El falciot de clatell blanc Rev. (Streptoprocne semicollaris) és una espècie d'ocell de la família dels apòdids (Apodidae).
És un dels falciots més grossos, amb ales llargues i amples i la cua grossa i recta. El plomatge és de color marró negrós amb un semicollar blanc al clatell. És comú a les regions muntanyoses àrides de l'oest i el sud de Mèxic a altituds de fins a 3.600 metres. S'alimenta d'insectes que viuen en eixams. Construeix nius de fang i fulles en descomposició en coves en superfícies gairebé horitzontals, folrant-les amb material vegetal. Una posta sol contenir dos ous. La principal causa del fracàs de la posta és el pendent de la superfície del niu; els ous i els pollets sovint roden cap avall.
L'espècie va ser descrita pel científic suís Henri de Saussure l'any 1859. El Congrés Ornitològic Internacional classifica el falciot de clatell blanc com a pertanyent al gènere Streptoprocne i no distingeix cap subespècie dins d'ell.
Descripció El falciot de clatell blanc és un gran falciot amb una longitud corporal d'entre 20,5 i 25 cm. Juntament amb el falciot cuaespinós porpra (Hirundapus celebensis), que viu al sud-est asiàtic, és un dels falciots més grossos. El pes és de 170-200 g, la longitud de l'ala és de 22,8-23,3 cm, la cua és de 7,3 cm.títol=CRC handbook of avian body masses|editorial=CRC Press|data=2008|lloc=Boca Raton {|isbn=978-1-4200-6444-5}}
El falciot de clatell blanc té un cos pesat, ales llargues i amples i una cua grossa i recta. Quan està completament estesa, la cua és lleugerament arrodonida. El plomatge és de color marró negrós, amb bona llum té una brillantor blava, a la part posterior del cap hi té una franja blanca molt visible (com a mig collar), que dona nom a l'espècie. El dimorfisme sexual és absent. No hi ha informació sobre el plomatge dels ocells juvenils, però basant-se en altres membres del gènere Streptoprocne, Phil Chantler ha suggerit que la gola és menys prominent en els juvenils i que les puntes de les plomes són més pàl·lides.
La vocalització del falciot de clatell blanc és similar a la del falciot de collar blanc (S. zonaris), amb crits més greus i forts, però menys estridents. El crit més comú és un "cliiii" o "prriiii" fort i repetit amb freqüència. Aquest crit sol ser produït per molts individus simultàniament. Segons alguns informes, la vocalització del falciot de clatell blanc només es pot sentir quan vola en estols. En vol, els ocells poden fer un so de "whurr" amb les ales.
El falciot de clatell blanc forma estols sorollosos i probablement són més socials que els falciots de collar blanc, ja que s'associen amb altres falciots. A Guerrero, s'ha observat juntament amb el falciot cuaespinós de Vaux (Chaetura vauxi) i el falciot fosc (Cypseloides niger). A les colònies de cria prop de Tacambaro, a Michoacán, s'ha observat juntament amb el falciot coll-roig (S. rutila) i el falciot frontblanc (Cypseloides storeri). En vol, realitzen com capbussades i maniobres junts.
Espècies similars El falciot de collar blanc, que també es troba a l'oest de Mèxic, és de mida similar, però difereix en la forma de la cua i el plomatge del pit. El falciot de clatell blanc només té plomatge blanc al clatell, mentre que el falciot de collar blanc té un collar complet amb plomes blanques al pit. Els juvenils poden no tenir collar, i l'única manera de distingir-los a l'aire és per la forquilla de la cua que és més petita d'aquest últim. El falciot de collar blanc sovint estén la cua en vol, fent que la forma sigui clarament visible.
Un altre gran falciot de la regió, el falciot fosc és notablement més petit que el falciot de clatell blanc. Només té petites taques blanques al pit, que no sempre són clarament visibles en vol.
Distribució El falciot de clatell blanc es troba a l'oest i sud de Mèxic, des dels estats de Chihuahua i Sinaloa fins a Nayarit, així com als estats d'Hidalgo, ciutat de Mèxic, Morelos i Guerrero. L'àrea de distribució es divideix en dues regions diferents, possiblement a causa de la manca de llocs de nidificació adequats a la zona entre elles. Una regió inclou la serralada de la Sierra Madre Occidental des del sud de Chihuahua fins a Jalisco, mentre que l'altra inclou la Sierra Madre del Sur i la Sierra Volcànica Transversa, des de Michoacán fins al nord-oest d'Oaxaca i el sud de Mèxic, aparentment travessant el riu Balsas. Ocasionalment, s'ha vist ocells a la frontera amb Guatemala i al curs superior del riu Raspaculo a Belize. El 1952 i el 1960, es va veure ocells similars a la costa caribenya d'Hondures, però aquests albiraments no s'han confirmat, ni tampoc als estats d'Oaxaca i Hidalgo. A l'abril i maig de 1993, es va observar ocells fora de l'àrea de distribució a Chiapas, al sud de Mèxic, i a Belize.
L'hàbitat principal són les regions muntanyoses àrides a altituds de fins a 3.600 metres terra endins. Normalment, es troben a altituds d'entre 1.500 i 3.000 metres, de vegades descendint fins al nivell del mar al nord-oest. Se'n troben petits nombres als vessants costaners de la Sierra Madre del Sur. Prefereixen zones al voltant de congosts profunds i penya-segats alts, volant sobre vessants boscosos i coberts d'arbustos, i s'ha observat sobre les ciutats. Els ocells prefereixen boscos mixtos dominats per pins i roures, boscos tropicals caducifolis i arbusts secundaris. Són sedentaris, però poden fer moviments altitudinals estacionals. En particular, els falciots de clatell blanc són absents dels voltants de la capital del país, ciutat de Mèxic, entre agost i març. miniatura|Falciot de clatell blanc en vol. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura classifica el falciot de clatell blanc com una espècie en risc mínim. Aquests ocells estan molt estesos per tota l'àrea de distribució i s'observen regularment als manglars prop de San Blas, a l'estat de Nayarit, al llarg de les carreteres de Coajomulco i Cañón de Lobos a Morelos, prop de Temascaltepec a la ciutat de Mèxic, Tacambaro a Michoacán i a les muntanyes d'Atoyac, a l'estat de Guerrero.
Ecologia Dieta Es coneix el contingut digestiu d'un individu. Incloïa 1.072 insectes, incloent-hi 683 representants de l'ordre Hymenoptera, 391 Homoptera, 20 Hemiptera, 6 Diptera i 2 Coleoptera. Els insectes són una part important de la dieta, com ho demostra la presència de 681 formigues Solenopsis geminata.
Reproducció Els falciots de clatell blanc formen colònies de nidificació de fins a 12 parelles. Cada dia poden desplaçar-se diversos quilòmetres des del niu.
Durant molt de temps, els científics van creure que, a diferència d'altres falciots de la subfamília Cypseloidinae, el falciot de clatell blanc no construia nius en absolut. El motiu és que les postes d'aquest falciot, descobertes per primera vegada el 1962, estaven situades en petites depressions a la sorra. Durant un estudi del 1985, 26 dels 32 nius trobats eren estructures fetes de fang i material vegetal. David F. Whitacre va concloure que la presència de l'estructura està relacionada amb el pendent de la superfície sobre la qual l'ocell pon els ous: si el pendent és massa pronunciat, els ous poden simplement rodar fora de la superfície o els pollets no podran estar-hi. Els nius poden quedar a mig fer en els casos en què la cova s'inundi, sense deixar temps per a la construcció del niu. Els nius es reutilitzen i les noves estructures apareixen rarament a les colònies.
Els nius es troben en coves principalment en una superfície dura, més o menys horitzontal. Tot i que el pendent pot arribar al 30%. Els nius solen ser plans, de 6 cm d'alçada,dons o semicirculars i pressionats contra un pendent. El material de construcció principal és el fang, que pot incloure fulles molt podrides i, de vegades, herbes i branquetes. El terra del niu sovint està folrat amb material vegetal. S'ha trobat fulles amb diversos graus de frescor, molses, falgueres i herbes. Sovint hi ha fulles o branquetes de plantes de fulla ampla, cotilèdons germinats i flors.
A finals de maig, els ocells comencen a incubar els ous. Una posta sol contenir dos ous. Pel que sembla, els ocells alimenten els pollets un cop al dia.
La principal causa de mortalitat d'ous i pollets en una posta és el pendent de la superfície sobre la qual es construeix el niu. Com s'assenyala a la cova Dos Bocas de Grutas de Cacahuamilpa a Guerrero, els falcons pelegrins (Falco peregrinus) poden aguaitar els falciots a la sortida de la cova.Segons Whitacre, el risc associat a entrar i sortir de la cova també limita la capacitat de construir nius. S'ha observat polls paràsits, Dennyus semicollaris, i paparres, Ixodes cuernavacensis, en falciots de clatell blanc.
Taxonomia El falciot de clatell blanc va ser descrit per primera vegada pel científic suís Henri de Saussure el 1859 basant-se en un exemplar de San Joaquin, prop de la ciutat de Mèxic. La va anomenar Acanthylis semicollaris; aquest gènere va ser posteriorment reconegut com a sinònim del gènere Chaetura.
El 1940, l'ornitòleg estatunidenc James Lee Peters va separar el falciot de clatell blanc i el falciot de les cascades (Cypseloides senex) en el gènere Aerornis, que considerava un vincle entre els gèneres Cypseloides i Streptoprocne. Amb el temps, els gèneres Cypseloides, Streptoprocne, Aerornis i Nephoecetes es van fusionar. El 1970, Brook va proposar la subfamília Cypseloidinae, situant el falciot de clatell blanc en un gènere monotípic separat, Semicollum, dins d'aquesta subfamília. Brooke es va guiar pel fet que les postes conegudes en aquell moment no tenien cap estructura de nidificació. Estudis posteriors van demostrar que els falciots de clatell blanc construeixen nius. Aquesta classificació no va ser defensada per altres científics.
La Unió Internacional d'Ornitòlegs classifica el falciot de clatell blanc en el gènere Streptoprocne i no reconeix cap subespècie. Presumiblement, és un grup monofilètic amb altres grans falciots del gènere Streptoprocne: el falciot de collar blanc (S. zonaris) i el falciot de collar incomplet (S. biscutata).
Referències
clatell blanc Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord Categoria:Ocells d'Amèrica Central