miniatura|Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya Larquitectura gòtica catalana s'inclou dins del moviment cultural conegut com a art gòtic que, al seu torn, sorgeix en un context més ample, anomenat Renaixement del segle XII.Charles Homer Haskins. The Renaissance of the Twelfth Century. Cambridge: Harvard University Press, 1927. (p. viii, Introduction). Aquest estil arquitectònic s'estén per un llarg període de l'edat mitjana i varia d'un lloc a un altre, es desenvolupa entre meitat del i inicis del , marcant la fi del període medieval donant testimoni de l'enriquiment de l'enriquiment del territori.
El primer gest impulsor d'aquesta nova filosofia constructiva és a la Basílica de Saint-Denis a l l'Illa de França, des d'on es va estendre primer a tot el regne de França i posteriorment (ja a mitjan ), sobretot per l'extensió de l'art cistercenc i el Camí de Sant Jaume a tot Europa, en un període conegut com el de les grans catedrals. Catalunya va viure moments de prosperitat i d'importants conquestes entre els segles i . Les ciutats van créixer i, amb la plenitud, va arribar la febre constructiva. Es van aixecar grans catedrals com les de Girona i Santa Maria del Mar o monestirs com el de Santa Maria de Pedralbes. Durant l'època gòtica, no tot van ser edificis religiosos. Des del fins a pràcticament l'inici del XVI es van aixecar equipaments cívics, fàbriques, ponts i equipaments militars. Un dels exemples més emblemàtics que han perdurat fins als nostres dies són les Drassanes Reials de Barcelona.
La conquesta del territori miniatura|Campanar de Santa Maria del Mar Entre els segles i , els segles del gòtic, les ciutats catalanes van registrar una extraordinària expansió, reflex dels moments de prosperitat del país. Recuperada Tarragona en 1091, entre els anys 1147 i 1154 Es va conquerir les taifes de Tortosa, Lleida i Siurana, restablint-se les diòcesis.
Amb el fracàs de l'Orde del Císter per eliminar el catarisme, Domènec de Guzmán va fundar l'Orde dels Predicadors que va dirigir una dura persecució contra els càtars duta a terme per la Inquisició i dirigida pels monjos Orde dels Predicadors, i Jaume el Conqueridor, pel tractat de Corbeil va posar fi definitivament a la política de penetració i domini d'Occitània dels reis d'Aragó renunciant als drets sobre els territoris occitans sobre els que el seu pare Pere el Catòlic havia perdut el domini efectiu després de la Croada Albigesa i la batalla de Muret. Al es conqueriren Mallorca, València, Sicília i al segle XIV Sardenya; els mercaders catalans van arribar a tots els racons del Mediterrani; la política del país es va articular entorn de la Corona d'Aragó, i patriciat i burgesia urbana es van consolidar. La llengua catalana també va arribar a la màxima esplendor. En aquesta època, l'arquitectura gòtica catalana va desenvolupar un llenguatge original, perfectament adaptat al medi natural i a les tradicions culturals del país.
La conquesta de nous territoris als àrabs, cap a mitjan , on inicialment es van reutilitzar edificis romans, en el cas de Tarragona o mesquites a Lleida i Tortosa per al culte, va donar peu a diverses edificacions en l'anomenada Catalunya Nova, on les ordes mendicants aplicaven plantejaments tècnics i conceptuals nous i més evolucionats respecte dels que havien arrelat a les comarques del nord del país, la Catalunya Vella, on l'art romànic encara es trobava en plenitud.
En aquestes edificacions es va fer ús de la volta de creueria i s'hi va adoptar una estètica on és palesa la influència de l'arquitectura cistercenca. De fet, els grans monestirs cistercencs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges són exponents destacats de la superació de l'estil romànic. Tot i així, encara no es pot considerar plenament gòtica.
Arquitectura religiosa Entre la fi del i començament del , Tarragona i Lleida van emprendre la construcció de les respectives catedrals, uns edificis de grans dimensions que simbolitzen la reconstrucció i la puixança d'aquestes ciutats,
Les plantes són de tradició romànica encara que es cobreixen amb volta de creueria i arcs apuntats, que permeten ajustar l'alçada a diferència de l'arc de mig punt, en què l'alçada queda limitada per la llum de l'arc. En fases avançades de la construcció, a partir de la fi del , les catedrals de Tarragona i Lleida ja van incorporar elements representatius de l'estil gòtic de plenitud, palès, per exemple, a la façana de la catedral de Tarragona o a l'airós campanar de la Seu Vella de Lleida.
miniatura|Catedral de Girona Durant el van començar a arribar a les ciutats catalanes els anomenats ordes mendicants, principalment franciscans i dominicans. Però també d'altres, com els carmelites o els mercedaris, o sigui, l'orde de la Mercè, fundat a Barcelona l'any 1218 per sant Pere Nolasc. L'arquitectura dels ordes mendicants, de la qual s'han perdut els edificis més importants a causa de les reformes urbanes del i altres afectacions, respon al carisma específic d'aquests ordes, que aspiraven a viure un ideal de pobresa. La majoria d'esglésies dels mendicants es van cobrir inicialment amb sostres de fusta suportats per arcs diafragma, que van ser substituïts per voltes de pedra. Igualment, als claustres es tendia a fer ús de material prefabricat. D'altra banda, les esglésies dels convents mendicants es caracteritzaven per l'amplitud de les naus, aptes per a la predicació i per acollir multituds, com també per la presència de nombroses capelles laterals, patrocinades per particulars, famílies, gremis o corporacions.
Desapareguts els grans convents barcelonins de Sant Francesc (franciscans) i Santa Caterina (dominicans), com també els dels carmelitans i mercedaris, resten com a principals testimonis de l'arquitectura dels ordes mendicants en terres catalanes els convents de Sant Domènec de Girona, Sant Domènec de Balaguer i Sant Francesc de Montblanc. Una menció especial es mereix el monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona, de monges clarisses (franciscanes). Es tracta d'una fundació reial i constitueix un preciós conjunt monàstic que ha preservat a través dels temps, fins a l'actualitat, la integritat original.
L'any 1298 s'iniciava la construcció de la Catedral de Barcelona, que substitueix l'anterior edifici romànic. Catorze anys després, el 1312, s'iniciava la construcció de la Catedral de Girona. Ambdues es van plantejar tenint com a model la de Narbona, la més gran de les catedrals gòtiques del Migdia de França. Ho explica, entre altres coses, el fet que fins al les diòcesis catalanes van estar vinculades a la narbonesa.
La Catedral de Girona va esdevenir un dels edificis més representatius i més importants de tota l'arquitectura gòtica catalana perquè en comptes de fer-se amb tres naus, seguint el plantejament inicial de la capçalera influïda per Narbona, es va fer amb una sola nau, d'una magnitud considerable: 22 metres d'amplada. La nau més ampla de tota l'Europa medieval. La decisió d'acabar la Catedral de Girona amb una sola nau era una decisió arriscada i atrevida, que es va prendre després de dues consultes als principals arquitectes de les terres catalanes, els anys 1386 i 1416.
L'influx de l'estètica cistercenca i de les tipologies arquitectòniques introduïdes pels ordes mendicants, com també l'assimilació parcial del model catedralici francès, unit, tot això, a una acusada voluntat d'originalitat, van determinar estilísticament l'arquitectura gòtica catalana de plenitud, que es va assolir durant la primera meitat del .
Durant les primeres dècades del tres-cents, el país va viure una impressionant febre constructiva. Van ser moltes les esglésies que es van renovar o que es van construir de nova planta. En molts casos, les obres iniciades en aquest moment van tenir continuïtat fins al i encara posteriorment.
miniatura|Manresa, Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa Les aportacions més innovadores de la fase de plenitud de l'arquitectura gòtica catalana van ser les esglésies que no són catedrals però que aspiraven a tenir una envergadura catedralícia. Es tractava d'esglésies de tres naus com Santa Maria de Cervera, Santa Maria de Castelló d'Empúries, la Seu de Manresa i sobretot Santa Maria del Mar, a Barcelona, considerada el paradigma de l'arquitectura gòtica catalana.
L'església de Santa Maria del Mar, construïda entre el 1329 i el 1383 i concebuda pels arquitectes Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, és un magnífic exemple d'església sala, on l'alçada de les naus laterals s'iguala pràcticament amb la de la nau central. Aquesta característica era comuna a totes les esglésies gòtiques catalanes de tres naus. Unes altres característiques distintives de l'arquitectura gòtica catalana perfectament visibles a Santa Maria del Mar són la sobrietat i el racionalisme.
Compactació i sobrietat, també, de les estructures i els espais interiors, palesa en la tendència a elevar les naus laterals a una alçada gairebé igual que la central, a fer les tramades tan grans com sigui possible, a l'aprimament i la simplificació dels pilars (els de Santa Maria del Mar són vuitavats), a integrar les capelles laterals entre els contraforts i a reduir al mínim la importància del transsepte o del creuer, una estructura que va tenir molta importància en l'arquitectura romànica i que en canvi és pràcticament inexistent en l'arquitectura gòtica catalana.
L'influx de l'arquitectura de Santa Maria del Mar és palès a la Catedral de Mallorca, de la mateixa manera que aquestes experimentacions amb la tipologia de tres naus van influir en el plantejament de la Catedral de Tortosa, començada el 1346.
A l'inici de la fase de plenitud, a la primera meitat del , va assolir la concreció la tipologia més característica de l'arquitectura gòtica catalana, i també la més difosa: l'església de nau única amb la capçalera poligonal i capelles laterals entre els contraforts. Encapçalen aquesta tipologia l'església de Santa Maria dels Turers de Banyoles, la barcelonina de Santa Maria del Pi i la del monestir de Santa Maria de Pedralbes, anteriorment esmentat.
Aquesta tipologia té continuïtat durant els segles i , més enllà dels segles del gòtic, i pot ser considerada antecedent directe del tipus d'església contrareformista difosa pels jesuïtes. El seu arrelament al nostre país és tan gran que com hem vist es projecta a l'àmbit de l'arquitectura catedralícia, per exemple amb l'adopció d'un pla de nau única per a la Catedral de Girona.
Un altre element característic de l'arquitectura religiosa del gòtic català són els campanars, sobretot els de planta octagonal, sense gradació de volums i amb l'acabament pla. És la tipologia que representen els campanars del monestir de Pedralbes (Barcelona), de les esglésies de Cervera, Balaguer i Santa Maria del Pi (Barcelona) i sobretot el de la Seu Vella de Lleida.
Arquitectes destacats miniatura|El Micalet, el campanar de la Catedral de València L'arquitectura gòtica catalana va ser uniforme a la resta de territoris de la Corona d'Aragó de parla catalana, principalment Mallorca i València. Els mestres d'obra empraven bastons, compassos i escaires, i una geometria pràctica per resoldre formes senzilles i obtenir mesures.
El mallorquí Jaume Fabre, mestre d'obres del Convent de Sant Domingo a Palma fou contractat en 1317 per dirigir les obres de la catedral de la capital del Principat, i se li atribueixen les traçades primitives de Santa Maria del Mar, i és possible que n'iniciés les obres.
El mallorquí Guillem Morell també va desenvolupar una part molt important de la seva activitat a Girona. Les connexions arquitectòniques entre l'església barcelonina de Santa Maria del Mar, iniciada en 1329 i la Catedral de Mallorca són moltes i evidents.
Guillem Sagrera, sens dubte el més gran de tots els arquitectes del gòtic català, era mallorquí i va treballar intensament a l'illa, però també a Perpinyà i a Barcelona (i encara a Nàpols).