El comunisme és una pràctica social i una teoria que s'ha manifestat al llarg de la història en diversos corrents, pràctiques i filosofies, les quals basen les seves propostes d'organització social en la igualtat absoluta d'oportunitats per a tothom, l'eliminació de les jerarquies i l'apropiació col·lectiva o la no-propietat dels mitjans de producció. El comunisme no pretén abolir la propietat privada en general, sinó només la propietat burgesa, és a dir, tota aquella que suposi una explotació sobre la classe treballadora.
En l'àmbit teòric, podem trobar-ne exemples des de Plató, passant per Thomas More i la seva Utopia i un bon grapat de reformadors medievals i moderns —on destaquen corrents radicals de la Reforma Protestant tals com l'anabaptisme o els radicals anglesos de mitjan (levellers i diggers)—, fins a François-Noël Babeuf i la Conjura dels Iguals.
Com a forma d'organització social, en la pràctica podem trobar-ne la materialització en múltiples experiències de caràcter religiós (cristianisme primitiu, catarisme, anabaptisme, la revolta de Münster…) o en diverses revoltes socials principalment camperoles a l'Europa medieval i moderna. Més enllà de l'ús estricte del mot i de les societats de classes principalment europees que l'han originat de forma dialèctica, podem usar-lo per definir societats igualitàries sense propietat, que han existit arreu del món i al llarg de la història.
Contemporàniament —i com a ideologia social, política i econòmica— es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest del Partit Comunista, encara que posteriorment ha tingut altres aportacions importants, en què destaca sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui dia s'identifiqui la paraula comunista amb el marxisme, tot i que hi ha moviments comunistes que difereixen de les tesis de Marx, com per exemple l'anarcocomunisme o el comunisme llibertari.
També com a pràctica i més enllà del socialisme real o d'experiències revolucionàries com el 36 aragonès o català, o bé el castrisme, podem considerar sota aquesta etiqueta diverses experiències de vida col·lectiva alternatives i contraculturals als anys 60 i 70 del (com les comunes associades, entre d'altres, al moviment hippie), i també per l'ús que en feien del concepte alguns dels seus primers protagonistes. En aquest sentit, hom pot veure elements d'aquesta forma d'organització social en les comunitats zapatistes o en el moviment okupa dels anys 90.
Història
El comunisme s'ha desenvolupat organitzativament, a través de la història, per mitjà de diversos moviments polítics. Aquest desenvolupament s'ha dut a terme mitjançant la formació de les Internacionals Comunistes.
La Primera Internacional
La Primera Internacional (AIT) fou la primera organització que reuní els sindicats i els partits polítics associats a la classe treballadora. Es fundà a Londres, durant una reunió entre treballadors, duta a terme a Saint Martin's Hall. El seu primer congrés es dugué a terme el 1866 a Ginebra. El 1872 la seva seu es traslladà de Londres a Nova York. En el seu moment, la Internacional arribà a comptar amb 1,2 milions de membres arreu del món, tot i que la seva gaseta oficial tenia una tirada de 8 milions.
En l'Associació Internacional dels treballadors s'evidenciaren els conflictes ideològics entre anarquisme i marxisme.
L'AIT no s'ha de confondre amb l'Associació Internacional dels Treballadors fundada molts anys després, entre 1922 i 1923 per anarquistes i anarcosindicalistes.
La Segona Internacional
Després de diversos fracassos per refundar la Primera Internacional, es fundà el 1889 la Segona Internacional (SI), que agrupà diversos partits socialistes i laboristes. La SI és una part de la història del comunisme, únicament en referència als grups, a l'interior d'aquesta mateixa SI, que després formaren la Tercera Internacional, a causa del seu caràcter eminentment socialdemòcrata. La SI es dissolgué el 1916, després de l'inici de la Primera Guerra Mundial. La Segona Internacional assentaria les bases del que seria la socialdemocràcia actual.
La Tercera Internacional miniatura|La falç i el martell, símbols del comunisme adoptats pels partits marxistes-leninistes a partir de la Tercera Internacional, tal com apareixien a la bandera de la Unió Soviètica.
En dissoldre's la Segona Internacional, els grups socialistes revolucionaris que s'havien oposat a la Primera Guerra Mundial convocaren la Conferència de Zimmerwald, al setembre del 1915, i la Conferència de Kienthal, l'abril del 1916. Aquestes conferències foren l'antecedent directe de la Tercera Internacional, també coneguda per la seva abreviatura en rus Komintern (Коминтерн, abreviatura de Коммунистический Интернационал, "Internacional Comunista"), la qual fou fundada en el seu primer congrés de Petrograd, el 1919, per iniciativa del Partit Comunista Rus (bolxevic), que molts anys després es convertiria en el Partit Comunista de la Unió Soviètica. La Tercera Internacional trencà definitivament amb els grups socialdemòcrates, i seguí les directrius marcades pel Partit Comunista Rus.
En aquesta internacional també es manifestà el conflicte entre estalinistes i trotskistes. Els trotskistes només reconeixen la legitimitat dels primers quatre congressos de la Internacional, que tingueren lloc abans de l'arribada al poder de Hitler a Alemanya, moment en el qual els trotskistes se separen definitivament de la Internacional i començaren la formació d'una Quarta Internacional.
El 15 de maig del 1943, després de celebrada la Conferència de Teheran, el Presidium del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, «tenint en compte la maduresa dels partits comunistes», i per evitar els recels dels països capitalistes aliats, va decidir dissoldre la Internacional Comunista.
Els partits comunistes a partir de la Revolució Russa miniatura|L'estrella roja, símbol utilitzat de manera recurrent per representar els partits comunistes o el comunisme en general, tal com apareixia a la bandera de la Unió Soviètica.
La primera revolució que seguia els postulats marxistes es va produir a Rússia el 1917. El líder del moviment, Vladímir Lenin, explicà aquesta imprevista (per Marx i Engels) resolució de les contradiccions capitalistes assenyalant que el capitalisme havia fallat en el seu «enllaç més dèbil». En efecte, Rússia era un país d'escàs desenvolupament industrial i de predominant base camperola semifeudal.
A partir de la Revolució russa, la denominació de comunista quedà restringida als partits marxistes que s'alinearen amb la Unió Soviètica. La revolució russa dugué a terme la supressió de la propietat privada a la indústria, creà cooperatives agràries, fomentant-ne la incorporació entre els camperols (convertida més tard, durant el règim estalinista, en col·lectivització forçosa) i avançà cap a la multiplicació dels mitjans de producció, al mig d'una guerra civil que durà quatre anys. Un dels primers objectius de Lenin fou electrificar Rússia (Lenin digué, en una ocasió, que el comunisme era «soviets més electricitat»).
Durant el govern de Stalin, la industrialització es feu a pas accelerat, ateses les circumstàncies internacionals. La Segona Guerra Mundial aguditzà el procés de creació d'indústria pesant i d'aliments, alhora que augmentà els controls estatals. Aquest període es caracteritzà per una etapa de transició cap al socialisme, a través de diversos plans quinquennals, en contrast amb la gradual concentració de poder polític en mans de la burocràcia del Partit i del Comitè Central, segons els partidaris de Stalin, necessària per les condicions de guerra. També comportà, a escala política, un augment de les persecucions polítiques, pel règim, als diferents sectors dissidents i d'oposició dins del Partit Comunista, estès més tard a la resta de la Tercera Internacional, el màxim exponent de les quals serà la Gran Purga.
La Kominform El 1947 fou creada la Kominform (Oficina d'Informació Comunista) com a substituta de la Komintern, i reunia els partits comunistes de Bulgària, Txecoslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Polònia, la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Fou dissolta, al seu torn, el 1956.
La Quarta Internacional
A França, Trotski i els seus simpatitzants de l'Oposició d'Esquerra, després de ser expulsat aquest de la Unió Soviètica, a causa de la seva rivalitat amb Stalin (suportat per la burocràcia del Partit), consideraren que la Tercera Internacional havia quedat sotmesa a l'estalinisme i que seria incapaç de dur la classe treballadora al poder. En conseqüència fundaren la Quarta Internacional (QI).
A través de la seva història, la QI fou perseguida tant per diversos governs de països capitalistes com per la policia secreta soviètica i diversos partits membres de la Tercera Internacional. Els seguidors de la Unió Soviètica i més tard els maoistes consideren la Quarta Internacional i el trotskisme en general com un corrent il·legítim del marxisme, el bolxevisme i el comunisme.
La Quarta Internacional patí diverses escissions a partir de 1940. Des de llavors diverses organitzacions s'atribuïren l'exclusivitat com a representants o hereves de la Quarta Internacional, tot i que altres en reivindiquen el llegat o programa polític però, conscients de la dispersió existent, aposten per la seva reconstrucció.
Els partits comunistes al A cada lloc del món tingueren fortunes diverses, però poques vegades arribaren al poder. Les excepcions foren els països d'Europa de l'est, que estigueren sota el control del règim polític instaurat a l'URSS després de l'ascens al poder de Stalin (heretat pels successius governs), durant més de 40 anys, a partir de la derrota de l'exèrcit nazi i la conquesta militar de la regió per l'Exèrcit Roig després de la Segona Guerra Mundial. Tot i així tant Iugoslàvia com, posteriorment, Albània i Romania, mantingueren la seva autonomia, sovint amb importants discrepàncies amb Moscou. Fora dels països de l'est, els comunistes arribaren al poder a la República Popular de la Xina, Corea del Nord, el Vietnam i Cuba a través de revoltes armades o moviments guerrillers, dirigits o influïts pel seu respectiu Partit Comunista, amb suport camperol i de sectors populars.