Earvin "Magic" Johnson Jr. (14 d'agost de 1959, Lansing, Michigan, Estats Units d'Amèrica) és un jugador de bàsquet ja retirat que va jugar a Los Angeles Lakers, un equip de l'NBA. Després de guanyar campionats amb l'institut i amb la universitat, Johnson va ser escollit en el primer lloc del draft del 1979 pels Lakers. En la seva temporada com a rookie va guanyar el títol i l'MVP de les Finals de l'NBA, i durant la dècada del 1980 va aconseguir quatre anells de campió més amb els Lakers. Johnson es va retirar sobtadament el 1991 després d'anunciar que tenia infecció per VIH, tot i que va tornar a les pistes per disputar l'All-Star Game de 1992, en el qual va guanyar l'MVP de l'All-Star Game. Després de rebre protestes per part dels seus companys d'equip, es va retirar per 4 anys més; finalment, el 1996 va tornar als Lakers per disputar 32 partits abans de deixar el bàsquet per tercera i última vegada.
Johnson va aconseguir molts reconeixements durant la seva carrera, incloent-hi tres MVPs de l'NBA, nou participacions en les Finals de l'NBA, dotze participacions en l'All-Star Game i deu nominacions a l'equip All-NBA. Va liderar la temporada regular de l'NBA en assistències quatre vegades, i actualment és el jugador amb la mitjana d'assistències per partit més alta de la història, amb 11,2. Johnson va ser membre del Dream Team, l'equip americà que va guanyar la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona '92.
Johnson va ser escollit com un dels 50 millors jugadors de la història de l'NBA el 1996, i fou admès al Basketball Hall of Fame el 2002. Va ser valorat com el millor base de la història de l'NBA de tots els temps per l'ESPN el 2007. Són mítiques la seva amistat i rivalitat amb l'estrella dels Boston Celtics, Larry Bird, al qual es va enfrontar en les Finals de l'NCAA de 1979 i en tres playoffs de l'NBA. Des que es va retirar, Johnson s'ha dedicat a la prevenció de la sida i del virus de la immunodeficiència humana (VIH), a la promoció del sexe segur, a la filantropia i també ha estat orador motivador.En anglès, motivational speaker o inspirational speaker.
EL 2016 és nomenat President d'Operacions de Basquetbol (President of Basketball Operations) de Los Angeles Lakers. El 9 Abril de 2019, Johnson anuncia la seva renúncia adduint el desig de tornar a un rol d'ambaixador a la NBA.
Carrera amateur Primers anys Earvin Johnson Jr. fou el sisè de deu fills d'Earvin Sr., un treballador de la General Motors, i Christine, una conserge escolar. Johnson va créixer a Lansing, Michigan, i va començar a apassionar-se pel bàsquet de ben jove; alguns dels seus ídols eren Earl Monroe i Marques Haynes.
Johnson fou anomenat per primera vegada "Magic" als 15 anys, quan jugava amb l'Institut Everett i va aconseguir un triple doble amb 36 punts, 18 rebots i 16 assistències. Després del partit, Fred Stabley Jr., redactor d'esports del Lansing State Journal, li va posar el sobrenom de "Magic" tot i la creença de la mare de Johnson, cristiana, que el malnom era sacríleg. En la seva última temporada a l'institut, Johnson va liderar Lansing Everett a un balanç de 27 victòries i una derrota amb una mitjana de 28,8 punts i 16,8 rebots per partit, portant finalment al seu equip a la victòria després d'una pròrroga a la final del campionat americà.
Universitat de Michigan State Tot i que Johnson era pretès per grans universitats com la Universitat d'Indiana o la UCLA, va decidir quedar-se a jugar prop de casa. Inicialment volia anar a la Universitat de Michigan, però finalment es va decantar per la Universitat de Michigan State a East Lansing, després que l'entrenador de bàsquet d'aquesta universitat, Jud Heathcote, li hagués promès que jugaria en la posició de base.
En un principi, Johnson no aspirava a arribar a jugar com a professional, sinó que es concentrava en els seus estudis de comunicació i en el seu desig d'esdevenir un comentarista de televisió. Jugant amb Greg Kelser, Jay Vincent i Mike Brkovich, que en un futur serien escollits al draft de l'NBA, Johnson va aconseguir una mitjana de 17,0 punts, 7,9 rebots i 7,4 assistències per partit com a jugador de primer any, i va liderar els Spartans de Michigan State a un balanç de 25-5, al títol de la Conferència Big-Ten i a un lloc a la Divisió I de laNCAA pel campionat de 1978. Els Spartans van arribar a l'Elite Eight, però finalment van perdre per un estret marge de punts davant el que seria finalment el campió nacional, Kentucky.
Durant la temporada 1978-79 de l'NCAA, Michigan State es va classificar de nou pel campionat de l'any següent, 1979, en el qual van arribar a la final i es van enfrontar a la Universitat d'Indiana State, liderada per Larry Bird. Aquest va ser el partit de bàsquet universitari més vist de la història; Michigan State va derrotar Indiana State per 75 a 64, i Johnson va ser votat com a millor jugador de la final a quatre de l'NCAA d'aquell any. Després de dos anys a la universitat, en els quals va aconseguir una mitjana de 17,1 punts, 7,6 rebots i 7,9 assistències, Johnson es va declarar eligible pel draft de l'NBA del 1979.
Carrera professional Temporada com a rookie a l'NBA (1979-1980) Johnson va ser escollit en el primer lloc del Draft el 1979 pels Los Angeles Lakers. Va declarar que el "més increïble" de fitxar pels Lakers era l'oportunitat de jugar al costat de Kareem Abdul-Jabbar, el pivot de l'equip (amb 2,18 m), que va esdevenir el millor anotador de la història de l'NBA. Malgrat les aportacions a l'equip d'un jugador com Abdul-Jabbar, no havia aconseguit guanyar cap anell amb els Lakers, i s'esperava que Johnson l'ajudés a fer-ho. En aquella temporada, Johnson va fer una mitjana de 18,0 punts, 7,7 rebots i 7,3 assistències per partit, fou escollit per l'Equip All-Rookie de l'NBA i ho fou també per disputar l'All-Star Game de l'NBA com a titular.
Els Lakers van finalitzar la temporada regular amb un balanç de 60-22 i van arribar a les Finals de l'NBA de 1980, en les quals s'enfrontaren als Philadelphia 76ers, liderats per l'aler Julius Erving. Els Lakers s'avançaren per 3-2, però Abdul Jabbar, que fins aquell moment havia anotat una mitjana de 33 punts per partit en la sèrie, al cinquè partit es va torçar el turmell i no va poder disputar el sisè partit. Paul Westhead va decidir posar Johnson de pivot; els Lakers van guanyar 123 a 107, i Johnson va aconseguir 42 punts, 15 rebots, 7 assistències i 3 pilotes recuperades tot jugant de base, d'aler i de pivot al llarg del partit. Amb aquests mèrits, va ser nomenat MVP de les Finals de l'NBA, esdevenint així el primer i fins ara únic rookie en aconseguir-ho. El seu excel·lent partit encara és recordat com un dels millors de la història de l'NBA. També va esdevenir un dels quatre únics jugadors que han aconseguit guanyar el títol de l'NCAA i de l'NBA en anys consecutius.
Alts i baixos (1980–83) A principis de la temporada 1980-81, Johnson va haver-se d'apartar de les pistes després de tenir un problema al cartílag del genoll esquerre. Va perdre's 45 partits i va declarar que durant la seva rehabilitació s'havia sentit "més malament que mai". Johnson va retornar just abans del començament dels playoffs del 1981; el llavors entrenador assistent (i futur entrenador principal) Pat Riley va comentar més endavant, però, que el retorn anticipat de Johnson va convertir els Lakers en un "equip dividit". Els Lakers, amb 54 victòries a la temporada regular, es van enfrontar en primera ronda als Houston Rockets, que posseïen un balanç de 40-42; Houston es va col·locar 2-1 en l'eliminatòria després que Johnson no toqués ni la cistella en un llançament a l'últim segon del tercer partit que podria haver donat la victòria als Lakers.
En el període entre temporades, Johnson va signar un contracte de 25 milions de dòlars i d'una duració de 25 anys amb els Lakers, el qual esdevingué el contracte de valor més elevat de la història de l'esport en aquell moment. Al començament de la temporada 1981-82, Johnson va tenir una acalorada discussió amb Westhead, a qui Johnson acusava de converior els Lakers en un equip "lent i predictible". Després que Johnson demanés el traspàs, el propietari dels Lakers, Jerry Buss, va despatxar Westhead i el va substituir per Pat Riley. Tot i que Johnson va denegar qualsevol responsabilitat sobre la marxa de Westhead va ser escridassat i xiulat fins i tot pels fans dels Lakers. Tot i aquests problemes extraesportius, Johnson va assolir una mitjana de 18,6 punts, 9,6 rebots, 9,5 assistències i 2,7 recuperacions per partit, i va ser escollit al Segon equip All-NBA d'aquella temporada. També va ser el tercer jugador, després de Wilt Chamberlain i Oscar Robertson, en aconseguir almenys 700 punts, 700 rebots i 700 assistències en una mateixa temporada. Els Lakers van passar totes les rondes dels playoffs i es van enfrontar a Philadelphia per segon cop en tres anys a les Finals. Després d'un triple doble de Johnson en el sisè partit, els Lakers van guanyar l'eliminatòria per 4-2, aconseguint l'anell de campió i el nomenament de Johnson com a MVP de les finals, que aconseguia per segona vegada. Durant l'eliminatòria contra els Sixers, Johnson va fer 16,2 punts (amb un 53,3% d'eficàcia en el tir), 10,8 rebots, 8,0 assistències i 2,5 recuperacions per partit. Més tard, Johnson va declarar que en aquesta tercera temporada va ser quan els Lakers van esdevenir realment un gran equip, i va donar el mèrit del seu èxit a Riley.
Durant la temporada 1982-83 de l'NBA, les mitjanes de Johnson varen ser de 16,8 punts, 8,6 rebots i 10,5 assistències per partit, i va ser inclòs per primera vegada al Primer equip de l'All-NBA. Els Lakers van arribar de nou a les finals d'aquella temporada, i per tercera vegada es van veure les cares amb els Sixers, que com a jugadors puntals tenien a Julius Erving i Moses Malone. Amb tres jugadors dels Lakers lesionats –Norm Nixon, James Worthy i Bob McAdoo–, els Lakers van ser derrotats pels Sixers, i Malone va ser coronat com a MVP de les finals. En aquesta sèrie, Johnson va fer 19,0 punts (amb una eficàcia en el tir del 40,3%), 7,8 rebots i 12,5 assistències per partit.
Batalles contra els Celtics (1983–87) Durant la seva cinquena temporada, Johnson va fer una mitjana de 17,6 punts, 8,3 rebots i 13,1 assistències (és a dir, una mitjana de doble doble). Els Lakers van arribar a les Finals per tercer any consecutiu, en les quals es van trobar per primera vegada amb els Celtics de Larry Bird. Els Lakers van guanyar el primer partit; en el segon guanyaven per dos punts quan faltaven 18 segons, però després d'una safata de Gerald Henderson, Johnson no va poder ni tan sols fer un llançament abans que sonés la botzina i, finalment, els Lakers van perdre 124-121 a la pròrroga. En el tercer partit, Johnson va aconseguir 21 assistències i la victòria per 137 a 104; en el quart partit, però, va cometre molts errors en el tram final del matx: en l'últim minut el pivot dels Celtics Robert Parish li va robar la pilota i, més tard, va fallar dos tirs lliures que li podrien haver donat la victòria. Els Celtics van guanyar aquest partit de nou a la pròrroga. Els dos partits següents, el cinquè i el sisè, van ser guanyats un per cada equip. En el partit decisiu, el setè, jugat a Boston, els Lakers perdien de tres punts en l'últim minut, i el base dels Celtics Dennis Johnson va robar la pilota a Johnson; aquesta jugada donava per acabada la sèrie i l'anell anava a parar a Boston. Durant les Finals, Johnson va fer 18,0 punts (amb una eficàcia en el tir del 56,0%), 7,7 rebots i 13,6 assistències. Més tard, Johnson va descriure aquesta sèrie com "el campionat que hauríem d'haver aconseguit però que mai vam tenir".