miniatura|Entrada a TV3 Aquest article resull la història, desenvolupament i característiques dels mitjans de comunicació a Catalunya.
Història Antecedents Els antecedents de les cròniques periodístiques es remunten a l'època medieval. Al , Ramon Muntaner, a la seva Crònica, explica coses que van succeir de veritat i que ell va veure i viure. Muntaner empra sovint el «jo hi era», que subratlla el seu paper de testimoni, i les dades que subministra ajuden a conèixer l'època de Jaume I. L'escriptor Joan Fuster va ser el principal intèrpret de l'obra d'aquest cronista medieval i el seu elogi és força eloqüent.
Inicis No obstant això, no és fins a l'aparició de la impremta que el periodisme i la crònica van arribar a desenvolupar-se plenament. Des del naixement de la primera gaseta (1641) fins als primers diaris digitals (1994), la premsa catalana creix i arriba a un gran nivell de creativitat i d'impacte.
Durant gairebé dos segles, del 1714 al 1984, van dominar el panorama periodístic, tret dels breus períodes puntuals, perennes prohibicions centralistes. Durant tot aquest temps, des del i XIX fins a la primera meitat del XX, totes les publicacions estaven absolutament controlades. Tot i així, molts inventors van començar copiant per després crear. Seria el cas de la primera publicació periòdica catalana: Gazeta de Jaume Romeu, nascuda el 28 de maig de 1641 —el 1621 ja hi havia hagut un antecedent a Perpinyà. Gazeta era una bona imitació de la del francès Théophraste Renaudot del 1631. A Europa, les gasetes es publicaven des de principi del (Anvers, 1605; Frankfurt, 1616). El 1661, vint anys després de l'aparició de la publicació catalana, va sorgir la primera gaseta a Madrid.
Amb l'arribada del , Europa va viure un moment de gran preocupació científica. Un exemple d'aquesta curiositat general que generaria grans invents va ser el telègraf òptic. Des dels temps dels romans, la comunicació es feia amb miralls, fum, lletres amb fils penjats... Tots aquests recursos tenien limitacions: es necessitava un gran nombre de persones i enormes inversions i eren poc fiables. Salvà i Campillo, però, va dictar el 16 de desembre de 1795 una memòria sobre l'electricitat aplicada a la telegrafia a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Aquest inventor català va proposar juxtaposar els fils metàl·lics a distància amb les ampolles de Leiden. Alessandro Volta i la seva famosa pila encara trigarien a arribar. Va ser un camí feixuc però, vençuts els obstacles, el periodisme es va poder beneficiar de la capacitat d'inventiva de tots aquests creadors. miniatura|Portada del primer número del Diari de Barcelona Amb la victòria borbònica, el 1714 es va imposar una censura fèrria i la premsa, sense llibertat, pràcticament va deixar d'existir. Per editar un diari calia un privilegi, com el que va obtenir el Diario de Barcelona el 1792. El diari barceloní va ser, durant moltes dècades, el més antic viu que es publicava a l'Europa continental. Al llarg de tot el tan sols hi va haver un curt període, dues dècades a tot estirar, en el qual els periodistes van poder exercir el seu ofici en llibertat.
Segle En un d'aquests breus períodes en el qual les autoritats van ser més flexibles i més tolerants, va néixer El Europeo (1823), que va tenir una vida molt curta: va morir a l'abril del 1824. La seva existència va ser possible gràcies a l'ocupació francesa de Barcelona que va acabar amb el Trienni Liberal. Amb el subtítol «Periódico de ciencias, arte y literatura», va ser la primera publicació romàntica en la qual alguns autors, com Bonaventura Carles Aribau i Ramon López i Soler, van obrir la porta a les inquietuds literàries i artístiques que inundaven Europa.
Juntament amb aquestes publicacions culturals, n'hi havia d'altres com les revistes femenines, que des de final del parlaven de modes, pensament, moralitats... A Catalunya hi havia títols que explicitaven el caràcter social de la missió de la premsa: La Ilustración de la Mujer (1872 – 1884), La higiene para todos (1883 – 1914) o La educación de la mujer (1877). miniatura|Cartell de Joventut Algunes publicacions exteriors van ajudar a donar una embranzida a la producció interior; per exemple, La Llumanera de Nova York (1874 – 1881). Catalunya establia així i en català, amb una publicació avançada i d'impacte, un lligam amb Nova York. La premsa modernista també va tenir títols de gran qualitat, com L'Avens (2a època, 1889 – 1893) o Joventut (1900 – 1906), una publicació que afirmava: «Quan més català més europeu i com més barceloní més universal»; i Quatre Gats (1899) amb Pere Romeu, Ramon Casas i Miquel Utrillo. Aquestes publicacions van donar prestigi a la història nacional del periodisme. El periodisme català no tan sols va innovar en l'àmbit cultural i informatiu, sinó que també ho va fer amb l'oci i l'entreteniment. Sport Español (1885) va ser la primera revista estatal dedicada a l'esport. Los Deportes es va publicar el 1897. Sport (1908) va ser una prolongació del setmanari homònim. Se'n conserva un sol número (12 d'abril 1913). A 200 anys de premsa diària s'afirma que és el primer de Catalunya i segurament d'Espanya. Mundo Deportivo és una altra publicació esportiva viva que neix com a setmanari el 1906, que passa a ser diari el 1929, i La Jornada Deportiva va sorgir el 1921.
El dinamisme industrial del XIX va comportar una embranzida del periodisme patronal d'associacions. Un exemple és El Trabajo Nacional (1892), del Foment del Treball Nacional. Al mateix temps va néixer una premsa obrera que, entre altres coses, defensava l'associacionisme i la jornada de vuit hores o, simplement, era una eina de lligam dels treballadors.
Malgrat la repressió del moviment obrer, a mitjan van emergir noves publicacions: a Catalunya sorgia El Obrero (1864) d'Antoni Gusart, mentre a Madrid un altre català, Ramon Simó i Badia, publicava El Eco de la Clase Obrera (1855). A principi del XX va néixer una revista cosmopolita, elegant, culta i amb una extraordinària qualitat formal: D'Ací i d'Allà (1918 – 1936). No va ser simplement una revista il·lustrada més, sinó el magazín de qualitat per excel·lència. Aquesta publicació es va convertir en el model que va il·lustrar una classe social amb el mateix to que ho feia L'Illustration de París. S'adreçava a una burgesia molt satisfeta d'ella mateixa i amb inquietuds per l'art, la literatura, la natura, la decoració o les arts aplicades.
Segle XX miniatura|Maria Sabaté, primera locutora de Ràdio Barcelona. miniatura|El 1983 es va crear TV3, el primer canal de televisió que va emetre íntegrament en català i el primer mitjà de comunicació de masses en aquesta llengua. miniatura miniatura|Propaganda "Llegiu el Diari Avui" en una paret. miniatura|Unitat mòbil de TV3 durant la Diada de Sant Jordi de 2006. Ràdio Barcelona EAJ-1 va tenir un paper destacat en el naixement de la ràdio catalana, ja que va ser la primera emissora regular en funcionament a l'estat espanyol al novembre del 1924 —tot i que les proves van arrencar al setembre del 1923. Va ser un equip de tècnics francesos de la revista Je sais tout qui va fer possible establir enllaços entre el Teatre Grec de Montjuïc i el Palau de la Música Catalana. L'emissora francesa Radiola emetia en proves des de París des del novembre del 1922. Als Estats Units hi havia emissions radiofòniques des del 1920. Igualment catalana va ser la primera revista de ràdio de l'estat, Radiosola que va veure la llum al setembre del 1923. No obstant això, la gran revista, pel que fa a la difusió, va ser Ràdio Lot (1925). L'aventura catalana va ser tan suggerent que la productora francesa Gaumont va produir, el 1926, un documental informatiu sobre la ràdio catalana.
Amb la guerra civil espanyola es van decomissar molts diaris, un fenomen únic a Europa. Tot i el control obrer, però, els periòdics apareixien amb regularitat. Amb l'estabilitat i l'expansió econòmica dels seixanta, també a Barcelona van tenir lloc les primeres proves, privades, de televisió. A la dècada anterior s'havia construït el primer aparell de televisió.
Al juny del 1948, la casa Philips va instal·lar uns estudis i unes sales de projeccions a la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. Durant quasi una setmana el muntatge de l'empresa holandesa va ser l'atracció central. Per l'estudi van desfilar cantants, es van fer entrevistes i, fins i tot, hi va haver una actuació de l'Escolania de Montserrat. A l'agost, Radio Corporation of America (RCA) va voler filmar una corrida de toros a Madrid que es va passar a Bellas Artes. La projecció va durar poc, perquè va fallar voltatge elèctric i es va haver de suspendre la retransmissió. Finalment, el poder polític dictatorial va decidir que la seu de la televisió havia de ser la capital de l'estat i que aquesta n'havia de tenir el monopoli.
No obstant això, a Catalunya es van fer emissions fora del control de la Televisió Espanyola. El dinamisme social, l'ànsia de llibertat i l'afany d'experimentació van provocar el naixement de televisions lliures, municipals o d'Internet. A Barcelona, la televisió catalana, TV3, va haver de lluitar des del seu naixement amb l'hostilitat centralista per gairebé tot, per entrar a la Unió Europea de Radiodifusió (UER) o per adquirir maquinària. Els més centralistes volien que fos antropològica (residual i folklòrica), però el cert és que es va aconseguir una televisió moderna, capaç de tractar-se de tu a tu amb l'estatal. Va començar a emetre en proves el 10 de setembre de 1983 i de forma regular el 16 de gener de 1984. Va crear nous canals, nous formats i es va consolidar com una eina fonamental en la projecció de la identitat catalana tot i les limitacions polítiques.
La premsa local i comarcal també s'ha desenvolupat amb èxit des de la Transició fins a l'actualitat. També han nascut publicacions erudites per a una minoria i gratuïtes per a una majoria. La primera publicació gratuïta va ser Claxon (Tarragona, 1969). Una altra publicació amb una expansió fulgurant, que s'ha convertit en la revista local més llegida amb un tiratge molt alt, gairebé similar al nombre de les famílies, és Tot Sant Cugat (1985): 20.000 exemplars per a 80.000 habitants. A les II Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta, de 2006, organitzades per l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals, es va exposar que les 85 capçaleres locals en distribuïen gairebé tres milions d'exemplars. L'expert holandès Piet Bakker va afirmar que aquesta premsa informativa comarcal converteix «Catalunya en un cas únic a Europa».
Cavall Fort (1961) i Oriflama (1961 – 1977), una revista per a joves, que també va néixer sota l'empara eclesiàstica davant la censura franquista, són models allunyats del consumisme i de les capçaleres que funcionen com a activitat comercial.
El 1976, amb la mort de Francisco Franco, van aparèixer iniciatives comunicatives de premsa marginal, humorística i política. Van tenir una notable importància les accions creatives en l'àmbit radiofònic —ràdios lliures i ràdios municipals— i en el televisiu, amb canals locals, municipals i televisions comunitàries. Per exemple, Ona Lliure (1978), a Barcelona, va ser la primera que es va afegir al moviment de ràdios lliures contemporani desenvolupat a la resta d'Europa. Ràdio Arenys (1979) va ser la primera emissora municipal de Catalunya i d'Espanya. Televisió de Cardedeu (1981) va ser la primera emissora de televisió comunitària.
Un setmanari d'impacte va ser Interviú, origen del Grup Zeta, propietari dEl Periódico de Catalunya. Aquesta revista va reeixir amb l'erotisme. No obstant això, no va ser una publicació important pel destape, sinó perquè va revolucionar el periodisme estatal amb una fórmula en la qual barrejava l'interès humà, l'escàndol social o polític, la primícia i un tractament molt dinàmic, que va sacsejar les rutines de treball habituals.