El desembarcament a Salern (nom en clau: Operació Allau) va ser realitzat pels Aliats el 9 de setembre de 1943, al llarg de les costes del golf de la ciutat homònima i com a continuació de la campanya italiana de la Segona Guerra Mundial. L'alt comandament aliat pretenia establir un important cap de pont i a partir d'aquí ocupar ràpidament Nàpols amb el seu port fonamental, útil per proveir les tropes ocupades al front italià: el Cinquè Exèrcit del tinent general Mark Clark va dur a terme l'atac amfibi amb el suport acordat de El Vuitè Exèrcit britànic del general Bernard Law Montgomery, que va desembarcar a Reggio de Calàbria el 3 de setembre. Junts, els dos exèrcits atacarien llavors les posicions defensives alemanyes de les línies Volturno i Gustav al centre d'Itàlia.
Les tropes del general Clark van desembarcar enmig de dificultats manejables i impregnades d'un optimisme dictat per la rendició italiana. Al llarg de dos dies, però, van patir violents contraatacs de les divisions entrants del Desè Exèrcit del tinent general Heinrich von Vietinghoff, que el mariscal de camp Albert Kesselring (comandant suprem alemany per al Mediterrani) havia concentrat adequadament a les altures que dominaven el golf; els alemanys, en particular, van aprofitar una gran bretxa entre els dos cossos d'exèrcit que conformaven el 5è Exèrcit, coincidint amb el riu Sele, i van aconseguir penetrar profundament al cap de pont. Clark temia un desastre, fins al punt d'esbossar plans d'evacuació, però finalment la tenaç resistència angloamericana (caracteritzada per un suport massiu d'artilleria, terrestre i naval) va evitar l'amenaça i va frenar els alemanys.
Després de deu dies de ferotge lluita, els aliats, que havien patit pèrdues molt més elevades que els alemanys, van aconseguir sortir del cap de pont el dia 19 i reorganitzar-se de cara a l'avanç cap a Nàpols, que mentrestant ja s'havia aixecat durant el els anomenats "Quatre dies de Nàpols"; hi van arribar l'1 d'octubre de 1943. El 10è Exèrcit, al mateix temps, s'havia retirat ordenadament cap a la Línia Volturno, enfilat al territori impermeable dels Apenins al nord de la capital de Campània, on es disposava a enfrontar-se de nou als Aliats.
Context estratègic miniatura|esquerra|Els caps militars aliats del teatre d'operacions mediterrani, reunits a Tunis el desembre de 1943: des de l'esquerra, a primera fila, els generals Eisenhower i Maitland-Wilson (entre ells el primer ministre Churchill); a la segona fila el mariscal de l'aire Arthur Tedder, l'almirall John Cunningham (que va succeir a Andrew Cunningham a l'octubre), el general Alexander i el major general Walter Bedell Smith (últim a la dreta) Durant la tercera conferència de Washington, el maig de 1943, els aliats van acordar continuar la campanya de bombardeig sobre Alemanya i augmentar les operacions al Pacífic, però van deixar la planificació dels detalls de l'estratègia a la Mediterrània al comandant en cap d'aquest teatre, el general de l'exèrcit Dwight D. Eisenhower, que va ser l'encarregat de decidir com continuar la campanya italiana després de la planificada operació Husky.Weinberg, p. 672 Els nord-americans, que decididament es preocupaven més per la planificada invasió del nord-oest d'Europa i que consideraven més urgents les necessitats del Pacífic, eren conscients del cost econòmic, militar i temporal que suposaria el segon teatre d'operacions a Itàlia; cap al final de la lluita a Sicília, per tant, van començar els debats per identificar el següent objectiu.Morris, p. 113 La invasió de Sardenya es va considerar seriosament, recolzada per Eisenhower i l'almirall Andrew Cunningham (comandant suprem de les forces navals aliades a la Mediterrània) però no pel primer ministre Winston Churchill, que en canvi va afavorir un atac als Balcans. Segons ells, una campanya en aquest sector hauria impedit als alemanys l'ús de matèries primeres importants i hauria amenaçat les línies de comunicació de l'Eix amb el front oriental. La idea va ser rebuda fredament a Washington però no hi havia propostes alternatives; tanmateix, els nord-americans van fer saber que no hi hauria d'haver noves campanyes que afectessin els recursos ja destinats al segon front, o que tinguessin repercussions al front del Pacífic.Morris, p. 114
El 24 de juliol, després del primer bombardeig de Roma, Benito Mussolini va rebre el vot de censura del Gran Consell del Feixisme i l'autoritat polític-governamental va tornar a les mans del rei Vittorio Emanuele III, que va formar un nou executiu dirigit pel mariscal Pietro Badoglio; a partir d'aquell moment s'iniciaren les negociacions secretes amb els aliats per treure Itàlia de la guerra. En aquells mateixos mesos , el mariscal de camp Albert Kesselring, Oberbefehlshaber Süd (lit. "Comandant en cap del sector sud") havia convençut Adolf Hitler que seria oportú intentar la defensa al sud de Roma tant a causa de les dificultats objectives d'evacuar els homes. i dones sense grans pèrdues materials desplegats allà, tant per la importància estratègica del complex aeroportuari als voltants de Foggia. Aquesta decisió va iniciar els preparatius alemanys per a la mobilització de les unitats que es destinarien a protegir la península; quan va entrar en vigor l'armistici es va desencadenar la "operació Achse", és a dir, el pla desenvolupat ja el maig de 1943 per l'Oberkommando der Wehrmacht (OKW) per contrarestar una possible sortida d'Itàlia del conflicte, neutralitzar les seves forces armades i ocupar el territori.Morris|p. 118-119 miniatura|El desplegament de forces i les direccions d'invasió aliades per a Itàlia continental, on s'indiquen les divisions alemanyes El 14 d'agost, enmig d'unes negociacions ambigües amb els italians, Churchill i el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt es van reunir al Quebec amb els seus respectius estats majors i assessors: la conferència va confirmar l'obertura del segon front per a l'1 de maig de 1944, objectiu que totes les operacions a Europa hauria d'haver estat subordinada. Eisenhower va rebre ordres d'acceptar només una rendició incondicional d'Itàlia, d'avaluar la conquesta de Sardenya i Còrsega i de no donar treva als alemanys; els comandaments reunits al Quebec van donar per tant la seva aprovació a l'"Operació Allau",Morris, p. 121 el pla d'invasió de la Itàlia continental desenvolupat per Eisenhower i l'estat major del 5è Exèrcit estatunidenc. L'operació es va confirmar el 9 de setembre al golf de Salern, lloc seleccionat gairebé per la força, atès que durant la conferència s'havia pres la decisió de retirar sis grups de bombarders pesats del teatre mediterrani i traslladar-los a la Gran Bretanya: això va obligar a la el general Eisenhower per recórrer a zones de desembarcament properes a Sicília (com les regions del sud d'Itàlia) i renunciar a objectius més ambiciosos i llunyans, com el golf de Gènova. Els aliats pretenien desplegar esquadrons de bombarders estratègics a Foggia en suport de l'operació Pointblank, part integral de l'estratègia de bombardeig aeri d'Alemanya, i per proveir-los adequadament era necessari controlar el gran centre logístic representat pel port de Nàpols, situat a només 70 quilòmetres al nord de Salern.Morris|p. 120, 123-124 Tanmateix, ni Washington ni Londres consideraven Allau un preludi per a la conquesta de tota la nació; els nord-americans només van demanar bases segures per als seus bombarders, mentre que els líders britànics consideraven el compromís a Itàlia com una manera de mantenir oberta la finestra per a una intervenció posterior als Balcans.
El 26 de juliol, el tinent general Mark Clark, comandant del 5è Exèrcit desplegat al nord d'Àfrica, va rebre els plans per a l'estudi dels preparatius per al desembarcament al golf de Salern, a realitzar inicialment amb el VI Cos dels Estats Units.Clark|p. 192-193 El 3 d'agost es va traslladar a Mostaganem per assistir a les fases finals de l'entrenament, però els preparatius van acabar no sense malentesos entre els americans i els britànics i dins de les files del mateix exèrcit. El general Harold Alexander, comandant del 15è Grup d'Exèrcits format pel 5è Exèrcit britànic i el 8è Exèrcit del general Bernard Law Montgomery, va instar repetidament a Eisenhower a permetre les operacions "Buttress" i "Goblet" (plans d'atac amfibi a Calàbria de competència exclusivament britànica) van ser considerats el principal atac contra la Itàlia continental.Clark, p. 194 Montgomery també va donar suport a aquesta idea i al principi es va decidir que l'operació Ciutat de la Badia, que es llançaria a través de l'estret de Messina tan bon punt acabés la campanya siciliana, seria seguida de Buttress, és a dir, el desembarcament del X Cos del general Brian Horrocks a Gioia Tauro. El 17 d'agost, però, els caps d'estat major aliats a la Mediterrània van defensar l'ús de dos cossos d'exèrcit per a Allau i, en conseqüència, al X Cos es va unir el VI Cos dels Estats Units per atacar Salern; Buttress va ser cancel·lat i la força emprada en l'operació de Ciutat de la Badia es va reduir a una sola brigada reforçada per quatre batallons, causant una gran irritació a Montgomery:Morris, p. 142 va protestar enèrgicament davant Alexander, aixecant l'espectre d'un desastre amfibi, i va aconseguir obtenir el XIII Cos amb la 5a Divisió d'Infanteria, la 1a Divisió canadenca i la 231a Brigada.Morris, p. 143
Les conseqüències de la capitulació italiana miniatura|esquerra|El Warspite obre foc contra la costa de Calàbria en preparació de l'operació Ciutat de la Badia Els planificadors aliats consideraven indispensable una estreta coordinació entre Allau i Ciutat de la Badia, no només a causa de la relativa escassetat de vaixells de desembarcament, sinó també per les preocupacions que nodrien els nivells superiors (per exemple pel general Alexander) sobre la resistència italiana al continent, que era suposadament molt més incisiu que el que es troba a Sicília. Els dirigents, doncs, consideraven crucial concloure un armistici amb Itàlia el més aviat possible, acte que s'esperava que assoleixi un greu cop a Alemanya i, en el millor dels casos, desorganitzaria la previsible defensa alemanya de la península.Morris|p. 134-135 Aquest desig també va ser dictat pel fet que les reserves per a l'atac a Salern haurien de fluir del nord d'Àfrica i Sicília, donant als italoalemanys un temps preciós per preparar un contraatac. Finalment, els aliats van acordar que l'anunci de l'armistici buscat seria donat simultàniament per Eisenhower i Badoglio a les 18.30 hora local, el mateix dia del llançament previst de la 82a Divisió Aerotransportada a Roma (operació Giant 2, prevista per al 7-8 de setembre): sembla que els italians van ser alertats per una transmissió codificada del Servei italià de la BBC.Morris|p. 138-139