Irlanda confederada fa referència al període de govern irlandès entre la rebel·lió de 1641 i la reconquesta per Cromwell el 1649. Durant aquest temps, dos terços de l'illa van estar governats per la Confederació d'irlandesos catòlics, coneguda també com a Confederació de Kilkenny (per haver-se gestat a la ciutat de Kilkenny). Durant les Guerres de les Tres Nacions, els enclavaments restants a les províncies de l'Ulster, Munster i Leinster van ser acollits per exèrcits lleials als Cavallers Reialistes de Carles I d'Anglaterra, per l'Exèrcit Parlamentari Anglés o pels escocesos coneguts com a Covenanters. Els Confederats van ser derrotats per lexèrcit anglès en 1642-1649, (en un conflicte conegut com les Guerres Confederades), i en 1648; es van unir a lAliança Reialista de Cavallers contra el Parlament Romanent.Antonia Fraser, Cromwell, our Chief of Men (1973), p. 324
Rebel·lió i formació de la confederació miniatura|Castell de Kilkenny, on es reunia l'assemblea general dels catòlics confederats. Aquesta secció tracta sobre la història política, per al període d'història militar, vegeu Guerres confederades d'Irlanda miniatura|Castell de Malahide a Dublín, Irlanda. La confederació catòlica va començar a gestar-se durant les seqüeles de la rebel·lió de 1641, ambdues amb l'afany de controlar l'alçament popular per organitzar esforços per tal de promoure la guerra contra els exèrcits britànics restants que quedaven a l'illa. Els irlandesos van pensar que d'aquesta manera podrien fer front a la reconquesta del país. La iniciativa per formar la Confederació va arribar per part del bisbe, Nicholas French i d'un advocat anomenat Nicholas Plunkett. Aquests últims van exposar les seves propostes per formar un govern compost de nobles irlandesos, tals com, el Vescomte de Gormanston, el Vescomte de Mountgarret i el vescomte de Muskerry. Aquests nobles van comprometre les seves pròpies forces armades amb la Confederació, i van persuadir d'altres rebels com ells a unir-se a la causa. Els membres, van fer jurament a la defensa de la religió catòlica, al dret a tenir el seu propi Rei i el dret a la llibertat de l'illa d'Irlanda. La primera assemblea es va dur a terme a Kilkenny l'octubre de 1642, hi van assistir els principals nobles, clergues i senyors plegats a la mateixa sala.Micheál Ó Siochrú Confederate Ireland 1642-1649 Four Court Press 1998 Es van formar dues Cambres: la Cambra dels Lords (noblesa i clergat) i els Comuns (burgesia), amb l'advocat i polític Nicholas Plunkett actuant com a president. Els delegats van insistir en la seva lleialtat a la corona. miniatura|Segell de la Confederació Catòlica Irlandesa.
Constitució Un altre advocat procedent de Galway, Patrick D'Arcy, va ser el que va redactar la Constitució confederada. El govern confederat estava compost per una assemblea general, un parlament alçat en nom de tots, però escollit per terratinents irlandesos, i pel clergat catòlic; que al seu torn va escollir un executiu conegut com el «Consell Suprem». Tant l'assemblea general com el «Consell», es reunien a Kilkenny amb citacions anuals perquè se supervisés la seva labor. Els Confederats van organitzar immediatament un extensiu sistema de pagament d'impostos per finançar la guerra i al mateix temps van enviar delegats al poder de l'església catòlica a Europa.
La primera Assemblea Confederada La primera Assemblea General Confederada va tenir lloc a Kilkenny el 24 d'octubre de 1642, en la que es va establir un govern provisional.Meehan, p.43 L'assemblea era un parlament en tot menys en el nom. Entre els assistents a la primera assemblea hi havia 14 Lords Temporals i 11 Lords Espirituals del Parlament d'Irlanda, així com 226 comuns.Meehan, p.41
Els membres del primer consell suprem foren: Leinster Ulster Connacht Munster Thomas Fleming Hugh O'Reilly Malachias O'Queely Maurice de Roche, Vescomte Roche of Fermoy Viscount Gormanston Arthur Magennis, Vescomte Magennis d'Iveagh Thomas Dillon, 4t vescomte Dillon Daniel O'Brien, 1r vescomte Clare Nicholas Plunkett Philip O'Reilly John de Burgh, bisbe de Clonfert Edmund FitzMaurice Richard Bellings Col. Brian MacMahon Lucas Dillon Dr Fennel James Cusack Heber Magennis Geoffrey Browne (MP) Robert Lambert Vescomte Mountgarret Turlogh O'Neill Patrick D'Arcy George Comyn
James Tuchet, 3r comte de Castlehaven, representant de la Corona, fou l'últim membre del Consell.
Polítiques De totes maneres, l'associació de Confederats catòlics mai va pretendre ser govern independent, perquè (en el context de les Guerres de les Tres Nacions) mai es van declarar reialistes lleials a Carles I. En ser el rei l'únic amb legalitat per formar un parlament, l'assemblea general confederada, tampoc va pretendre mai ser-ho encara que actués com a tal. Negociant amb els reialistes, els confederats van exigir que totes les concessions que se'ls fessin, fossin ratificades en funció del parlament irlandès de guerra, el qual s'hagués assemblat a l'assemblea confederada general, inclosos alguns protestants realistes. La reina Enriqueta Maria de França, esposa del rei Carles I va ser una catòlica practicant.
miniatura|Carles I Rei d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda, al qual els Confederats van oferir aliança, però que no era d'acord en fer una aliança formal en les guerres civils. El major inconvenient de Carles va ser horroritzar-se en la rebel·lió i signar l'Acta dels Aventurers perquè es convertís en llei en 1642.Charles I, 1640 Un Acta per a ràpids i efectius reduint als rebels en el Regne d'Irlanda de la seva Majestat i per la seva obediència a aquesta i a la Corona d'Anglaterra, Statutes of the Realm: volume 5: 1628-80 (1819), p. 168-72. Web d'història britànica. Consultat: 22 setembre de 2008. Es va acordar una nova política a Londres i Dublín perquè es denegués el perdó a qualsevol rebel. Per aquest motiu, les seves forces van romandre hostils amb els Confederats fins a 1643, moment en què la seva posició militar a Anglaterra va començar a afeblir-se. Gran part dels confederats va perdre les seves possessions sota aquesta acta; aquesta llei va galvanitzar els seus esforços i aquests van comprendre que només podria ser derogada per una estada reial. L'objectiu que els Confederats van declarar va consistir a aconseguir un acord amb el rei. Les seves ambicions consistien a obtenir: drets complets per als catòlics, tolerància a la religió catòlica i poder formar un govern propi. El lema de la confederació era Hiberni unanimes Pro Deo, Rege et Pàtria (Els irlandesos estan units per déu, el rei i la pàtria).
La majoria dels membres del Consell consistien en ascendents de Vells anglesos que desconfiaven dels irlandesos, pensant que eren massa moderats per a les seves exigències. Els radicals Confederats van pressionar perquè s'aturessin les colonitzacions, i per l'establiment del catolicisme com a Estat religiós a Irlanda.
Els confederats creien que els convenia millor aliar-se a la causa dels reialistes i d'aquesta manera, van convertir el suport al rei com a part central de la seva estratègia, a causa que el Parlament anglès, i els covenanters havien anteriorment a la guerra amenaçat d'envair l'illa per destruir la religió catòlica i la classe terratinent irlandesa. Per la seva banda, el rei els va prometre diverses vegades algunes concessions. No obstant això, mentre els moderats Confederats seguien ansiosos d'arribar a un acord amb Carles I, d'altres desitjaven forçar-lo a acceptar una Irlanda catòlica amb autogovern abans d'arribar a un acord amb ell. Després del fracàs de la negociació, van advocar per una aliança independent amb França o Espanya.
Cessament d'armes amb els reialistes Durant les negociacions per fer una aliança entre el parlament anglès i els covenanters, Carlos I es va veure obligat a demanar ajuda militar a Irlanda. Inicialment, el comte d'Inchiquin tractà de reactivar el seu pla per a atacar Escòcia durant la Guerra dels bisbes. El duc volia negociar un tractat secret entre els irlandesos i els reialistes per a organitzar un atac conjunt als escocesos de l'Ulster. Aquest exèrcit combinat envairia Escòcia a través de les illes Hèbrides Exteriors per unir-se a un segon contingent armat assentat a Antrim compost de reialistes escocesos mentre que una tercera força armada composta de reialistes envairia des d'Anglaterra. L'ambiciós pla del duc va tenir escasses esperances d'èxit, es va fer públic al maig de 1643 quan va ser fet presoner pels covenanters a l'Ulster. La seva correspondència va revelar tots els detalls de la trama i va encoratjar als covenanters i al Parlament anglès a accelerar les negociacions per a la Solemne Lliga i Pacte. Alhora això va conduir al rei a intensificar les negociacions per tractar amb els Confederats.
En 1643 aquests van negociar un alto el foc, amb els reialistes i van obrir un procés de negociacions amb James Butler, el duc d'Ormonde, el representant del rei a l'illa. Fet que va aconseguir el cessament de les hostilitats entre Confederats i Reialistes. No obstant això, la guarnició anglesa de Cork (que la comandava Murrough O'Brien, primer duc d'Inchiquin, un cas estrany d'irlandès protestant), objectant l'alto el foc, es va amotinar i es va declarar en lleialtat amb el Parlament anglès. En 1642, els covenanters van desembarcar també un exèrcit a l'Ulster que va romandre hostil amb els Confederats i el mateix van fer les forces dels colons britànics.
En 1644, els confederats van enviar al voltant de 1.500 homes sota el comandament d'Alasdair MacColla a Escòcia, per fer costat als reialistes que estaven aquí amb James Graham lluitant contra els covenanters, avivant la flama de la Guerra civil escocesa. Aquesta va ser la seva única intervenció en les guerres civils britàniques.
Arribada del nunci papal Els confederats van rebre modests subsidis dels monàrquics de França i Espanya, que volien reclutar tropes, però el seu major suport continental va procedir del papat. El papa Innocent X, va recolzar fortament als confederats per sobre de les objeccions del Cardenal Giulio Raimondo Mazzarino i la reina Enriqueta Maria de França, qui s'havia traslladat a París en 1644. Innocent va rebre el comunicat al febrer de 1645 i va resoldre enviar un nunci apostòlic. Quan la Confederació va començar a enviar agents als centres de poder de la monarquia hispana, la possibilitat d'obtenir algunes implicacions més que retòriques per part d'aquesta en la seva causa semblava ombrívola. Els catòlics consideraven que mitjançant el reconeixement de la Santa Seu obtindrien la influència necessària per pressionar Felip IV a ajudar-los. El primer enviat papal a l'illa va ser Pierfrancesco Scarampi, qui va arribar a mitjan 1643, però la figura més prominent va consistir en l'arquebisbe Giovanni Battista Rinuccini de l'Arxidiòcesi de Fermo, qui va embarcar des de La Rochelle cap al comtat de Kerry amb el secretari de la Confederació, Richard Bellings, vint-i-sis italians i diversos oficials irlandesos. Est es va portar amb ell gran quantitat d'armes, subministraments militars i una bona suma de diners. Els subministraments significaven que Rinuccini tenia gran influència en les polítiques internes dels Confederats, tal com Owen Roe O'Neill. Rinuccini va ser rebut a Kilkenny amb honors majors, afirmant que l'objectiu de la seva missió era sostenir al rei, però sobretot, ajudar els catòlics a assegurar el lliure i públic exercici de la seva religió, la restauració de les esglésies i les seves propietats.
Primera Pau Ormonde