s'oposaven al cobrament excessiu de tributs, els abusos de la mita i el desconeixement d'altres drets. Els aixecaments van ser controlats pels espanyols, però van antecedir a les lluites independentistes del .
Les revoltes de les ciutats de Chuquisaca (actual Sucre) i La Paz de 1809 van ser el punt d'arrencada de les guerres d'independència hispanoamericanes. Des del 1811, a partir de la revolució de maig esdevinguda a la ciutat de Buenos Aires el 1810 es van succeir fins al 1820 3 expedicions auxiliars argentines incloent la d'Ignacio Warnes a Santa Cruz de la Sierra, malgrat això i malgrat els esforços de les repúbliques, (sent la més reeixida en aquest sentit la Republiqueta d'Ayopaya), els reialistes van disputar tenaçment el control fins a la mort de Pedro de Olañeta (nomenat últim virrei). El país es va declarar independent el 6 d'agost mitjançant l'Assemblea General de Diputats de les Províncies de l'Alt Perú l'any 1825 amb el nom de República de Bolívar que va ser canviat per República de Bolívia independitzant-se del Perú.
miniatura|Mariscal Andrés de Santa Cruz, heroi nacional i 7è president de Bolívia. miniatura|Batalla d'Ingavi i mort de Gamarra. Oli anònim del Museu Nacional d'Història de Lima. El 1826 el llibertador Simón Bolívar va atorgar al país la primera Constitució, que va ser aprovada pel Congrés de Chuquisaca. Posteriorment, Antonio José de Sucre, Gran Mariscal d'Ayacucho, va ser elegit president de la República de Bolívia.
Des de la seva emancipació, Bolívia es va submergir en un estat crònic de revolucions i guerres civils. Els primers 50 anys de la República es van caracteritzar per la inestabilitat política i per constants amenaces externes que posaven en risc la seva independència, sobirania i integritat territorial. El 1825 l'Imperi del Brasil va envair l'orient del país, ocupant la província de Chiquitos. En aquest llavors, el Mariscal Antonio José de Sucre va enviar un ultimàtum, amenaçant d'enviar a l'Exèrcit Unit Libertador del Perú a expulsar els invasors. La província va ser evacuada pels brasilers. Posteriorment, es produeix la invasió de tropes peruanes de 1828, liderades per Agustín Gamarra i el seu objectiu principal era forçar la sortida de les tropes de la Gran Colòmbia. El conflicte va concloure amb el Tractat de Piquiza i la retirada peruana de sòl bolivià després d'aconseguir la renúncia del president Sucre i la instauració d'un govern sense influència bolivariana.
Santa Cruz i la Confederació Perú-Boliviana El 1829, després del final de la influència colombiana a Bolívia, i davant l'amenaça de l'anarquia, el Congrés va portar al poder a Andrés de Santa Cruz, nascut a La Paz i Mariscal de Zepita (títol atorgat pel govern peruà, país en què va ser President del Consell de Govern entre 1826 i 1827).
Santa Cruz va jurar la Presidència provisional de Bolívia el 24 de maig de 1829; aquest mateix dia va promulgar una llei d'amnistia i va derogar la Constitució Vitalícia de 1826. Santa Cruz va ser el principal forjador i organitzador de l'Estat Bolivià, va impulsar una sèrie de mesures reformistes, va pacificar el país, va reorganitzar l'exèrcit bolivià, va reestructurar les malmeses finances i va fer millores en el camp econòmic i educatiu.
Sota la bonança boliviana és que, el 1837, es conforma la Confederació Perú-Boliviana, que reunificava el Perú i Bolívia, tenint al Mariscal Santa Cruz com el seu Protector (segons una carta seva de 1829, tenia ja clar el somni de convertir Bolívia en la Macedònia d'Amèrica del Sud, buscant reunificar el món andí.
La Confederació Perú-Boliviana no va aconseguir consolidar-se a causa que principalment Xile, a més de la Confederació Argentina i grups no majoritaris tant de peruans (a l'exili i contraris al projecte) com de bolivians recolzats per grups econòmics de Chuquisaca (ciutat que plantejava una rivalitat comercial a La Paz) que es van interposar, provocant la Guerra contra la Confederació Perú-Boliviana. En la primera fase de la guerra, la Confederació va sortir victoriosa obligant a capitular l'exèrcit xilè, però en la segona fase, l'exèrcit confederat va ser derrotat a la Batalla de Yungay, situació que defineix la dissolució de la Confederació i l'enderrocament de Santa Cruz el 1839. En el front sud, l'exèrcit bolivià, sota el comandament del general Otto Philipp Braun va derrotar a la Confederació Argentina a la Batalla de Montenegro, aconseguint la seva retirada.