La fugida i expulsió d'alemanys a Europa es refereix a l'èxode forçat de població alemanya cap a l'Alemanya i l'Àustria actuals. Aquesta migració de població començà al final de la Segona Guerra Mundial i hi hagué tres grans onades de desplaçaments. La primera correspon a la fuita espontània o a l'evacuació més o menys organitzada de les poblacions que temien l'avenç de l'Exèrcit Roig entre el maig del 1944 i els primers mesos del 1945. La segona fase correspon a les expulsions locals, immediatament després de la derrota de la Wehrmacht. Les expulsions sistemàticament organtizades tingueren comptes després de la Conferència de Potsdam del 2 d'agost de 1945 signats per Stalin, Attlee i Truman, i que planejaren l'expulsió de població alemanya considerada com una amenaça per a l'estabilitat de la futura Europa.
Les expulsions tingueren lloc sobretot a Polònia (7 milions de persones) i a Txecoslovàquia (3 milions), però també a altres llocs d'Europa Central i de l'Est. Es calcula que van desplaçar-se entre 12 i 16 milions de persones. Fou una de les migracions més grans entre les quals va haver-hi al final de la Segona Guerra Mundial i probablement de l'edat contemporània. Aquest èxode ha estat descrit de diferents maneres: desplaçament de població, neteja ètnica, democidi i fins i tot genocidi. Almenys 500.000 civils foren morts durant aquests desplaçaments a causa de malalties i de manca de recursos. Les expulsions van acabar al començament del 1950, quan ja només quedava en aquests territoris un 12% de la població alemanya que hi havia hagut abans de la guerra.
Aquest esdeveniment històric, que, tret d'algunes excepcions, com els Saxons de Transsilvània, va suposar la fi de mil anys de colonització alemanya a l'Est, és encara desconegut fins i tot a Alemanya, atès que les atrocitats nazis i l'Holocaust van amagar durant molt de temps el patiment d'aquella població alemanya.
Població alemanya d'Europa de l'Est
Les migracions que tingueren lloc entre els segles i han dut a l'aparició de zones poblades per alemanys a l'Europa de l'Est, fins a Rússia. A partir del , a Pomerània, Prússia, Sudetenland, Bessaràbia, Galítsia, al Tirol del Sud, a la Carniola i a la Baixa Estíria hi havia nombroses ciutats i pobles majoritàriament poblats per alemanys. A partir del cada ciutat de mida mitjana d'Europa Central tenia un barri alemany i un barri jueu. miniatura|Territoris de llengua alemanya envers el 1925, sense els germanobàltics, els alemanys del Volga ni les antigues colònies d'ultramar. La pujada del nacionalisme a Europa a partir de mitjan va fer estendre el concepte de "poble", concepte que uneix unes comunitats en una mateixa raça, religió, llengua i cultura, i que tenen el dret de crear un propi estat. En aquestes circumstàncies, tot de situacions podien desembocar en un conflicte: Si una nació reclamés els drets territorials més enllà de les seves fronteres defensant un lligam comú amb la població que hi ha en aquell territori. Si un grup ètnic, majoritari o no, desitgés secessionar-se d'un estat per formar una nació independent o per adherir-se a una altra amb la qual comparteix lligams culturals o lingüístics. Si una nació desitgés expulsar les poblacions que no pertanyen als mateixos trets idiosincràtics.
Reivindicacions territorials del nacionalisme alemany A començaments del hi havia població alemanya fins al Caucas i tot al llarg del Volga. Després de la guerra, les pèrdues territorials d'Alemanya, la desintegració de l'Imperi Austrohongarès i la pujada del comunisme a la Unió Soviètica significava que ara hi havia minories alemanyes en nous estats.
Els nacionalismes alemanys varen fer servir l'existència d'àmplies minories alemanyes als països veïns com a base per a les seves reivindicacions territorials. La propaganda nazi conra Txecoslovàquia i Polònia pretenia que els alemanys d'aquells territoris fossin perseguts. Hitler utilitzà aquest pretext després per dur a terme una política agressiva envers aquests veïns.
Els nazis negociaren els intercanvis de població amb Ióssif Stalin i Benito Mussolini perquè els països poguessin aconseguir llur "homogeneïtat ètnica". Tanmateix, aquests intercanvis no foren suficients per apaivagar les ànsies dels nazis.
Suport de la població alemanya a la invasió nazi Com que Alemanya s'annexionava Txecoslovàquia, Polònia i altres nacions europees, membres de les minories alemanyes ajudaren les forces d'invasió i l'ocupació que se'n seguí. Aquests actes provocaren l'enemistat amb l'altra població i fou utilitzat com a justificació per a les expulsions de després de la guerra.
Txecoslovàquia Les poblacions alemanyes de Txecoslovàquia es trobaven sobretot al Sudetenland, a la frontera amb Alemanya. Els alemanys que hi vivien habitaven la regió des de l'edat mitjana i representaven una quarta part de la població total. La regió del Sudetenland era també la principal zona industrial del país. Segons la Constitució del 1920, els drets de la minoria alemanya i la seva cultura estaven protegits en funció de la proporció d'alemanys en la població. L'oposició entre els alemanys i els txecs és latent tot al llarg dels anys 1920. Tanmateix, per raons de seguretat, els territoris fronterers foren expropiats i els soldats txecs s'establiren en zones únicament habitades pels alemanys dels Sudets.
Els sentiments nacionalistes jugaren un paper important en la política durant els primers anys de la República i els partits alemanys practicaven molt sovint el filibusterisme. El 1926 el Canceller Gustav Stresemann aconsellà a la població dels Sudets de cooperar amb el govern de Praga. Per consegüent, la majoria dels partits acceptaren participar en la vida política i acceptaren els càrrecs de ministres. El 1929, només un petit nombre de diputats dels alemanys dels Sudets, la majoria dels membres del partit nazi dels Sudets quedaven a l'oposició. miniatura|El Sudetenland, (zones en negre) poblat per població alemanya a Bohèmia i a Moràvia a començaments del . L'1 d'octubre de 1933, Konrad Henlein creà una nova organització política, el Front Patriòtic dels Sudets, que es declarava lleial a Txecoslovàquia però desitjava una descentralització. Absorbí la majoria dels partits nacionalistes, fins i tot el partit nazi. El 1935 es convertí en el Partit Alemany dels Sudets (SdP en les seves sigles en alemany) i començà una campanya de propaganda activa. A les eleccions del maig va obtenir el 60% del sufragi alemany a costa dels socialistes cristians i dels socialdemòcrates, que perderen la meitat de llurs representants.
El SdP esdevingué el pivot de les forces nacionalistes. El partit es presentava com l'obrant per un reglament equitatiu de les reivindicacions alemanyes dels Sudets, en el marc de la democràcia txecoslovaca. Heilein mantingué, tanmateix, contactes secrets amb l'Alemanya nazi i rebé una ajuda financera de Berlín. El SdP donà suport a la idea d'un führer i adoptà els mètodes nazis amb estendards, eslògans i uniformes dels membres. També rebutjaren les concessions ofertes pel govern, com una descentralització més gran, i la participació del SdP en el govern mateix. El 1937 la majoria dels dirigents del SdP donaven suport als objectius pangermànics de Hitler.
A partir del 1938, Heilein seguí les instruccions de Hitler sotmetent demandes inacceptables al govern txecoslovac com una autonomia completa. Tot d'altercats entre els paramilitars del SdP i l'exèrcit que s'havia desplegat per la regió agreujaren els conflictes per tal de justificar una intervenció militar per part d'Alemanya. Finalment, França i el Regne Unit forçaren Txecoslovàquia a acceptar les reivindiacions alemanyes i a signar l'Acord de Múnic el 29 de setembre de 1938. El 15 de març de 1939, Alemanya s'annexiona el que queda de Txèquia i crea el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. L'ocupació alemanya és relativament suau fins al 1941, quan s'intensificaren els objectius de destrucció de la cultura txeca.
Polònia Després de la Primera Guerra Mundial, Polònia va rebre territoris anteriorment ocupats per Alemanya. Al cens del 1931 hi havia menys del 3% d'alemanys en la població total. Tanmateix, als territoris fronterers del corredor polonès la proporció d'alemanys arribava al 20% i a la Ciutat Lliure de Danzig el percentatge d'alemanys era del 96%. Els activistes dels grups Deutscher Volksverband i Jungdeutscher Partei s'oposaven a tota forma de coexistència amb l'estat polonès, i àdhuc condemnaven els alemanys que parlaven polonès o tenien contacte amb la cultura polonesa.
Els historiadors calculen, no obstant això, que només el 25% dels alemanys de Polònia pertanyien a organitzacions que donaven suport a la invasió nazi. El Selbstschutz (autodefensa) i les organitzacions nacionalistes alemanyes creades a Polònia van participar activament en les accions (sabotatge, etc.) contra la població polonesa. El Selbstschutz participà en particular a l'eliminació de l'elit polonesa en el marc de l'operació Tannenberg, que va assassinar més de 60.000 persones. Aquesta organització va arribar a tenir 80.000 militants, és a dir, el 10% de la població alemanya de Polònia.
Intercanvi de població entre la Unió Soviètica i l'Alemanya nazi La població alemanya que vivia a territoris ocupats per la Unió Soviètica entre el 1939 i el 1940 després del Pacte Mólotov-Ribbentrop, com a Bessaràbia o als països bàltics fou transportada a Alemanya. La majoria dels germanobàltics van traslladar-se abans de l'ocupació soviètica dels estats bàltics. Aquests alemanys foren reinstal·lats a Polònia, a territoris on els nazis havien expulsat la població polonesa (vegeu Generalplan Ost).
Evacuació i fuita Durant la Segona Guerra Mundial, la població alemanya fou instal·lada a territoris de l'Est en el marc del Lebensraum. Tanmateix, les derrotes successives de la Wehrmacht van conduir l'Exèrcit Roig fins a les portes mateixes d'Alemanya. Les autoritats nazis van preparar plans d'evacuació de la població alemanya dels territoris d'Europa de l'Est cap al final de la guerra. Nogensmenys, a moltes zones l'evacuació es va retardar fins al darrer moment, quan ja fou massa tard per fer-ho de manera ordenada. El gruix de les evacuacions començà el gener de 1945, quan les tropes soviètiques s'aproparen a la Polònia ocupada.
Polítiques alemanyes d'evacuació Els plans d'evacuació havien estat preparats per les autoritats nazis, però foren retardats fins que l'Exèrcit Roig entrà als territoris o simplement van ser anul·lats. Tot i l'avenç ràpid de l'Exèrcit Roig, les autoritats alemanyes prohibien sovint als habitants abandonar llurs cases sense permís. Milions d'alemanys foren doncs retinguts en aquestes zones a causa de mesures draconianes preses pels nazis per lluitar contra les actituds "derrotistes" (com suggerir l'evacuació) i a causa del fanatisme dels funcionaris que aplicaven al peu de la lletra les ordres que prohibien el trasllat. Quan les autoritats permeteren a la població d'evacuar, ja no hi havia pràcticament mitjans de transport i la població hagué de traslladar-se majoritàriament a peu.
Atrocitats de l'Exèrcit Roig i propaganda nazi miniatura|Cartells als carrers de Danzig el febrer de 1945 per advertir els soldats que fugir amb civils es considerava deserció. Durant l'avenç, els soldats de l'Exèrcit Roig cometeren tot de nombroses atrocitats, com violacions, assassinats i pillatge. La propaganda soviètica animava una actitud violenta i venjativa contra els alemanys. El Front de l'Est va causar la mort de més de 26 milions de russos, entre els quals 15 eren víctimes civils, a causa de l'ocupació alemanya. Els oficials com Lev Kópelev que s'oposaven a aquestes accions foren condemnats per manca de combativitat i enviats al gulag.