El Gabinet del col·leccionista del Museu Marès és una secció del Museu Marès, originalment batejada per Frederic Marès com el Museu Sentimental. La denominació actual intenta recuperar la tradició dels primitius gabinets de col·leccionistes d'antiguitats i curiositats. Aquest gabinet es disposa en disset sales, on s'acumulen milers d'objectes curiosos que reflecteixen la vida i els costums del passat, especialment del .
De la secció original s'ha respectat: la distribució de les col·leccions, les denominacions que Marès va atorgar a les sales, la bigarrada presentació dels objectes i l'atmosfera intimista que intenta transportar el visitant al món del col·leccionisme.
Col·leccions Sales de treballs de forja (sales 1 i 2) miniatura|Sales 1 i 2 En aquestes dues sales s'exhibeixen les més de 1.400 peces de la col·lecció de forja i treballs en metall, composta per picaportes, panys, claus, frontisses, caixes fortes, tisores i un llarg etcètera. La col·lecció de ferro forjat està fonamentalment formada per peces hispanes datades entre el i el , si bé és cert que hi predominen les peces que provenen de Catalunya, on aquesta tècnica artesana va assolir un elevat grau de perfecció i de reconeixement professional des de l'edat mitjana, com ho demostra la creació del Gremi de Serrallers del .
L'interès per aquests objectes té el seu origen en la recuperació i revaloració dels oficis artesans que va sorgit al , especialment durant el modernisme català. Marès, continuador d'aquesta tradició que va donar lloc a importants col·leccions, també es va interessar pels ferros vells.
Destaquen una placa de pany d'un edifici del monestir cistercenc de Poblet (Tarragona), que du el monograma PO i una col·lecció de tisores d'esquilar extremenyes.
Del conjunt de claus de la sala 2 destaquen un petit conjunt de claus romanes i medievals així com els treballs de passantia que realitzaven els aspirants a mestres serrallers, en els quals demostraven les seves habilitats tècniques i artístiques. També destaquen dos títols d'aquests mestres barcelonins de final del , com el conservat sobre una caixa de fusta conjuntament amb algunes de les seves eines i prototips dels seus treballs.
Sala de Montserrat (sala 3) miniatura|Sala 3 Aquesta sala està dedicada a la muntanya de Montserrat, al monestir benedictí i a la Moreneta, coneguda així pel color fosc de la seva pell. La festivitat se celebra el 27 d'abril, i és la patrona de Catalunya des de la fi del . La seva devoció s'estén també per Espanya, Europa i Amèrica.
Aquesta sala reuneix nombroses peces relacionades amb Montserrat: des de pintures, escultures i gravats, fins a rosaris, medalles, estampes, etc. La imatge que es venera actualment en el monestir és una talla romànica en què la Verge sosté el nen a la falda, a manera de tron. Al llarg dels segles ha patit el canvi de vestits i complements que n'han anat alterant l'aspecte. Les diferents obres i objectes de la sala mostren l'evolució de la imatge de la Verge. Durant el Barroc s'establí un primer model iconogràfic: la Verge es representa com a reina i senyora, vestida amb una túnica folgada i riques joies, amb el nen a la falda i la imponent muntanya a l'esquena. Un bon exemple del succés d'aquest model és el gran oli exposat a una paret de la sala, que deriva de la interpretació proposada per l'artista italià Juan Andrés Ricci.
A mitjan , després de la Guerra de la Independència, apareixen les primeres representacions de la Verge amb vestit rígid i acampanat, imatge que perdura fins a la Guerra Civil espanyola. Sobre la porta d'entrada a la sala, s'hi pot veure els plafons de marqueteria del gran decorador modernista Gaspar Homar. A partir de 1939, s'intenta recuperar la vera efígie d'aquesta imatge eliminant-ne tots els artificis que havien ocultat durant segles el seu aspecte original i retornant-li, en la mesura del possible, l'autenticitat.
A més, a la sala també s'exposa una singular col·lecció de jous de fusta tallada, decorada i pintada en colors sobris, de procedència portuguesa i una sèrie de caixes catalanes que formen part de la gran col·lecció de mobles exposada en diverses sales del Museu.
Sala de les armes (sala 4) L'any 1962, Frederic Marès va donar a l'Ajuntament de Barcelona una col·lecció d'armes per a la creació del Museu Militar de Montjuïc. Juntament amb les col·leccions municipals, aquestes col·leccions formaven el gruix principal del nou centre museístic. La col·lecció d'armes estava formada per més de 300 exemplars: ballestes, espigardes, arcabussos pistoles, polvoreres, cascs, escuts, espases i dagues dels segles XVI al XIX.
L'origen d'aquesta col·lecció se situa pels volts del 1920, si bé tot sembla indicar que l'adquisició més destacada, l'any 1960, fou la de la majoria de peces de la col·lecció d'armes de Josep Moragas. Aquest antiquari i col·leccionista havia proporcionat peces al barcelonès Josep Estruch, el qual, a finals del , va arribar a posseir una de les millors col·leccions d'armes privades, la qual posteriorment va passar a formar part del Musée de l'Armée de París.
Arran del tancament del Museu Militar de Montjuïc l'any 2009, la col·lecció d'armes de Frederic Marès va passar a formar part del museu. En aquesta sala se'n presenta una selecció representativa: a les vitrines inferiors, unes 50 espases i espasetes i, a la superior, cascs, peces d'armadura, una selecció d'espingardes, pistoles, un arcabús, fusells i un conjunt de polvoreres. A la taula-vitrina central hi ha un grup de pistoles d'entre les quals destaquen les de producció catalana del i les de sistema Lefacheux del . Finalment, a la vitrina que tanca la sala hi ha ballestes de caça centreeuropees amb marqueteries expressives.
Sala femenina (sala 5) miniatura|Sala 5 La sala anomenada Femenina reuneix diverses col·leccions amb un denominador comú: la seva relació amb l'univers femení, fonamentalment el de la dona burgesa del . Aquesta sala, més que cap altra del Gabinet del Col·leccionista, és un reflex ben clar d'unes formes de vida d'èpoques passades. Les mateixes característiques de l'espai, la seva il·luminació tènue, l'aglomeració d'objectes i els mobles en què són presentats creen una atmosfera especial que ens ajuda a realitzar un insòlit viatge en el temps.
La carta de presentació d'una dona davant de la societat es realitzava mitjançant la seva indumentària, que es regia per unes normes molt estrictes i un codi preestablert. Depenent de l'hora del dia i de l'activitat, calia vestir d'una forma o d'una altra, i és per això que els complements jugaven un paper importantíssim. Es poden consultar als expositors dels torniquets algunes làmines de revistes de moda, d'origen i influència francesa, que mostren els models que calia seguir per estar al dia.
El vestit de carrer anava acompanyat de guants, botins, barrets i ombrel·les. El vestit de societat -per anar a un ball o a una estrena- seguia una rígida etiqueta: espatlles al descobert, gasses i sedes en el vestit, capellines com a peça d'abrigar i petites bosses de mà de granadura, seda o ganxet. Però si hi ha un complement indispensable aquest és el ventall, que qualsevol dama distingida havia de saber fer servir amb elegància, discreció i coqueteria.
Ara bé, no tot eren vestits i complements. La dona, a més, s'empolainava amb pólvores compactes, conservades en delicades capsetes, i es perfumava amb aromes guardades en flascons exquisits. D'altra banda s'adornava amb joies: braçalets, penjolls, porte-bouquets, agulles, anells i arracades, un per a cada ocasió, fins i tot per al dol rigorós.
Part de la jornada les dames solien emprar-la en realitzar i rebre visites. Generalment cada casa assignava un dia i hora concrets per rebre, per a la qual cosa es feien servir targetes de visita i elegants invitacions. Aquests compromisos socials també se cenyien a unes normes ben estrictes recollides en manuals de comportament.
Les labors i tasques manuals femenines formaven part del temps dedicat a l'oci de les dones que pertanyien a les classes acomodades. Hi ha tota una col·lecció de labors realitzades amb cabells humans que, acompanyada dels seus àlbums de mostres, s'exhibeix en una de les parets de la sala. Altres objectes completen el mosaic vuitcentista, en aquest cas objectes no vinculats directament amb el món femení: alguna retrats; floreres elaborades amb petxines de mol·luscs o fruits de cera; aparadors amb imatges de devoció i alguns mobles que guarnien els interiors de les residències burgeses. La sala també acull altres col·leccions. En destaquen tres que apareixen emmarcades i penjades a les parets: la d'amulets, la d'esmocadores o mocallums -tisores que servien per tallar i retirar els cremallots o metxes cremades de les espelmes- i la de trencanous i trencapinyons.
Col·lecció de ventalls miniatura|Col·lecció de ventalls El ventall fou potser el complement més indispensable de la indumentària femenina en època romàntica. El seu gran èxit va abraçar la majoria de les classes socials i el seu ús generalitzat i quotidià es va prolongar fins al . N'hi havia de tota mena i per a totes les ocasions, donat que més enllà de ser un objecte d'ús pràctic, es va convertir en l'element bàsic d'una nova forma de comunicar-se, de manera que va arribar a establir-se un llenguatge propi que molta gent coneixia. Els més de 300 ventalls que s'exposen en aquesta sala donen fe de la varietat de formes, materials i tècniques. En aquesta vitrina s'hi pot veure la diversitat temàtica de les seves representacions: mitològica, al·legòrica, decorativa, popular o commemorativa, com el del casament de Ferran VII amb la seva última esposa, Maria Cristina de Nàpols, celebrat el 1829, o els de la primera Exposició Universal de Londres, de 1851, o París, el 1900. A més, n'hi ha d'altres amb dedicatòries, com el que va pertànyer a la soprano italiana Adelina Patti, amb les firmes de destacats compositors: Puccini, Sarasate, Pedrell, i que es poden contemplar en l'altra gran vitrina de ventalls.
Sala del fumador (sala 6) miniatura|esquerra|Sala 6 Dedicar una sala a l'hàbit de fumar pot sorprendre des de l'òptica contemporània. L'ús i el consum del tabac ha suscitat grans debats entre els seus detractors i els seus defensors, però és innegable que al llarg dels segles s'ha convertit en símbol de diferenciació social, cultural i sexual.
Des del punt de vista del col·leccionisme, el consum de tabac ha subministrat una font inesgotable d'objectes idonis per col·leccionar: pipes, broquets, cigarreres, petaques, caixes de rapè, caixes de llumins, llibretes de paper de fumar, cendrers, encenedors, etc. El conjunt de cigarreres presenta una gran varietat temàtica molt evocadora del . D'una banda hi ha les de caràcter polític -amb el retrat del general Espartero o el del general O'Donnell-; les utilitzades com a souvenir, que representen les ciutats de Venècia, París o Londres; i, fins i tot, les que estan personalitzades amb les inicials del propietari. Com es pot comprovar, hi ha diversos materials, com el metall, el nacre, l'ivori, el carei i el cuir.
Un altre conjunt destacat és el de les caixes de rapè i de tabac en brut. Aquí s'hi mostren diverses famílies. Entre d'altres, es poden veure les de metall -majoritàriament dels Països Baixos-, les de banya -castellanes-, o les de fusta, que tenen forma de sabata o de gla. El material gràfic relacionat amb l'hàbit de fumar és molt extens: anells de cigars o vitoles, marques cigarreres, llibrets de paper de fumar, capsetes de llumins, etc. Les seves temàtiques permeten un recorregut pels gustos i les modes del i part del XX: la política, l'humor, personalitats històriques, actors, o el món de la sensualitat i l'erotisme, que en moltes ocasions inclou fotografies.